Davanter centre

Corria l’any 2014 quan les ferotges i despietades conseqüències de la crisi econòmica van obligar a la majoria de clubs de futbol espanyols a prendre tot un seguit de mesures per mirar de mantenir la seva estabilitat financera. Així doncs, a banda de retallar els sobredimensionats sous dels jugadors i de filar molt prim en qualsevol operació milionària, el Barça va decidir llavors emprendre una sèrie d’iniciatives del tot innovadores per generar nous ingressos. De totes elles, la més lucrativa fou, alhora, la més polèmica i arriscada. La van anomenar “davanter centre”.

El bonus “davanter centre” permetia a qualsevol soci del Barça —d’entre 18 i 65 anys— jugar, com a capità i davanter centre de l’equip, els últims cinc minuts de qualsevol partit disputat pels blaugranes. Òbviament, el bonus “davanter centre” no estava a l’abast de qualsevol butxaca. El preu base eren 500.000 € i només el destí (o el que era el mateix, un rigorós sorteig) podia determinar si el comprador del bonus acabaria jugant uns setzens de copa... o la final de la Champions. Un caprici per a milionaris, en definitiva, que podia aportar anualment a les malmeses arques blaugranes uns 25 milions d’euros de mitjana. Sens dubte, una bona pessigada.

La mesura de la directiva culé, però, no va estar exempta de polèmica. I els primers que varen manifestar el seu desacord foren els jugadors. Entenien perfectament que la iniciativa suposava una injecció econòmica molt interessant i necessària pel club però creien també que aquesta mena d’intrusisme professional posava en risc el seu esforç, desvirtuava la competició i prostituïa, d’alguna manera, el seu ofici. Tot i així, la plantilla del primer equip va acabar acceptant la proposta i, immediatament, van començar a entrenar noves tàctiques per mirar de pal·liar aquest inesperat desavantatge.

Sortosament, el primer partit de Lliga amb “davanter centre” convidat, fou tot un èxit. En primer lloc, perquè quan l’Andreu Corderroure —un cardiòleg gironí de cinquanta-nou anys— va saltar al camp, el Barça ja guanyava 4 a 0 contra el Getafe. I en segon, perquè quan la resta d’equips van conèixer la iniciativa del Barça, tots la van acabar posant en pràctica en els tres o quatre següents partits.

En Roc Malabava era un d’aquells afortunats socis del Barça que podia permetre’s el luxe de destinar mig milió d’euros per gaudir de cinc minuts de glòria al costat dels Messi, Xavi, Iniesta i cia. Amb quaranta-cinc anys acabats de fer, en Roc era un home de negocis que havia fet fortuna durant l’època de la bombolla immobiliària i que havia estat prou espavilat per diversificar les seves inversions en d’altres sectors més estables i lucratius abans que s’acabés el xollo del totxo. Un “self made man” a la catalana, en resum, amb una capacitat adquisitiva més que suficient per poder-se finançar el seu somni i atorgar-li a l’equip —durant els seus cinc minutets de glòria— aquell punt de mala llet que ell, personalment, tant trobava a faltar des dels temps d’en Hristo Stoichkov.

Mentre les jornades s’anaven succeint i el seu nom no apareixia al sorteig previ a cada encontre, en Roc anava alimentant l’esperança de poder intervenir en aquell tram de la temporada en el que el Barça s’ho jugava tot: d’abril a juny. El que no s’imaginava ni en els seus somnis culés més calents, però, és que el Barça acabaria classificant-se per jugar la final de la Champions i que ell, precisament ell, seria l’únic jugador no professional en disputar-la.

Arribat el gran dia, en Roc estava excitat. Eufòric. Pletòric. Però no nerviós. Gens ni mica. En Roc Malabava era un home molt acostumat a viure situacions de gran pressió i aquella final (tot i jugar-la al Santiago Bernabéu contra tot un os com el Bayern de Munich) no li treia el son. En part, perquè confiava plenament en l’equip. I en part, també, perquè volia pensar que —passés el que passés— la seva intervenció al camp no havia de perquè esdevenir determinant en cap sentit. Tot i així, el preocupava com i de quina manera el rebrien afeccionats i jugadors. A l’últim partit de Lliga el Barça havia deixat escapar dos puntets a l’estadi en desaprofitar Joan Picatort una claríssima ocasió de gol en el temps de descompte mentre que a semifinals de copa l’equip blaugrana havia perdut l’eliminatòria quan en Ricard Talòs havia comès un innecessari penalty trenta segons després d’haver trepitjat la gespa en substitució de Carles Puyol. Uns maleïts precedents que no convidaven a pensar, precisament, en una emotiva i sorollosa ovació de benvinguda. 

