EXPEDIENT X

El tròpic peninsular

2011-08-25T10:55:00.006+02:00

Quan hom projecta un viatge sempre sol haver-hi algun determinat punt d’interès per sobre dels demés. Un punt d’interès ineludible i magnètic que condiciona les altres visites i que constitueix, per sí mateix, una mena de fita que —si no l’assoleixes— et deixa amb aquell amarg i desencisant regust d’un viatge incomplert. Malbaratat. Insípid.

En el meu cas, quan la Cris i jo varem decidir viatjar a l’Algarve portuguès, aquest punt de màxim interès en el nostre particular peregrinatge eren les abruptes i selvàtiques platges de la costa vicentina. Al sud-oest del país. Concretament en el tram que va des del Cap fins Aljezur.

Dissortadament, el nostre campament base es trobava a més de cent quilòmetres del nostre objectiu. Una distancia prou respectable que ens va obligar a concretar un dia determinat per visitar aquell cobejat paradís natural. Per desgracia, el dia escollit no fou, precisament, el més apropiat. I així, a mida que ens apropàvem al Cap de San Vicente, una espessa boira baixa difuminava inexorablement la nostra panoràmica fins al punt que, gairebé, no veiem tres dalt d’un burro. Tot i així, una mica més tard, a la tarda, vam fer la temptativa d’acostar-nos al mirador de la Torre de Aspa amb l’esperança de que el sol trobés alguna escletxa per il•luminar-nos aquelles impressionants vistes. Però no. No fou possible. El sol no va aparèixer en cap moment i aquell cel blau intens que veiem cada dia des de la sortida fins a la posta de sol continuava despietadament amagat darrera d’una gegantina massa de núvols que ho tapava tot. No pas més al sud, però sí a l’alçada de les espectaculars platges de Castelejo, Cordoama o Barriga. Paradisíacs indrets que, malauradament, haurem de veure en un altra ocasió. Perquè sí, amics, a l’Algarve hi tornarem. No sé si d’aquí a dos, tres o deu anys. Però hi tornarem. I tant que sí!

Amb tot, l’Algarve no és només la costa vicentina. Ni molt menys. L’Algarve és Tavira, Faro, Loulé, L’Algar Seco, la Ponta da Piedade… I consti que només parlo del que he vist i m’ha agradat. Però estic segur que, costa vicentina a banda, hi ha platges, racons i poblets que mereixen ser descoberts en una nova visita. I només per això mateix, pel que he vist i pel que no, m’agradaria recomanar-vos amb la deguda insistència que algun dia o altre us acosteu a l’Algarve, l’extrem més sud-occidental d’Europa. El tròpic peninsular. No us en penedireu. Segur.

Viatjar

2011-07-25T13:38:00.001+02:00

Viatjar és, sens dubte, un dels meus grans al•licients a la vida. De fet, si em paro a pensar una miqueta no recordo ni un sol any —des de que em vaig deslligar dels pares, és clar— que no ho hagi fet. Bé, potser exagero. L’any que va néixer la meva filla no vaig viatjar. I el següent, tampoc. Però sí que ho vaig fer tots els anteriors i els posteriors. A vegades més lluny i a vegades més a prop. Però sempre amb el mateix afany, amb la mateixa il•lusió, amb el mateix cuquet a l’estómac. Amb les mateixes ganes de fruir de nous paisatges, de conèixer noves cultures, de provar noves menges, de viure noves experiències... En resumides comptes: amb les mateixes ganes de sentir-me plenament lliure. Lliure, viu i feliç.

Òbviament, no tot són flors i violes en un viatge. És més, els viatges solen incloure un component emocional molt intens. Un component que, fins i tot, pot transmutar l’eufòria en enuig en un tres i no res. Però bé, ja se sap, quan un viu en un estat d’excitació màxima, quan un no sap que pot passar-li a l’instant següent, quan el cap i el cor funcionen a tota màquina... tot és imprevisible. I tant aviat pots al•lucinar per estar gaudint d’una experiència única a la vida com maleint els teus propis ossos per haver-te fotut allà on no et demanaven.

En qualsevol cas, viatjar té aquestes coses. I ja siguin bones o dolentes, totes inclouen un denominador comú: la improvització. L’ordre, les normes, els horaris i les rutines passen a un segon terme i el que ens passa o ens deixa de passar succeeix espontàniament. Sense que ho puguem controlar. Senzillament perquè havia de passar... o no.

Que ningú s’equivoqui, però. Qui em coneix una mica sap molt bé que de temerari o inconscient en tinc ben poc. Però el que no entenc, tot i així, és un viatge sense cert percentatge d’aventura. Sense cert percentatge de sorpreses. Sense cert percentatge de descontrol. Com tampoc entenc, evidentment, cap viatge sense moments de pau. De placidesa. D’introspecció. I, per què no, de fascinació.

Per tot això i més, doncs, m’agrada viatjar. Si és possible, pel meu compte. I, si no, tant se val. La qüestió és passar-s’ho bé i experimentar tot allò que mai podries experimentar en el teu entorn quotidià. I això passa, per exemple, per perdre’t per qualsevol medina àrab, per contemplar Florència des de la cúpula de Santa Maria dei Fiore o per prendre’t un ouzo o una copeta de Retsina ben fresqueta davant la silueta il•luminada del Partenó. Us ho recomano.

Capital humà

2011-07-19T13:27:00.005+02:00

Pels volts del setembre o l’octubre de l’any 2004 vaig trepitjar, per primer cop, el local d’assaig de la coral Tons i Sons Terrassa Gospel a l’escola El Cim, de Terrassa. Quan ho vaig fer, la veritat sigui dita, no les tenia totes. La meva mare, que ja en formava part, portava temps insistint-me en que ho provés. Però jo això de deixar-me el coll lloant al Senyor i proclamant ‘al.leluies’ a tort i a dret no ho tenia gens clar. En primer lloc, perquè sempre m’havia considerat un rocker de cap a peus. I en segon lloc, perquè jo això de cantar gospel si no eres creient, afroamericà i descendent d’esclaus em semblava poc menys que un sacrilegi.

Òbviament, anava errat. Tothom pot cantar gospel. Millor o pitjor, és clar, però tothom ho pot fer. Fins i tot si no ets creient. El que sí cal, però, és que creguis en la música que estàs cantant. En la seva força, en el seu sentiment, en la seva ànima. I això, amics meus, és universal. Universal i profondament humà.

Potser per això mateix, el que vaig trobar a Tons i Sons Terrassa Gospel no va ser únicament un lloc on poder cantar. El que vaig trobar en aquesta coral va ser, fonamentalment, un grup humà immillorable. I això, amics meus, no te preu.

Amb els anys, naturalment, les cares han anat canviant. Els més veterans sempre recordarem, per exemple, la incalculable aportació de molts dels que ja no hi són. I encara que no ho hauria de fer, m’agradaria esmentar-ne uns quants de concrets com el Miquel Ycart, el Pere Huguet, la Montserrat Peregrina, la Marilà Lucas, l’Anna Pérez, el Joan Quintana, l’Artur Casanovas o la malaurada Paquita Sànchez. Antics companys i companyes que sempre van exercir de tonsisoneros de socarrel i que, amb la seva empenta i capital humà, van contribuir a fer de Tons i Sons el que és avui en dia: un conjunt d’amics que, a més a més, canten. I molt bé, per cert.

L’última fornada de tonsisoneros, però, requereix una menció especial. Mai fins l’any passat la coral havia rebut una onada de nous cantaires tant espectacular. Una circumstància que, després d’un any especialment crític, feia preveure una temporada de transició tant a nivell musical com col•lectiu. El que ningú sospitava, però, és que els ‘nous’ s’acoblessin tant ràpid i tant bé a la coral. I menys encara, que la seva il•lusió i ‘bon rotllo’ fos tant aclaparadora. Ells diuen que tot és degut a la bona predisposició dels que ja hi érem. I els més veterans considerem, en canvi, que aquesta rebufada d’aire fresc ha estat peça clau perquè la coral recuperés la motivació, la complicitat i la ‘trempera’ d’antuvi.

Sigui com sigui, el que queda clar és que aquesta ha estat —al meu parer— la millor temporada de Tons i Sons en tota la seva història. Si més no, a nivell col•lectiu. I això, ja em perdonareu, però algú ho havia de dir ;)

Clàssics

2011-06-25T13:35:00.014+02:00

Ozu o Kurosawa? Dreyer o Bergman? Fellini o Rosellini? Ford o Chaplin?

Preferències en tenim tots, sens dubte. Però més enllà de cadascuna d’elles el que cau pel seu propi pes és que per estimar el cinema s’han d’estimar els clàssics. Impepinablement. Així doncs, de poc o res serveix flipar amb els Von Trier, Tarantino, Fincher, Nolan o Aronofsky de torn si prèviament no ho hem fet amb els Hitchcock, Welles, Wilder, Huston, Lang i companyia. Els clàssics —com no— d’ahïr, d’avui i de sempre. Cineastes que varen contribuir a convertir el cinema en l’art popular per antonomàsia i que amb el seu llenguatge metòdic, directe i coherent ens van fer partíceps de multitud d’històries que, de ben segur, mai oblidarem. A voltes fent-nos patir i, a voltes, fent-nos riure. Però sempre seduint-nos amb un índex d’efectivitat inqüestionable.

El que trobareu a continuació, doncs, són algunes d’aquestes històries. Concretament, les meves preferides. Com s’acostuma a dir ser-hi no hi són totes, però totes les que hi són, ho són. Òbviament, tenint en compte que només són trenta, que totes són en blanc i negre i que tot plegat respon a un criteri personal i intransferible. El meu.

1937 CAPTAINS COURAGEOUS, de Victor Fleming
1940 THE GRAPES OF WRATH, de John Ford
1941 HOW GREEN WAS MY VALLEY!, de John Ford
1942 CASABLANCA, de Michael Curtiz
1945 BRIEF ENCOUNTER, de David Lean
1945 SCARLET STREET, de Fritz Lang
1946 THE KILLERS, de Robert Siodmak
1946 THE BEST YEARS OF OUR LIVES, de William Wyler
1948 LADRI DI BICICLETTE, de Vittorio de Sica
1950 ALL ABOUT EVE, de Joseph L. Mankiewicz
1950 HIGH NOON, de Fred Zinneman
1950 THE ASPHALT JUNGLE, de John Huston
1950 LOS OLVIDADOS, de Luis Buñuel
1952 LE SALAIRE DE LA PEUR, d'Henri-Georges Clouzot
1954 LA STRADA, de Federico Fellini
1954 SHICHININ NO SAMURAI, d'Akira Kurosawa
1955 RIFIFÍ, de Jules Dassin
1956 CALLE MAYOR, de Juan Antonio Bardem
1957 TWELVE ANGRY MEN, de Sidney Lumet
1957 THE INCREDIBLE SHRINKING MAN, de Jack Arnold
1957 PATHS OF GLORY, d'Stanley Kubrick
1957 WITNESS FOR THE PROSECUTION, de Billy Wilder
1959 ANATOMY OF A MURDER, d'Otto Preminger
1959 LE TROU, de Jacques Becker
1960 THE APARTMENT, de Billy Wilder
1961 THE HUSTLER, de Robert Rossen
1961 PSICOSIS, d'Alfred Hitchcock
1962 WHAT EVER HAPPENED TO BABY JANE?, de Robert Aldrich
1962 THE MAN WHO SHOT LIBERTY VALANCE, de John Ford
1962 SEPPUKU, de Masaki Kobayashi

Dead or alive, Elvis forever

2011-06-16T20:32:00.008+02:00

Oficialment, l’Elvis Aron Presley va morir el 16 d’agost de 1977. Extraoficialment, però, segueix viu. Això és el que pensen, almenys, molts dels seus fans. Més dels que mai ens podríem imaginar.

Personalment, prefereixo mantenir-me en el més pur i estricte escepticisme: ni m’ho crec ni m’ho deixo de creure. El que esta clar, tot i així, és que la mort del rei del rock sempre ha plantejat més interrogants del que seria habitual en aquest tipus de circumstàncies. Alguns d’aquests interrogants són agosarats, és cert. Però n’hi ha d’altres que, com a mínim, donen peu a creure que el rei podia haver tingut motius més que suficients per fingir la seva pròpia mort i començar de zero amb una nova identitat.

Abans d’esmentar aquests interrogants, però, m’agradaria apuntar quines són —o haurien pogut ser, millor dit— les raons per les quals l’Elvis hauria decidit organitzar tot aquest hipotètic i rocambolesc muntatge. La primera raó seria, indubtablement, la més romàntica. La més romàntica, la més espiritual i la més platònica de totes.

Així doncs, segons aquesta raó, l’Elvis hauria decidit desaparèixer del mapa per destruir d’una vegada per totes el seu propi personatge. Un personatge mediatitzat en excés que hauria arruïnat el seu propi matrimoni amb la Priscilla i que, de retruc, l’hauria empès a consumir tot tipus de fàrmacs de forma descontrolada i compulsiva a fi i efecte de poder seguir un ritme de vida absolutament desmesurat, extravagant i caòtic.

