divendres, 7 de juny del 2013

Els vells rockers no moren mai


“Vinga va, tio… Fem-ho, collons! A aquestes alçades… què hi podem perdre?”, insistí en Ray. “El prestigi, carallot. El prestigi, el reconeixement... i la vergonya” —contraatacà en Mike— “Et sembla poca cosa?”.

En Mike i en Ray eren amics des de feia molt temps. S’havien conegut al 59, al institut de Providence on estudiaven, i durant més de vint anys havien tocat plegats en una de les bandes de rock més famoses dels Estats Units i —perquè no dir-ho— del món. A l’actualitat, però, portaven molts anys sense veure’s. En Ray vivia a Rio de Janeiro des del 83 i, tot i que mai havien perdut del tot el contacte, no s’havien tornat a veure des d’aquell mateix any. L’any de la dissolució del grup.

Trenta anys després, però, en Ray semblava haver-se begut l’enteniment. Feia un parell de mesos que no parava de trucar en Mike insistint en què havien de tornar als escenaris. Que havien de despedir-se formalment del seu públic. De forma definitiva, és clar, però també elegant. Emotiva. Memorable. I que havien d’esborrar, sobretot, el record d’aquell trist i lamentable espectacle protagonitzat a Baltimore el 17 de juny del 83. Un concert que va començar amb la banda escridassant-se entre tema i tema i que va acabar, mitja hora més tard, amb el públic llençant ampolles de cervesa i envaint l’escenari. L’endemà mateix deixava la banda en Sam, el guitarra solista, i una setmana després en Roger, el mànager, feia pública la dissolució definitiva d’un grup que havia resistit durant molts anys les potents embranzides de formacions com els Creedence, The Doors o els Lynyrd Skynyrd i que, curiosament, no havia sabut o pogut mantenir-se unit quan l’èxit encara els acompanyava i els diners seguien entrant a cabassos.

Providence, que era el nom d’aquella espectacular màquina rockera, havia nascut l’any 61 quan en Mike —el cantant i guitarrista— i en Ray —el baixista— van convèncer en Sam i en Bernie —el bateria— per unir-se a ells i muntar una banda en condicions. En aquells temps els Providence es van convertir en una de les primeres bandes de rock nord-americanes que —sense renegar mai d’aquella mena de fusió entre country i rhythm & blues que els caracteritzava— van decidir apostar per un so més dur, més salvatge, més agressiu. Un claríssim precedent del hard-rock d’en Jimi Hendrix i de totes aquelles bandes angleses com The Who, Led Zeppelin o The Rolling Stones que possiblement encara pensaven que havien descobert la sopa d’all quan els Providence ja se n’havien fet un fart.

Dissortadament, però, l’eclosió dels de Rhode Island fou tardana. Del 61 al 72 van fer prop de cinc-cents concerts i van treure tres àlbums de llarga durada, però mai van aconseguir col·locar cap senzill a les llistes d’èxit ni van poder reunir més de vuit-centes o mil persones, com a màxim, als locals on acostumaven a actuar. Precisament per això mateix, la seva transcendència a la història del rock va quedar difuminada per tota aquella onada de grups britànics que, poc temps després, van fer el mateix que ells amb molta més repercussió mediàtica. Sens dubte, en aquells primers anys de vida, als Providence els hi van faltar els padrins adequats. Uns padrins (en forma de segell discogràfic important, per exemple) que, tot i així, van acabar apareixent quan la banda ja portava més de deu anys a les carreteres de tot el país i que, d’una vegada per totes, els van convertir en un tres i no res en una de les formacions rockeres més canyeres i populars a nivell internacional.

Els deu anys següents, per tant, van ser una autèntica bogeria. Una borratxera d’èxit absolutament brutal. Gires, àlbums, pel·lícules, documentals, premis... i també —per què negar-ho— premsa rosa, festes, dones, alcohol, drogues, joc i diners. Molts diners. Un còctel, sens dubte, difícil de pair per uns joves que —tot i que ja ratllaven la trentena— mai havien tastat les mels de l’èxit com en aquell moment. En Mike, per exemple, va deixar enrere la seva timidesa congènita per transformar-se en una mena de personatge estrafolari i rebel que sempre donava la nota, mentre que en Sam i en Bernie semblaven dos bàrbars que no sabien fer altra cosa que beure, follar i esnifar quan baixaven de l’escenari. De fet, l’únic que no va embogir del tot fou en Ray. Però la seva habitual mala sort en el terreny amorós, el van convertir, poc a poc, en un xicot solitari i depressiu. Sobretot des de que en Mike ja no era aquell Mike que havia conegut amb setze anys i només es preocupava del seu look o de què dirien fans i mitjans de comunicació del seu últim escàndol. Musicalment, però, tot anava com una seda. En Mike, l’autor de gairebé tots els temes, tenia molt talent. I encara que cada vegada li feia més mandra això de composar, quan s’hi posava, s’hi posava.   

Gràcies a la música i als diners, doncs, Providence va resistir aquest frenètic i excessiu tren de vida durant tota una dècada. Els dos últims anys, però, la convivència entre ells es va tornar absolutament insostenible. Ja no només per ells mateixos si no, bàsicament, pels dos nous satèl·lits que —com qui no vol la cosa— s’havien incorporat, des de 1981, a la vida diària de la banda. En Roger i la Juliana. Dues sangoneres que, amb les seves armes respectives, van esprémer Providence fins l’última gota. En Roger, l’últim representant del grup, programant gires i concerts a dojo per omplir-se les butxaques. I la Juliana, una garota d’Ipanema que va seduir a en Ray durant el tour sud-americà de finals del 80, aprofitant-se dels seus encants i de les vigoroses feromones d’aquells eixelebrats per follar-se’ls a tots quatre i promocionar-se com a model durant els mesos que va conviure amb ells.