Quan va ser el moment, però, en Roc es va desentendre de totes aquestes circumstàncies i va saltar al camp com un gos rabiós. Bàsicament, a més, perquè el resultat que reflectia el marcador era del tot advers. I és que, tot i que el Barça havia començat bé el partit marcant per mitjà de Messi al minut 7, el Bayern havia capgirat el resultat amb gols d’Schweinsteiger i Mario Gómez i havia ofert, durant gairebé tota la segona part, un recital de joc ofensiu absolutament espectacular. Amb aquest panorama, doncs, no s’hi valien mitges tintes. I un home de negocis com en Roc Malabava no estava disposat a malbaratar mig milió d’euros per fer el ridícul. Sobretot, si estava a les seves mans fer alguna cosa.

Al minut 85 i 10 segons, doncs, en Roc saltava a la gespa del Santiago Bernabéu en substitució de Pedro. Sense fer cap tipus de concessió, en Roc va reclamar-li el braçalet de capità a en Carles Puyol, se’l va posar, i —acte seguit— va començar a gesticular als seus companys perquè avancessin línies. En Xavi, en Messi i l’Iniesta se’l van mirar amb cara de perplexitat però, gairebé a l’instant, van endevinar l’estratègia d’en Roc. Si existia alguna possibilitat de trencar la inexpugnable teranyina bavaresa era, sens dubte, mitjançant Roc Malabava. I així, de seguida que en Xavi va veure el forat a la zona lliure de marca on es movia en Roc, li va enviar una de les seves meravelloses passades a l’espai.

Conscient que la passada anava per ell, en Roc va esperar a arrencar en posició correcta i va esprintar tot el que va poder per arribar a l’esfèrica en condicions. Afortunadament, en Roc es mantenia en bona forma i, tot i l’esforç de l’esprintada, va ser capaç de fer avançar la pilota uns quants metres més amunt amb un parell o tres de tocs. Quan es va veure Neuer al damunt, però, va dubtar entre xutar al pal llarg o provar de fer-li una vaselina. Unes fraccions de segons que va aprofitar Dante, el central brasiler del Bayern, per escombrar-lo sense contemplacions i enviar la pilota a corner. Cruixit com si li hagués passat un tren de rodalies pel damunt, en Roc es va aixecar tan ràpid com va poder i es va situar al centre de l’àrea mentre Xavi es preparava per treure el corner. Contra tot pronòstic, el de Terrassa va penjar la pilota a l’olla i, tot i que en Dante no va parar d’etzibar-li cops de colze i agafar-li la samarreta tota l’estona, en Roc va saltar tot el que li va permetre el seu metre vuitanta-dos centímetres i va aconseguir pentinar l’esfèrica cap al segon pal, d’on en Puyol va irrompre com un brau venint del darrera per connectar un cop de cap potent i col·locat que va acabar —ara sí— al fons de la xarxa. Faltava un minut pels noranta reglamentaris i el Barça, miraculosament, havia aconseguit el gol de l’empat.

Com si d’una victòria es tractés, però, els jugadors del Barça s’amuntegaren al damunt d’en Roc i d’en Puyol per felicitar-los. “El partit és viu, hòstia!”, bramà en Roc traient-se’ls de sobre. “Qui vol anar a la pròrroga? Ells o nosaltres? Som-hi, collons!”.

Amb tres minuts d’afegit i l’adrenalina pels núvols, en Roc va agafar ell mateix la pilota i la va dur, tot corrent, al cercle central. Òbviament, en Xavi, Messi, Iniesta, Puyol i companyia varen seguir l’exemple del seu “nou” capità i es posicionaren on els corresponia. La primera jugada alemanya fou llarga. Schweinsteiger, sense presses, es va dedicar a anar combinant amb Robben i Müller, donant a entendre amb el seu joc que evitar un altre gol sorpresa i arribar a la pròrroga constituïa, sens dubte, el màxim objectiu al que en aquell moment aspiraven els bavaresos. Però el Barça, esperonat per un Roc Malabava que semblava el William Wallace de “Braveheart”, no volia renunciar a un últim i definitiu atac. I així, quan menys s’ho esperaven els de Munich, en Busquets va interceptar una passada del rival i la va donar a en Xavi perquè aquest, amb un parell de tocs, l’enviés a l’àrea d’influència d’en Jordi Alba, qui va pujar la banda com una moto fins que Boateng, sense pietat, el va caçar pel darrera quan anava a centrar.