Òbviament, hi ha altres maneres d’aconseguir-ho. Però si tenim en compte la gegantina dimensió mediàtica de l’Elvis i la seva més que probable desesperació envers una vida que se’n anava en orris per moments, no ens hauria d’estranyar gens ni mica que una persona amb prou mitjans i un punt d’excentricitat superior a la resta decidís posar en marxa la que podríem considerar, sense cap mena dubte, com una de les farses més descomunals de la història.

Val a dir, d’altra banda, que si aquest fou el principal o únic motiu per dur a terme aquesta hipotètica i monumental entabanada, em sembla collonut. I ho dic de debò. Sobre tot si d’aquesta manera l’Elvis va trobar tot el seny, la pau i l’harmonia de la que no va poder fruir els últims anys de la seva vida.

Amb tot, existeix una segona —i no tant romàntica— raó a partir de la qual l’estrella del rock, o qui sigui, hauria pogut tramar la seva pròpia mort. M’estic referint, concretament, a la més que probable relació d’Elvis Presley amb l’FBI, amb la CIA i, sobretot, amb la màfia de Memphis. Un perillós vincle que el podria haver dut a delatar algun o altre company de professió a la DEA (agència federal antidroga) o bé a col•laborar amb els serveis d’intel•ligència nord-americans per desmantellar La Fraternitat (grup mafiós de Memphis amb qui el cantant mantenia una estreta relació que va acabar malament) a canvi de protecció i una nova identitat.

Tot són cabòries, és clar. Cabòries, però, que —si bé mai s’han provat jurídicament— sí que podrien ajudar-nos a comprendre per quina estranya raó la mort de l’Elvis sempre ha estat envoltada d’un munt de dubtes i incerteses. Algunes absolutament inversemblants. Altres, no tant. Jutgeu vosaltres mateixos:

1.- A la làpida de la tomba de l’Elvis s’hi pot llegir “Elvis Aaron Presley”, quan el que hi hauria de posar és “Elvis Aron Presley”. Només és una “a”, d’acord, però una errada ortogràfica tan monumental a la tomba d’un dels personatges més populars del planeta no sembla pas fruit d’una simple patinada. Així doncs —tot i que “Aaron” és, sens dubte, un nom molt més comú que “Aron”— posats a pensar malament el primer que hom pot deduir a partir d’aquesta extraordinària pífia és que qui hi ha allí no es, precisament, l’Elvis Aron Presley. Una manera com una altra, en definitiva, de no temptar la mala sort.

2.- Diuen els que transportaren el seu fèretre (de bronze, per cert) que aquest pesava molt (uns 450 kilos potser) i que semblava inusualment fred. Una de les teories al respecte manté que el taüt contenia gel sec per mantenir en perfecte estat el ninot de cera que hi havia dintre.

3.- La única fotografia de la que disposem del rei del rock de cos present (presa per un cosí seu de forma il•legal i publicada al National Enquirer) ens mostra a un Elvis pràcticament irreconeixible. Les seies i el nas, sobretot, no es corresponen gens ni mica amb els seus trets facials reals. Naturalment, tot pot ser degut a un excés de maquillatge mortuori però el que resulta evident és que el seu aspecte del tot artificial pot fer pensar que allò que hi havia dins la caixa no era ben bé un cadàver humà. Hi ha versions de persones que s’hi van poder acostar (Alanna Nash, Tania Tucker) que asseguren que semblava una figura de cera. I, a més a més, mig desfeta.

4.- Pel que sembla, després de la seva mort varen desaparèixer el seu jet privat, vàries joies, la seva Bíblia, un llibre de farmacologia, un altre de numerologia, fotografies de la seva mare i diversos objectes personals. Que cadascú pensi el que vulgui.

5.- La seva tomba a Memphis esta entre la de la seva àvia i la del seu pare (traspassat el juny de 1979). Elvis sempre havia expressat el seu desig de reposar al costat de la seva mare, que va morir l’any 1958.

6.- El certificat de defunció original va desaparèixer. El que es conserva a l’actualitat (manuscrit per ell mateix, diuen) data d’octubre de 1977. Com a dada curiosa, el certificat diu que l’Elvis pesava 76 kilos, quan tothom sap que en el moment de l’òbit el rei pesava entre 115 i 120 kilos. Una diferència, sens dubte, notòria.

7.- Diuen, també, que un mes abans de la seva mort (al juliol de 1977) algú va retirar 1.000.000 de dòlars del seu compte amb destí desconegut.

8.- Dues hores després de la seva mort, un home molt semblant a l’Elvis va treure un bitllet d’avió amb destinació Buenos Aires. El seu nom: John Burrows, un sobrenom emprat esporàdicament pel rei del rock.

9.- L’endemà de la seva mort, una de les seves ex-nòvies, Lucy De Barbon, va rebre una rosa per correu de part d’un tal Lancelot. Un sobrenom suposadament atribuït a l’Elvis que només coneixien tots dos amants.

10.- La Sra. Elizabeth Prince, d’Atlanta, assegura que entre 1978 i 1981 va viure un intens romanç amb el rei del rock. El més curiós de tot és que la prova del polígraf va dictaminar que aquesta senyora deia la veritat.

11.- L’encarregat d’Elvis, el Coronel Tom Parker, va entrar als Estats Units com a immigrant il•legal des dels Països Baixos. Aconseguir un passaport, una partida de naixement, un número de la Seguretat Social i una llicència de conduir no li va resultar difícil. Es creu que en Parker hauria pogut lliurar-li a l’Elvis la seva nova identitat sense massa problemes.

12.- Fins avui, mai ningú ha cobrat la seva multimilionària assegurança de vida. Als Estats Units falsificar una mort no és cap delicte si ningú se’n beneficia. Cobrar-la, a més, hagués obligat a la Companyia Lloyd’s, de Londres, a emprendre una exhaustiva —i sobretot incòmode— investigació.

13.- De les diverses fotografies d’Elvis post-mortem destaca, al marge de la del fèretre, una de presa l’any 1984 a la que hi apareix juntament amb Muhammad Alí i Jesse Jackson. Quan li varen preguntar a Alí qui era aquell que apareixia al fons de la imatge va respondre, sorneguer: “L’Elvis, és clar”.

14.- L’Elvis acostumava a iniciar els seus darrers concerts amb l’ Also sprach Zarathustra, un tema mundialment conegut -entre d'altres coses- per haver estat inclòs a la banda sonora de 2001, A Space Odyssey, la pel•li predilecta del cantant. Si sumem la data de defunció de l’Elvis 16+8+1977, comprovarem de seguida que la xifra obtinguda és 2001. La dada podria quedar en anecdòtica, per descomptat, però coneixent la gran afició del rei per la numerologia pensar en un possible missatge en clau no resulta, en principi, tant descabellat com podria semblar.

15.- Homes molt semblants a l’Elvis, en definitiva, han estat vistos per fans del cantat a tot arreu: als Estats Units, a Hawaii, a Indonèsia i, sobretot, a l’Argentina, on un periodista —en Jerónimo Burgués— va arribar a publicar un llibre titolat “Elvis vive entre nosotros”. Concretament, a Buenos Aires. Naturalment, la majoria d’aquests avistaments tenen poca o nul•la credibilitat però el que resulta inqüestionable, tanmateix, és que si l’Elvis segueix viu i no resta amagat com un monjo de clausura algú o altre l’hauria d’haver vist, no?

De fet, la cosa no acabava aquí. A fi i efecte d’esbrinar si alguna d’aquestes proves tenia fonament real es va crear la Comissió Presley, un comitè de vint-i-cinc persones anònimes —excepte el seu cap, en Phil Aitcheson— que van treballar durant dos anys per elaborar un informe que concloïa dient —amb certa fanfàrria, per cert— que, efectivament, l’Elvis havia falsificat la seva mort. Pel que sembla, però, en Aitcheson podia haver estat considerablement influenciat per Orion (1978), una novela de la Gail Brewer-Giorgio que especulava envers la mort fictícia d’una estrella del rock.

La més estrafolària i al•lucinant de totes aquestes històries, però, és la del Dr. Donald Hinton. Un reconegut psiquiatre de Missouri que assegura haver tractat l’Elvis entre el 1997 i el 2003.

Segons Hinton, l’Elvis es feia anomenar Jesse (el nom del seu germà bessó que va morir al part) i planejava reaparèixer en breu per explicar els motius de la seva llarga absència. Desgraciadament, en Hinton va perdre el contacte amb l’Elvis/Jesse a finals del 2003 i tot el que ens queda d’aquesta curiosa història (com proves físiques i, fins i tot, fotogràfiques) es redueix al llibre que aquest senyor i l’Elvis, suposadament, van escriure plegats: The truth about Elvis Aron Presley: In his own words.

A partir d’aquí, són molts els noms que s’han relacionat amb l’Elvis: John Burrows, Larry Blong, Jimmy Orion Ellis, Tony Arion Richards... Però si un nom ha sonat amb força del 2008 ençà és el de Jon o Jon B. Cotner. Tant per la semblança que evidencien algunes de les fotografies que volten per la xarxa (considerades com a falses per a molts) com per la veu i l’inconfusible estil elvisnià que constaten les gravacions casolanes que, pressumptament, aquest bon home ha penjat a youtube. El seu facebook, per cert, diu que viu a Nomad (Michigan) i que va nèixer el 16 d’agost de 1977.

En resum: que no tinc ni punyetera idea de si l’Elvis és viu o és mort. I tota la xerrameca que he llegit a la xarxa no fa més que confirmar-me el que, a empentes i rodolons, em dicta el meu sentit comú: que és mort. Però, tot i així, reconec que molts d’aquests suposats enigmes m’han cridat l’atenció. I molt. Així doncs: I si fos veritat que és viu? Quina passada, no?

Herois

2011-01-30T12:25:00.003+01:00

Corren temps difícils pel clergat, amics. Però si un servidor segueix mantenint intactes les seves fermes conviccions cristianes (ja ni catòliques goso dir) és perquè, entre d’altres coses, continuo tenint el convenciment que no tota l’església està podrida. Que no tot és pederàstia a l’àmbit religiós. Que no tot es redueix al que diguin o facin en Ratzinger i els seus acòlits. Que encara queden monjos i sacerdots amb autèntica vocació. Sacerdots que més enllà de viure del conte o de fer les mil i unes per adreçar oportunament la seva carrera eclesiàstica consideren prioritari ajudar als menys afavorits. Com en Pere Casaldàliga. O com aquests vuit monjos del Monestir de l’Atlas. Seguidors de la Teologia de l’Alliberació, diuen. Doncs això, de la Teologia de l’Alliberació. L’única branca del catolicisme de la que no me’n avergonyeixo i que —sortosamente— em proporciona arguments més que suficients per poder seguir considerant-me un cristià més. Un cristià, això sí, poc donat a qualsevol pràctica de tipus litúrgic. Ho admeto.

Tot i així, que ningú s’equivoqui: Des hommes et des dieux no és un film religiós. Almenys des d’una perspectiva rigorosa. No és un film religiós, ni evangelitzador, ni panegirista ni, molt menys, un film crític o fiscalitzador. Es tracta, única i senzillament, d’un film amb un profund i sincer missatge humanista. D’un film que més enllà d’analitzar les actituds o les reaccions del integrisme islàmic tan sols pretén mostrar-nos —amb tota l’honestedat del món— el punt de vista d’uns monjos que un bon dia decidiren dedicar les seves vides als menys afavorits. Amb els seus dubtes, les seves pors i les seves contradiccions. Un punt de vista que s’afiança en aquest parsimoniós ritme narratiu que tota pel·li contemplativa o reflexiva exigeix i que, gràcies a les sòbries i convincents interpretacions d’en Lambert Wilson i Michael Lonsdale, adquireix una pàtina de verisme i discreta heroïcitat absolutament commovedora. No us la perdeu.

Ni cafè ni tallat. Parlem d’independència, si us plau

2011-01-19T21:20:00.002+01:00

Per si no en tinguéssim prou amb el mutiladíssim estatut que ens va deixar el Constitucional sembla ser que, una vegada més, els dos grans partits de l’estat espanyol —aprofitant el context de crisi econòmica que tots plegats patim— s’han posat mig d’acord per mirar de prendre les regnes i retallar qualsevol privilegi a totes aquelles comunitats autònomes que no siguin capaces de mantenir a ratlla el seu dèficit fiscal. L’objectiu, no ens enganyem, és claríssim: recentralitzar un país que —segons ells— no pot continuar suportant el pes i el cost del caprici autonòmic.

Pel que sembla, doncs, l’època del cafè per a tothom s’ha acabat. I —com comenta en Josep Rico a El Periódico— el que arriba ara és l’època del tallat descafeïnat amb llet descremada i sacarina. Una època de vaques flaques que es preveu molt fotuda i que no fa altra cosa que confirmar el que fa més de trenta anys ja es sospitava: que un estat amb 17 autonomies acabaria sent, a la llarga, pràcticament insostenible. I tot per culpa del cafè. Per culpa de voler donar a tothom el que reclamàvem uns quants: l’autogovern.

