Els vells rockers no moren mai

“Vinga va, tio… Fem-ho, collons! A aquestes alçades… què hi podem perdre?”, insistí en Ray. “El prestigi, carallot. El prestigi, el reconeixement... i la vergonya” —contraatacà en Mike— “Et sembla poca cosa?”.

En Mike i en Ray eren amics des de feia molt temps. S’havien conegut al 59, al institut de Providence on estudiaven, i durant més de vint anys havien tocat plegats en una de les bandes de rock més famoses dels Estats Units i —perquè no dir-ho— del món. A l’actualitat, però, portaven molts anys sense veure’s. En Ray vivia a Rio de Janeiro des del 83 i, tot i que mai havien perdut del tot el contacte, no s’havien tornat a veure des d’aquell mateix any. L’any de la dissolució del grup.

Trenta anys després, però, en Ray semblava haver-se begut l’enteniment. Feia un parell de mesos que no parava de trucar en Mike insistint en què havien de tornar als escenaris. Que havien de despedir-se formalment del seu públic. De forma definitiva, és clar, però també elegant. Emotiva. Memorable. I que havien d’esborrar, sobretot, el record d’aquell trist i lamentable espectacle protagonitzat a Baltimore el 17 de juny del 83. Un concert que va començar amb la banda escridassant-se entre tema i tema i que va acabar, mitja hora més tard, amb el públic llençant ampolles de cervesa i envaint l’escenari. L’endemà mateix deixava la banda en Sam, el guitarra solista, i una setmana després en Roger, el mànager, feia pública la dissolució definitiva d’un grup que havia resistit durant molts anys les potents embranzides de formacions com els Creedence, The Doors o els Lynyrd Skynyrd i que, curiosament, no havia sabut o pogut mantenir-se unit quan l’èxit encara els acompanyava i els diners seguien entrant a cabassos.

Providence, que era el nom d’aquella espectacular màquina rockera, havia nascut l’any 61 quan en Mike —el cantant i guitarrista— i en Ray —el baixista— van convèncer en Sam i en Bernie —el bateria— per unir-se a ells i muntar una banda en condicions. En aquells temps els Providence es van convertir en una de les primeres bandes de rock nord-americanes que —sense renegar mai d’aquella mena de fusió entre country i rhythm & blues que els caracteritzava— van decidir apostar per un so més dur, més salvatge, més agressiu. Un claríssim precedent del hard-rock d’en Jimi Hendrix i de totes aquelles bandes angleses com The Who, Led Zeppelin o The Rolling Stones que possiblement encara pensaven que havien descobert la sopa d’all quan els Providence ja se n’havien fet un fart.

Dissortadament, però, l’eclosió dels de Rhode Island fou tardana. Del 61 al 72 van fer prop de cinc-cents concerts i van treure tres àlbums de llarga durada, però mai van aconseguir col·locar cap senzill a les llistes d’èxit ni van poder reunir més de vuit-centes o mil persones, com a màxim, als locals on acostumaven a actuar. Precisament per això mateix, la seva transcendència a la història del rock va quedar difuminada per tota aquella onada de grups britànics que, poc temps després, van fer el mateix que ells amb molta més repercussió mediàtica. Sens dubte, en aquells primers anys de vida, als Providence els hi van faltar els padrins adequats. Uns padrins (en forma de segell discogràfic important, per exemple) que, tot i així, van acabar apareixent quan la banda ja portava més de deu anys a les carreteres de tot el país i que, d’una vegada per totes, els van convertir en un tres i no res en una de les formacions rockeres més canyeres i populars a nivell internacional.

Els deu anys següents, per tant, van ser una autèntica bogeria. Una borratxera d’èxit absolutament brutal. Gires, àlbums, pel·lícules, documentals, premis... i també —per què negar-ho— premsa rosa, festes, dones, alcohol, drogues, joc i diners. Molts diners. Un còctel, sens dubte, difícil de pair per uns joves que —tot i que ja ratllaven la trentena— mai havien tastat les mels de l’èxit com en aquell moment. En Mike, per exemple, va deixar enrere la seva timidesa congènita per transformar-se en una mena de personatge estrafolari i rebel que sempre donava la nota, mentre que en Sam i en Bernie semblaven dos bàrbars que no sabien fer altra cosa que beure, follar i esnifar quan baixaven de l’escenari. De fet, l’únic que no va embogir del tot fou en Ray. Però la seva habitual mala sort en el terreny amorós, el van convertir, poc a poc, en un xicot solitari i depressiu. Sobretot des de que en Mike ja no era aquell Mike que havia conegut amb setze anys i només es preocupava del seu look o de què dirien fans i mitjans de comunicació del seu últim escàndol. Musicalment, però, tot anava com una seda. En Mike, l’autor de gairebé tots els temes, tenia molt talent. I encara que cada vegada li feia més mandra això de composar, quan s’hi posava, s’hi posava.   

Gràcies a la música i als diners, doncs, Providence va resistir aquest frenètic i excessiu tren de vida durant tota una dècada. Els dos últims anys, però, la convivència entre ells es va tornar absolutament insostenible. Ja no només per ells mateixos si no, bàsicament, pels dos nous satèl·lits que —com qui no vol la cosa— s’havien incorporat, des de 1981, a la vida diària de la banda. En Roger i la Juliana. Dues sangoneres que, amb les seves armes respectives, van esprémer Providence fins l’última gota. En Roger, l’últim representant del grup, programant gires i concerts a dojo per omplir-se les butxaques. I la Juliana, una garota d’Ipanema que va seduir a en Ray durant el tour sud-americà de finals del 80, aprofitant-se dels seus encants i de les vigoroses feromones d’aquells eixelebrats per follar-se’ls a tots quatre i promocionar-se com a model durant els mesos que va conviure amb ells.

A tot aquest panorama caldria afegir la desagradable batussa que van mantenir en Mike i en Sam per qüestions econòmiques. En Sam creia que el percentatge que se’n duia en Mike com a compositor era excessiu i que ell, com a guitarra solista, havia de cobrar més que els altres músics. Una demanda que, òbviament, van desestimar els demés i que va provocar que la banda s’agafés una petita excedència per relaxar tensions i reflexionar sobre el futur. Durant aquests mesos (setembre del 82-març del 83) cadascú va fer la seva. En Mike va aprofitar per publicar algunes composicions en solitari mentre que en Sam i en Bernie se’n van anar de vacances perpètues a Hawaii i el bonàs d’en Ray va tornar a Rio disposat a donar-li una segona oportunitat a la Juliana. Els rumors de dissolució, però, van provocar que en Roger els reunís d’urgència a l’abril del 83. S’havia d’evitar, a tota costa, que aquells vint anys de treball se’n anessin a prendre pel cul per “petites” desavinences sense importància. I així, a fi i efecte de rentar la imatge de la banda i recol·locar-la on pertocava, en Roger va creure convenient muntar una petita gira pel nord-oest del país i estrenar el primer videoclip de la banda a la MTV, el canal televisiu de música que estava fent furor als Estats Units. Una estratègia que, segons l’il·luminat d’en Roger, havia de ser més que suficient per que Providence recuperés, sense massa esforços, els índex de popularitat de l’ultima dècada.   