Com era d’esperar, l’àrbitre va expulsar Boateng amb vermella directa. I com era d’esperar, també, les protestes alemanyes van esgarrapar al partit un parell de minutets més. Els suficients perquè l’àrbitre italià pités el final del partit després de picar la falta. Però, abans, s’havia de picar. Una falta que picaria Xavi i que suposava, òbviament, l’última oportunitat del Barça per guanyar el partit.

Amb gairebé tot l’equip a l’àrea del Bayern i sense angle per tirar directament a porta, en Xavi va penjar la pilota a l’olla. En aquesta ocasió el cop de cap fou defensiu. D’en Dante, concretament. Però el seu rebuig el va recollir Iniesta que, de primeres, va habilitar l’únic home lliure de marca: en Roc Malabava. Amb la pilota als peus i sense saber que fer-ne, en Roc la va trepitjar com si fos un jugador de futbol sala i li va ensenyar a en Lahm, el jugador alemany que tenia més proper. Confiat de poder-li prendre l’esfèrica netament, en Lahm va estirar la cama més del compte i, tot just quan en Roc amagava la pilota, el peu dret de l’alemany impactava sobre el turmell del davanter blaugrana. Penalty! La cridòria germànica al Santiago Bernabéu es va fer insuportable.

La normativa, en qualsevol cas, era clara: qualsevol usuari del bonus “davanter centre” que provoqués un penalty a favor tenia la ineludible obligació de picar-lo sí o sí. Sense pensar-s’ho dues vegades, doncs, en Roc va col·locar la pilota al punt de penal i va esperar que l’àrbitre donés via lliure al llançament. Mentrestant, en Neuer se li va acostar i, amb un somriure de prepotència total i absoluta, li va dir: “Den verwandelst du nicht mal betrunken” (“No me’l fots ni borratxo”). En Roc va aixecar la mirada i en un alemany gairebé impecable li contestà: “Dann solltest du ihn besser halten. Sonst blamierst du dich vor ganz Europa” (“Doncs ja cal que el paris. Si no, seràs la riota de tota Europa, imbècil”).

En Roc es va distanciar unes passes i va agafar aire. Normalment era un home molt segur de sí mateix però, naturalment, no era un futbolista professional. Aquell mateix matí, per exemple, havia assajat alguns trets a porta amb en Pinto i, de 10 xuts, només havia aconseguit marcar-li un gol. Dels altres nou, cinc havien anat fora i quatre els havia aturat el porter suplent del Barça sense gaires dificultats. I aquesta conjuntura, com era normal, el molestava i molt. No pel fet de posar-se o no nerviós o de tenir por a fer el ridícul enviant la pilota als núvols. El que el cabrejava profundament era perdre... o no poder guanyar. I en aquell moment, amb tota franquesa, no les tenia totes.

Quan en Roc va iniciar la carrereta prèvia al xut decisiu encara no tenia clar si apuntar a la dreta o a l’esquerra. De fet, l’únic que tenia clar és que havia de xutar a trencar. Com ho acostumava a fer un dels seus ídols d’infantesa: en Johann Neeskens. Un tio amb pit i collons. Com ell. I posats a trencar-la... perquè no fer-ho apuntant al ninot?

Amb tota la seva mala hòstia, doncs, en Roc Malabava va colpejar la pilota. Al centre, allà on la gegantina estampa d’en Neuer no semblava deixar cap resquícia. I el malparit, a més, no es va moure. Com si li hagués llegit el pensament. Però va flexionar les cames. Un xic avall només. El suficient perquè la canonada d’en Roc, que anava adquirint alçada, escapés de l’àrea d’influència dels seus palmells. Uns palmells que, estirats del tot, només van poder fregar amb la punta dels dits una pilota que va picar contra la xarxa germànica amb aquella mena d’espetec elèctric tan peculiar. El de la victòria. 

Deixa’m que t’ho expliqui, carinyo

En Feliu Botifoll era un d’aquells clàssics patrons de la vella escola. Fill d’una coneguda i benestant família terrassenca, en Feliu havia estudiat enginyeria industrial a la seva ciutat i era el típic senyoret que vestia americana i corbata tan a l’estiu com a l’hivern i que ni un sol dia, des de que era adult, havia deixat d’afaitar-se o enclenxinar-se abans de sortir de casa.

Aquell dilluns al matí, però, mentre conduïa cap a la seva empresa —impecablement afaitat, enclenxinat i empolainat— en Feliu va recordar que no havia orinat abans de sortir de casa. “Que estrany! —va pensar— Si és el primer que faig quan em llevo!”. Però no, aquell matí no ho havia fet. I no perquè se n’hagués descuidat, per descomptat, si no perquè quan havia de fer-ho, ni una sola gota de micció va fer acte de presència a l’arronsat extrem de la seva esmorteïda titola. “Què hi farem! —es va dir a sí mateix— Ja pixaré a la fàbrica!”.