Tot això em fa pensar que ja ha arribat l’hora de donar un fort i sorollós cop de puny sobre la taula. Que ja ha arribat l’hora de que els catalans fem saber a tots aquests senyors de Madrid que no volem ser un llast per a ells. Que no ens cal ni volem per res el seu cafè ni el seu miserable tallat. Que se’l fotin on els hi càpiga. Perquè l’únic que volem és exercir el nostre dret a l’autodeterminació. El nostre dret, per exemple, a contribuir en l’eradicació de la duplicitat administrativa a l’estat espanyol. Però, no, això no els interessa. Desprendre’s de la maltractada gallina dels ous d’or en època de vaques flaques podria ser fatal. I, amb cafè o sense, això sí que no s’ho poden permetre. Llàstima.

Com un formatge

2011-01-19T13:28:00.007+01:00

Fa uns dies un benvolgut company cinèfil va muntar un magnífic powerpoint* amb les que ell considera les 100 actrius més guapes de tots els temps. Animat per la seva iniciativa, doncs, jo mateix he decidit reunir —en un senzill llistat, això sí— el meu propi Top-100 d’actrius estupendes. Com podreu comprovar, totes són actrius, sí, però no totes són bones. Com actrius, vull dir. Algunes, fins i tot, són vulgars, ordinàries o patètiques. Però totes són guapes. Molt guapes. O si més no, atractives. I totes elles, en un moment donat, han estat capaces de captivar-me. De seduir-me. De fer-me tornar boig amb la seva sola presència. Cadascuna, naturalment, amb les seves armes. Doneu-li un cop d’ull al llistat següent i digueu-me, si us plau, si alguna d’elles mereix no ser-hi. Són les meves preferides. Cent dones que estan —o van estar, en el seu moment— com un formatge. Com un déu, vaja. Elles són, per estricte ordre alfabètic (nom i cognom):

Andie McDowell
Angelina Jolie
Angie Dickinson
Anne Archer
Audrey Hepburn
Ava Gardner
Belén Rueda
Bibi Andersson
Bo Derek
Brigitte Bardot
Brooke Shields
Cameron Díaz
Candice Bergen
Cate Blanchett
Catherine Deneuve
Catherine Turner
Catherine Zeta-Jones
Charlize Theron
Claudia Cardinale
Cybill Shepherd
Daryl Hannah
Deborah Kerr
Demi Moore
Elizabeth Taylor
Elsa Pataky
Eva Mendes
Faye Dunaway
Geena Davis
Gene Tierney
Gina Lollobrigida
Gong Li
Grace Kelly
Gwyneth Paltrow
Halle Berry
Hedy Lamarr
Hillary Swank
Ingrid Bergman
Jane Fonda
Jane Greer
Jane Russell
Janeth Leight
Jayne Mansfield
Jean Seberg
Jean Simmons
Jeanne Moreau
Jenniffer Connelly
Jenniffer Jones
Jenniffer López
Jessica Alba
Jessica Lange
Joan Bennett
Julia Roberts
Julie Christie
Katharine Hepburn
Katharine Ross
Keira Knightley
Kelly LeBrock
Kim Basinger
Kim Novak
Lana Turner
Lauren Bacall
Lee Remick
Leonor Watling
Lucy Lyu
Maggie Cheung
Maria Bello
Maribel Verdú
Marilyn Monroe
Marisa Tomei
Maureen O'Hara
Maureen O'Sullivan
Meg Ryan
Michelle Pfeiffer
Milla Jovovich
Monica Bellucci
Naomi Watts
Nastassja Kinski
Natalia Verbeke
Natalie Portman
Nathalie Wood
Nicole Kidman
Penélope Cruz
Raquel Welch
Rita Hayworth
Romy Schneider
Rosario Dawson
Samantha Eggar
Sandra Bullock
Scarlett Johansson
Sharon Stone
Silvana Mangano
Silvia Pinal
Sofía Loren
Stella Stevens
Stéphane Audran
Tippi Hedren
Uma Thurman
Ursula Andress
Veronika Lake
Virginia Mayo

* http://www.fileden.com/files/2007/9/30/1471263/100%20mujeres%20de%20Cine.pps

Fer llenya de l’arbre caigut

2011-01-14T21:24:00.001+01:00

Per més que ens agradi criticar al govern i a la classe política en general quan es tracta de parlar del terrorisme etarra es don la curiosa i paradoxal circumstància que ningú -o gairebé ningú- està disposat a desviar-se ni un sol centímetre d’allò que considerem com a “políticament correcte”. I això vol dir que pocs personatges públics trobareu que estiguin disposats a mostrar ni el més lleu indici d’alegria o esperança envers l’anunci de la última treva declarada per part de l’organització terrorista basca. És més, jo fins i tot diria que -a banda de cautela, prudència i escepticisme- també detecto en les paraules de certs polítics una mena de to irònic i esperit de revenja que no m’agrada gens ni mica. Perquè, vaja, tots sabem que ETA és sinònim d’extorsió, bombes i trets al clatell, però això no treu que si la cúpula d’aquesta organització s’està plantejant deixar les armes la resposta de les forces polítiques democràtiques hauria de ser, si més no, una mica més receptiva, oi? I si tot plegat implica haver de negociar amb els terroristes... per què s’entesten en no fer-ho? No es tracta de cedir davant de cap amenaça, per descomptat, però sí de mirar d’aconseguir que aquesta gent deixi de matar i recondueixi les seves reivindicacions per la via democràtica. Un objectiu que mai s’aconseguirà si el nostre fantàstic estat de dret no hi posa de la seva part. Si no està disposat, per exemple, a pactar un acord per les futures condicions dels presos etarres. Probablement, el tema més espinós i delicat de tots. Però, bé, per això estan els polítics, no? A què esperen, doncs? A fer més llenya de l’arbre caigut? D’això en sabem tots, per desgràcia. De res servirà fer-li la gara-gara a les associacions de víctimes del terrorisme si la seva nòmina segueix creixent. De res. El que cal en aquests moments és aprofitar la ocasió per acabar d’una vegada per totes amb aquesta xacra. I si per fer-ho cal ser magnànim amb “l’enemic” no crec que això sigui cap delicte. O sí?

Cent pel•lícules

2011-01-04T13:42:00.003+01:00

Quan era petit ma mare em deia que havia de menjar de tot una mica. I encara que, gastronòmicament, haig d’admetre que mai he seguit els seus preceptes fil per randa, des de la perspectiva cinèfila penso que -amb penes i treballs- he aconseguit respectar-ho. Vaja, això crec, al menys.

Si més no, però, doneu-li un cop d’ull al llistat que us adjunto més avall. Un Top-100 en el que he procurat rescatar de la meva fràgil memòria el bo i millor que m’ha donat el cinema i en el que, al marge de possibles oblits i manca d’espai, hi figuren amb totes les de la llei algunes de les pel·lícules que em representen com a cinèfil.

Si totes les que hi son mereixen ser-hi o no ja és una altra història. En tot cas, com ja he dit abans, són les meves predilectes. Les que recomanaria a qualsevol neòfit des de la meva humil experiència en la matèria. Les que més m’han entretingut, les que més m’han emocionat, les que més m’han fascinat, les que més m’han aterrit i les que més m’han fet pensar.

Òbviament, no es tracta d’un llistat tancat ni definitiu. De fet el que més m’agradaria és que aquest Top-100 esdevingués una mena de baròmetre de la meva pròpia evolució com a cinèfil. I això implica que, amb el temps, algunes de les següents pel·lícules haurien d’acabar caient de la llista fruit de la ferotge escomesa de noves incorporacions. En qualsevol cas, tot això està per veure. I ara per ara, les meves 100 són aquestes:

CAPTAINS COURAGEOUS (1937), de Victor Fleming
THE GRAPES OF WRATH (1940), de John Ford
HOW GREEN WAS MY VALLEY! (1941), de John Ford
CASABLANCA (1942), de Michael Curtiz
BRIEF ENCOUNTER (1945), de David Lean
LADRI DI BICICLETTE (1948), de Vittorio de Sica
ALL ABOUT EVE (1950), de Joseph L. Mankiewicz
HIGH NOON (1950), de Fred Zinnemann
LOS OLVIDADOS (1950), de Luís Buñuel
THE ASPHALT JUNGLE (1950), de John Huston
THE AFRICAN QUEEN, (1951) de John Huston
LE SALAIRE DE LA PEUR (1952), d'Henri-Georges Clouzot
THE QUIET MAN (1952), de John Ford
JOHNNY GUITAR (1954), de Nicholas Ray
LA STRADA (1954), de Federico Fellini
LES DIABOLIQUES (1954), d'Henri-Georges Clouzot
REAR WINDOW (1954), d'Alfred Hitchcock
CALLE MAYOR (1956), de Juan Antonio Bardem
THE SEARCHERS (1956), de John Ford
THE INCREDIBLE SHRINKING MAN (1957), de Jack Arnold
TWELVE ANGRY MEN (1957), de Sidney Lumet
WITNESS FOR THE PROSECUTION (1957), de Billy Wilder
RIO BRAVO (1958), de Howard Hawks
VERTIGO (1958), d'Alfred Hitchcock
ANATOMY OF A MURDER (1959), d'Otto Preminger
BEN-HUR (1959), de William Wyler
LE TROU (1959), de Jacques Becker
SPARTACUS (1960), d'Stanley Kubrick
THE APARTMENT (1960), de Billy Wilder
WEST SIDE STORY (1960), de Robert Wise i Jerome Robbins
PSYCHO (1961), d'Alfred Hitchcock
THE HUSTLER (1961), de Robert Rossen
VIRIDIANA (1961), de Luís Buñuel
LAWRENCE OF ARABIA (1962), de David Lean
SEPPUKU (1962), de Masaki Kobayashi
THE MAN WHO SHOT LIBERTY VALANCE (1962), de John Ford
TO KILL A MOCKINGBIRD (1962), de Robert Mulligan
WHAT EVER HAPPENED TO BABY JANE? (1962), de Robert Aldrich
DOCTOR ZHIVAGO (1965), de David Lean
PERSONA (1966), d'Ingmar Bergman
THE FLIGHT OF THE PHOENIX (1965), de Robert Aldrich
FANTASTIC VOYAGE (1966), de Richard Fleischer
IL BUONO, IL BRUTTO, IL CATTIVO (1966), de Sergio Leone
LA CAZA (1966), de Carlos Saura
COOL HAND LUKE (1967), d'Stuart Rosenberg
2001: A SPACE ODISSEY (1968), d'Stanley Kubrick
C'ERA UNA VOLTA IL WEST (1968), de Sergio Leone
PLANET OF THE APES (1968), de Franklin J. Schaffner
ROSEMARY'S BABY (1968), de Roman Polansky
THE PARTY (1968), de Blake Edwards
THE WILD BUNCH (1969), de Sam Peckinpah
A CLOCKWORK ORANGE (1970), d'Stanley Kubrick
MORTE A VENEZIA (1970), de Luchino Visconti
FAT CITY (1971), de John Huston
STRAW DOGS (1971), de Sam Peckinpah
AGUIRRE, DER ZORN GOTTES (1972), de Werner Herzog
FRENZY (1972), d'Alfred Hitchcock
SOLYARIS (1972), d'Andrei Tarkovsky
THE GODFATHER (1972), de Francis Ford Coppola
ULTIMO TANGO A PARIGI (1972), de Bernardo Bertolucci
LE GRANDE BOUFFE (1973), de Marco Ferreri
SCENER UR ET ÄKTENSKAP (1973), d'Ingmar Bergman
THE EXORCIST (1973), de William Friedkin
DERSU UZALA (1975), d'Akira Kurosawa
ONE FLEW OVER THE CUCKOO'S NEST (1975), de Milos Forman
ANNIE HALL (1976), de Woody Allen
TAXI DRIVER (1976), de Martin Scorsese
THE DEER HUNTER (1978), de Michael Cimino
ALIEN (1979), de Ridley Scott
APOCALYPSE NOW (1979), de Francis Ford Coppola
MANHATTAN (1979), de Woody Allen
RAGING BULL (1980), de Martin Sorsese
THE ELEPHANT MAN (1980), de David Lynch
EVIL DEAD (1981), de Sam Raimi
EXCALIBUR (1981), de John Boorman
BLADE RUNNER (1982), de Ridley Scott
THE THING (1982), de John Carpenter
RUMBLE FISH (1983), de Francis Ford Coppola
ONCE UPON A TIME IN AMERICA (1984), de Sergio Leone
BARRY LYNDON (1985), d'Stanley Kubrick
HANNAH AND HER SISTERS (1986), de Woody Allen
THE MISSION (1986), de Roland Joffé
THE SILENCE OF THE LAMBS (1991), de Jonathan Demme
LÉOLO (1992), de Jean-Claude Lauzon
UNFORGIVEN (1992), de Clint Eastwood
SCHINDLER'S LIST (1993), d'Steven Spielberg
PULP FICTION (1994), de Quentin Tarantino
THE SHAWSHANK REDEMPTION (1994), de Frank Darabont
THE BRIDGES OF MADISON COUNTY (1995), de Clint Eastwood
BREAKING THE WEAVES (1996), de Lars von Trier
FUNNY GAMES (1997), de Michael Haneke
FESTEN (1998), de Thomas Vintenberg
THE BLAIR WITCH PROJECT (1999), de D.Myrick i E. Sánchez
DANCER IN THE DARK (2000), de Lars von Trier
DUT YEUNG NIN WA (2000), de Wong Kar Wai
GLADIATOR (2000), de Ridley Scott
CIDADE DE DEUS (2002), de Fernando Meirelles i Kátia Lund
GEGEN DIE WAND (2004), de Fatih Akin
THE PASSION OF THE CHRIST (2004), de Mel Gibson
BLACK SWAN (2010), de Darren Aronofsky

Per què m’agrada tant el cinema?