El retrobament de la banda, però, fou tens. En Mike i en Sam seguien sense parlar-se mentre que en Ray només va rebre somriures d’escarni i menyspreu quan els seus companys el van veure aparèixer de bracet amb la Juliana. Menys d’en Mike, és clar. El líder dels Providence s’avergonyia d’haver traït el seu amic i haver-se deixat enredar per aquella harpia brasilera. I per això mateix, de seguida que va tenir un moment en privat amb ell, li va cantar la canya: “Però tio, es pot saber que fots encara amb aquesta meuca? No veus que només vol aprofitar-se de tu?”. En Ray se’l va mirar sense immutar-se i, amb un ampli i sincer somriure, li va respondre: “Oblida’m, tio. Anem a tocar?”.

L’estratègia d’en Roger, doncs, les tenia totes per fracassar estrepitosament. El rodatge del videoclip i el primer bolo després del recés van anar força bé, la veritat, però Providence seguia sent —inexorablement— una bomba de rellotgeria programada per esclatar en qualsevol moment. Un moment que es va produir, concretament, el 17 de juny a Baltimore. Aquella nit en Sam i en Bernie anaven de coca fins a les celles i en Ray s’havia discutit amb la Juliana abans de sortir a l’escenari. Acostumats a tocar en condicions similars, però, els Providence van engegar l’actuació amb la mateixa força i empenta de sempre. L’espurna que va engegar-ho tot a prendre pel sac, tanmateix, foren els moviments pèlvics —certament obscens— que en Sam li va dedicar a la Juliana quan la banda tocava un dels seus millors hits: “Your wife is my lover”. Cegat per la gelosia, en Ray no se’n va poder estar i va respondre la provocació d’en Sam clavant-li un cop de Fender a l’esquena que el va fer trontollar com una bitlla. A partir d’aquí el que va començar va ser una autèntica batalla campal en la que el públic s’hi va afegir i que va acabar, com era de preveure, amb ferits de diversa consideració a l’hospital. Entre ells, en Sam, en Ray i en Bernie. En Mike també va rebre, és clar, però no tant —ni de bon tros— com els seus companys. Uns companys, per cert, amb els que mai més tornaria a tocar.

Mai més hem dit? Doncs, no, no és cert. Providence es va dissoldre oficialment el 23 de juny del 83, però trenta anys més tard la inesgotable perseverança d’en Ray semblava estar a punt d’aconseguir el miracle: que Providence tornés als escenaris encara que fos per una sola punyetera vegada més. “Mike, els hi devem als nostres. Als que van comprar els nostres discs, als que van omplir estadis, als que van fer de Providence la millor banda de rock nord-americana dels setanta. I els hi devem, sobretot, a en Sam i en Bernie. Perquè sí, tio, sempre van ser un parell de capsigranys, estic d’acord... però, de ben segur, res hagués estat el mateix sense ells. Recordes, si no, gaires guitarres i bateries de l’època millor que en Sam i en Bernie? Eren uns putos cracks i ho saps, Mike. I, enlloc de preocupar-nos per la vida que portaven, vam passar d’ells com de la merda. Tant tu com jo. Per això va passar el que va passar, Mike. Tu ara estàs forrat i jo no em puc queixar, col·lega. Però tant en Sam com en Bernie s’ho han polit tot i actualment amb prou feines arriben a final de mes. En Sam encara beu i no el volen enlloc. Sobreviu com pot gràcies a la beneficència i a quatre classes de guitarra. I en Bernie ho va perdre tot a Las Vegas. El que deu no ho sap ni ell. Tots dos, en definitiva, s’han quedat amb una ma davant i l’altra al darrera. Si no els fem costat ara, no ens ho perdonarem mai, Mike. I saps perfectament que no tant sols és un problema de pasta. És un problema d’orgull, de dignitat, d’autoestima. Hem de fer aquest concert, soci. Sí, sí o sí.  I a més, en Bruce Springsteen, en John Fogerty, l’Steve Tyler, en Mark Knopfler, la Pat Benatar, la Sheryl Crow i la Emmylou Harris m’han assegurat que puc comptar amb ells. Què més vols, cabronàs? Que et llepi les botes?”.

En Mike va escoltar respectuosament el seu company d’aventures. Però ni per un sol moment se li va passar pel cap fer-li cas. Els fans del grup ja tenien prou edat per no bavejar per ells i en Sam i en Bernie, si estaven fotuts, és perquè s’ho havien buscat durant molt de temps. Personalment, doncs, en Mike no sentia el més mínim remordiment o responsabilitat per la seva situació ni cap ganes, en absolut, de moure el cul per ells. Tot i així, li sabia greu per en Ray. I només per això, finalment, va decidir rumiar-se la proposta i dir-li alguna cosa al seu amic  en un parell de dies.

Unes hores després de parlar amb en Ray, però, va rebre una trucada. Era la Juliana. En Ray i la Juliana vivien a Rio des del 83 i, sorprenentment, havien acabat conformant una parella estable i feliç. La convivència amb en Ray havia transformat radicalment l’escala de valors de la Juliana i, des de feia molts anys, les seves ambicions de joventut havien deixat pas a un tarannà artístic i espiritual molt diferent. A l’actualitat la Juliana tenia un petit taller de ceràmica al barri de Santa Teresa i també donava classes de ioga i reiki.

“Mike, ja ho saps, oi?” —li va preguntar la Juliana. “El què? Et refereixes al concert?” —contestà en Mike. “Bé... al concert i a l’estat d’en Ray, és clar. No t’ha dit res?” —continuà la brasilera. “Juliana, vols fer el fotut favor de parlar clar! Què li passa en Ray?” —exclamà en Mike. “Mira, Mike. En Ray està malalt. Molt malalt. Li queden, a tot estirar, sis mesos de vida. I no es vol morir sense fer les paus amb tots vosaltres. Sobretot amb en Sam i amb en Bernie. I ho vol fer dalt dels escenaris, com en els vells temps. És el seu últim desig. No li voldràs negar, no?”.

En Mike va quedar-se mut uns breus instants. Un nus a la panxa i a la gola li impedien articular un sol mot. Va respirar profundament, es va regirar les butxaques buscant el paquet de Marlboro i va encendre una cigarreta.