A tot aquest panorama caldria afegir la desagradable batussa que van mantenir en Mike i en Sam per qüestions econòmiques. En Sam creia que el percentatge que se’n duia en Mike com a compositor era excessiu i que ell, com a guitarra solista, havia de cobrar més que els altres músics. Una demanda que, òbviament, van desestimar els demés i que va provocar que la banda s’agafés una petita excedència per relaxar tensions i reflexionar sobre el futur. Durant aquests mesos (setembre del 82-març del 83) cadascú va fer la seva. En Mike va aprofitar per publicar algunes composicions en solitari mentre que en Sam i en Bernie se’n van anar de vacances perpètues a Hawaii i el bonàs d’en Ray va tornar a Rio disposat a donar-li una segona oportunitat a la Juliana. Els rumors de dissolució, però, van provocar que en Roger els reunís d’urgència a l’abril del 83. S’havia d’evitar, a tota costa, que aquells vint anys de treball se’n anessin a prendre pel cul per “petites” desavinences sense importància. I així, a fi i efecte de rentar la imatge de la banda i recol·locar-la on pertocava, en Roger va creure convenient muntar una petita gira pel nord-oest del país i estrenar el primer videoclip de la banda a la MTV, el canal televisiu de música que estava fent furor als Estats Units. Una estratègia que, segons l’il·luminat d’en Roger, havia de ser més que suficient per que Providence recuperés, sense massa esforços, els índex de popularitat de l’ultima dècada.   

El retrobament de la banda, però, fou tens. En Mike i en Sam seguien sense parlar-se mentre que en Ray només va rebre somriures d’escarni i menyspreu quan els seus companys el van veure aparèixer de bracet amb la Juliana. Menys d’en Mike, és clar. El líder dels Providence s’avergonyia d’haver traït el seu amic i haver-se deixat enredar per aquella harpia brasilera. I per això mateix, de seguida que va tenir un moment en privat amb ell, li va cantar la canya: “Però tio, es pot saber que fots encara amb aquesta meuca? No veus que només vol aprofitar-se de tu?”. En Ray se’l va mirar sense immutar-se i, amb un ampli i sincer somriure, li va respondre: “Oblida’m, tio. Anem a tocar?”.

L’estratègia d’en Roger, doncs, les tenia totes per fracassar estrepitosament. El rodatge del videoclip i el primer bolo després del recés van anar força bé, la veritat, però Providence seguia sent —inexorablement— una bomba de rellotgeria programada per esclatar en qualsevol moment. Un moment que es va produir, concretament, el 17 de juny a Baltimore. Aquella nit en Sam i en Bernie anaven de coca fins a les celles i en Ray s’havia discutit amb la Juliana abans de sortir a l’escenari. Acostumats a tocar en condicions similars, però, els Providence van engegar l’actuació amb la mateixa força i empenta de sempre. L’espurna que va engegar-ho tot a prendre pel sac, tanmateix, foren els moviments pèlvics —certament obscens— que en Sam li va dedicar a la Juliana quan la banda tocava un dels seus millors hits: “Your wife is my lover”. Cegat per la gelosia, en Ray no se’n va poder estar i va respondre la provocació d’en Sam clavant-li un cop de Fender a l’esquena que el va fer trontollar com una bitlla. A partir d’aquí el que va començar va ser una autèntica batalla campal en la que el públic s’hi va afegir i que va acabar, com era de preveure, amb ferits de diversa consideració a l’hospital. Entre ells, en Sam, en Ray i en Bernie. En Mike també va rebre, és clar, però no tant —ni de bon tros— com els seus companys. Uns companys, per cert, amb els que mai més tornaria a tocar.

Mai més hem dit? Doncs, no, no és cert. Providence es va dissoldre oficialment el 23 de juny del 83, però trenta anys més tard la inesgotable perseverança d’en Ray semblava estar a punt d’aconseguir el miracle: que Providence tornés als escenaris encara que fos per una sola punyetera vegada més. “Mike, els hi devem als nostres. Als que van comprar els nostres discs, als que van omplir estadis, als que van fer de Providence la millor banda de rock nord-americana dels setanta. I els hi devem, sobretot, a en Sam i en Bernie. Perquè sí, tio, sempre van ser un parell de capsigranys, estic d’acord... però, de ben segur, res hagués estat el mateix sense ells. Recordes, si no, gaires guitarres i bateries de l’època millor que en Sam i en Bernie? Eren uns putos cracks i ho saps, Mike. I, enlloc de preocupar-nos per la vida que portaven, vam passar d’ells com de la merda. Tant tu com jo. Per això va passar el que va passar, Mike. Tu ara estàs forrat i jo no em puc queixar, col·lega. Però tant en Sam com en Bernie s’ho han polit tot i actualment amb prou feines arriben a final de mes. En Sam encara beu i no el volen enlloc. Sobreviu com pot gràcies a la beneficència i a quatre classes de guitarra. I en Bernie ho va perdre tot a Las Vegas. El que deu no ho sap ni ell. Tots dos, en definitiva, s’han quedat amb una ma davant i l’altra al darrera. Si no els fem costat ara, no ens ho perdonarem mai, Mike. I saps perfectament que no tant sols és un problema de pasta. És un problema d’orgull, de dignitat, d’autoestima. Hem de fer aquest concert, soci. Sí, sí o sí.  I a més, en Bruce Springsteen, en John Fogerty, l’Steve Tyler, en Mark Knopfler, la Pat Benatar, la Sheryl Crow i la Emmylou Harris m’han assegurat que puc comptar amb ells. Què més vols, cabronàs? Que et llepi les botes?”.