Uns quilòmetres abans d’arribar, tot i així, va començar a notar que la bufeta no era del tot buida i que potser, si s’hi posava, aconseguiria fer un pipí com Déu mana. “I si em paro a la carretera i provo de fer-ho entre els pins? —es va plantejar— Bah, deixem-ho córrer. Ja ho faré tranquil·lament a la fàbrica. De fet, només em queden 10 quilòmetres...”

Cinc quilòmetres abans d’arribar al polígon on tenia la fàbrica d’extintors que havia heretat del seu pare, en Feliu va notar com el seu flamant BMW perdia potència poc a poc fins que, com qui no vol la cosa, va quedar definitivament parat a la vorera. “Merda d’electrònica! —va remugar en Feliu— Abans això no passava, collons!”. Instintivament, es va descordar el cinturó de seguretat, va obrir la porta del BMW i va sortir a fora mentre es regirava les butxaques buscant el mòbil per trucar al RACC. “Merda! —exclamà— I ara això com va?”. La seva filla li havia regalat l’últim Iphone del mercat el dia abans i, tot i que ella havia fet mil i un esforços per explicar-li a son pare com funcionava, ni se l’havia escoltada. “No m’atabalis, Roseta, demà ja me l’estudiaré amb calma!”, li etzibà. Total, que ni se l’havia mirat... ni l’havia posat a carregar. I ara, quan més el necessitava, ni sabia com funcionava... ni gota de bateria tenia. “Merda d’electrònica! —exclamà per segona vegada— En fi, farem una pixaradeta i esperarem que pari algú!”.

De sobte, quan ja s’havia descordat la bragueta i es disposava a desfogar-se contra el piló quilomètric que tenia al davant, un tràiler portuguès va passar fregant-li l’esquena a tota pastilla i li va clavar dos cops de clàxon (un de curt i un de llarg) que, a més d’estroncar-li total i absolutament aquell primer intent de micció, li va posar els ous per corbata. “La mare que et va parir!” va cridar inútilment en Feliu. El xofer portuguès, òbviament, ni el va sentir... ni es va parar.

Assegut sobre el piló que pretenia mullar, doncs, en Feliu va esperar que el seu cor recuperés el ritme de bategada habitual i que, de passada, alguna ànima caritativa s’oferís a portar-lo a la fàbrica. Però els minuts s’anaven succeint i cap dels cotxes que passaven pel seu davant semblava donar-se compte del seu ensurt. Quan ja s’havia decidit a gesticular i a fer tot el possible perquè algú s’aturés a auxiliar-lo d’una punyetera vegada va notar —en aixecar-se del piló— una lleugera punxada a la bufeta. “El primer és el primer” va dir-se a sí mateix. I girant-se d’esquena a la carretera, es va tornar a descordar la bragueta i va introduir els dits a l’obertura dels calçotets per airejar la seva pansida titola i remullar, ara sí, aquell puto piló. A punt d’obrir l’aixeta, però, una sorollosa frenada sobre la grava de la vorera l’obligà —a corre-cuita— a amagar-se el membre i apujar-se la cremallera abans de girar-se per veure qui era el cabró que havia tornat a tallar-li la pixera.

En Feliu es va girar lentament, fent veure que treia el mòbil de la butxaca per agafar una trucada, i alçà la vista. Davant seu tenia una atrotinadíssima furgoneta que li era familiar però que, en aquell moment, no sabia reconèixer. “Zañó Faliu! Qué paisa, compare! No zabrá quedao tirao, no?”. L’autor d’aquella pregunta, ara sí, tenia nom i cognom: Miguel Montoya. El gitano que acostumava a recollir els plàstics i cartrons de la seva fàbrica. En Miguel anava, com sempre, amb la seva dona i els seus tres fills a la furgoneta. “Zuba, hombre, que Miguel le lleva donde usté quiera, cohone!” li va dir. I sense pensar-s’ho dues vegades, en Feliu va pujar dalt d’aquell munt de ferralla amb rodes i es va recol·locar, com va poder, entre la Trini —la dona d’en Miguel— i els seus tres marrecs. 

“Cinc minuts” —va calcular en Feliu— “Cinc minuts i seré a la fàbrica”. El que no s’imaginava gens en Feliu és que aquell senzill i breu trajecte de cinc minuts s’allargaria una mica més del compte i que ni en somnis arribaria a temps per desorinar-se, primer, i per rebre puntualment, després, la delegació nord-americana que havia de visitar la seva empresa per concretar una important comanda d’extintors de línia retro que el mateix Feliu havia dissenyat per una de les cadenes hoteleres més importants dels Estats Units.