“Ara mateix truco a en Roger, Juliana... Quan i on dius que toquem?”.

Star Died Soon Festival

“Escolteu-me, pesats” —va dir Déu amb to de fals enuig— “Ja n’estic fart dels vostres plors. Que si vaig morir massa jove, que si estava al cim de la meva carrera, que si encara portava molta música a les venes... Vareu morir joves perquè aquest era el vostre destí. De la mateixa manera que el destí va voler que gaudíssiu d’un talent increïble i que triomféssiu en el que més us agradava. Però sou homes i dones com els demés, redéu! I ni jo mateix sóc ningú per atorgar-vos una existència més curta, més llarga, més feliç o més desgraciada. Sense que serveixi de precedent, però, us he de dir que estic disposat a fer una excepció. I un de vosaltres, només un, ressuscitarà d’entre els morts i tornarà a la terra per continuar amb la seva carrera. Tot i així, us ho heu de guanyar. Com? Cantant, és clar. Cantant millor que ningú”.

D’aquesta manera tan senzilla va decidir Déu, un bon dia, que un d’aquells cantants tan pesats que havien mort massa joves i encara tenien ganes de gresca pogués tornar a la Terra. L’afortunat o afortunada, però, no el triaria ell. Com a bon demòcrata, Déu deixaria que fos un sorteig el que designés els deu candidats i que un jurat format per tres experts en la matèria (en Frank Sinatra, la Billie Holiday i en Ray Charles) decidís quin d’aquells ploramiques mereixia tornar (ja se n’havien de tenir ganes, la veritat) als escenaris del vell planeta Terra.

Els candidats foren, finalment, set homes i tres dones força coneguts. En John Lennon, en Bob Marley, en Michael Jackson, en Kurt Cobain, en Freddie Mercury, en Nino Bravo, en Carles Sabater, la Whitney Houston, la Janis Joplin i l’Amy Winehouse. Per nacionalitats, quatre nord-americans, tres britànics, un jamaicà, un espanyol i un català. Deu estrelles de la cançó mortes prematurament que —per tal d’assolir la seva fita— haurien d’enfrontar-se entre elles a base de duels, valgui la redundància, mortals de necessitat. Respectant, això sí, unes senzilles regles. A la primera fase, per exemple, no es podrien enfrontar entre sí ni dones ni afroamericans ni candidats de la mateixa nacionalitat. I a la segona —quan ja només quedessin cinc participants— un d’ells (per sorteig), quedaria exempta i passaria directe a la gran final amb els altres dos finalistes.

Amb aquestes concretes premisses, els duels de la primera fase van quedar de la següent manera:

Kurt Cobain vs John Lennon

Freddie Mercury vs Michael Jackson

Nino Bravo vs Whitney Houston

Janis Joplin vs Bob Marley

Carles Sabater vs Amy Winehouse       

Els primers en sortir a l’escenari celestial foren, doncs, en Kurt i en John. El de Nirvana semblava certament molest per tot aquell enrenou i no parava de moure’s i de tocar-se els cabells. De fet, havia acceptat la proposta divina per no fer-li un lleig al seu ídol, en John Lennon. Però ganes de show no en tenia gaires, la veritat. Tan era així, que en aquells moments la única cosa que desitjava és que acabés aviat tot aquell aldarull per anar-se’n a tocar la seva Fender a la vora del riu, sense que res ni ningú el molestés.

L’aparició d’en John fou, doncs, més carismàtica. Sobretot, quan el sorteig del seu repertori va dictaminar que fos “Woman” la cançó amb la que s’havia d’enfrontar al seu adversari i el públic va començar a corejar-la amb entusiasme. Res a veure amb un trist i lànguid Cobain que, per acabar-ho d’adobar, li havia tocat cantar “I hate myself and I want to die”.

Com a bons professionals, tot i així, ambdós van estar realment fantàstics. Però, sens dubte, l’actitud i el sorteig de cançons va afavorir clarament l’ex-Beatle que, gràcies als vots d’en Frank Sinatra i de la Billie Holiday, va superar —com era d’esperar— al seu contrincant.

En Freddie i en Michael foren els següents en aparèixer. Els crits del públic en veure’ls foren impressionants. Es tractava, indubtablement, d’un dels duels més equilibrats de la nit. Potser a nivell vocal en Freddie era superior, però els moviments d’en Michael també podien ser decisius. Tot dependria, òbviament, dels temes que haguessin d’interpretar. I així va ser. El “Bicycle race” d’en Freddie no va tenir res a fer contra el “Billie Jean” d’en Michael i, en aquesta ocasió, en Frank Sinatra i en Ray Charles van donar el seu vot al rei del pop.

A continuació, feren acte de presència dos cantants —un home i una dona— amb unes veus excepcionals. En Nino i la Whitney. En aquest cas, a més, tots dos varen poder lluitar amb les seves millors armes: “I wanna dance with somebody” per la Whitney i “Un beso y una flor” per en Nino. Com en els seus millors temps, tots dos van estar esplèndids. Però amb un jurat nord-americà cent per cent, en Nino tenia poques opcions. I, naturalment, tan en Frank com la Billie i en Ray van emetre el seu vot a favor de la seva compatriota.

La Janis i en Bob protagonitzaren, tot seguit, un enfrontament d’alt voltatge. Com en el duel anterior, tots dos van resultar afortunats amb els temes sortejats i les seves respectives actuacions foren realment extraordinàries. La Janis va fer un “Mercedes Benz” acollonant i en Bob no va ser menys amb un “Could you be loved” espaterrant. Finalment, però, el factor patriòtic va pesar més i tan en Frank com la Billie van votar per la Janis.

Molt tranquil, com si la cosa no anés amb ell, va sortir a l’escenari en Carles Sabater. En part, perquè era molt conscient de les seves minses opcions al respecte. I, en part també, perquè veient com havien caigut monstres com en Freddie, en Kurt o en Bob, la pressió —en el seu cas— era mínima. Portava prop de catorze anys en aquella mena d’olimp de velles glòries de la música i, la veritat, és que s’hi sentia força còmode. Però bé, si cantant unes cançonetes podia guanyar-se la rifa de tornar a la seva vida terrenal i retrobar-se amb la família, amb en Pep i la resta de companys i amics, què coi... Era una bona oferta!

Al darrera seu, tambalejant-se com aquella darrera bitlla que dubta entre caure o no caure, va trepitjar l’escenari l’Amy Winehouse. Des de que era allà l’Amy portava una vida força sana, però de tant en tant —quan alguna cosa trencava la dolça i relaxada rutina d’aquell edèn musical— no podia evitar beure més nèctar del compte. I aquella nit, òbviament, s’havia posat de nèctar dels déus fins les celles. En Carles la va subjectar de la cintura i li va cedir amablement el torn.