2010-12-21T22:29:00.003+01:00

Potser no sempre però sí moltes vegades -després de veure una bona pel·lícula- acostumo a fer-me la següent pregunta: Per què m’agrada tant el cinema? I encara que, a dia d’avui, no ho tinc del tot clar, jo diria que el cinema m’agrada tant perquè no conec cap altra manifestació artística tan complerta com aquesta. Ni tant complerta, ni tant popular, ni tant accessible... ni tant còmoda, és clar. Perquè si alguna qualitat té el cinema -que fins i tot qualsevol dropo sabria apreciar-la a primer cop de vista- aquesta és, sens dubte, la seva comoditat. La seva folgança. La seva practicitat. De fet, per veure una bona pel·lícula tan sols cal aclofar-se en un bon seient, deixar la ment en blanc i prestar un mínim d’atenció a la història que se’ns reproduirà tot seguit. Més fàcil i còmode, impossible.

Òbviament, m’estic referint al cinema més comercial. Al cinema més fàcil de pair. Al cinema que menys esforç intel·lectual exigeix als seus espectadors. Tot i així, si insisteixo amb això de que el cinema és -en línies generals- una manifestació artística relativament còmoda és perquè, al meu parer, fins i tot resulta molt més ràpid i senzill veure una enrevessada pel·li d’en Bergman que no pas llegir-se “La interpretació dels somnis”, d’en Freud. M’explico, no?

Al marge del seu consum ràpid i còmode, però, el cinema continua sent la meva expressió artística predilecta perquè -com esmentava abans- no en conec cap d’altra tant prolífica i pluridisciplinar com aquesta. I això vol dir que el cinema et permet gaudir, alhora, d’una experiència estètica visual (la imatge), d’una experiència estètica sonora (la música, els sons), d’una experiència estètica narrativa (la història, el guió), d’una experiència estètica estructural (els enquadraments, el muntatge) i, per suposat, d’una experiència estètica globalitzadora en la que tots els trets distintius d’altres fenòmens artístics (pintura, escultura, arquitectura, literatura, poesia, música...) es fonen en un de sol formant un tot indissoluble.

Total, que sí, que m’agrada molt la pintura, l’arquitectura, la literatura i -sobretot- la música, però fins i tot per sobre de totes aquestes arts magnes jo, particularment, situo el cinema. Què hi farem. Coses de cinèfil, suposo.

Com deia Burke, el terror també pot ser sublim

2010-12-19T21:53:00.004+01:00

L’altre dia comentava aquí mateix que m’agradava passar-ho malament al cinema. I un dels gèneres que, a priori, m’hauria de resultar infal·lible en aquest sentit és el cinema de terror. El problema d’aquest gènere, però, és que molts pocs cineastes se l’han pres mai seriosament. I això suposa que la majoria d’aquestes produccions no deixen de ser, per desgràcia, pel·lícules fetes amb plantilla que molt poques vegades aporten noves solucions estètiques o narratives al gènere i que solen limitar-se a seguir fil per randa una sèrie de mecanismes tant tòpics i trillats com alçar el volum del so en determinades seqüències dramàtiques, incloure algun cop d’efecte de tant en tant, amanir-ho tot plegat amb una mica de sang i fetge i rematar la feina amb un gir final del tot infumable.

Tot i amb això, quan una pel·lícula de terror aconsegueix desmarcar-se d’aquesta producció en sèrie i utilitza aquests mateixos recursos amb certa personalitat, equilibri i eficàcia és quan tot adepte i no adepte al gènere pot preparar-se per experimentar una bona sessió de nervis, malestar, patiment... i por. Sobretot por. I si recalco tant això de la por és perquè, al meu parer, si una pel·lícula de terror no provoca por és perquè, probablement, no sigui una bona pel·lícula de terror. M’equivoco?

També ajuda -i molt, és clar- que darrera de les càmeres hi hagi un director, no tant sols competent, si no bo. I si pot ser, molt bo. Un director que no solsament pensi en fer una bona pel·lícula de terror, si no que pensi -sobre tot- en fer una bona pel·lícula. Un director, en definitiva, que es prengui el gènere seriosament i que aboqui en el projecte tot el seu talent i el seu ofici.

Però per si de cas no m’he explicat prou bé, permeteu-me que, com sempre, us adjunti un paradigmàtic llistat de pel·lícules que, de ben segur, m’ajudaran a definir d’una forma molt més concreta i precisa què és el que li demano a una bona pel·lícula de terror. Bé, de fet el que us trobareu són dos llistats: el primer esta constituït per pel·lícules de terror que són, a més a més, pel·lícules gairebé imprescindibles a la història del cinema mentre que el segon, molt més modest i senzill, l’he confeccionat amb pel·lis que -si bé no són obres mestres- sí que s’ajusten a la perfecció a les meves pròpies exigències. Són aquestes:

NOSFERATU, EINE SYMPHONIE DES GRAUENS (1922), de F.W. Murnau
FRANKENSTEIN (1931), de James Whale
FREAKS (1932), de Tod Browning
PSICOSIS (1960), d’Alfred Hitchcock
THE INNOCENTS (1961), de Jack Clayton
ROSEMARY’S BABY (1968), de Roman Polanski
NIGHT OF THE LIVING DEAD (1968), de George A. Romero
THE EXORCIST (1973), de William Friedkin
THE SHINING (1980), de Stanley Kubrick
THE SIXTH SENSE (1996), de M. Night Shyamalan

DRACULA (1958), de Terence Fisher
THE WICKER MAN (1973), de Robin Hardy
THE TEXAS CHAINSAW MASSACRE (1974), de Tobe Hooper
¿QUIÉN PUEDE MATAR A UN NIÑO? (1976), de Narciso Ibáñez Serrador
THE CHANGELING (1980), de Peter Medak
THE EVIL DEAD (1981), de Sam Raimi
THE THING (1982), de John Carpenter
THE BLAIR WITCH PROJECT (1999), de Daniel Myrick i Eduardo Sánchez
LOS OTROS (2001), d’Alejandro Amenábar
REC (2007), de Jaume Balagueró i Paco Plaza

Amb les ulleres de pasta posades

2010-12-15T21:34:00.002+01:00

Tot i que sempre he proclamat als quatre vents la meva especial predilecció per la narrativa clàssica i pels guions ben estructurats també és cert que, de tant en tant, m’agrada veure pel·lícules que em facin ballar la barretina i que -per temàtica o estil- esdevinguin propostes ben diferents a les que estem acostumats a veure dins dels cercles de cinema més comercial i estandaritzat.

Cal dir, però, que si en d’altres àmbits cinematogràfics no sóc cap expert, en aquest, encara menys. De fet, el més assenyat i honest seria dir, en tot cas, que sóc un espectador més a qui aquest tipus de cinema (digueu-li d’autor, d’art i assaig, experimental, intel·lectual, independent o, fins i tot, pedant, lent, avorrit, tediós, plomís... com preferiu) també li interessa.

El principal obstacle que plantegen aquestes pel·lícules, però, és la seva complexitat. El seu hermetisme. La seva densitat intel·lectual. I això suposa que, per endinsar-se en elles i poder fruir-ne plenament, és necessari -o, si més no, aconsellable- cert bagatge cultural i també, potser, certa intuïció i certa sensibilitat. Tres qualitats de les que, per desgràcia, no en vaig precisament sobrat.

Tot i amb això, com ja he dit abans, de tant en tant m’agrada calçar-me les ulleres de pasta i submergir-me en aquest univers d’interminables plans fixes, de monòlegs o diàlegs farcits de sucoses reflexions, de clamorosos i significatius silencis, d’encisadores i poètiques imatges, d’estrambòtiques i kafkianes seqüències oníriques, d’introspecció pura i dura, vaja... Moltes vegades -ho reconec- sense arribar a treure-li tot el suc que la majoria d’aquests films acostumen a contenir implícitament. Però gaudint, en qualsevol cas, de la seva magnètica i fascinant influència. Dels pocs que he vist i he aconseguit digerir satisfactòriament, aquests són els meus predilectes:

LA JETÉE (1962), de Chris Marker
REPULSION (1965), de Roman Polanski
PERSONA (1966), d’Ingmar Bergman
2001: A SPACE ODYSSEY (1968), de Stanley Kubrick
SOLYARIS (1972), d’Andrei Tarkovsky
EL ESPÍRITU DE LA COLMENA (1973), de Víctor Erice
ARREBATO (1979), d’Iván Zulueta
STALKER (1979), d’Andrei Tarkovsky
LÉOLO (1992), de Jean-Claude Lauzon
MULHOLLAND DRIVE (2001), de David Lynch

Esteu disposats a passar-ho malament?

2010-12-05T14:23:00.003+01:00

Una de les coses que més m’atrau del cinema és el fet de poder xalar pels descosits passant-ho malament. Sí, sí, ho heu llegit bé: m’agrada passar-ho malament al cinema. I com més malament ho passo, més gaudeixo. Que ningú s’equivoqui, però. No sóc masoquista. Ni de bon tros. Senzillament, m’agraden els drames. És més, m’apassionen. Els drames, els thrillers, les pel·lis de suspens i les de terror. Qualsevol film, en definitiva, que em commogui, que em faci patir, que em posi nerviós, que em terroritzi o que, senzillament, em certifiqui davant notari que passaré una bona estona amb un nus a la gola... i a l’estómac.

Òbviament això no vol dir que m’apassionin tots els drames, tots els thrillers o totes les pel·lícules de terror. Tant de bo fos així. Dissortadament, sempre hi han variables (guió, ambientació, narració, interpretació, banda sonora etc.) que no acaben de funcionar del tot bé i que impedeixen que l’espectador (en aquest cas, jo) pugui connectar amb la història i els personatges com si tot allò que succeeix a la pantalla ho estiguessis vivint en primera persona. Ara bé, quan totes aquestes variables funcionen a l’uníson, quan tot aquest engranatge no grinyola i treballa amb la precisió i l’eficàcia d’un rellotge suís és quan, al meu parer, l’espectador-patidor ha d’estar disposat a passar-ho malament de debò.

Així doncs, si sou dels meus i no us espanta aquest tipus de cinema, preneu nota. Possiblement, moltes de les pel·lícules que us esmentaré tot seguit ja les haureu vist, però si n’hi ha tan sols una que no, ja esteu tardant en veure-la. Apa, doncs, a patir!

THE GRAPES OF WRATH (1940), de John Ford
LADRI DI BICICLETTE (1948), de Vittorio de Sica
LOS OLVIDADOS (1950), de Luis Buñuel
LE SALAIRE DE LA PEUR (1953), de H.G. Clouzot
LA STRADA (1954), de Federico Fellini
PSICOSIS (1960), d’Alfred Hitchcock
HARAKIRI (1962), de Masaki Kobayashi
THE CLOCKWORK ORANGE (1971), de Stanley Kubrick
ONE FLEW OVER THE CUCKOO’S NEST (1975), de Milos Forman
THE ELEPHANT MAN (1980), de David Lynch
BREAKING THE WAVES (1996), de Lars Von Trier
FUNNY GAMES (1997), de Michael Haneke
THE BLAIR WITCH PROJECT (1999), de Daniel Myrick i Eduardo Sánchez
FESTEN (1998), de Thomas Vinterberg
IRRÉVERSIBLE (2002), de Gaspar Noé
CIDADE DE DEUS (2002), de Fernando Meirelles i Kátia Lund
THE PASSION OF THE CHRIST (2004), de Mel Gibson
GEGEN DIE WAND (2004), de Fatih Akin
REC (2007), de Jaume Balagueró i Paco Plaza
BURIED (2010), De Rodrigo Cortés

No hi ha més cec que el que no hi vol veure

2010-11-30T21:38:00.001+01:00

En van caure cinc, sí. Tants com derbys consecutius porta guanyats Guardiola. Cinc golets com cinc solets. Però també n’haurien pogut caure sis, set o fins i tot vuit. I no exagero, senyors. Gens ni mica. De fet, quan els blaugranes engeguen la seva màquina de fer futbol, qualsevol resultat és possible. Tant se val si l’adversari és l’Almeria, el Real Madrid o el Manchester United. El Barça té una filosofia de joc molt clara i molt concreta i res ni ningú és capaç de canviar-la. I si no que li preguntin al Madrid de Mourinho. Un equip forjat a cop de prepotència i talonari que venia a Barcelona disposat a acabar amb un cicle. Disposat a pispar-li al Barça la merescuda condició de millor equip del món. Disposat a acabar d’una vegada per totes amb l’hegemonia del bon futbol. Del futbol-art. Un equip, en definitiva, que -una vegada més- va haver de tornar a casa amb la cua entre cames. Derrotat, destrossat i humiliat. Potser ja va sent hora que des de la caverna mediàtica espanyola deixin d’enganyar a la parròquia blanca amb ridículs i utòpics cants de sirena i reconeguin, d’una punyetera vegada, que el que tenen davant dels seus nassos és -a banda del millor Barça que s’ha vist mai- un dels millors equips de futbol de la història. Els culers ho tenim ben clar. I Guardiola i els seus jugadors també. Porten tres anys demostrant-ho. Partit rera partit. Títol rera títol. Però encara hi ha qui, cinquanta anys després, encara continua estirant com un xiclet el desfassadíssim crèdit dels Di Stefano, Amancio i cía. Qué trist! Definitivament, no hi ha més cec que el qui no hi vol veure.