El motiu de l’esmentat retard fou la furgona dels Mossos amb el que l’atrotinada Mercedes d’en Miguel es va trobar al següent revolt d’on en Feliu s’havia quedat tirat. De res va servir que en Miguel frenés per alentir la velocitat (i perquè, de passada, el seu fill mitjà li taqués de batut de cacau la camisa a en Feliu) ni que posés cara de no haver trencat mai un plat en veure els agents. Com era previsible, els Mossos van parar el vehicle d’en Miguel i, un d’ells, s’hi va acostar. “Vostè sap que a la cabina només hi poden anar tres persones?” —inquirí l’agent dirigint-se a en Miguel— “Els nens també compten?”, contestà el gitano.

El que va succeir a continuació fou digne d’un d’aquells documentals sensacionalistes ianquis que tan d’èxit tenen a la tele. Ja sabeu: discussió, crits, plors, nervis i, finalment, inspecció de la càrrega d’en Miguel on —a banda de cartrons, ferralla i andròmines vàries— els Mossos hi van trobar dos-cents quilos de coure de dubtosa procedència.

“Escolti, agent, jo no hi tinc res a veure amb tot això. He patit una averia i el meu cotxe...” —intentà justificar-se en Feliu— “No em vinguis amb històries, espavilat, que tens una pinta de mafiós que no te l’acabes”, replicà el Mosso. I, acte seguit, en Feliu, en Miguel, la Trini i els tres nens foren obligats a pujar a la furgona policial.

De camí a la comissaria, en Feliu continuava intentant convèncer els agents de la seva innocència. Notava la bufeta inflada com una pilota de bàsquet i cada vegada que la furgona enganxava un sotrac el dolor a la part baixa del ventre es feia més i més insuportable. “Agent, falta gaire per arribar? He d’anar al servei...”, inquirí en Feliu. “Ara ens agafa la cagarel·la, no?” —va respondre el Mosso que no conduïa— “Haver-t’ho pensat abans de delinquir, caracul!”.

Un cop a comissaria, en Feliu va dubtar uns instants si trucar primer a l’empresa per informar de la situació i fer venir el seu advocat o córrer com un desesperat cap al servei. Uns instants que Miguel va aprofitar per ocupar l’únic wàter públic disponible i que van obligar a en Feliu a trucar a la seva secretària mentre esperava, retorçant-se com un calamar a la planxa, que el gamarús d’en Miguel no tardés massa en acabar d’estucar la porcellana de l’inodor.

Sortosament, deu minuts després de fer la trucada de rigor, en Badal —el seu advocat— ja era a comissaria i, en un tres i no res, el va treure d’aquell embolic. En Feliu, però, seguia tenint una prioritat: pixar. Si no pixava aviat, s’ho faria a sobre. I un home com en Feliu Botifoll no s’ho podia permetre. Colpejant la porta del servei com un possés, va fer un darrer intent per obligar en Miguel a desallotjar la tassa. “Migueeeel, malpariiit, surt ja d’una puta vegada o t’escanyaré amb les meves pròpies mans, redéu!”, li va pregar. Però va resultar en va. En Miguel no semblava tenir cap pressa i ni tan sols es va molestar en respondre.

Així doncs, tacat, suat i pàl·lid com un cadàver, en Feliu va sortir de comissaria sense haver aconseguit fer l’únic que ara mateix l’urgia a la seva puta vida: pixar. Instintivament, va fer el gest de baixar-se la cremallera per regar un ficus que hi havia a l’entrada, però en Badal el va agafar per les espatlles i, amb l’ajuda del seu metre noranta i cent vint quilos de pes, el va fer pujar —d’una revolada— al Volvo en marxa on esperava en Maurici, el seu gendre. El marit de la Consol, la seva filla gran. “Sogre, els americans ja fa més d’una hora que esperen!”, li va comunicar en Maurici amb cara de gilipolles. “I jo fa més de deu hores que no pixo, babau. Posa la directa i para immediatament al primer bar que trobis, collons!”, bramà en Feliu mentre es subjectava els baixos.