En Mike va escoltar respectuosament el seu company d’aventures. Però ni per un sol moment se li va passar pel cap fer-li cas. Els fans del grup ja tenien prou edat per no bavejar per ells i en Sam i en Bernie, si estaven fotuts, és perquè s’ho havien buscat durant molt de temps. Personalment, doncs, en Mike no sentia el més mínim remordiment o responsabilitat per la seva situació ni cap ganes, en absolut, de moure el cul per ells. Tot i així, li sabia greu per en Ray. I només per això, finalment, va decidir rumiar-se la proposta i dir-li alguna cosa al seu amic  en un parell de dies.

Unes hores després de parlar amb en Ray, però, va rebre una trucada. Era la Juliana. En Ray i la Juliana vivien a Rio des del 83 i, sorprenentment, havien acabat conformant una parella estable i feliç. La convivència amb en Ray havia transformat radicalment l’escala de valors de la Juliana i, des de feia molts anys, les seves ambicions de joventut havien deixat pas a un tarannà artístic i espiritual molt diferent. A l’actualitat la Juliana tenia un petit taller de ceràmica al barri de Santa Teresa i també donava classes de ioga i reiki.

“Mike, ja ho saps, oi?” —li va preguntar la Juliana. “El què? Et refereixes al concert?” —contestà en Mike. “Bé... al concert i a l’estat d’en Ray, és clar. No t’ha dit res?” —continuà la brasilera. “Juliana, vols fer el fotut favor de parlar clar! Què li passa en Ray?” —exclamà en Mike. “Mira, Mike. En Ray està malalt. Molt malalt. Li queden, a tot estirar, sis mesos de vida. I no es vol morir sense fer les paus amb tots vosaltres. Sobretot amb en Sam i amb en Bernie. I ho vol fer dalt dels escenaris, com en els vells temps. És el seu últim desig. No li voldràs negar, no?”.

En Mike va quedar-se mut uns breus instants. Un nus a la panxa i a la gola li impedien articular un sol mot. Va respirar profundament, es va regirar les butxaques buscant el paquet de Marlboro i va encendre una cigarreta.


“Ara mateix truco a en Roger, Juliana... Quan i on dius que toquem?”.

dissabte, 25 de maig del 2013

Star Died Soon Festival



“Escolteu-me, pesats” —va dir Déu amb to de fals enuig— “Ja n’estic fart dels vostres plors. Que si vaig morir massa jove, que si estava al cim de la meva carrera, que si encara portava molta música a les venes... Vareu morir joves perquè aquest era el vostre destí. De la mateixa manera que el destí va voler que gaudíssiu d’un talent increïble i que triomféssiu en el que més us agradava. Però sou homes i dones com els demés, redéu! I ni jo mateix sóc ningú per atorgar-vos una existència més curta, més llarga, més feliç o més desgraciada. Sense que serveixi de precedent, però, us he de dir que estic disposat a fer una excepció. I un de vosaltres, només un, ressuscitarà d’entre els morts i tornarà a la terra per continuar amb la seva carrera. Tot i així, us ho heu de guanyar. Com? Cantant, és clar. Cantant millor que ningú”.

D’aquesta manera tan senzilla va decidir Déu, un bon dia, que un d’aquells cantants tan pesats que havien mort massa joves i encara tenien ganes de gresca pogués tornar a la Terra. L’afortunat o afortunada, però, no el triaria ell. Com a bon demòcrata, Déu deixaria que fos un sorteig el que designés els deu candidats i que un jurat format per tres experts en la matèria (en Frank Sinatra, la Billie Holiday i en Ray Charles) decidís quin d’aquells ploramiques mereixia tornar (ja se n’havien de tenir ganes, la veritat) als escenaris del vell planeta Terra.

Els candidats foren, finalment, set homes i tres dones força coneguts. En John Lennon, en Bob Marley, en Michael Jackson, en Kurt Cobain, en Freddie Mercury, en Nino Bravo, en Carles Sabater, la Whitney Houston, la Janis Joplin i l’Amy Winehouse. Per nacionalitats, quatre nord-americans, tres britànics, un jamaicà, un espanyol i un català. Deu estrelles de la cançó mortes prematurament que —per tal d’assolir la seva fita— haurien d’enfrontar-se entre elles a base de duels, valgui la redundància, mortals de necessitat. Respectant, això sí, unes senzilles regles. A la primera fase, per exemple, no es podrien enfrontar entre sí ni dones ni afroamericans ni candidats de la mateixa nacionalitat. I a la segona —quan ja només quedessin cinc participants— un d’ells (per sorteig), quedaria exempta i passaria directe a la gran final amb els altres dos finalistes.

Amb aquestes concretes premisses, els duels de la primera fase van quedar de la següent manera:

Kurt Cobain vs John Lennon
Freddie Mercury vs Michael Jackson
Nino Bravo vs Whitney Houston
Janis Joplin vs Bob Marley
Carles Sabater vs Amy Winehouse       

Els primers en sortir a l’escenari celestial foren, doncs, en Kurt i en John. El de Nirvana semblava certament molest per tot aquell enrenou i no parava de moure’s i de tocar-se els cabells. De fet, havia acceptat la proposta divina per no fer-li un lleig al seu ídol, en John Lennon. Però ganes de show no en tenia gaires, la veritat. Tan era així, que en aquells moments la única cosa que desitjava és que acabés aviat tot aquell aldarull per anar-se’n a tocar la seva Fender a la vora del riu, sense que res ni ningú el molestés.

L’aparició d’en John fou, doncs, més carismàtica. Sobretot, quan el sorteig del seu repertori va dictaminar que fos “Woman” la cançó amb la que s’havia d’enfrontar al seu adversari i el públic va començar a corejar-la amb entusiasme. Res a veure amb un trist i lànguid Cobain que, per acabar-ho d’adobar, li havia tocat cantar “I hate myself and I want to die”.

Com a bons professionals, tot i així, ambdós van estar realment fantàstics. Però, sens dubte, l’actitud i el sorteig de cançons va afavorir clarament l’ex-Beatle que, gràcies als vots d’en Frank Sinatra i de la Billie Holiday, va superar —com era d’esperar— al seu contrincant.