Una caixa de sorpreses

2010-11-27T14:13:00.001+01:00

Si mai ningú m’hagués dit que una pel·lícula amb un sol protagonista que transcorre integrament en un taüt de fusta de pi durant prop de noranta minuts de temps real tenia la més mínima possibilitat de convertir-se en una de les revelacions cinematogràfiques de l’any el més probable és que me l’hagués mirat amb un somriure d’orella a orella i l’hagués enviat a pastar fang tot seguit. Però quan un pot constatar per sí mateix que una pel·lícula amb aquestes característiques es transforma -com per art de màgia- en un exercici d’estil gairebé impecable és quan un arriba a la conclusió que mentre hi hagin cineastes tan brillants i agosarats com en Cortés el cinema espanyol pot respirar tranquil.

Perquè sí senyors, potser els més puristes es queixaran de tanta conversa telefònica i trobaran a faltar més moments de reflexió o introspecció del protagonista a fi i efecte de copsar amb més fidelitat i versemblança l’autèntica desesperació, angoixa i claustrofobia d’un home enterrat en vida. Però el que resulta evident, també, és que tot aquest guarniment argumental és precisament el que ens proporciona la pertinent dosi d’intriga i tensió perquè la pel·lícula no se’ns faci llarga ni avorrida en cap moment.

Tot i amb això, si en alguna cosa destaca especialment “Buried” és en l’aspecte tècnic. En la renúncia explícita i voluntària a utilitzar els flaix-backs o el muntatge paral·lel amb el pervers propòsit de no donar ni un sol moment de respir a l’espectador. Demostrant, tanmateix, que un bon domini de la càmera en un espai tant petit és fonamental per no caure en la redundància, en l’excés o en el tedi més insuportables. I és per tot això i més, que m’agradaria recomanar aquesta pel·lícula a tots aquells que -com jo mateix- ja n’estem ben farts d’anar al cinema i veure una i altra vegada que la originalitat, la capacitat de sorprendre i les infinites possibilitats de col·locar la càmera en el lloc i en el moment oportú brillen per la seva absència. Així doncs, no perdeu l’esperança, amics. El cinema espanyol no ha mort encara. I si no em creieu, doneu-li una nova oportunitat a aquesta caixa de sorpreses anomenada “Buried”. M’hi jugo el coll que no us defraudarà.

Continuem fent pinya, si us plau

2010-11-20T23:10:00.001+01:00

Una de les coses que més m’agradaria, com a català i barcelonista que sóc, és que en un futur no massa llunyà el joc del Barça fos declarat patrimoni immaterial de la humanitat per part de la UNESCO. Sí, sí, no rieu. Ho dic de debò. Mentrestant això no passi, però, el fet que aquest any hagi estat el món casteller el receptor de tan lloada distinció és, sense cap mena de dubte, una gran notícia. Sobretot per tots aquells que considerem els castells com un dels símbols identitaris més importants del poble català.

En qualsevol cas, no ens enganyem. Per desgràcia, aquesta distinció no suposarà -en realitat- cap canvi significatiu en el dia a dia de l’activitat castellera. Ni a nivell econòmic ni a nivell divulgatiu. Es tracta, doncs, d’una mena de premi o guardó honorífic que possiblement ens atorgarà als catalans cert prestigi o reconeixement internacional, però poca cosa més. Els castells són des d’aquesta setmana patrimoni immaterial de la humanitat, sí, però pel que sembla haurem de continuar sent els catalans i ningú més els encarregats de fer pinya per mantenir encesa la flama d’una de les tradicions més boniques i emotives d’aquest planeta.

Pares i fills

2010-11-16T21:15:00.005+01:00

De classes d’amor n’existeixen moltes. O, si no moltes, unes quantes. Jo, per exemple, en distingiria cinc: la classe d’amor que professem als nostres pares, la que professem als nostres fills, la que professem a la nostra parella, la que professem als nostres amics i la que professem al nostre proïsme.

Òbviament, hi haurà qui cregui que aquesta llista és massa llarga i, ans el contrari, també hi haurà qui trobi a faltar altres manifestacions afectives tant importants com l’amor als animals, a la natura, a l’art, a la llibertat o a qualsevol entitat material o immaterial que sigui susceptible de ser estimada. Però això, avui, no toca. El que toca avui és parlar de persones. De persones i res més que persones.

Amb aquest propòsit, doncs, m’agradaria parlar de la que és -per a mi i per la gran majoria, suposo- la classe d’amor més gran, més esplèndida i més incondicional de totes: la que els pares professem als nostres fills.

Malauradament, en qüestions de sentiments dos més dos no sempre fan quatre. I de la mateixa manera que jo estic plenament convençut que la meva afirmació és -o hauria de ser- certa, també resulta evident que molts pares no senten el mateix que jo pels seus fills. Algunes vegades perquè aquest fills s’han fet grans i -d’alguna manera o altra- els han decebut i d’altres, perquè aquests pares són, senzillament, persones roïns, infames i miserables. Persones incapaces d’estimar res ni ningú. Però, bé, deixem-ho córrer. Avui no tinc ganes de fer-me mala sang. Tot el contrari. El que m’agradaria, en realitat, és vincular tot el que acabo d’esmentar amb un espot publicitari. Sí, ho heu llegit bé. Amb un espot publicitari. Concretament el que promociona la propera marató de TV3. Si això no és una clamorosa mostra d’amor paternofilial que baixi Déu i ho digui. Jo no penso dir res més. Tan sols que li doneu un cop d’ull. Immediatament. Val la pena.

http://www.youtube.com/watch?v=ckYLTlX9fwU

La pel.lícula que tots els catalans estàvem esperant

2010-11-12T19:26:00.004+01:00

Més enllà de les seves virtuts i dels seus defectes com a producte estrictament cinematogràfic, Pa negre és -sobretot- aquella pel.lícula de referència que tots els catalans estàvem esperant des de feia tant de temps. Si em permeteu el paral.lelisme, una mena de El espíritu de la colmena o La lengua de las mariposas però a la catalana.

Curiosament, però, Pa negre no és el típic i tòpic film ambientat a la postguerra espanyola que tantes i tantes vegades hem vist reproduït amb obstinada insistència. De fet, en Villaronga s’estima més passar de puntetes per sobre de qualsevol tipus judici de valors o alliçonament històric amb el propòsit de centrar el seu relat (basat en dues novel.les d’Emili Teixidor) en una història fosca i fins i tot tràgica que anirem descobrint a través dels ulls de l’Andreu (Francesc Colomer), el nen protagonista.

No deixeu passar l’ocasió, doncs, i aneu al cinema a veure Pa negre de seguida que pogueu. Us espera una pel.lícula molt ben feta que, de ben segur, no us deixarà indiferents. Paraula.

Sol... però ben acompanyat

2010-11-10T14:03:00.003+01:00

Si bé és cert que quan em vaig incorporar a Tons i Sons Terrassa Gospel mai m’hagués pogut imaginar que acabaria fent de solista, també he de reconèixer que -ara per ara- si em veiés forçat a deixar d’exercir com a tal, el cop psicològic i moral seria dur. Molt dur. Perquè cantar embolcallat per la coral m’agrada, és clar, però fer-ho com a solista és una altra història. Una història, per cert, molt difícil d’explicar amb paraules. A vegades penso que es tracta d’una sensació semblant a la que pot experimentar un actor de teatre o un crack de l’esport. Però no. Cantar davant del públic és, fins i tot, millor. Tant se val si tens davant teu cinquanta, cent o quaranta mil persones. Cantar davant d’un públic i aconseguir fer-los vibrar és impressionant. Tinc una amiga que -exagerant una mica- sempre diu que donaria la meitat de la seva vida per ser Madonna una sola nit. Per experimentar dalt d’un escenari que pot sentir un ídol de la música. Per experimentar que pot sentir una persona aclamada per tot un estadi. Per experimentar que pots sentir quan milers de persones xisclen i es tornen boges amb el que fas. De fet, qui no ha somiat mai amb aquesta possibilitat? A mi, per exemple, em costa ben poc fer-ho. Tant com posar el volum de la música ben alt i tancar els ulls. En un tres i no res, em poso a la pell de l’Elvis, el Roy Orbison o en Ray Charles i no en surto fins que s’acaba la cançó. Això sí, si el que vull és que l’adrenalina traspuï per tots els porus de la meva pell, llavors l’escollit ha de ser un altre. Tant me fa si és en Mick Jagger, en John Fogerty o en Freddie Mercury. Posats a flipar per un tubo qualsevol d’aquests tres monstres em va de conya.

Òbviament, tot això són fantasies. Bajanades, potser. Però, si ho analitzem de prop, constatarem que alguna cosa hi ha de cert en tot això. De fet, sempre he pensat que quan puges a l’escenari, agafes el micro i sents com músics i coral inicien la cançó... si no ets sents com l’Elvis o com en Mick, estàs perdut. I que ningú es pensi que es tracta de vanitat o supèrbia. Però si surts a l’escenari pensant que no estàs a l’alçada, que faràs el ridícul o que només es tracta d’imitar un cantant original, cagada pastoret. Qualsevol solista ha de sortir disposat a menjar-se l’escenari. Ha de creure que ho farà bé i que arrasarà. Només així un cantant pot aconseguir ‘deixar-se anar’ i donar-ho tot. Cantar pendent del públic, de si te’n recordes o no la lletra o de si arribaràs bé o no a alguna nota pot ser fatal. En qualsevol cas, tota pressió que un mateix s’imposi l’únic que provoca es que s’actuï amb el fre de ma posat. I amb el fre de ma és molt difícil transmetre o emocionar a un auditori.

Ara bé: que ningú no s’equivoqui. Jo no sóc cap fora de sèrie cantant. Ni molt menys. Tant sols procuro creure amb el que faig. La minsa experiència que tinc em diu que dalt de l’escenari t’has de transformar i creure que ets un crack. Encara que no ho siguis. Si ho fas podràs treure tot el suc possible a les teves qualitats com a cantant. Si no, res de res. Cantar és una de les coses més meravelloses que l’ésser humà és capaç de fer i qui no gaudeixi fent-ho, que es dediqui a una altra cosa. No vull dir amb tot això que cantar sigui bufar i fer ampolles. No, no; és clar, que no. Cantar requereix talent, esforç i perseverància. Però quan un cantant s’ha treballat prou un tema i ha de sortir a defensar-lo, ho ha de fer amb tota la fermesa i convicció possibles. Intentant que tècnica i sentiment s’agafin de la ma i convergeixin en un so bonic i emotiu. No sabria dir-vos si aquest és el camí correcte però si no ho és, francament, no en conec cap d’altre.

De fet, tota aquesta xerrameca neix fruit d’un fet transcendental a la meva coral: el de la sortida al mercat -una mica abans de Nadal, potser- del nostre primer CD. Un Tons de Gospel en el que tinc l’honor i el privilegi d’interpretar dos temes com a solista: JESUS IS THE ANSWER i JESUS ON THE MAINLINE. Però, bé, comencem des del principi.

Vaig debutar cantant sol el nadal de l’any 2005 a la seu del Centre Excursionista de Terrassa. Per aquelles dates la coral no disposava de cap solista masculí i només la incombustible insistència de la Marisa, la nostra professora de veu, i del Carles, el nostre dire, va aconseguir que em desempallegués de les meves reserves i em llencés a la piscina amb un tema espiritual poc conegut: WE’RE TRAVLIN. Es tractava d’una breu intervenció -lenta, greu i una mica engolada- en una d’aquelles cançons que els afroamericans dels estats surenys solen cantar a les cerimònies de difunts. El tema no estava malament del tot, però probablement aquell to excessivament solemne i seriós la va acabar desterrant del nostre repertori al cap d’un temps.

Potser per tot plegat considero que el meu veritable debut es va produir a França, concretament a Rocamadour, al maig del 2006. Fou allà on vaig cantar per primera vegada tot un clàssic de l’Elvis Presley: CAN’T HELP FALLING IN LOVE. Sortosament, aquell dia tot va sortir de primera. La sonoritat de l’església on varem actuar era molt bona i el pianista d’emergència que ens va acompanyar en aquella ocasió, L’Enric, un fenomen. Tot això em va donar molta confiança, i el fet que la balada de l’Elvis fos un veritable caramelet per a qualsevol cantant, també va contribuir decisivament per a que aquella estrena fos tot un èxit. Tant va ser així, que la varem repetir a l’hora dels bisos. Diuen que hi ha coses en aquesta vida que no s’obliden, no? Doncs bé, us asseguro que aquell dia no l’oblidaré mentre visqui.

