El tròpic peninsular

Quan hom projecta un viatge sempre sol haver-hi algun determinat punt d’interès per sobre dels demés. Un punt d’interès ineludible i magnètic que condiciona les altres visites i que constitueix, per sí mateix, una mena de fita que —si no l’assoleixes— et deixa amb aquell amarg i desencisant regust d’un viatge incomplert. Malbaratat. Insípid.

En el meu cas, quan la Cris i jo varem decidir viatjar a l’Algarve portuguès, aquest punt de màxim interès en el nostre particular peregrinatge eren les abruptes i selvàtiques platges de la costa vicentina. Al sud-oest del país. Concretament en el tram que va des del Cap fins Aljezur.

Dissortadament, el nostre campament base es trobava a més de cent quilòmetres del nostre objectiu. Una distancia prou respectable que ens va obligar a concretar un dia determinat per visitar aquell cobejat paradís natural. Per desgracia, el dia escollit no fou, precisament, el més apropiat. I així, a mida que ens apropàvem al Cap de San Vicente, una espessa boira baixa difuminava inexorablement la nostra panoràmica fins al punt que, gairebé, no veiem tres dalt d’un burro. Tot i així, una mica més tard, a la tarda, vam fer la temptativa d’acostar-nos al mirador de la Torre de Aspa amb l’esperança de que el sol trobés alguna escletxa per il•luminar-nos aquelles impressionants vistes. Però no. No fou possible. El sol no va aparèixer en cap moment i aquell cel blau intens que veiem cada dia des de la sortida fins a la posta de sol continuava despietadament amagat darrera d’una gegantina massa de núvols que ho tapava tot. No pas més al sud, però sí a l’alçada de les espectaculars platges de Castelejo, Cordoama o Barriga. Paradisíacs indrets que, malauradament, haurem de veure en un altra ocasió. Perquè sí, amics, a l’Algarve hi tornarem. No sé si d’aquí a dos, tres o deu anys. Però hi tornarem. I tant que sí!

Amb tot, l’Algarve no és només la costa vicentina. Ni molt menys. L’Algarve és Tavira, Faro, Loulé, L’Algar Seco, la Ponta da Piedade… I consti que només parlo del que he vist i m’ha agradat. Però estic segur que, costa vicentina a banda, hi ha platges, racons i poblets que mereixen ser descoberts en una nova visita. I només per això mateix, pel que he vist i pel que no, m’agradaria recomanar-vos amb la deguda insistència que algun dia o altre us acosteu a l’Algarve, l’extrem més sud-occidental d’Europa. El tròpic peninsular. No us en penedireu. Segur.

Viatjar

Viatjar és, sens dubte, un dels meus grans al•licients a la vida. De fet, si em paro a pensar una miqueta no recordo ni un sol any —des de que em vaig deslligar dels pares, és clar— que no ho hagi fet. Bé, potser exagero. L’any que va néixer la meva filla no vaig viatjar. I el següent, tampoc. Però sí que ho vaig fer tots els anteriors i els posteriors. A vegades més lluny i a vegades més a prop. Però sempre amb el mateix afany, amb la mateixa il•lusió, amb el mateix cuquet a l’estómac. Amb les mateixes ganes de fruir de nous paisatges, de conèixer noves cultures, de provar noves menges, de viure noves experiències... En resumides comptes: amb les mateixes ganes de sentir-me plenament lliure. Lliure, viu i feliç.

Òbviament, no tot són flors i violes en un viatge. És més, els viatges solen incloure un component emocional molt intens. Un component que, fins i tot, pot transmutar l’eufòria en enuig en un tres i no res. Però bé, ja se sap, quan un viu en un estat d’excitació màxima, quan un no sap que pot passar-li a l’instant següent, quan el cap i el cor funcionen a tota màquina... tot és imprevisible. I tant aviat pots al•lucinar per estar gaudint d’una experiència única a la vida com maleint els teus propis ossos per haver-te fotut allà on no et demanaven.

En qualsevol cas, viatjar té aquestes coses. I ja siguin bones o dolentes, totes inclouen un denominador comú: la improvització. L’ordre, les normes, els horaris i les rutines passen a un segon terme i el que ens passa o ens deixa de passar succeeix espontàniament. Sense que ho puguem controlar. Senzillament perquè havia de passar... o no.

Que ningú s’equivoqui, però. Qui em coneix una mica sap molt bé que de temerari o inconscient en tinc ben poc. Però el que no entenc, tot i així, és un viatge sense cert percentatge d’aventura. Sense cert percentatge de sorpreses. Sense cert percentatge de descontrol. Com tampoc entenc, evidentment, cap viatge sense moments de pau. De placidesa. D’introspecció. I, per què no, de fascinació.

Per tot això i més, doncs, m’agrada viatjar. Si és possible, pel meu compte. I, si no, tant se val. La qüestió és passar-s’ho bé i experimentar tot allò que mai podries experimentar en el teu entorn quotidià. I això passa, per exemple, per perdre’t per qualsevol medina àrab, per contemplar Florència des de la cúpula de Santa Maria dei Fiore o per prendre’t un ouzo o una copeta de Retsina ben fresqueta davant la silueta il•luminada del Partenó. Us ho recomano.