L’Amy va cantar un dels seus millors hits: “Love is a losing game”. Però, naturalment, el seu estat no era el més idoni per lluir-se. Tot i així, va aconseguir acabar-la sense caure a terra i, des de la taula del jurat, la Billie li va picar l’ullet en un evident signe de complicitat. Sortosament, en Carles tampoc va sortir malparat en el sorteig de temes i va poder oferir a l’audiència —i el jurat— un “Tren de mitjanit” gairebé impecable. Sens dubte, la decisió final del jurat seria complicada. Per una banda, l’Amy era considerada l’hereva contemporània de les grans dives del jazz i del soul dels cinquanta i dels seixanta. Però, òbviament, la seva interpretació havia estat —com a poc— discreta. I d’altrabanda, un complet desconegut que cantava en una llengua estranya, havia estat francament bé. Després d’uns minuts deliberant, el jurat va alçar les pissarretes amb els noms escollits. Com era de preveure, la Billie va votar per l’Amy. Però en Frank i en Ray ho van fer per en Carles. El cantant de Sau no s’ho podia creure.

Amb els noms d’en John Lennon, Michael Jackson, Whitney Houston, Janis Joplin i Carles Sabater al bombo de semifinals, el que tocava ara era fer el sorteig dels dos duels següents. Els dos primers noms extrets del bombo protagonitzarien el primer enfrontament i els dos següents, el segon. El cinquè i últim nom, en canvi, quedaria exempta i passaria directament a la gran final.

Extrets els noms del bombo, les confrontacions van quedar de la següent manera: en John i la Janis es veurien les cares en la primera semifinal i en Michael i la Whitney, a la segona. Miraculosament, en Carles va quedar exempta i assegurava la seva presència a la gran final. El de Sau, novament, no s’ho podia creure.

La Janis va sortir a l’escenari com si fos la nena de l’exorcista: absolutament fora de sí i bramant com una boja. El seu pas per la terra havia estat molt efímer i la seva estança al paradís la considerava francament avorridota. Volia tornar com fos a Califòrnia i faria tot el possible per aconseguir-ho. Aquell mitjamerda d’angleset no podia barrar-li el pas de cap manera. La primera dama blanca del rock es mereixia un respecte i, potser per això mateix, una crescudíssima Janis va creure que un parell de crits ben donats acollonirien el jurat i posarien els punts sobre las is.

En John, en canvi, va sortir la mar de tranquil. Sabia perfectament que la Janis era tot un mite i que aquell jurat cent per cent ianqui l’adorava. Però també sabia que el seu “Come together” era un tema excel·lent per donar guerra i que “Cry Baby”, el tema de la Janis, no era pas millor que el seu.

Després de donar-ho tot a l’escenari, però, arribava l’hora de la veritat. En John i la Janis van estar espectaculars però, en aquesta ocasió, la flema anglesa va vèncer la rebel·lia nord-americana i —contra tot pronòstic— els vots a favor d’en Frank i en Ray van facturar en John directament a la final. 

La segona semifinal no va ser menys. En Michael i la Whitney eren dos veritables monstres de la música negra i, cadascú en el seu gènere, eren els reis. Tot i així, la veu de la Whitney va captivar a en Frank i la Billie i el seu “I have nothing” va acabar passant per sobre del “Man in the mirror” del petit dels Jackson Five.

En John, la Whitney i el Carles es van convertir, doncs, en els tres finalistes. I només un d’ells, el guanyador/a, tindria el privilegi de prorrogar una vida terrenal prematurament caducada. A priori, la que tenia més opcions d’aconseguir-ho era la Whitney però, òbviament, aquest privilegi se l’havia de guanyar a l’escenari. I en John, a més, no estava disposat a tirar la tovallola. En Carles, per la seva banda, restava a l’expectativa. Si sent un perfecte desconegut havia aconseguit arribar a la final... perquè no la podia guanyar?

El primer en actuar va ser en John. A la final cadascú podia triar el tema propi que volgués i en John va apostar per un clàssic que sempre li havia funcionat molt bé: “Imagine”. Com no podia ser d’altra manera, els altres dos candidats van fer el mateix. La Whitney va escollir “I will always love you” i en Carles, naturalment, “Boig per tu”. Tres temassos que, com era d’esperar, tots tres finalistes van clavar com mai.

Finalitzades les actuacions, però, arribava el moment decisiu. El moment de que el jurat deliberés i emetés el seu veredicte. Quan tothom esperava que s’aixequessin per fer-ho, en Frank va agafar el micro i va dirigir unes breus paraules a l’audiència: “Amics, fins aquí arriba la nostra tasca. Ens ha costat sang, suor i llàgrimes haver de triar entre tant de talent per arribar a aquest punt. Recordeu que pel camí han quedat figures de la música com Kurt Cobain, Freddie Mercury, Nino Bravo, Amy Winehouse, Bob Marley, Michael Jackson o Janis Joplin. Figures que podrien haver arribat perfectament a la final i que, si no ho han aconseguit, ha estat per factors purament accidentals. Amb aquests tres finalistes, però, no ens veiem en cor de dictaminar qui ha estat millor. Tots tres han estat fantàstics. Fins i tot aquest... català? que cap de nosaltres coneixíem. Atorguem, doncs, el dret de decidir quin d’aquests tres artistes ha de tornar a la vida terrenal a l’únic que no pot equivocar-se. A Déu nostre senyor”.

Assegut al seu tro blanquinós i eteri, Déu va fer cara de falsa sorpresa, aixecà els braços i es dirigí a l’audiència: “Fills meus, jo tampoc sóc ningú per decidir quin d’aquests artistassos mereix el dubtós privilegi de tornar a la terra. Així doncs, la meva resolució serà del tot salomònica: declaro guanyador al que va morir més jove de tots tres. Ameeeen!”

I així fou com en Carles Sabater, sense haver fet res que no fessin els altres companys del gremi, es va trobar de nou a la terra. A Catalunya, primer, i ràpidament després a un remot i perdut poblet pesquer de Costa Rica. On absolutament ningú sabia qui era i on podia pescar i tocar la guitarra tot el dia sense que ningú l’emprenyés ni li preguntés què hi feia allà.

Per cert, probablement us preguntareu com és possible que en aquest selecte grupet de cantants morts abans d’hora no s’hagi inclòs a tot un mite com l’Elvis Presley. La resposta és molt fàcil: com gairebé tothom sospita, l’Elvis no és mort. I si no, pregunteu-li a Déu qui va guanyar la primera edició del Star Died Soon Festival. Elemental, no? 