A la següent cantonada, hi va aparèixer un bar. Casa Tomás, deia el rètol. En Feliu baixà del cotxe com un esperitat i va entrar al local cridant: “El servei? On és el servei?”. L’home calb i desdentegat que hi havia a l’altre cantó de la barra va aixecar la mirada i, sense alçar la veu, li va dir: “Això no és un servei públic, mestre. Què vol prendre?”. En Feliu va respondre sense pensar-s’ho: “Un cafè! Un cafè, si us plau!”. En Tomàs, l’home calb i desdentegat de la barra, va contestar: “La màquina de cafè s’ha espatllat, mestre. El puc servir en una altra cosa?”. “Doncs posi’m una canya, o una fanta... Però deixi’m anar al lavabo, per Déu!”, suplicà en Feliu. “D’ampolla o de barril?”, insistí en Tomàs. “Posa’m el que vulguis, desgraciat, però diguem on és el fotut lavabo, punyetes!”, exclamà en Feliu. De sobte, en Tomàs s’ajupí i va treure un garrot de darrera el mostrador. “Però qui t’has cregut que ets, bocamoll? En Robert de Niro? Fot el camp del meu bar abans que cridi a la policía, pingüí de merda!”. Òbviament, en Feliu no va necessitar més explicacions i, mut i capcot, va sortir d’aquell maleït antre cames ajudeu-me i —sense deixar de subjectar-se els baixos— va pujar altre cop al Volvo en marxa on l’esperaven en Badal i en Maurici.

De camí cap a la fàbrica, en Feliu va intentar desorinar-se un parell o tres de cops. Tenia la bufeta a punt d’esclatar i no podia aguantar ni un minut més. Tot i així, cada vegada que provava de baixar-se la cremallera, en Badal li subjectava les mans i li deia: “Una mica de paciència, Senyor Feliu, que de seguida arribem a la fàbrica, home!”.

Amb la bufeta com un globus sonda i l’esfínter a parir panteres, en Feliu va baixar del Volvo disposat a fer els cent metres tanques, si calia, per arribar al servei de la seva oficina i poder canviar l’aigua a les olives d’una vegada per totes. El que no s’esperava, però, era trobar-se la multitudinària delegació nord-americana al porxo de les oficines d’Extintors Botifoll S.L. prenent-se tranquil·lament un vermutet mentre esperaven la seva arribada. “Please to meet you, Mr. Botifoll”, li va dir en veure’l una rossa oxigenada mentre aixecava un got de Martini Rosso i li oferia la ma. Però en Feliu no estava per romanços. Amb un cop sec de cintura la va esquivar i, amb tres gambades més i un parell de “Please, please!”, va sobrepassar en diagonal el primer grupet de ianquis que li van sortir al pas i es va situar a l’alçada de la porta de vidre automàtica que donava pas a recepció.

Sense donar temps a que s’obrís, però, en Feliu es va estampar de morros contra la porta de vidre i, a continuació, contra la pitrera escotada i siliconada de la seva secretària que havia sortit a rebre’l. Tambalejant i com va poder, va deixar la seva secretària enrere i va creuar recepció en direcció al servei. Faltaven escassament deu metres per arribar-hi quan una fatal relliscada (la dona de la neteja acabava de fregar el terra) va fer que caigués tan llarg com era amb tanta mala fortuna que tots dos canells no van suportar l’impacte i se li van fracturar al moment.  

Tot i la patacada als morros i als canells, en Feliu va aconseguir controlar perfectament els seus esfínters i posant-se dret com va poder es va dirigir a la persona que tenia més propera, la seva secretària, i amb veu tremolosa li demanà: “Maria dels Àngels, pel que més vulguis, descorda’m la bragueta i acompanya’m al lavabo, si us plau”. “Senyor Botifoll, no m’ho hagués pensat mai de vostè!”, respongué ofesa la secretària. “Maria dels Àngels... fes-ho!”, li ordenà en Feliu.

I així van acabar tots dos —al lavabo i amb les portes obertes— quan va arribar a la oficina la Dolors, la dona d’en Feliu, i va trobar d’esquenes al seu marit i a la Maria dels Àngels en una situació si més no sospitosa: ell, gemegant de satisfacció, i ella, amb la mà esquerra a les espatlles i la dreta a l’alçada del paquet.

“Feliu???”

“Deixa’m que t’ho expliqui, carinyo...”

El tròpic peninsular

Quan hom projecta un viatge sempre sol haver-hi algun determinat punt d’interès per sobre dels demés. Un punt d’interès ineludible i magnètic que condiciona les altres visites i que constitueix, per sí mateix, una mena de fita que —si no l’assoleixes— et deixa amb aquell amarg i desencisant regust d’un viatge incomplert. Malbaratat. Insípid.

En el meu cas, quan la Cris i jo varem decidir viatjar a l’Algarve portuguès, aquest punt de màxim interès en el nostre particular peregrinatge eren les abruptes i selvàtiques platges de la costa vicentina. Al sud-oest del país. Concretament en el tram que va des del Cap fins Aljezur.