En Freddie i en Michael foren els següents en aparèixer. Els crits del públic en veure’ls foren impressionants. Es tractava, indubtablement, d’un dels duels més equilibrats de la nit. Potser a nivell vocal en Freddie era superior, però els moviments d’en Michael també podien ser decisius. Tot dependria, òbviament, dels temes que haguessin d’interpretar. I així va ser. El “Bicycle race” d’en Freddie no va tenir res a fer contra el “Billie Jean” d’en Michael i, en aquesta ocasió, en Frank Sinatra i en Ray Charles van donar el seu vot al rei del pop.

A continuació, feren acte de presència dos cantants —un home i una dona— amb unes veus excepcionals. En Nino i la Whitney. En aquest cas, a més, tots dos varen poder lluitar amb les seves millors armes: “I wanna dance with somebody” per la Whitney i “Un beso y una flor” per en Nino. Com en els seus millors temps, tots dos van estar esplèndids. Però amb un jurat nord-americà cent per cent, en Nino tenia poques opcions. I, naturalment, tan en Frank com la Billie i en Ray van emetre el seu vot a favor de la seva compatriota.

La Janis i en Bob protagonitzaren, tot seguit, un enfrontament d’alt voltatge. Com en el duel anterior, tots dos van resultar afortunats amb els temes sortejats i les seves respectives actuacions foren realment extraordinàries. La Janis va fer un “Mercedes Benz” acollonant i en Bob no va ser menys amb un “Could you be loved” espaterrant. Finalment, però, el factor patriòtic va pesar més i tan en Frank com la Billie van votar per la Janis.

Molt tranquil, com si la cosa no anés amb ell, va sortir a l’escenari en Carles Sabater. En part, perquè era molt conscient de les seves minses opcions al respecte. I, en part també, perquè veient com havien caigut monstres com en Freddie, en Kurt o en Bob, la pressió —en el seu cas— era mínima. Portava prop de catorze anys en aquella mena d’olimp de velles glòries de la música i, la veritat, és que s’hi sentia força còmode. Però bé, si cantant unes cançonetes podia guanyar-se la rifa de tornar a la seva vida terrenal i retrobar-se amb la família, amb en Pep i la resta de companys i amics, què coi... Era una bona oferta!

Al darrera seu, tambalejant-se com aquella darrera bitlla que dubta entre caure o no caure, va trepitjar l’escenari l’Amy Winehouse. Des de que era allà l’Amy portava una vida força sana, però de tant en tant —quan alguna cosa trencava la dolça i relaxada rutina d’aquell edèn musical— no podia evitar beure més nèctar del compte. I aquella nit, òbviament, s’havia posat de nèctar dels déus fins les celles. En Carles la va subjectar de la cintura i li va cedir amablement el torn.

L’Amy va cantar un dels seus millors hits: “Love is a losing game”. Però, naturalment, el seu estat no era el més idoni per lluir-se. Tot i així, va aconseguir acabar-la sense caure a terra i, des de la taula del jurat, la Billie li va picar l’ullet en un evident signe de complicitat. Sortosament, en Carles tampoc va sortir malparat en el sorteig de temes i va poder oferir a l’audiència —i el jurat— un “Tren de mitjanit” gairebé impecable. Sens dubte, la decisió final del jurat seria complicada. Per una banda, l’Amy era considerada l’hereva contemporània de les grans dives del jazz i del soul dels cinquanta i dels seixanta. Però, òbviament, la seva interpretació havia estat —com a poc— discreta. I d’altrabanda, un complet desconegut que cantava en una llengua estranya, havia estat francament bé. Després d’uns minuts deliberant, el jurat va alçar les pissarretes amb els noms escollits. Com era de preveure, la Billie va votar per l’Amy. Però en Frank i en Ray ho van fer per en Carles. El cantant de Sau no s’ho podia creure.

Amb els noms d’en John Lennon, Michael Jackson, Whitney Houston, Janis Joplin i Carles Sabater al bombo de semifinals, el que tocava ara era fer el sorteig dels dos duels següents. Els dos primers noms extrets del bombo protagonitzarien el primer enfrontament i els dos següents, el segon. El cinquè i últim nom, en canvi, quedaria exempta i passaria directament a la gran final.

Extrets els noms del bombo, les confrontacions van quedar de la següent manera: en John i la Janis es veurien les cares en la primera semifinal i en Michael i la Whitney, a la segona. Miraculosament, en Carles va quedar exempta i assegurava la seva presència a la gran final. El de Sau, novament, no s’ho podia creure.

La Janis va sortir a l’escenari com si fos la nena de l’exorcista: absolutament fora de sí i bramant com una boja. El seu pas per la terra havia estat molt efímer i la seva estança al paradís la considerava francament avorridota. Volia tornar com fos a Califòrnia i faria tot el possible per aconseguir-ho. Aquell mitjamerda d’angleset no podia barrar-li el pas de cap manera. La primera dama blanca del rock es mereixia un respecte i, potser per això mateix, una crescudíssima Janis va creure que un parell de crits ben donats acollonirien el jurat i posarien els punts sobre las is.

En John, en canvi, va sortir la mar de tranquil. Sabia perfectament que la Janis era tot un mite i que aquell jurat cent per cent ianqui l’adorava. Però també sabia que el seu “Come together” era un tema excel·lent per donar guerra i que “Cry Baby”, el tema de la Janis, no era pas millor que el seu.

Després de donar-ho tot a l’escenari, però, arribava l’hora de la veritat. En John i la Janis van estar espectaculars però, en aquesta ocasió, la flema anglesa va vèncer la rebel·lia nord-americana i —contra tot pronòstic— els vots a favor d’en Frank i en Ray van facturar en John directament a la final. 