Davanter centre

Corria l’any 2014 quan les ferotges i despietades conseqüències de la crisi econòmica van obligar a la majoria de clubs de futbol espanyols a prendre tot un seguit de mesures per mirar de mantenir la seva estabilitat financera. Així doncs, a banda de retallar els sobredimensionats sous dels jugadors i de filar molt prim en qualsevol operació milionària, el Barça va decidir llavors emprendre una sèrie d’iniciatives del tot innovadores per generar nous ingressos. De totes elles, la més lucrativa fou, alhora, la més polèmica i arriscada. La van anomenar “davanter centre”.

El bonus “davanter centre” permetia a qualsevol soci del Barça —d’entre 18 i 65 anys— jugar, com a capità i davanter centre de l’equip, els últims cinc minuts de qualsevol partit disputat pels blaugranes. Òbviament, el bonus “davanter centre” no estava a l’abast de qualsevol butxaca. El preu base eren 500.000 € i només el destí (o el que era el mateix, un rigorós sorteig) podia determinar si el comprador del bonus acabaria jugant uns setzens de copa... o la final de la Champions. Un caprici per a milionaris, en definitiva, que podia aportar anualment a les malmeses arques blaugranes uns 25 milions d’euros de mitjana. Sens dubte, una bona pessigada.

La mesura de la directiva culé, però, no va estar exempta de polèmica. I els primers que varen manifestar el seu desacord foren els jugadors. Entenien perfectament que la iniciativa suposava una injecció econòmica molt interessant i necessària pel club però creien també que aquesta mena d’intrusisme professional posava en risc el seu esforç, desvirtuava la competició i prostituïa, d’alguna manera, el seu ofici. Tot i així, la plantilla del primer equip va acabar acceptant la proposta i, immediatament, van començar a entrenar noves tàctiques per mirar de pal·liar aquest inesperat desavantatge.

Sortosament, el primer partit de Lliga amb “davanter centre” convidat, fou tot un èxit. En primer lloc, perquè quan l’Andreu Corderroure —un cardiòleg gironí de cinquanta-nou anys— va saltar al camp, el Barça ja guanyava 4 a 0 contra el Getafe. I en segon, perquè quan la resta d’equips van conèixer la iniciativa del Barça, tots la van acabar posant en pràctica en els tres o quatre següents partits.

En Roc Malabava era un d’aquells afortunats socis del Barça que podia permetre’s el luxe de destinar mig milió d’euros per gaudir de cinc minuts de glòria al costat dels Messi, Xavi, Iniesta i cia. Amb quaranta-cinc anys acabats de fer, en Roc era un home de negocis que havia fet fortuna durant l’època de la bombolla immobiliària i que havia estat prou espavilat per diversificar les seves inversions en d’altres sectors més estables i lucratius abans que s’acabés el xollo del totxo. Un “self made man” a la catalana, en resum, amb una capacitat adquisitiva més que suficient per poder-se finançar el seu somni i atorgar-li a l’equip —durant els seus cinc minutets de glòria— aquell punt de mala llet que ell, personalment, tant trobava a faltar des dels temps d’en Hristo Stoichkov.

Mentre les jornades s’anaven succeint i el seu nom no apareixia al sorteig previ a cada encontre, en Roc anava alimentant l’esperança de poder intervenir en aquell tram de la temporada en el que el Barça s’ho jugava tot: d’abril a juny. El que no s’imaginava ni en els seus somnis culés més calents, però, és que el Barça acabaria classificant-se per jugar la final de la Champions i que ell, precisament ell, seria l’únic jugador no professional en disputar-la.

Arribat el gran dia, en Roc estava excitat. Eufòric. Pletòric. Però no nerviós. Gens ni mica. En Roc Malabava era un home molt acostumat a viure situacions de gran pressió i aquella final (tot i jugar-la al Santiago Bernabéu contra tot un os com el Bayern de Munich) no li treia el son. En part, perquè confiava plenament en l’equip. I en part, també, perquè volia pensar que —passés el que passés— la seva intervenció al camp no havia de perquè esdevenir determinant en cap sentit. Tot i així, el preocupava com i de quina manera el rebrien afeccionats i jugadors. A l’últim partit de Lliga el Barça havia deixat escapar dos puntets a l’estadi en desaprofitar Joan Picatort una claríssima ocasió de gol en el temps de descompte mentre que a semifinals de copa l’equip blaugrana havia perdut l’eliminatòria quan en Ricard Talòs havia comès un innecessari penalty trenta segons després d’haver trepitjat la gespa en substitució de Carles Puyol. Uns maleïts precedents que no convidaven a pensar, precisament, en una emotiva i sorollosa ovació de benvinguda. 

Quan va ser el moment, però, en Roc es va desentendre de totes aquestes circumstàncies i va saltar al camp com un gos rabiós. Bàsicament, a més, perquè el resultat que reflectia el marcador era del tot advers. I és que, tot i que el Barça havia començat bé el partit marcant per mitjà de Messi al minut 7, el Bayern havia capgirat el resultat amb gols d’Schweinsteiger i Mario Gómez i havia ofert, durant gairebé tota la segona part, un recital de joc ofensiu absolutament espectacular. Amb aquest panorama, doncs, no s’hi valien mitges tintes. I un home de negocis com en Roc Malabava no estava disposat a malbaratar mig milió d’euros per fer el ridícul. Sobretot, si estava a les seves mans fer alguna cosa.

Al minut 85 i 10 segons, doncs, en Roc saltava a la gespa del Santiago Bernabéu en substitució de Pedro. Sense fer cap tipus de concessió, en Roc va reclamar-li el braçalet de capità a en Carles Puyol, se’l va posar, i —acte seguit— va començar a gesticular als seus companys perquè avancessin línies. En Xavi, en Messi i l’Iniesta se’l van mirar amb cara de perplexitat però, gairebé a l’instant, van endevinar l’estratègia d’en Roc. Si existia alguna possibilitat de trencar la inexpugnable teranyina bavaresa era, sens dubte, mitjançant Roc Malabava. I així, de seguida que en Xavi va veure el forat a la zona lliure de marca on es movia en Roc, li va enviar una de les seves meravelloses passades a l’espai.

