Tothom sap que Peckinpah no fou,
precisament, un mestre de la subtilesa. Títols com “Grup salvatge” o “Vull el
cap d’Alfredo García”, per exemple, ho constaten abastament. Però si hi ha una
pel·li del vell Sam que m’esparvera, que m’acoquina especialment aquesta és, sens
dubte, “Gossos de palla”. El film que va obrir la veda de la ultraviolència a
la dècada dels setanta i un dels primers que, conseqüentment, va ser capaç
d’escandalitzar i portar la contrària a generacions i generacions d’espectadors
sovint massa acostumats a estereotips cinematogràfics del tot codificats i previsibles.
Per aconseguir-ho, però, no n’hi va haver
prou amb un bon guió. A “Gossos de palla” —com en d’altres ocasions— Peckinpah
es va fer valer dels seus prodigiosos moviments de càmera, dels seus zooms
endimoniats, del seu magistral domini de la càmera lenta per explicar-nos
moltes coses sense la punyetera necessitat de diàlegs, de veus en off, de
retòrica barata. Bàsicament, perquè d’això tracta el cinema, senyors. De saber
emprar els silencis, d’aprofitar al màxims els recursos que ens ofereixen la
música i el so, de treure-li el màxim suc possible al muntatge. I de moure la
càmera, és clar. En el cas d’en Peckinpah, amb l’ímpetu i la passió d’un
ballarí de tango. Amb mil·limètrica brusquedat. Tot plegat per sacsejar
l’espectador amb un thriller “in crescendo” absolutament brutal. Sense escrúpols.
Dels que m’agraden.
La pel·li d’en Peckinpah, d’altrabanda,
és d’aquelles que dona per parlar-ne. Gairebé perfecta, de fet, per un
cinefòrum de parròquia. Covardia, provocació, erotisme, misogínia, venjança,
violència, dignitat... De tot una mica en una pel·li que transcorre en un
poblet escocès habitat per una colla de malparits que déu n’hi do: borratxos,
busca-raons, dropos, cràpules... Capaços, tots ells, de convertir en una
autèntica bèstia al més pacífic i benèvol dels mortals. I després, és clar,
l’Amy. Protagonista de la violació més ambigua mai presenciada en una gran
pantalla.
El vell Sam ens ofereix, en definitiva,
una autèntica lliçó de cinema. I és que, com bé afirmava un vell amic: “Cada cop
que veig una nova pel·li d’en Pecki, menys valoro en Tarantino”.