La segona semifinal no va ser menys. En Michael i la Whitney eren dos veritables monstres de la música negra i, cadascú en el seu gènere, eren els reis. Tot i així, la veu de la Whitney va captivar a en Frank i la Billie i el seu “I have nothing” va acabar passant per sobre del “Man in the mirror” del petit dels Jackson Five.

En John, la Whitney i el Carles es van convertir, doncs, en els tres finalistes. I només un d’ells, el guanyador/a, tindria el privilegi de prorrogar una vida terrenal prematurament caducada. A priori, la que tenia més opcions d’aconseguir-ho era la Whitney però, òbviament, aquest privilegi se l’havia de guanyar a l’escenari. I en John, a més, no estava disposat a tirar la tovallola. En Carles, per la seva banda, restava a l’expectativa. Si sent un perfecte desconegut havia aconseguit arribar a la final... perquè no la podia guanyar?

El primer en actuar va ser en John. A la final cadascú podia triar el tema propi que volgués i en John va apostar per un clàssic que sempre li havia funcionat molt bé: “Imagine”. Com no podia ser d’altra manera, els altres dos candidats van fer el mateix. La Whitney va escollir “I will always love you” i en Carles, naturalment, “Boig per tu”. Tres temassos que, com era d’esperar, tots tres finalistes van clavar com mai.

Finalitzades les actuacions, però, arribava el moment decisiu. El moment de que el jurat deliberés i emetés el seu veredicte. Quan tothom esperava que s’aixequessin per fer-ho, en Frank va agafar el micro i va dirigir unes breus paraules a l’audiència: “Amics, fins aquí arriba la nostra tasca. Ens ha costat sang, suor i llàgrimes haver de triar entre tant de talent per arribar a aquest punt. Recordeu que pel camí han quedat figures de la música com Kurt Cobain, Freddie Mercury, Nino Bravo, Amy Winehouse, Bob Marley, Michael Jackson o Janis Joplin. Figures que podrien haver arribat perfectament a la final i que, si no ho han aconseguit, ha estat per factors purament accidentals. Amb aquests tres finalistes, però, no ens veiem en cor de dictaminar qui ha estat millor. Tots tres han estat fantàstics. Fins i tot aquest... català? que cap de nosaltres coneixíem. Atorguem, doncs, el dret de decidir quin d’aquests tres artistes ha de tornar a la vida terrenal a l’únic que no pot equivocar-se. A Déu nostre senyor”.

Assegut al seu tro blanquinós i eteri, Déu va fer cara de falsa sorpresa, aixecà els braços i es dirigí a l’audiència: “Fills meus, jo tampoc sóc ningú per decidir quin d’aquests artistassos mereix el dubtós privilegi de tornar a la terra. Així doncs, la meva resolució serà del tot salomònica: declaro guanyador al que va morir més jove de tots tres. Ameeeen!”

I així fou com en Carles Sabater, sense haver fet res que no fessin els altres companys del gremi, es va trobar de nou a la terra. A Catalunya, primer, i ràpidament després a un remot i perdut poblet pesquer de Costa Rica. On absolutament ningú sabia qui era i on podia pescar i tocar la guitarra tot el dia sense que ningú l’emprenyés ni li preguntés què hi feia allà.

Per cert, probablement us preguntareu com és possible que en aquest selecte grupet de cantants morts abans d’hora no s’hagi inclòs a tot un mite com l’Elvis Presley. La resposta és molt fàcil: com gairebé tothom sospita, l’Elvis no és mort. I si no, pregunteu-li a Déu qui va guanyar la primera edició del Star Died Soon Festival. Elemental, no? 

dijous, 23 de maig del 2013

Fills de gossa



Tothom sap que Peckinpah no fou, precisament, un mestre de la subtilesa. Títols com “Grup salvatge” o “Vull el cap d’Alfredo García”, per exemple, ho constaten abastament. Però si hi ha una pel·li del vell Sam que m’esparvera, que m’acoquina especialment aquesta és, sens dubte, “Gossos de palla”. El film que va obrir la veda de la ultraviolència a la dècada dels setanta i un dels primers que, conseqüentment, va ser capaç d’escandalitzar i portar la contrària a generacions i generacions d’espectadors sovint massa acostumats a estereotips cinematogràfics del tot codificats i previsibles.

Per aconseguir-ho, però, no n’hi va haver prou amb un bon guió. A “Gossos de palla” —com en d’altres ocasions— Peckinpah es va fer valer dels seus prodigiosos moviments de càmera, dels seus zooms endimoniats, del seu magistral domini de la càmera lenta per explicar-nos moltes coses sense la punyetera necessitat de diàlegs, de veus en off, de retòrica barata. Bàsicament, perquè d’això tracta el cinema, senyors. De saber emprar els silencis, d’aprofitar al màxims els recursos que ens ofereixen la música i el so, de treure-li el màxim suc possible al muntatge. I de moure la càmera, és clar. En el cas d’en Peckinpah, amb l’ímpetu i la passió d’un ballarí de tango. Amb mil·limètrica brusquedat. Tot plegat per sacsejar l’espectador amb un thriller “in crescendo” absolutament brutal. Sense escrúpols. Dels que m’agraden.

La pel·li d’en Peckinpah, d’altrabanda, és d’aquelles que dona per parlar-ne. Gairebé perfecta, de fet, per un cinefòrum de parròquia. Covardia, provocació, erotisme, misogínia, venjança, violència, dignitat... De tot una mica en una pel·li que transcorre en un poblet escocès habitat per una colla de malparits que déu n’hi do: borratxos, busca-raons, dropos, cràpules... Capaços, tots ells, de convertir en una autèntica bèstia al més pacífic i benèvol dels mortals. I després, és clar, l’Amy. Protagonista de la violació més ambigua mai presenciada en una gran pantalla.