Consolidat ja com a solista (suposo que pel fet que no n’hi havia cap altre), la coral em va assignar més cançons. La següent fou, concretament, PRECIOUS LORD, un espiritual que -com el Can’t help...- ja havíem estrenat en els concerts conjunts amb els Remember Quartet i que també havia interpretat l’Elvis. Poc temps després em va tocar aprendre un altre tema provinent del repertori comú amb els Remember. Es tractava de TAKE THESE CHAINES, una cançó molt sentida i emotiva que va popularitzar un mite de la música negra: en Ray Charles.

Entre l’any 2007 i 2008 vaig encadenar un bon grapat de concerts interpretant aquest temes fins que vam incorporar una nova cançó al repertori: OUR GOD. Aquest conegut espiritual no comptava amb una intervenció solista massa clara i el meu solo es limitava a una breu introducció a capel.la que -tot i no agradar-me massa per solemne i exhortativa- la vaig fer fins que altres temes la van rellevar definitivament.

A partir d’aquí vaig lligar dues interpretacions conjuntes. La primera fou amb tres solistes més (un per corda) interpretant la introducció a capel.la del NOBODY KNOWS. Una introducció que, per cert, actualment interpretem entre 8 solistes (dos per corda) amb un ritme força més alegre. La segona intervenció conjunta, a duo, fou la d’un altre espiritual tant o més conegut que el Nobody knows: el SWING LOW, SWEET CHARIOT. Pel que sembla l’experiment en qüestió no va acabar de funcionar i després d’un parell de temptatives, mai més s’ha tornat a fer a duo.

Però no fou fins a principis del curs 2008-2009 quan em vaig enfrontar per primera vegada a un tema de gospel de veritat. El tema assignat fou JESUS IS THE ANSWER, versió del Central Baptist Church Gospel Choir of New York. La vaig estrenar al Teatre Alegria de Terrassa i, tot i que era el primer cop que no cantava una melodia sencera i que tan sols havia d’anar omplint forats i donant resposta al que cantava la coral, el tema -encadenat entre el Take me back i el Soon and very soon- va sortir prou bé i va significar, alhora, la reactivació de nous temes de gospel mogudet després de molt de temps de cantar-ne tant sols dos: This little light of mine i Oh, happy day.

Potser pel fet que la meva intervenció en el Jesus is the answer quedava molt propera a la llarga introducció del SOON AND VERY SOON se’m va acudir afegir unes quantes rèpliques a la part coral. Amb tot, vull deixar ben clar que la meva intervenció es limita a ‘farcir’ aquesta introducció i que la part solista la sol fer una soprano.

El meu veritable ‘tour de force’ fou, però, JESUS ON THE MAINLINE, un tema de gospel força vibrant que va costar Deu i ajuda treure endavant. Tant va ser així que fins a ¡quatre vegades! varem haver de postposar l’estrena. La meva incertesa, llavors, radicava en saber si seria capaç d’arribar amb certa comoditat a tot un seguit de notes molt agudes i aconseguir ‘deixar-me anar’ en un tema molt diferent a les cançons més aviat lentes i de tessitura greu a les que estava acostumat. La vam estrenar a la Festa Major de Viladecavalls de l’any 2009 i, sortosament, -tot i els greus problemes de sonorització que vam patir aquell dia- l’acoblament entre músics, coral i solista va funcionar prou bé.

Quasi paral·lelament a l’estrena del Jesus on the mainline vam incorporar al nostre repertori un tema molt vigorós amb el que moltes vegades tanquem els nostres concerts. Es tracta del LORD, YOU ARE GOOD, un tema que també pertany al repertori del Central Baptist Church Gospel Choir of New York i en el que la meva breu intervenció inicial pretén aparençar la potent exoneració d’un predicador evangelista.

I poca cosa més. Tan sols esmentar-vos l’últim tema que he pogut fer com a solista -JOSHUA FIT THE BATTLE OF JERICHO- i, sobretot, el títol d’una cançó que pretenem estrenar aquesta nova temporada i que -possiblement- suposarà el repte més important amb el que mai m’he enfrontat com a cantant. M’estic referint a tot un clàssic dels U2: I STILL HAVEN’T FOUND WHAT I’M LOOKING FOR. Ja veurem què en surt de tot plegat. Desitgeu-me sort, amics. La necessitaré.

Us agraden els spaghetti?

2010-10-31T11:35:00.006+01:00

A mi, sí. Molt. Sobretot cuinats al dente i acompanyats per qualsevol d’aquelles saboroses salses que tan bé preparen els italians. Alla carbonara, all’arrabiatta, alla bolognese, alla parmiggiana... De tots els spaghetti, però, els meus preferits són aquells que incorporen una bona dosi de salsa western al damunt. I més encara si qui els cuina és en Sergio Leone. El Ferràn Adrià de l’spaghetti...western. El cineasta que -adaptant al gènere el Yojimbo de Kurosawa (Per un pugno di dollari, 1964)- va dinamitar sorollosament els fonaments del western clàssic americà i va parir, amb immensa alegria per part del seus futurs acòlits, un dels subgèneres més populars i estimats del setè art; d’aquí en endavant, SW.

Permeteu-me, però, que m’estengui una miqueta més i us faci cinc cèntims, al menys, de la que és per a mi l’autèntica i genuïna recepta de l’SW. Més que res perquè desprès d’haver llegit el que teniu al davant us quedin ben clars quins són aquells ingredients que sempre m’agrada trobar en un bon plat d’aquesta pasta.

Per començar podríem dir que dins de l’àmbit purament argumental un dels elements que més m’atrau de l’SW és la quasi total absència dels típics i tòpics herois gentils, nobles i honestos del western clàssic. Un rutinari prototip que, a la majoria d’SW, trobem sortosament reemplaçat per pistolers i caçarecompenses misògins, cínics, amorals i venjatius. Antiherois, vaja. Tot i amb això, si en alguna cosa es distingeix l’SW de la resta de westerns tradicionals és en la crueltat. En la violència amb la que procedeixen els seus personatges. Un sentiment fortament arrelat al subgènere que acostuma a actuar, la majoria de vegades, com a detonant argumental de històries farcides de cobdícia, venjança i frases lapidàries.

L’SW, però, és un subgènere fonamentalment visual. I això comporta -conseqüentment- que totes aquestes pel·lícules segueixin fil per randa un inconfusible patró estètic. Així doncs, no ens ha de resultar gens estrany que l’antiheroi de torn -i, per suposat, el seu corresponent malvat- siguin, gairebé sempre, homes d’aspecte llardós, esparracat i mal afaitats que masteguen tabac o fumen purets a tort i a dret. Un arquetip força versemblant i realista -tot s’ha de dir- que no deixa de camuflar, per desgràcia, uns guions, uns decorats i una posada en escena -a la majoria de casos- notòriament modesta i senzilla.

Del que no tinc cap queixa, ans el contrari, és del paisatge que sempre acostumem a trobar a qualsevol SW de primer nivell. De fet, la increïble semblança dels barrancs, pujols i canyons del desert de Tabernas amb els paisatges de Nevada o Arizona fou determinant perquè molts productors decidissin rodar la majoria d’aquests nous westerns a Almería. Un fascinant escenari d’indòmita bellesa amb el que -potser pel fet de ser fill i net d’almeriencs- sempre m’he sentit especialment proper.

Pel que fa a qüestions purament tècniques m’agradaria recalcar que tot el mèrit que en un moment donat pugui atresorar l’SW és, única i exclusivament, d’en Sergio Leone. El cineasta dels primeríssims plans, dels contrapicats expressius, dels grans angulars, dels duels parsimoniosos i dramàtics... Ell i només ell fou qui es va treure l’SW de la barretina i va concedir-li un estil propi. Un segell únic marca de la casa que, dissortadament, altres realitzadors com Corbucci, Sollima, Valerii o Castellari tan sols es van veure en cor d’imitar una i altra vegada fins que -cap a mitjans dels setanta- les patètiques paròdies d’en Terence Hill i Bud Spencer acabessin certificant el definitiu traspàs d’un dels subgèneres més entranyables, prolífics i fugaços de la història del cinema.

No he esmentat encara, però, l’últim ingredient. Un ingredient fonamental en qualsevol SW que es preui i que, al meu parer, li afegeix un toc de gràcia tant excepcional com imprescindible. M’estic referint, òbviament, a la música. Un element que potencia extraordinàriament tot el què veiem i que li atorga a les imatges una càrrega èpica, dramàtica, emotiva -o fins i tot còmica- d’una intensitat incommensurable. En aquest aspecte, la menció d’Ennio Morricone és del tot obligada. I no solsament perquè l’SW no existiria sense les seves melodies, si no perquè aquest compositor és, sense cap mena de dubte, l’autor d’algunes de les bandes sonores més ben parides de la història.

I poca cosa més. Tant sols adjuntar-vos a continuació el que seria el meu Top-10 particular de l’SW recomanant-vos, alhora, que si n’heu de triar un de sol no perdeu el temps i veieu -si no l’heu vist encara- el millor de tots: C’era una volta il west, de Sergio Leone. La primera pel·li que em va emocionar fins el moll de l’os i la primera que em va fer veure que el cinema era molt més que un bon guió i unes bones interpretacions. Bon profit!

Per un pugno di dollari (1964), d’en Sergio Leone
Per qualche dollaro in più (1965), d’en Sergio Leone
Il buono, il brutto, il cattivo (1966), d’en Sergio Leone
Django (1966), d’en Sergio Corbucci
La resa dei conti (1966), d’en Sergio Sollima
I giorni dell’ira (1967), d’en Tonino Valerii
C’era una volta il west (1968), d’en Sergio Leone
Il grande silenzio (1968), d’en Sergio Corbucci
Giù la testa (1971), d’en Sergio Leone
Keoma (1976), d’en Enzo G. Castellari

La classe B

2010-10-23T21:37:00.002+02:00

Reconec que com a “crític” de cinema sóc un paio més aviat compassiu i benigne. I això vol dir que qualsevol pel·lícula que em proporcioni certa distracció i un discurs narratiu raonablement intel·ligent s’emportarà -com a mínim- el meu reconeixement particular. O, el que és el mateix, l’aprovat.

Potser per això mateix sempre he procurat mostrar-me especialment sensible i condescendent amb el cinema de sèrie o classe B. Un tipus de cinema fet amb quatre duros, poques pretensions i molt d’enginy que potser no ha gaudit mai del ressò de produccions més serioses -o, si més no, ambicioses- però que, al meu parer, ha estat peça clau en el procés formatiu d’un bon grapat de cineastes i, sobretot, en l’estímul vocacional de milers de cinèfils com jo mateix.

Amb el que no he pogut mai, però, és amb la sèrie Z. Ni amb la sèrie Z, ni amb l’Ed Wood, ni amb l’ Uwe Boll ni amb la Troma Films ni amb la mare que els va parir. Perquè, vaja, una cosa és valorar la imaginació i l’habilitat d’un director a l’hora de rodar seqüències en les que el pressupost o els recursos són molt limitats i una altra, molt diferent, és que la incompetència o la xavacaneria es converteixin -de sobte- en l’eix fonamental de la pel·lícula en qüestió. No, senyors, per aquí no hi passo. Ara per ara, trobar-li la gràcia a un producte deliberadament dolent no entra dins dels meus plans més immediats.

Així doncs, permeteu-me que us indiqui -concretament- quines són les meves pel·lis de classe B preferides. Per no marejar la perdiu n’he triat 10. Ja sabeu, números rodons. Com podreu constatar, hi ha una mica de tot: terror, fantàstic, ciència-ficció, spaghetti-western, algun film de culte, algun giallo... 10 pel·lícules, en definitiva, fonamentals per a que tot neòfit en la matèria pugui comprovar amb els seus propis ulls de què punyetes parlem quan qualifiquem un film de classe B. Que us aprofiti.

INVASION OF THE BODY SNATCHERS (1956), d’en Don Siegel.
THE INCREDIBLE SHRINKING MAN (1957), d’en Jack Arnold.
THE FLY (1958), d’en Kurt Neumann.
PER UN PUGNO DI DOLLARI (1964) d’en Sergio Leone.
DJANGO (1966), d’en Sergio Corbucci.
NIGHT OF THE LIVING DEAD (1968), d’en George A. Romero.
NON SI SEVIZIA UN PAPERINO (1972), d’en Lucio Fulci.
ASSAULT ON PRECINCT 13 (1976), d’en John Carpenter.
EVIL DEAD (1981), d’en Sam Raimi.
BRAINDEAD (1992), d’en Peter Jackson.

Nota: A més d’un sorprendrà, suposo, que no hagi inclòs en aquesta llista cap pel·lícula d’en Roger Corman, Mario Bava o Dario Argento; tres autèntics abanderats d’aquest tipus de cinema. La raó és molt senzilla: no m’hi caben. I les pel·lis que us he proposat són absolutament inamovibles. Ho sento.

Confessions d’un apòstol del proletariat cinèfil

2010-10-21T16:01:00.002+02:00

Qualsevol cinèfil com Déu mana sap, o hauria de saber, que el cinema admet nombroses perspectives. Moltes d’elles, fins i tot, complementàries. Jo en destacaria tres. La que el contempla com a producte d’entreteniment, la que el contempla com a llenguatge i la que el contempla com a fenomen artístic.