Dissortadament, el nostre campament base es trobava a més de cent quilòmetres del nostre objectiu. Una distancia prou respectable que ens va obligar a concretar un dia determinat per visitar aquell cobejat paradís natural. Per desgracia, el dia escollit no fou, precisament, el més apropiat. I així, a mida que ens apropàvem al Cap de San Vicente, una espessa boira baixa difuminava inexorablement la nostra panoràmica fins al punt que, gairebé, no veiem tres dalt d’un burro. Tot i així, una mica més tard, a la tarda, vam fer la temptativa d’acostar-nos al mirador de la Torre de Aspa amb l’esperança de que el sol trobés alguna escletxa per il•luminar-nos aquelles impressionants vistes. Però no. No fou possible. El sol no va aparèixer en cap moment i aquell cel blau intens que veiem cada dia des de la sortida fins a la posta de sol continuava despietadament amagat darrera d’una gegantina massa de núvols que ho tapava tot. No pas més al sud, però sí a l’alçada de les espectaculars platges de Castelejo, Cordoama o Barriga. Paradisíacs indrets que, malauradament, haurem de veure en un altra ocasió. Perquè sí, amics, a l’Algarve hi tornarem. No sé si d’aquí a dos, tres o deu anys. Però hi tornarem. I tant que sí!

Amb tot, l’Algarve no és només la costa vicentina. Ni molt menys. L’Algarve és Tavira, Faro, Loulé, L’Algar Seco, la Ponta da Piedade… I consti que només parlo del que he vist i m’ha agradat. Però estic segur que, costa vicentina a banda, hi ha platges, racons i poblets que mereixen ser descoberts en una nova visita. I només per això mateix, pel que he vist i pel que no, m’agradaria recomanar-vos amb la deguda insistència que algun dia o altre us acosteu a l’Algarve, l’extrem més sud-occidental d’Europa. El tròpic peninsular. No us en penedireu. Segur.

Viatjar

Viatjar és, sens dubte, un dels meus grans al•licients a la vida. De fet, si em paro a pensar una miqueta no recordo ni un sol any —des de que em vaig deslligar dels pares, és clar— que no ho hagi fet. Bé, potser exagero. L’any que va néixer la meva filla no vaig viatjar. I el següent, tampoc. Però sí que ho vaig fer tots els anteriors i els posteriors. A vegades més lluny i a vegades més a prop. Però sempre amb el mateix afany, amb la mateixa il•lusió, amb el mateix cuquet a l’estómac. Amb les mateixes ganes de fruir de nous paisatges, de conèixer noves cultures, de provar noves menges, de viure noves experiències... En resumides comptes: amb les mateixes ganes de sentir-me plenament lliure. Lliure, viu i feliç.

Òbviament, no tot són flors i violes en un viatge. És més, els viatges solen incloure un component emocional molt intens. Un component que, fins i tot, pot transmutar l’eufòria en enuig en un tres i no res. Però bé, ja se sap, quan un viu en un estat d’excitació màxima, quan un no sap que pot passar-li a l’instant següent, quan el cap i el cor funcionen a tota màquina... tot és imprevisible. I tant aviat pots al•lucinar per estar gaudint d’una experiència única a la vida com maleint els teus propis ossos per haver-te fotut allà on no et demanaven.

En qualsevol cas, viatjar té aquestes coses. I ja siguin bones o dolentes, totes inclouen un denominador comú: la improvització. L’ordre, les normes, els horaris i les rutines passen a un segon terme i el que ens passa o ens deixa de passar succeeix espontàniament. Sense que ho puguem controlar. Senzillament perquè havia de passar... o no.

Que ningú s’equivoqui, però. Qui em coneix una mica sap molt bé que de temerari o inconscient en tinc ben poc. Però el que no entenc, tot i així, és un viatge sense cert percentatge d’aventura. Sense cert percentatge de sorpreses. Sense cert percentatge de descontrol. Com tampoc entenc, evidentment, cap viatge sense moments de pau. De placidesa. D’introspecció. I, per què no, de fascinació.

Per tot això i més, doncs, m’agrada viatjar. Si és possible, pel meu compte. I, si no, tant se val. La qüestió és passar-s’ho bé i experimentar tot allò que mai podries experimentar en el teu entorn quotidià. I això passa, per exemple, per perdre’t per qualsevol medina àrab, per contemplar Florència des de la cúpula de Santa Maria dei Fiore o per prendre’t un ouzo o una copeta de Retsina ben fresqueta davant la silueta il•luminada del Partenó. Us ho recomano.