El vell Sam ens ofereix, en definitiva, una autèntica lliçó de cinema. I és que, com bé afirmava un vell amic: “Cada cop que veig una nova pel·li d’en Pecki, menys valoro en Tarantino”.  

Català, mediterrani, europeu i ciutadà del món



El més que ve faré quaranta-cinc anys i mai, des de que tinc ús de consciència, m’havia sentit tan perseguit, injuriat, humiliat, menyspreat i amenaçat pel sol fet de sentir-me català. De fet, fins fa uns anyets, aquella rància i folklòrica Espanya de toros, tricornis i castanyoles em resultava gairebé simpàtica. Tan simpàtica com les pel•lícules d’en Paco Martínez Soria, la música de Fórmula Vels pallassos de la tele. Els meus pares eren gent treballadora, sense cap tipus de consciència política afí o radicalment contrària al règim que els va tocar viure, i us puc ben assegurar que mai em van inculcar cap tipus d’odi o rancúnia envers aquella grisa Espanya de pandereta que treia pit dels pantans que havia construït Franco, dels 12+1 d’Angel Nieto o del La, la, la de la Massiel. 

El que avui em demana el meu cos, el meu cap i la meva ànima —però— és una Catalunya lliure. Una Catalunya independent. Una Catalunya que no tingui políticament res a veure amb l’estat espanyol. Així de clar i així de senzill. No vull tenir res a veure amb una reialesa patètica, amb una classe política repugnant i amb un himne i una bandera que em fan caguera. N’estic fins als pebrots que vulguin anorrear la nostra llengua i que ens robin sistemàticament. Necessito, ja, que la meva nacionalitat es correspongui amb les meves arrels i els meus sentiments. Sobretot, tenint en compte, que el meu país posseeix tots aquells elements indispensables per poder ser considerat un estat: història, tradició, cultura, llengua pròpia i, sobretot, recursos més que suficients per viure dignament. 

El meu independentisme, tot i així, ha estat un independentisme que s’ha cuinat a foc lent. Amb els anys. Llegint, conversant i constatant —al carrer, a l’escola, a la universitat o als mitjans de comunicació— quina era la realitat i la situació política i social que m’envoltava. Tanmateix, no he estat mai un activista. I, possiblement, si el govern de l’estat espanyol hagués estat més intel•ligent i generós amb Catalunya, la meva consciència política no hagués ultrapassat mai les fronteres d’un nacionalisme light o, com a molt, d’un independentisme utòpic. 

Consti, a més, que tinc família andalusa. Com d’altres catalans la tenen a Galícia, Aragó, Extremadura o València. I entenc i respecto que ells se sentin andalusos i espanyols. Només faltaria! Però, a banda d’aquests vincles familiars i afectius i de la meva gran atracció pel sud d’Espanya, jo només vull ser català. Català, mediterrani, europeu i ciutadà del món. Tan difícil és d’entendre?

dissabte, 18 de maig del 2013

La música... i el cinema



Agradant-me com m’agrada la música i el cinema, no crec que ningú es sorprengui si admeto sense cap mena de reticència que una de les meves grans debilitats com espectador són els soundtracks cinematogràfics. O el que és el mateix: les bandes sonores. Entenent com a banda sonora, òbviament, la música que embolcalla qualsevol pel·li i que potencia i enriqueix, al mateix temps, qualsevol de les seves escenes o seqüències.

A partir d’aquí, permeteu-me que comparteixi amb tots vosaltres alguns dels meus soundtracks preferits. Com podreu observar, n’hi ha de tota mena. Alguns —composats, o no, per la pel·li en qüestió— funcionen perfectament com a temes musicals autònoms i absolutament independents del treball cinematogràfic. I d’altres, en canvi, esdevenen peces total i absolutament vinculades a las imatges que acompanyen.

Sigui com sigui, el que sí aconsegueixen tots aquests soundtracks és que el maridatge amb les escenes o seqüències escollides per l’ocasió sigui absolutament immillorable. Comproveu-ho!