Dissortadament, però, no és un tret comú trobar totes tres perspectives en una sola pel.lícula. I això implica que, gairebé sempre, ens veurem obligats a triar allò que volem veure en funció d’una sola perspectiva. En el meu cas, per exemple, la vessant lúdica o recreativa és la que considero més important. O, si més no, amb la que més gaudeixo. I això vol dir que el cinema que més m’agrada és aquell que m’explica una història interessant i amena amb certa agilitat i eficàcia. El cinema que manté un mínim d’ordre i coherència en el seu fil argumental i el que comprèn tant la capacitat d’estimular determinats sentiments en l’espectador com la facultat de, fins i tot, convidar-lo a la reflexió. Narrativa clàssica, li diuen. Doncs això, narrativa clàssica. La que varen emprar tota la vida John Ford i companyia i la que actualment segueix emprant, per exemple, Clint Eastwood.

Amb tot això no vull dir que només gaudeixi amb el cinema més comercial i que no sigui capaç d’apreciar i assaborir el cinema des d’una òptica més tècnica o creativa. Ni molt menys. El que passa és que, per a mi, la història és prioritària. I si la història no m’atrau difícilment em deixaré complaure per belles imatges o acrobàtics moviments de càmera. Ara bé, reconec que quan història, art i tècnica es fonen en un tot indissoluble (“La taronja mecànica”, “Vertigo”, “Fins que li va arribar l’hora”...) la sensació de plaer sensorial i/o intel.lectual és, senzillament, indescriptible.

I res més. Ara ja sabeu -a grans trets- de quin peu calço. Espero que sapigueu disculpar les bajanades que, de ben segur, aniran fent acte de presència en aquest blog i, sobretot, que les meves disquisicions i ressenyes no us avorreixin més de l’estrictament necessari. Això sí que no m’ho perdonaria mai.

Tafaneria, exhibicionisme... i comunicació

2010-10-20T13:31:00.001+02:00

Fins fa poc, qui no tenia correu electrònic era poc més que un ésser anònim. Una mena d’ermità. Una “rara avis”. Un extra-terrestre, vaja. Avui en dia, però, disposar d’una adreça de correu electrònic no és suficient. T’agradi o no, has de ser al facebook. O, si no, al twitter. Si no, no existeixes.

Potser exagero. D’acord. Però ja en parlarem d’aquí a uns anys. Tampoc ens imaginàvem pas quinze anys enrera que fins i tot les àvies acabarien portant al damunt mòbils d’última generació. I deixa-les córrer, ara!

De fet, tant en l’àmbit de la telefonia mòbil com en el de les xarxes socials, l’èxit del producte rau –sota el meu parer- en una explosiva combinació de tafaneria, exhibicionisme i comunicació. Tres ingredients que -convenientment sacsejats i administrats- han convertit el facebook en una de les foteses més imprescindibles del món occidental.

Ja m’explicareu, si no, a sant de què ens veiem obligats a consultar diàriament el nostre compte d’usuari -una o vàries vegades, fins i tot- per revisar si algú o altre ens ha enviat una sol.licitut d’amistat o si algú o altre ha comentat i/o ha clicat el “m’agrada” d’alguna d’aquelles bajanades que -dia sí, dia també- pengem en algun raconet encara lliure del nostre mur. Que ridícul, no?

El pitjor de tot, però, és el temps que arribem a perdre tafanejant a les fotografies o videos que –sense cap mena de pudor- alguns dels nostres “amics” s’han atrevit a compartir entre propis i estranys. I és en aquest punt, precisament, en el que aquella curiositat inicial perd qualsevol sentit per convertir-se, inexorablement, en el que podríem anomenar tafaneria pura i dura. Un indefugible impuls que ens empeny a xafardejar en els àlbums familiars dels nostres amics per constatar, per exemple, què graciós està l’avi Quimet tallant-se les ungles dels peus a la sorra de platja o quina marxeta porta la filla única dels nostres millors amics; sí, aquella mosqueta morta que semblava no haver trencat un plat en sa puta vida.

Però com que tot plegat funciona com aquell peix que es mossega la cua, no resultaria gens estrany que -des de la nostra còmode posició de tafaners passius- acabéssim un bon dia convertint-nos en un d’aquells desvergonyits exhibicionistes que no es tallen un pèl en penjar fotos i comentaris de tota mena i que, a més, serien capaços d’afegir a la perruquera de la tieta soltera com “amiga” per tal d’incrementar en un membre més el seu ja de per sí incomptable nombre d’ànimes bessones. Sí, sí, rieu. Però jo ja tremolo.

Tot i amb això, també s’ha de reconèixer que el facebook constitueix un valuosíssim instrument per mantenir el contacte amb aquells amics de tota la vida que, per desgràcia, no veiem massa sovint. Llàstima que també sol passar que els nostres millors amics no perden el temps en bestieses com aquesta i que, en un percentatge considerablement elevat, els membres més actius de la nostra colla cibernètica acostumen a ésser persones amb les quals ni t’aturaries a xerrar si te les trobessis pel carrer. Que trist, no?

En fi, espero de tot cor que ningú s’enfadi ni s’ofengui amb la meva humil opinió envers aquest tema. Entre d’altres coses perquè si esteu llegint aquesta bretolada és perquè, probablement, sigueu amics meus del facebook. Una abraçada. Us estimo ;)

Elvis versus Jacko

2009-07-01T22:26:00.002+02:00

Bob Marley, Jimi Hendrix, Marvin Gaye, Freddie Mercury, John Lennon, Kurt Cobain... Vist i comprovat: morir de forma prematura és, probablement, una de les vies més ràpides i efectives per arribar a l’Olimp de la música. Tot i amb això, no tots els mites -els seus habitants- són iguals. Ens agradi o no, hi han jerarquies. Així doncs, si haguessim de triar un mite de la música comparable a en Michael Jackson aquest hauria d’ésser, sens dubte, l’Elvis Presley. Potser perquè, a banda de moltes altres analogies, el de Memphis i el d’Indiana abans de mites, ja éren reis. L’Elvis ens va deixar amb 42 anyets (els que jo faré l’any vinent) i en Jacko, tot just amb 50. Ambdós, víctimes dels seus propis excessos, d’una vida portada al límit. Màrtirs, en definitiva, d’un procés d’autodestrucció d’irreversibles conseqüències.

No és gens estrany, doncs, que la sobtada mort de Michael Jackson dijous passat em fés recordar -a mi i a molts d’altres, és clar- la tràgica mort del rei del rock, esdevinguda l’agost del 77. Milers de fans (diuen que 100.000) van desfilar pel seu cuarter general a Graceland (Memphis) tot just dos dies després del seu decés. Jo només tenia 9 anys i, òbviament, el ressò mediàtic de l’època no era el d’ara però, tot i amb això, la meva tèrbola memòria encara en guarda un esborrany. Una mena de premonició, si més no, del que molt probablement veurem demà mateix a Neverland (California).

El rebombori originat arrel de la polèmica mort del rei del pop (amb el permís dels Beatles) constata, en qualsevol cas, que l’ésser humà és un animal morbós. Una mena d’au carronyera que no dubta un instant en abalançar-se acarnissadament al damunt de la seva presa. Sense pietat. Sense miraments. De poc serveix si es per enaltir-la o per esquarterar-la. La qüestió es no deixar passar l’oportunitat de clavar-li una última dentegada abans de que el cos es refredi del tot.

Jo tenia 14 anyets quan en Jacko va arrasar a tot el món amb “Thriller”, el disc més venut de tota la història de la música. Recordo perfectament aquell èxit sense precedents. Un fenòmen audiovisual (ho dic perque el corresponent video fou tant o més popular que el propi tema) que hauria d’atorgar a aquesta extravagant icona musical el ceptre d’un regne. El del pop. Un regne que avui, curiosament, resta en mans d’una dona. La única celebrity mundial amb prou renom per ocupar aquest gloriós tron: Madonna. Però, bé, retornant a la figura, ja llegendària, de Michael Jackson m’agradaria afegir que, tot i reconèixer la seva inqüestionable valua com a intèrpret i ballarí, l’interfecte en qüestió mai fou sant de la meva devoció. Perque, siguem seriosos... Aquest home feia molts i molts anys que era artísticament mort. I no ho dic tan sols per les seves excentricitats, la seva adicció als fàrmacs o per l’ombra de la pederàstia que va planar sobre seu aquests últims anys. Ho dic perque després de “Dangerous” (1991) Jacko mai va tornar a ésser el que havia estat. El seu declivi físic, psicològic i -perque no dir-ho- econòmic va anar enfosquint poc a poc aquell fenòmen musical que havia triomfat com ningú ho havia fet a la dècada dels 80. I si és ben cert que sempre ens quedarà el dubte de no saber si aquests 50 concerts consecutius a Londres haurien pogut retornar-li al malaltís Jackson la glòria d’antuvi, també és ben cert que a en Jacko ja feia massa temps que se li havia passat l’arròs.

Amb franquesa: si hagués d’escollir entre Graceland o Neverland, entre un blanc amb veu de negre o un negre amb pell blanca, entre els moviments pèlvics o el moonwalk, entre un friki amb patilles i tupé o un friki amb el nas xato i mocador, no m’ho pensaria dues vegades... Fa falta que digui qui seria l’escollit?

La millor crítica que ens han dedicat mai

2009-06-20T13:47:00.001+02:00

Plorar per 10 euros

Divendres al vespre l’església de Matadepera va vibrar amb les veus i els ritmes del Gospel que ens va oferir la Coral Tons i Sons.

Aquest concert era un acte benèfic de la delegació local de Mans Unides, l’entrada valia 10 euros i els diners recollits serviran per construir dues escoles a l’Àfrica.

Us puc assegurar que va ser un espectacle d’aquells que hi assisteixes per col·laborar i que en surts amb molt més del que has aportat.

La cinquantena de membres de la Coral saben transmetre amb passió l’esperit de llibertat, d’esperança i de pau que mou el Gospel, i que va fer moure els nostres sentiments fins la fibra més íntima.

Barreja de pell blanca amb sang negra i goles que arrenquen la cançó del cor i guareixen l’esperit.

Vaig sortir-ne ric i emocionat, per 10 euros, vaig tremolar de goig i d’alegria, em vaig sentir esborronar la pell i em varen saltar les llàgrimes.

Avui reflexiono davant d’aquest efecte profund que causa la música espiritual, que t’omple i et renova, i em torno a esgarrifar al percebre l’abisme que existeix entre aquestes sensacions i les que em produeix quan veig les xifres indecents que es belluguen al darrera d’un club esportiu comprant i venent jugadors.

Es ben cert que les coses més valuoses no tenen preu i que paguem lo impensable per la nostra pròpia estupidesa.

Hem perdut quelcom més que el seny, hem perdut la dignitat humana.

Narcís Serrat Comerma

Tricampions!!!

2009-05-28T20:20:00.003+02:00

(Relat publicat a la secció "Paraula de culer" de El Periódico de Catalunya hores abans de la Final de la Champions League a Roma)

Quina temporada, culers! Estic ben segur que ni els més vells en recorden una de semblant. Jo en tinc quaranta i us puc assegurar que mai havia viscut un ambient d’eufòria i d’orgull blaugrana tant aclaparador. Ni amb el Dream Team, fixeu-vos el que us dic.

Les raons són molt senzilles. El Barça és un equip acostumat a guanyar títols però aquest any, a banda d’això, hem aconseguit consolidar un equip capaç de conjugar disciplina, mentalitat i talent. Un equip que sap que per assolir els seus objectius s’ha de lluitar. I quina millor manera que fer-ho tractant la pilota com es mereix. Fent-la circular. Compartint-la. Acaronant-la. Acompanyant-la a la xarxa contrària les vegades que faci falta. I fent-ho així, jugant en equip, el Barça s’ha fet poderós. Seduïnt-nos com mai. Alimentant dia rera dia un idili apassionant. Apassionat. Sublim.

Ha arribat, doncs, el moment de creure en el nostre equip. Podem guanyar la Champions. I la podem guanyar amb gent de la casa. Perque no oblidem que si el Barça és ‘més que un club’ és perque gent de la casa com en Pep han sabut instal.lar aquest entranyable lema dins i fora del vestidor.

Gràcies, Pep. Amb gent com tu, res és imposible. Que tinguem sort.

http://www.elperiodico.cat/info/relatosfcb/listado.asp?pg=2

El meu criteri 10

2009-04-21T22:48:00.002+02:00

Penso que tinc força clares totes aquelles premises que, objectivament, determinen quan podem atorgar-li un 10 a una pel.lícula. El que no tinc tant clar és si el meu bagatge cinèfil és prou sòlid i eficaç per apreciar-les automàticament i poder-ne gaudir tot seguit. És per això que, tot i distingir algunes d’aquestes premises en films com “Ciutadà Kane”, “M, el vampir de Düsseldorf” o “Un condemnat a mort s’ha escapat” no em sento ètica o moralment habilitat per atorgar-lis la màxima valoració. Ni tan sols un meritori 9 que corroborés una lleugeríssima incertesa. D’altrabanda, però, tampoc em sento ‘autoritzat’ a concedir un 10 a pel.lícules que m’apassionen i que han colpejat amb força el meu intel.lecte o la meva sensibilitat. Senzillament perque sóc conscient que la seva valúa cinematogràfica no esta a l’alçada de la meva devoció personal. Seria el cas de “El planeta dels simis”, “Viatge al.lucinant” o “La llegenda del indomable”. Pel.lícules que he sobrevalorat premeditadament però que, en cap cas, gosaria de qualificar-les amb la nota més excelsa.