Conscient que la passada anava per ell, en Roc va esperar a arrencar en posició correcta i va esprintar tot el que va poder per arribar a l’esfèrica en condicions. Afortunadament, en Roc es mantenia en bona forma i, tot i l’esforç de l’esprintada, va ser capaç de fer avançar la pilota uns quants metres més amunt amb un parell o tres de tocs. Quan es va veure Neuer al damunt, però, va dubtar entre xutar al pal llarg o provar de fer-li una vaselina. Unes fraccions de segons que va aprofitar Dante, el central brasiler del Bayern, per escombrar-lo sense contemplacions i enviar la pilota a corner. Cruixit com si li hagués passat un tren de rodalies pel damunt, en Roc es va aixecar tan ràpid com va poder i es va situar al centre de l’àrea mentre Xavi es preparava per treure el corner. Contra tot pronòstic, el de Terrassa va penjar la pilota a l’olla i, tot i que en Dante no va parar d’etzibar-li cops de colze i agafar-li la samarreta tota l’estona, en Roc va saltar tot el que li va permetre el seu metre vuitanta-dos centímetres i va aconseguir pentinar l’esfèrica cap al segon pal, d’on en Puyol va irrompre com un brau venint del darrera per connectar un cop de cap potent i col·locat que va acabar —ara sí— al fons de la xarxa. Faltava un minut pels noranta reglamentaris i el Barça, miraculosament, havia aconseguit el gol de l’empat.

Com si d’una victòria es tractés, però, els jugadors del Barça s’amuntegaren al damunt d’en Roc i d’en Puyol per felicitar-los. “El partit és viu, hòstia!”, bramà en Roc traient-se’ls de sobre. “Qui vol anar a la pròrroga? Ells o nosaltres? Som-hi, collons!”.

Amb tres minuts d’afegit i l’adrenalina pels núvols, en Roc va agafar ell mateix la pilota i la va dur, tot corrent, al cercle central. Òbviament, en Xavi, Messi, Iniesta, Puyol i companyia varen seguir l’exemple del seu “nou” capità i es posicionaren on els corresponia. La primera jugada alemanya fou llarga. Schweinsteiger, sense presses, es va dedicar a anar combinant amb Robben i Müller, donant a entendre amb el seu joc que evitar un altre gol sorpresa i arribar a la pròrroga constituïa, sens dubte, el màxim objectiu al que en aquell moment aspiraven els bavaresos. Però el Barça, esperonat per un Roc Malabava que semblava el William Wallace de “Braveheart”, no volia renunciar a un últim i definitiu atac. I així, quan menys s’ho esperaven els de Munich, en Busquets va interceptar una passada del rival i la va donar a en Xavi perquè aquest, amb un parell de tocs, l’enviés a l’àrea d’influència d’en Jordi Alba, qui va pujar la banda com una moto fins que Boateng, sense pietat, el va caçar pel darrera quan anava a centrar.

Com era d’esperar, l’àrbitre va expulsar Boateng amb vermella directa. I com era d’esperar, també, les protestes alemanyes van esgarrapar al partit un parell de minutets més. Els suficients perquè l’àrbitre italià pités el final del partit després de picar la falta. Però, abans, s’havia de picar. Una falta que picaria Xavi i que suposava, òbviament, l’última oportunitat del Barça per guanyar el partit.

Amb gairebé tot l’equip a l’àrea del Bayern i sense angle per tirar directament a porta, en Xavi va penjar la pilota a l’olla. En aquesta ocasió el cop de cap fou defensiu. D’en Dante, concretament. Però el seu rebuig el va recollir Iniesta que, de primeres, va habilitar l’únic home lliure de marca: en Roc Malabava. Amb la pilota als peus i sense saber que fer-ne, en Roc la va trepitjar com si fos un jugador de futbol sala i li va ensenyar a en Lahm, el jugador alemany que tenia més proper. Confiat de poder-li prendre l’esfèrica netament, en Lahm va estirar la cama més del compte i, tot just quan en Roc amagava la pilota, el peu dret de l’alemany impactava sobre el turmell del davanter blaugrana. Penalty! La cridòria germànica al Santiago Bernabéu es va fer insuportable.

La normativa, en qualsevol cas, era clara: qualsevol usuari del bonus “davanter centre” que provoqués un penalty a favor tenia la ineludible obligació de picar-lo sí o sí. Sense pensar-s’ho dues vegades, doncs, en Roc va col·locar la pilota al punt de penal i va esperar que l’àrbitre donés via lliure al llançament. Mentrestant, en Neuer se li va acostar i, amb un somriure de prepotència total i absoluta, li va dir: “Den verwandelst du nicht mal betrunken” (“No me’l fots ni borratxo”). En Roc va aixecar la mirada i en un alemany gairebé impecable li contestà: “Dann solltest du ihn besser halten. Sonst blamierst du dich vor ganz Europa” (“Doncs ja cal que el paris. Si no, seràs la riota de tota Europa, imbècil”).

En Roc es va distanciar unes passes i va agafar aire. Normalment era un home molt segur de sí mateix però, naturalment, no era un futbolista professional. Aquell mateix matí, per exemple, havia assajat alguns trets a porta amb en Pinto i, de 10 xuts, només havia aconseguit marcar-li un gol. Dels altres nou, cinc havien anat fora i quatre els havia aturat el porter suplent del Barça sense gaires dificultats. I aquesta conjuntura, com era normal, el molestava i molt. No pel fet de posar-se o no nerviós o de tenir por a fer el ridícul enviant la pilota als núvols. El que el cabrejava profundament era perdre... o no poder guanyar. I en aquell moment, amb tota franquesa, no les tenia totes.

Quan en Roc va iniciar la carrereta prèvia al xut decisiu encara no tenia clar si apuntar a la dreta o a l’esquerra. De fet, l’únic que tenia clar és que havia de xutar a trencar. Com ho acostumava a fer un dels seus ídols d’infantesa: en Johann Neeskens. Un tio amb pit i collons. Com ell. I posats a trencar-la... perquè no fer-ho apuntant al ninot?

Amb tota la seva mala hòstia, doncs, en Roc Malabava va colpejar la pilota. Al centre, allà on la gegantina estampa d’en Neuer no semblava deixar cap resquícia. I el malparit, a més, no es va moure. Com si li hagués llegit el pensament. Però va flexionar les cames. Un xic avall només. El suficient perquè la canonada d’en Roc, que anava adquirint alçada, escapés de l’àrea d’influència dels seus palmells. Uns palmells que, estirats del tot, només van poder fregar amb la punta dels dits una pilota que va picar contra la xarxa germànica amb aquella mena d’espetec elèctric tan peculiar. El de la victòria. 

Deixa’m que t’ho expliqui, carinyo

En Feliu Botifoll era un d’aquells clàssics patrons de la vella escola. Fill d’una coneguda i benestant família terrassenca, en Feliu havia estudiat enginyeria industrial a la seva ciutat i era el típic senyoret que vestia americana i corbata tan a l’estiu com a l’hivern i que ni un sol dia, des de que era adult, havia deixat d’afaitar-se o enclenxinar-se abans de sortir de casa.