2001: A SPACE ODISSEY (1968), d'Stanley Kubrick
Also sprach Zarathustra
Richard Strauss
A CLOCKWORK ORANGE (1970), d'Stanley Kubrick
Funeral of Queen Mary
Henry Purcell/Wendy Carlos
AMADEUS (1984), Milos Forman
Lacrimosa
W.A. Mozart
APOCALYPSE NOW (1979), de Francis Ford Coppola
The end
The Doors
BARRY LYNDON (1985), d'Stanley Kubrick
Words
The Christians
BLADE RUNNER (1982), de Ridley Scott
Love theme
Vangelis
BLUE VELVET (1986), de David Lynch
In dreams
Roy Orbison
BRAVEHEART (1995), Mel Gibson
Main theme
James Horner
C'ERA UNA VOLTA IL WEST (1968), de Sergio Leone
The man with a harmonica
Ennio Morricone
CINEMA PARADISO (1988), de Giuseppe Tornatore
Main theme
Ennio Morricone
DOCTOR ZHIVAGO (1965), de David Lean
Main theme
Maurice Jarre
EXCALIBUR (1981), de John Boorman
Carmina Burana
Carl Orff
EXODUS (1960), d'Otto Preminger
Main theme
Ernest Gold
EXOTICA (1994), Atom Egoyan
Everybody knows
Leonard Cohen
FULL METAL JACKET (1987), Stanley Kubrick
These boots are made for walking
Nancy Sinatra
GALLIPOLLI (1981), de Peter Weir
Adagio in G Minor
Tomasso Albinoni
GLADIATOR (2000), de Ridley Scott
Now we are free
Lisa Gerrard / Hans Zimmer
HIGH NOON (1950), de Fred Zinnemann
Do not forsake oh my darling
Dimitri Tiomkin
IL BUONO, IL BRUTTO, IL CATTIVO (1966), de Sergio Leone
Main theme
Ennio Morricone
IN THE MOOD FOR LOVE (2000), de Wong Kar Wai
Yumeji's theme
Shigeru Umbayeshi
JACKIE BROWN (1997), de Quentin Tarantino
Across 110th street
Bobby Womack
JAWS (1975), d'Steven Spielberg
Main theme
John Williams
JOHNNY GUITAR (1954), de Nicholas Ray
Johnny Guitar
Victor Young / Peggy Lee
KILL BILL I (2003), de Quentin Tarantino
Don't let me be misunderstood
Santa Esmeralda
LAWRENCE OF ARABIA (1962), de David Lean
Main theme
Maurice Jarre
MANHATTAN (1979), de Woody Allen
Rhapsody in blue
George Gershwing/Benny Goodman
MIDNIGHT COWBOY (1969), de John Schlesinger
Everybody's talkimg
Harry Nilsson
ONCE UPON A TIME IN AMERICA (1984), de Sergio Leone
Main theme
Ennio Morricone
OUT OF AFRICA (1985), de Sydney Pollack
Main theme
John Barry
PAINT YOUR WAGON (1969), de Joshua Logan
I was born under a wandering star
Lee Marvin
PER QUALCHE DOLLARO IN PIÙ (1965), Sergio Leone
Main theme
Ennio Morricone
PER UN PUGNO DI DOLLARI (1964), Sergio Leone
Main theme
Ennio Morricone
PLATOON (1986), d'Oliver Stone
Adagio for strings
Samuel Barber
PSYCHO (1961), d'Alfred Hitchcock
Main theme
Bernard Herrmann
PULP FICTION (1994), de Quentin Tarantino
Son of a preacher man
Dusty Springfield
RAIDERS OF THE LOST ARK (1981), d'Steven Spielberg
Main theme
John Williams
RISKY BUSINESS (1983), de Paul Brickman
Old time rock'n'roll
Bob Seger
ROCKY (1976), de John G. Avildsen
Gonna fly now
Bill Conti
SCHINDLER'S LIST (1993), d'Steven Spielberg
Main theme
John Williams
STAR WARS (1977), de George Lucas
Main theme
John Williams
THE DEER HUNTER (1978), de Michael Cimino
Cavatina
Stanley Myers
THE EXORCIST (1973), de William Friedkin
Tubular Bells
Mike Oldfield
THE GODFATHER (1972), de Francis Ford Coppola
Main theme
Nino Rota
THE MISSION (1986), de Roland Joffé
Main theme
Ennio Morricone
THE PIANO (1993), de Jane Campion
Main theme
Michael Nyman
THE WAY WE WERE (1973), de Sydney Pollack
The way we were
Barbara Streisand
THEMA & LOUISE (1991), de Ridley Scott
End Credits
Hans Zimmer
TOTAL RECALL (1990), Paul Verhoeven
First dream
Jerry Goldsmith
ULTIMO TANGO A PARIGI (1972), de Bernardo Bertolucci
Main theme
Gato Barbieri
WEST SIDE STORY (1960), de Robert Wise i Jerome Robbins
Maria
Leonard Bernstein

dijous, 16 de maig del 2013

Per gustos, colors





A priori, no em considero —francament— una persona xenòfoba o racista. La veritat és que sempre he cregut que la raça humana té les seves virtuts i els seus defectes i que cap d’aquests condicionaments són exclusius d’un color de pell determinat. Tot i així, he de reconèixer que de preferències en tinc. I si hi ha una raça en concret que aprecio i admiro especialment, aquesta és la negra.

De raons, òbviament, en tinc vàries. Algunes més objectives i d’altres, no tant. Però, bé, no crec —en qualsevol cas— que aquesta reflexió tingui per objectiu justificar o fer apologia del que esdevé, senzillament, una predilecció personal. Així doncs, permeteu-me expressar perquè m’atrau tant la raça negra i perquè —sense menysprear les altres— l’hi professo un afecte especial.

Físicament, per començar, estem parlant d’una raça privilegiada. I no tant sols perquè els seus membres acostumen a ser més forts i resistents que els d’altres races si no perquè, a més, la seva complexió anatòmica també acostuma a ser molt més esvelta, fibrada i atlètica. Particularitats, totes elles, que proporcionen als cossos d’homes i dones negres —en termes generals— una estètica molt més harmònica, elegant i atractiva. I si no, fixeu-vos en la “perxa” d’esportistes de diferents èpoques com en Jesse Owens, en Bob Beamon, en Pelé, en Muhammad Alí, en Carl Lewis, en Magic Johnson, en Michael Jordan, en Kobe Bryant, en Usain Bolt, en Tiger Woods, en Javier Sotomayor, l’Edwin Moses, la Florence Griffith, la Jackie Joyner, la Wilma Rudolph, la Marie Jose Perec, les germanes Venus i Serena Williams o la Merlene Ottey... Sobren les paraules, no?

Òbviament, però, aquest simptomàtic plus pel que fa a la bellesa corpòria no tant sols és patrimoni dels esportistes, per descomptat. El cinema, la música i la moda —per exemple— ens ofereixen, a banda de talent, envejables presències físiques com les de la Halle Berry, en Denzel Washington, en Will Smith, la Rosario Dawson, en Sidney Poitier, en Seal, la Beyoncé Knowles, la Whitney Houston, la Sade, l’Alicia Keys, la Leona Lewis, la Rihanna, la Iman, la Tyra Banks, la Naomi Campbell i un llarg etcètera.