El 10, doncs, constitueix una distinció que només puc adjudicar a pel.lícules de indubtable qualitat que han aconseguit activar en el meu intel.lecte i/o en la meva sensibilitat un plaer estètic o reflexiu sublim. Dissortadament, aquest fenòmen només l’he experimentat en sis ocasions (“Casablanca”, “Vertigo”, “Psicosis”, “Fins que li va arribar l’hora”, “El padrí” i “La taronja mecànica”). Tot i amb això, la frontera entre molts dels meus 9 i aquests sis 10 no la tinc massa clara. Tinc l’esperança, doncs, que el temps i les revisions concedeixin a moltes d’aquestes obres mestres que a dia d’avui tan sols llueixen un honrós 9, el cobejat ascens a la màxima categoria. De fet, si algú m’apuntés amb una pistola i m’obligués a proposar quatre o cinc noves candidates a aquest puntet extra no em costaria massa assenyalar “Els oblidats”, “Lladre de bicicletes”, “Persona” o “Excalibur”, per exemple. Tampoc seria extrany que deu minuts més tard em decantés per “Apocalypse now”, “Taxi driver”, “Lawrence d’Arabia” o “Dersu Uzala”. Amb això vull deixar clar que la meva ronyosa predisposició a concedir 10 no és una qüestió de sibaritisme cinèfil, sino més aviat de sentit comú. Tant de bo el meu bagatge cultural em permetés poder discernir quins d’aquests 9 mereixen assolir l’esmentat estatus però, fins aleshores, no em queda altre remei que traspasar la responsabilitat d’adjudicar les valoracions més preuades (8, 9 i 10) al meu propi paladar cinèfil. Un paladar que no canviarà massa però que cal seguir perfeccionant dia rera dia. Veient cinema -bon cinema- llegint, escoltant música... procurant, en poques paraules, que tot aquest background faciliti i enriqueixi el joc de sinèrgies que estableix qualsevol judici estètic.

Mentrestant, el meu criteri 10 continuarà nutrint-se d’aquells films que m’hagin seduït per la seva equilibrada combinatòria de discurs narratiu i emoció estètica. Films que m’hagin fascinat pel què diuen i com ho diuen. Films de gran volada que hagin aconseguit ancorar a la meva ànima de forma permanent, inalterable. Obres mestres, en definitiva, que no requereixin la tasca d’un hermenèuta. I menys la d’un hermenèuta de pa sucat amb oli com jo.

Més que un club

2009-03-21T21:14:00.001+01:00

M’agrada el futbol, és clar, però també sóc conscient que la meva passió pel Barça s’afiança en fonaments essencialment sentimentals. Això no treu, però, que trenta anys després de seguir els colors blaugranes el meu paladar esportiu s’hagi afinat prou com per saber distingir el bon futbol (el futbol espectacle exhibit pel dream team de Cruyff, el de Rijkaard o l’actual de Guardiola) d’aquell futbol especulatiu i resultadista tan habitual, malauradament, avui en dia.

I es que haver pogut gaudir de la conducció de Maradona, de les passades de Schuster, de les croquetes de Laudrup, dels obusos de Koeman, de les cues de vaca de Romário, de les tisores de Rivaldo o dels barrets de Ronaldinho no té preu, amics. Considero, però, que més enllà del bon criteri futbolístic, les arrels del Barça sempre han anat lligades a un sentiment de club molt difícil d’entendre pels no-culés. Un sentiment que vincula un club de futbol a una cultura, a una idiosincrasia, a un païs. Un sentiment que varen saber copsar futbolistes procedents d’altres punts de la geografia estatal com Migueli, Bakero o Luis Enrique i que sempre ha estat implícit en nois de la casa com Guardiola, Puyol o Xavi. Un sentiment, en definitiva, que reflexa una filosofia molt i molt particular: la de l’afeccionat culé.

Analitzem, doncs, aquesta filosofia. L’afeccionat culé es caracteritza pel ‘ai, ai, ai!’, una mena de indefugible desconfiança en el seu equip fruit d’un estigma de malastrugança congènit i ancestral. I si bé és cert que la història del club compta amb nombrosos episodis de tristíssim record, també és cert que moltes d’aquestes devallades han estat indirectament esperonades per aquest inexorable victimisme. Exemples n’hi ha a cabassos: la lliga perduda arrel del segrest d’en Quini, les humiliants derrotes a les finals de Sevilla i Atenes, les desercions de Maradona, Ronaldo o Figo, les mocadorades de l’època Gaspart... El culé, doncs, és un subjecte avesat als implacables revesos de la fatalitat esportiva i això comporta que no s’arrisqui a treure pit fins que, com diu la dita, tot estigui ‘al sac i ben lligat’. Tot i així, aquest seny, aquest sentit pragmàtic i realista, sempre ha anat associat a una inextinguible flameta d’esperança (‘aquest any, sí’) que es transforma en deliri, en catarsi col.lectiva, quan el Barça aconsegueix els seus objectius.

Les victòries del Barça, aleshores, gaudeixen d’un valor afegit. No només guanya l’equip i l’afecció. Guanya un poble, una cultura, una nació. Potser per això la font de Canaletes o la plaça de Sant Jaume escenifiquen aquells meeting point on esclaten proclames que difonen el pès específic del Barça dins de la societat catalana i que carreguen -per què no dir-ho- contra tots aquells símbols i institucions hostils. Em refereixo, òbviament, a l’enemic públic número 1: El Real Madrid C.F.

Val a dir, però, que el F.C. Barcelona no seria ‘més que un club’ sense l’existència de l’etern rival. L’estandart futbolístic d’uns valors arcaics, casposos i reaccionaris és l’adversari per excel.lència. L’anomenat equip del règim simbolitza d’alguna manera tot allò contra el que, tradicionalment, ha hagut d’enfrontar-se el club blaugrana. Potser per això les victòries i les derrotes en aquests acarnissats derbis nacionals han estat veritables punts d’inflexió a la trajectòria d’ambdues formacions. Sobretot a la del Barça. Perque si bé el record de la lliga de Venables (‘Urruti, t’estimo!’) o de les finals europees guanyades a Basilea, Wembley o Paris podem trobar-les inscrites en lletres d’or al historial del club, també és cert que aquella final de Copa del Rei guanyada a l’últim minut amb golàs de Marcos, aquelles dues lligues pispades a Tenerife, el 5-O a l’estadi o el 0-3 el dia que Ronaldinho va sortir ovacionat del Santiago Bernabéu esdevenen moments de glòria indescriptibles pel que això subscriu. Tant o més grandiosos que els altres. I és que, ho reconeixo, sóc antimadridista.

VISCA EL BARÇA... I VISCA CATALUNYA!

En Xavi JP

2009-03-18T15:58:00.000+01:00

Què podriem dir d’en Xavi JP que es pugui saber, xafarderots?

Podriem revel.lar, entre d’altres coses, que aquest noi és un autèntic apassionat de la música i del cinema...

Potser degut a que tot els instruments que s’ha atrevit a grapejar sempre se li han resistit no ha tingut més remei que resignar-se a intentar educar la seva veu. Cantar, doncs, és la pràctica musical amb la que disfruta i amb la que procura cada dia maltractar una mica menys les sofertes oïdes dels qui l’envolten. Cinc anys d’aprenentatge en una coral de veus blanques (els ja desapareguts Petits Cantors Catalans de Terrassa) li varen proporcionar quatre nocions de solfa i certa habilitat en modular la veu que només va desenvolupar a la dutxa fins que més de trenta anys després decidís incorporar-se a la corda de baixos d’una coral de gospel de nova formació: els Tons i Sons Terrassa Gospel. Des d’aleshores, aquella escanyolida flameta vocacional va anar creixent cada cop més i a dia d’avui és estrany que no hi hagi algun moment del dia que en Xavi JP no taral.legi qualsevol cosa que li passi per la barretina. Normalment cançons o ‘solos’ que la pròpia coral ha tingut la gosadia i generositat d’encomenar-li. Moltíssimes gràcies en nom seu, companys.

Pel que fa a la música que fan els demés, els professionals, el seu gust és, diguem-ne, força heterogeni. Tot i amb això, val a dir que les seves preferències melòdiques gairebé mai han travessat les fronteres dels Estats Units més enllà dels anys noranta. I és que -no ens enganyem- la música d’avui en dia és, en termes generals, bastant banal i xavacana a tot arreu. Res a veure amb el que es feia als seixanta o als setanta al païs de l’oncle Sam, per exemple. Podriem deduïr, en conseqüència, que en Xavi JP és més aviat un melòman proianqui i... ‘classicot’.

Potser per això l’Elvis Presley, en Roy Orbison, els Rolling Stones, els Creedence Clearwater Revival, els Queen, l’Aretha Franklin, en Marvin Gaye, en Ray Charles, la Dolly Parton i en Willie Nelson són algunes de les seves referències musicals més pronunciades. Potser m’en deixo alguna... és clar!, m’oblidava d’en Bruce Springsteen, l’Eric Clapton, en Johnny Cash, l’Elton John i els Dire Straits. Però aquí no acaba tot. Cançons com “Hotel California”, “Son of a preacher man”, “Stairway to heaven”, “Brown eyed girl” o “Sittin’ on a dock of the bay” el tornen boig i, en canvi, no pertanyen a cap d’aquests intocables o sigui que, en definitiva...

Hi ha quelcom millor que el rock, la música negra o el country?. Bajanades...

En termes cinèfils, les fronteres d’en Xavi JP s’extenen una mica més en l’espai i el temps. Li agraden cineastes com Alfred Hitchcock, Billy Wilder, John Huston, Stanley Kubrick, Sergio Leone, Sam Peckinpah, Francis Ford Coppola, Ingmar Bergman, Clint Eastwood o Lars Von Trier i això vol dir que, amb una mínima dosi de qualitat, el nostre amic s’empassa des d’un western fins a un drama, passant pel cinema negre, el thriller, el cinema fantàstic o el que faci falta. Les seves icones cinematogràfiques són moltes, però mereixen menció honorífica ‘monstres’ com en Humphrey Bogart, en Marlon Brando, en Kirk Douglas, en Robert De Niro i ‘doncelles’ com l’Ava Gardner, la Katharine Hepburn, la Lauren Bacall o la Kim Novak. N’hi ha d’altres més contemporànies, per descomptat, però aquestes no procedeixen de criteris purament interpretatius. Em refereixo a la Raquel Welch, la Kim Basinger o la Monica Bellucci. M’enteneu, oi?. Pel.lícules imprescindibles? Centenars, però si els hi fessim comptar amb els dits d’una ma les escollides d’en JP serien “Casablanca”, “El Padrí”, “Vertígen”, “La taronja mecànica” i “Fins que li va arribar l'hora”. M’ho diureu a mi!.

Literàriament en JP no pot presumir massa. Llegir li agrada, és clar, però el seu bagatge bibliòfil és més aviat modest i ordinari. Durant molt de temps fou un de tants lectors adictes al best-seller estival de rigor (ja m’enteneu..., Noah Gordon, Ken Follett, Lapierre & Collins, Stephen King i cía.) i com és de suposar, construir una base intel.lectual sòlida al damunt de fonaments de pa sucat amb oli és una mica complicat. Amb tot, algún llibre i autor de reconegut prestigi han passat per les seves mans. “El nom de la rosa” d’Umberto Eco, “Narracions Extraordinàries” d’Edgar Allan Poe, “La metamorfosi” de Franz Kafka, “El retrat de Dorian Gray” d’Oscar Wilde o “El vell i el mar” d’Ernest Hemingway constitueixen exemples prou paradigmàtics.

En materia artística el nostre confident és omnívor cent per cent. Podriem afirmar que gairebé tot l’interessa malgrat no sigui especialista en res. Coses que té ser llicenciat en història de l’art, suposo. Malgrat tot, les seves prioritats apunten tot el que fa referència a arquitectura clàssica i medieval (les catedrals són una de les seves debilitats) i la pintura moderna i contemporània. El llistat seria inacabable: Rafael, Tiziano, Caravaggio, El Greco, Van Gogh, Gauguin, Monet, Klimt, Dalí, Warhol...

Què més, què més... Ah, sí. En JP és collita del 68. Tímid, honest, geniüt, casat (ho sento noies, la Cris em va captivar), pare d’una nena meravellosa (l’Aina, el meu tresor), nacionalista català, progressista, republicà, cristià no practicant, heterosexual, ‘bon vivant’ i culé fins a la mèdula. Amb tot, no fa militància de cap de les seves conviccions. Això sí, viatjar un parell de cops l’any és sagrat per ell. Més lluny o més aprop, en JP necessita escampar la boira i conèixer nous paisatges, noves cultures, noves costums... També és conscient que hauria de practicar assiduament algún esport però no ho fa per falta de temps i, per què no dir-ho, per mandra. Les travesses per la muntanya son per a ell una d’aquelles assignatures pendents que sommia exercir algún dia amb molta més exigència i continuïtat.