Aquell dilluns al matí, però, mentre conduïa cap a la seva empresa —impecablement afaitat, enclenxinat i empolainat— en Feliu va recordar que no havia orinat abans de sortir de casa. “Que estrany! —va pensar— Si és el primer que faig quan em llevo!”. Però no, aquell matí no ho havia fet. I no perquè se n’hagués descuidat, per descomptat, si no perquè quan havia de fer-ho, ni una sola gota de micció va fer acte de presència a l’arronsat extrem de la seva esmorteïda titola. “Què hi farem! —es va dir a sí mateix— Ja pixaré a la fàbrica!”.

Uns quilòmetres abans d’arribar, tot i així, va començar a notar que la bufeta no era del tot buida i que potser, si s’hi posava, aconseguiria fer un pipí com Déu mana. “I si em paro a la carretera i provo de fer-ho entre els pins? —es va plantejar— Bah, deixem-ho córrer. Ja ho faré tranquil·lament a la fàbrica. De fet, només em queden 10 quilòmetres...”

Cinc quilòmetres abans d’arribar al polígon on tenia la fàbrica d’extintors que havia heretat del seu pare, en Feliu va notar com el seu flamant BMW perdia potència poc a poc fins que, com qui no vol la cosa, va quedar definitivament parat a la vorera. “Merda d’electrònica! —va remugar en Feliu— Abans això no passava, collons!”. Instintivament, es va descordar el cinturó de seguretat, va obrir la porta del BMW i va sortir a fora mentre es regirava les butxaques buscant el mòbil per trucar al RACC. “Merda! —exclamà— I ara això com va?”. La seva filla li havia regalat l’últim Iphone del mercat el dia abans i, tot i que ella havia fet mil i un esforços per explicar-li a son pare com funcionava, ni se l’havia escoltada. “No m’atabalis, Roseta, demà ja me l’estudiaré amb calma!”, li etzibà. Total, que ni se l’havia mirat... ni l’havia posat a carregar. I ara, quan més el necessitava, ni sabia com funcionava... ni gota de bateria tenia. “Merda d’electrònica! —exclamà per segona vegada— En fi, farem una pixaradeta i esperarem que pari algú!”.

De sobte, quan ja s’havia descordat la bragueta i es disposava a desfogar-se contra el piló quilomètric que tenia al davant, un tràiler portuguès va passar fregant-li l’esquena a tota pastilla i li va clavar dos cops de clàxon (un de curt i un de llarg) que, a més d’estroncar-li total i absolutament aquell primer intent de micció, li va posar els ous per corbata. “La mare que et va parir!” va cridar inútilment en Feliu. El xofer portuguès, òbviament, ni el va sentir... ni es va parar.

Assegut sobre el piló que pretenia mullar, doncs, en Feliu va esperar que el seu cor recuperés el ritme de bategada habitual i que, de passada, alguna ànima caritativa s’oferís a portar-lo a la fàbrica. Però els minuts s’anaven succeint i cap dels cotxes que passaven pel seu davant semblava donar-se compte del seu ensurt. Quan ja s’havia decidit a gesticular i a fer tot el possible perquè algú s’aturés a auxiliar-lo d’una punyetera vegada va notar —en aixecar-se del piló— una lleugera punxada a la bufeta. “El primer és el primer” va dir-se a sí mateix. I girant-se d’esquena a la carretera, es va tornar a descordar la bragueta i va introduir els dits a l’obertura dels calçotets per airejar la seva pansida titola i remullar, ara sí, aquell puto piló. A punt d’obrir l’aixeta, però, una sorollosa frenada sobre la grava de la vorera l’obligà —a corre-cuita— a amagar-se el membre i apujar-se la cremallera abans de girar-se per veure qui era el cabró que havia tornat a tallar-li la pixera.

En Feliu es va girar lentament, fent veure que treia el mòbil de la butxaca per agafar una trucada, i alçà la vista. Davant seu tenia una atrotinadíssima furgoneta que li era familiar però que, en aquell moment, no sabia reconèixer. “Zañó Faliu! Qué paisa, compare! No zabrá quedao tirao, no?”. L’autor d’aquella pregunta, ara sí, tenia nom i cognom: Miguel Montoya. El gitano que acostumava a recollir els plàstics i cartrons de la seva fàbrica. En Miguel anava, com sempre, amb la seva dona i els seus tres fills a la furgoneta. “Zuba, hombre, que Miguel le lleva donde usté quiera, cohone!” li va dir. I sense pensar-s’ho dues vegades, en Feliu va pujar dalt d’aquell munt de ferralla amb rodes i es va recol·locar, com va poder, entre la Trini —la dona d’en Miguel— i els seus tres marrecs. 

“Cinc minuts” —va calcular en Feliu— “Cinc minuts i seré a la fàbrica”. El que no s’imaginava gens en Feliu és que aquell senzill i breu trajecte de cinc minuts s’allargaria una mica més del compte i que ni en somnis arribaria a temps per desorinar-se, primer, i per rebre puntualment, després, la delegació nord-americana que havia de visitar la seva empresa per concretar una important comanda d’extintors de línia retro que el mateix Feliu havia dissenyat per una de les cadenes hoteleres més importants dels Estats Units.

El motiu de l’esmentat retard fou la furgona dels Mossos amb el que l’atrotinada Mercedes d’en Miguel es va trobar al següent revolt d’on en Feliu s’havia quedat tirat. De res va servir que en Miguel frenés per alentir la velocitat (i perquè, de passada, el seu fill mitjà li taqués de batut de cacau la camisa a en Feliu) ni que posés cara de no haver trencat mai un plat en veure els agents. Com era previsible, els Mossos van parar el vehicle d’en Miguel i, un d’ells, s’hi va acostar. “Vostè sap que a la cabina només hi poden anar tres persones?” —inquirí l’agent dirigint-se a en Miguel— “Els nens també compten?”, contestà el gitano.

El que va succeir a continuació fou digne d’un d’aquells documentals sensacionalistes ianquis que tan d’èxit tenen a la tele. Ja sabeu: discussió, crits, plors, nervis i, finalment, inspecció de la càrrega d’en Miguel on —a banda de cartrons, ferralla i andròmines vàries— els Mossos hi van trobar dos-cents quilos de coure de dubtosa procedència.

“Escolti, agent, jo no hi tinc res a veure amb tot això. He patit una averia i el meu cotxe...” —intentà justificar-se en Feliu— “No em vinguis amb històries, espavilat, que tens una pinta de mafiós que no te l’acabes”, replicà el Mosso. I, acte seguit, en Feliu, en Miguel, la Trini i els tres nens foren obligats a pujar a la furgona policial.

