M’agrada el futbol, és clar, però també sóc conscient que la meva passió pel Barça s’afiança en fonaments essencialment sentimentals. Això no treu, però, que trenta anys després de seguir els colors blaugranes el meu paladar esportiu s’hagi afinat prou com per saber distingir el bon futbol (el futbol espectacle exhibit pel dream team de Cruyff, el de Rijkaard o l’actual de Guardiola) d’aquell futbol especulatiu i resultadista tan habitual, malauradament, avui en dia.
I es que haver pogut gaudir de la conducció de Maradona, de les passades de Schuster, de les croquetes de Laudrup, dels obusos de Koeman, de les cues de vaca de Romário, de les tisores de Rivaldo o dels barrets de Ronaldinho no té preu, amics. Considero, però, que més enllà del bon criteri futbolístic, les arrels del Barça sempre han anat lligades a un sentiment de club molt difícil d’entendre pels no-culés. Un sentiment que vincula un club de futbol a una cultura, a una idiosincrasia, a un païs. Un sentiment que varen saber copsar futbolistes procedents d’altres punts de la geografia estatal com Migueli, Bakero o Luis Enrique i que sempre ha estat implícit en nois de la casa com Guardiola, Puyol o Xavi. Un sentiment, en definitiva, que reflexa una filosofia molt i molt particular: la de l’afeccionat culé.
Analitzem, doncs, aquesta filosofia. L’afeccionat culé es caracteritza pel ‘ai, ai, ai!’, una mena de indefugible desconfiança en el seu equip fruit d’un estigma de malastrugança congènit i ancestral. I si bé és cert que la història del club compta amb nombrosos episodis de tristíssim record, també és cert que moltes d’aquestes devallades han estat indirectament esperonades per aquest inexorable victimisme. Exemples n’hi ha a cabassos: la lliga perduda arrel del segrest d’en Quini, les humiliants derrotes a les finals de Sevilla i Atenes, les desercions de Maradona, Ronaldo o Figo, les mocadorades de l’època Gaspart... El culé, doncs, és un subjecte avesat als implacables revesos de la fatalitat esportiva i això comporta que no s’arrisqui a treure pit fins que, com diu la dita, tot estigui ‘al sac i ben lligat’. Tot i així, aquest seny, aquest sentit pragmàtic i realista, sempre ha anat associat a una inextinguible flameta d’esperança (‘aquest any, sí’) que es transforma en deliri, en catarsi col.lectiva, quan el Barça aconsegueix els seus objectius.
Les victòries del Barça, aleshores, gaudeixen d’un valor afegit. No només guanya l’equip i l’afecció. Guanya un poble, una cultura, una nació. Potser per això la font de Canaletes o la plaça de Sant Jaume escenifiquen aquells meeting point on esclaten proclames que difonen el pès específic del Barça dins de la societat catalana i que carreguen -per què no dir-ho- contra tots aquells símbols i institucions hostils. Em refereixo, òbviament, a l’enemic públic número 1: El Real Madrid C.F.
Val a dir, però, que el F.C. Barcelona no seria ‘més que un club’ sense l’existència de l’etern rival. L’estandart futbolístic d’uns valors arcaics, casposos i reaccionaris és l’adversari per excel.lència. L’anomenat equip del règim simbolitza d’alguna manera tot allò contra el que, tradicionalment, ha hagut d’enfrontar-se el club blaugrana. Potser per això les victòries i les derrotes en aquests acarnissats derbis nacionals han estat veritables punts d’inflexió a la trajectòria d’ambdues formacions. Sobretot a la del Barça. Perque si bé el record de la lliga de Venables (‘Urruti, t’estimo!’) o de les finals europees guanyades a Basilea, Wembley o Paris podem trobar-les inscrites en lletres d’or al historial del club, també és cert que aquella final de Copa del Rei guanyada a l’últim minut amb golàs de Marcos, aquelles dues lligues pispades a Tenerife, el 5-O a l’estadi o el 0-3 el dia que Ronaldinho va sortir ovacionat del Santiago Bernabéu esdevenen moments de glòria indescriptibles pel que això subscriu. Tant o més grandiosos que els altres. I és que, ho reconeixo, sóc antimadridista.
VISCA EL BARÇA... I VISCA CATALUNYA!