Un altre dels aspectes que més valoro i admiro de la raça negra és l’enorme carisma i personalitat que, en qualsevol àmbit, destil·len clara i meridianament els seus líders. Des de dirigents com en Martin Luther King, en Nelson Mandela, en Desmond Tutu, en Malcolm X, l’Oprah Winfrey, en Jessee Jackson, en Don King, en Quincy Jones o, naturalment, en Barak Obama fins a actors i actrius com la Whoopi Goldberg, en Morgan Freeman, en Samuel L. Jackson, en Forest Whitaker, en Lawrence Fishburne, en Wesley Snipes, l’Eddie Murphy o icones de la música com en Bob Marley, en Jimi Hendrix, en Michael Jackson, en Ray Charles, l’Aretha Franklin, en Louis Armstrong o en Marvin Gaye. I aquí volia arribar: a l’àmbit musical. Inqüestionablement, el que més m’atrau i em fascina d’aquesta raça. Començant pel gospel i els espirituals negres fins acabar amb les darreres tendències del soul i del funk més contemporànies. Principalment, pel característic so de les seves veus, és clar. Però també, òbviament, pel tempo i les harmonies de la seva vessant instrumental. I aquí la llista esdevé, ja em perdonareu, gairebé interminable: Stevie Wonder, James Brown, Sam Cooke, Otis Reding, Chuck Berry, Little Richard, Bill Withers, Wilson Pickett, Bobby Womack, Curtis Mayfield, B.B. King, Muddy Waters, John Lee Hooker, Barry White, Lionel Ritchie, Prince, Lenny Kravitz, George Benson, John Coltrane, Miles Davis, Duke Ellington, Ella Fitzgerald, Bilie Holiday, Etta James, Sarah Vaughan, Tina Turner, Nina Simone, Diana Ross, Dionne Warwick, Gladys Knight, Dee Dee Bridgewater, Gloria Gaynor, Roberta Flack, Donna Summer, Tracy Chapman, Smokey Robinson & The Miracles, Sam and Dave, The Temptations, The Impressions, The Supremes, The Ronettes, The Spinners, Sister Sledge, Boney M, Chic, Earth, Wind & Fire i els que em deixo.  

En fi, que els negres són la canya i els envejo en tots els aspectes. Fins i tot, en el seu color de pell. Paraula de blanquet.


La dansa de la mort




La música m’encanta, m’apassiona, però si hi ha quelcom que m’agrada tant o més que la música és el cinema. I tant m’agrada el cinema que, durant cinc anys, vaig estar escrivint un munt de crítiques en un web que s’anomena FilmAffinity.

FilmAffinity és —pels qui no el conegueu— un prestigiós web de cinema d’àmbit estatal que et permet votar pel·lícules, escriure crítiques, votar les dels demés, seguir als usuaris que més t’agraden i emmagatzemar i/o classificar tot el que veus i escrius mitjançant diferents filtres. El problema de FilmAffinity, però, és que només pots escriure en castellà. I tot i que estimo i respecto moltíssim la llengua castellana, des d’un temps ençà el que m’he proposat és escriure prioritàriament en català.

Per aquest motiu, doncs, m’he decidit a traduir algunes de les meves crítiques al català. Òbviament, no totes. Entre d’altres coses perquè en tinc més de sis-centes. I algunes, a més, força dolentes. Però provaré de traduir, poc a poc, les que més m’agraden. Les que més m’agraden i les que més han agradat als demés, és clar. Al cap i a la fi, els lectors són els que manen, no?

Ah, em deixava una cosa. A FilmAffinity el meu sobrenom és Taylor. I no perquè m’agradi anar ben vestit precisament si no perquè Taylor —un dels herois de la meva infantesa— era el nom del protagonista d’una de les meves pel·lis predilectes: “El planeta dels simis”.

Us deixo, doncs, amb la meva primera crítica en català. De la pel·li "Fins que li va arribar l'hora" (Once upon a time in the west, 1968), d'en Sergio Leone

"La dansa de la mort"

“Centaures del desert”, “Rio Bravo”, “Grup salvatge”, “Sense perdó”... excel·lents westerns tots ells. Magnífics, irrepetibles... Sublims, fins i tot.

En el meu particular santuari cinèfil, però, hi ha un western per sobre de tots ells. Un western incommensurable. Una obra mestra. Un 10. Sense pal·liatius.

M’estic referint, sens dubte, a “Once upon a time in the west”. El western que més em va marcar d’adolescent. Ben bé com si fos un vedell. A sang i foc. Proporcionant-me, des d’aquell moment, les beceroles necessàries per convertir-me en una mena d’empedreït cinèfil fins a la fi dels meus dies.

I és que de debò us asseguro que la pel·li d’en Sergio Leone dona per això i molt més. No només perquè es tracta d’una de les obres més rodones i madures d’un cineasta que sempre va anar de menys a més, si no també perquè amb “Once upon a time in the west” l’italià va fer callar com a putes a totes aquelles veus que, des de la crítica oficial, tant el van menysprear durant els seus inicis. Una reacció, per cert, que ja es va començar a percebre quan va enllestir la trilogia del dòlar i, més encara, quan —amb la seva següent pel·lícula— decidia oficiar solemnement la inexorable i definitiva extremunció de l’spaghetti-western.

Podria haver-ho fet per la via ràpida, és clar. Fotent-li al subgènere un parell de trets a boca de canó com hagués fet qualsevol cowboy amb el seu cavall malferit. Però, no. Això ho hagués fet Ford, però Leone mai. I el que Leone va decidir escenificar —conseqüentment— fou una lenta i agònica dansa de la mort. Òbviament, amb la col·laboració d’un antic amic de la infància: l’insigne compositor Ennio Morricone. 

Recomano, doncs, que tots aquells que mai hagin experimentat el famós “efecte Stendhal” i vulguin saber de què va vegin i gaudeixin aquesta pel·li. Sense nervis. Sense presses. Degustant-la plàcidament. Seqüències com l’arribada de la Jill a l’estació de Flagstone o el duel final entre Harmònica i Frank són —a més d’antològiques— excel·lents testimonis de com i de quina manera es poden estimular sensibilitats tant cavernàries com la meva. Comproveu-ho.