De camí a la comissaria, en Feliu continuava intentant convèncer els agents de la seva innocència. Notava la bufeta inflada com una pilota de bàsquet i cada vegada que la furgona enganxava un sotrac el dolor a la part baixa del ventre es feia més i més insuportable. “Agent, falta gaire per arribar? He d’anar al servei...”, inquirí en Feliu. “Ara ens agafa la cagarel·la, no?” —va respondre el Mosso que no conduïa— “Haver-t’ho pensat abans de delinquir, caracul!”.

Un cop a comissaria, en Feliu va dubtar uns instants si trucar primer a l’empresa per informar de la situació i fer venir el seu advocat o córrer com un desesperat cap al servei. Uns instants que Miguel va aprofitar per ocupar l’únic wàter públic disponible i que van obligar a en Feliu a trucar a la seva secretària mentre esperava, retorçant-se com un calamar a la planxa, que el gamarús d’en Miguel no tardés massa en acabar d’estucar la porcellana de l’inodor.

Sortosament, deu minuts després de fer la trucada de rigor, en Badal —el seu advocat— ja era a comissaria i, en un tres i no res, el va treure d’aquell embolic. En Feliu, però, seguia tenint una prioritat: pixar. Si no pixava aviat, s’ho faria a sobre. I un home com en Feliu Botifoll no s’ho podia permetre. Colpejant la porta del servei com un possés, va fer un darrer intent per obligar en Miguel a desallotjar la tassa. “Migueeeel, malpariiit, surt ja d’una puta vegada o t’escanyaré amb les meves pròpies mans, redéu!”, li va pregar. Però va resultar en va. En Miguel no semblava tenir cap pressa i ni tan sols es va molestar en respondre.

Així doncs, tacat, suat i pàl·lid com un cadàver, en Feliu va sortir de comissaria sense haver aconseguit fer l’únic que ara mateix l’urgia a la seva puta vida: pixar. Instintivament, va fer el gest de baixar-se la cremallera per regar un ficus que hi havia a l’entrada, però en Badal el va agafar per les espatlles i, amb l’ajuda del seu metre noranta i cent vint quilos de pes, el va fer pujar —d’una revolada— al Volvo en marxa on esperava en Maurici, el seu gendre. El marit de la Consol, la seva filla gran. “Sogre, els americans ja fa més d’una hora que esperen!”, li va comunicar en Maurici amb cara de gilipolles. “I jo fa més de deu hores que no pixo, babau. Posa la directa i para immediatament al primer bar que trobis, collons!”, bramà en Feliu mentre es subjectava els baixos.

A la següent cantonada, hi va aparèixer un bar. Casa Tomás, deia el rètol. En Feliu baixà del cotxe com un esperitat i va entrar al local cridant: “El servei? On és el servei?”. L’home calb i desdentegat que hi havia a l’altre cantó de la barra va aixecar la mirada i, sense alçar la veu, li va dir: “Això no és un servei públic, mestre. Què vol prendre?”. En Feliu va respondre sense pensar-s’ho: “Un cafè! Un cafè, si us plau!”. En Tomàs, l’home calb i desdentegat de la barra, va contestar: “La màquina de cafè s’ha espatllat, mestre. El puc servir en una altra cosa?”. “Doncs posi’m una canya, o una fanta... Però deixi’m anar al lavabo, per Déu!”, suplicà en Feliu. “D’ampolla o de barril?”, insistí en Tomàs. “Posa’m el que vulguis, desgraciat, però diguem on és el fotut lavabo, punyetes!”, exclamà en Feliu. De sobte, en Tomàs s’ajupí i va treure un garrot de darrera el mostrador. “Però qui t’has cregut que ets, bocamoll? En Robert de Niro? Fot el camp del meu bar abans que cridi a la policía, pingüí de merda!”. Òbviament, en Feliu no va necessitar més explicacions i, mut i capcot, va sortir d’aquell maleït antre cames ajudeu-me i —sense deixar de subjectar-se els baixos— va pujar altre cop al Volvo en marxa on l’esperaven en Badal i en Maurici.

De camí cap a la fàbrica, en Feliu va intentar desorinar-se un parell o tres de cops. Tenia la bufeta a punt d’esclatar i no podia aguantar ni un minut més. Tot i així, cada vegada que provava de baixar-se la cremallera, en Badal li subjectava les mans i li deia: “Una mica de paciència, Senyor Feliu, que de seguida arribem a la fàbrica, home!”.

Amb la bufeta com un globus sonda i l’esfínter a parir panteres, en Feliu va baixar del Volvo disposat a fer els cent metres tanques, si calia, per arribar al servei de la seva oficina i poder canviar l’aigua a les olives d’una vegada per totes. El que no s’esperava, però, era trobar-se la multitudinària delegació nord-americana al porxo de les oficines d’Extintors Botifoll S.L. prenent-se tranquil·lament un vermutet mentre esperaven la seva arribada. “Please to meet you, Mr. Botifoll”, li va dir en veure’l una rossa oxigenada mentre aixecava un got de Martini Rosso i li oferia la ma. Però en Feliu no estava per romanços. Amb un cop sec de cintura la va esquivar i, amb tres gambades més i un parell de “Please, please!”, va sobrepassar en diagonal el primer grupet de ianquis que li van sortir al pas i es va situar a l’alçada de la porta de vidre automàtica que donava pas a recepció.

Sense donar temps a que s’obrís, però, en Feliu es va estampar de morros contra la porta de vidre i, a continuació, contra la pitrera escotada i siliconada de la seva secretària que havia sortit a rebre’l. Tambalejant i com va poder, va deixar la seva secretària enrere i va creuar recepció en direcció al servei. Faltaven escassament deu metres per arribar-hi quan una fatal relliscada (la dona de la neteja acabava de fregar el terra) va fer que caigués tan llarg com era amb tanta mala fortuna que tots dos canells no van suportar l’impacte i se li van fracturar al moment.  

Tot i la patacada als morros i als canells, en Feliu va aconseguir controlar perfectament els seus esfínters i posant-se dret com va poder es va dirigir a la persona que tenia més propera, la seva secretària, i amb veu tremolosa li demanà: “Maria dels Àngels, pel que més vulguis, descorda’m la bragueta i acompanya’m al lavabo, si us plau”. “Senyor Botifoll, no m’ho hagués pensat mai de vostè!”, respongué ofesa la secretària. “Maria dels Àngels... fes-ho!”, li ordenà en Feliu.

I així van acabar tots dos —al lavabo i amb les portes obertes— quan va arribar a la oficina la Dolors, la dona d’en Feliu, i va trobar d’esquenes al seu marit i a la Maria dels Àngels en una situació si més no sospitosa: ell, gemegant de satisfacció, i ella, amb la mà esquerra a les espatlles i la dreta a l’alçada del paquet.

“Feliu???”

“Deixa’m que t’ho expliqui, carinyo...”