Capital humà

Pels volts del desembre del 2003 vaig trepitjar, per primer cop, el local d’assaig de la coral Tons & Sons Terrassa Gospel a l’escola El Cim, de Terrassa. Quan ho vaig fer, la veritat sigui dita, no les tenia totes. La meva mare, que ja en formava part, portava temps insistint-me en que ho provés. Però jo això de deixar-me el coll lloant al Senyor i proclamant ‘al.leluies’ a tort i a dret no ho tenia gens clar. En primer lloc, perquè sempre m’havia considerat un rocker de cap a peus. I en segon lloc, perquè jo això de cantar gospel si no eres creient, afroamericà i descendent d’esclaus em semblava poc menys que un sacrilegi.

Òbviament, anava errat. Tothom pot cantar gospel. Millor o pitjor, és clar, però tothom ho pot fer. Fins i tot si no ets creient. El que sí cal, però, és que creguis en la música que estàs cantant. En la seva força, en el seu sentiment, en la seva ànima. I això, amics meus, és universal. Universal i profondament humà.

Potser per això mateix, el que vaig trobar a Tons & Sons Terrassa Gospel no va ser únicament un lloc on poder cantar. El que vaig trobar en aquesta coral va ser, fonamentalment, un grup humà immillorable. I això, amics meus, no te preu.

Amb els anys, naturalment, les cares han anat canviant. Els més veterans sempre recordarem, per exemple, la incalculable aportació de molts dels que ja no hi són. I encara que no ho hauria de fer, m’agradaria esmentar-ne uns quants de concrets com el Miquel Ycart, el Pere Huguet, la Montserrat Peregrina, la Marilà Lucas, l’Anna Pérez, el Joan Quintana, l’Artur Casanovas, el Pablo Chamorro o la malaurada Paquita Sànchez. Antics companys i companyes que sempre van exercir de tonsisoneros de socarrel i que, amb la seva empenta i capital humà, van contribuir a fer de Tons i Sons el que és avui en dia: un conjunt d’amics que, a més a més, canten. I molt bé, per cert.

L’última fornada de tonsisoneros, però, requereix una menció especial. Mai fins l’any passat la coral havia rebut una onada de nous cantaires tant espectacular. Una circumstància que, després d’un any especialment crític, feia preveure una temporada de transició tant a nivell musical com col•lectiu. El que ningú sospitava, però, és que els ‘nous’ s’acoblessin tant ràpid i tant bé a la coral. I menys encara, que la seva il•lusió i ‘bon rotllo’ fos tant aclaparadora. Ells diuen que tot és degut a la bona predisposició dels que ja hi érem. I els més veterans considerem, en canvi, que aquesta rebufada d’aire fresc ha estat peça clau perquè la coral recuperés la motivació, la complicitat i la ‘trempera’ d’antuvi.

Sigui com sigui, el que queda clar és que aquesta ha estat —al meu parer— la millor temporada de Tons & Sons en tota la seva història. Si més no, a nivell col•lectiu. I això, ja em perdonareu, però algú ho havia de dir ;)

Clàssics

Ozu o Kurosawa? Dreyer o Bergman? Fellini o Rosellini? Ford o Chaplin?

Preferències en tenim tots, sens dubte. Però més enllà de cadascuna d’elles el que cau pel seu propi pes és que per estimar el cinema s’han d’estimar els clàssics. Impepinablement. Així doncs, de poc o res serveix flipar amb els Von Trier, Tarantino, Fincher, Nolan o Aronofsky de torn si prèviament no ho hem fet amb els Hitchcock, Welles, Wilder, Huston, Lang i companyia. Els clàssics —com no— d’ahïr, d’avui i de sempre. Cineastes que varen contribuir a convertir el cinema en l’art popular per antonomàsia i que amb el seu llenguatge metòdic, directe i coherent ens van fer partíceps de multitud d’històries que, de ben segur, mai oblidarem. A voltes fent-nos patir i, a voltes, fent-nos riure. Però sempre seduint-nos amb un índex d’efectivitat inqüestionable.

El que trobareu a continuació, doncs, són algunes d’aquestes històries. Concretament, les meves preferides. Com s’acostuma a dir ser-hi no hi són totes, però totes les que hi són, ho són. Òbviament, tenint en compte que només són trenta, que totes són en blanc i negre i que tot plegat respon a un criteri personal i intransferible. El meu.

1937 CAPTAINS COURAGEOUS, de Victor Fleming
1940 THE GRAPES OF WRATH, de John Ford
1941 HOW GREEN WAS MY VALLEY!, de John Ford
1942 CASABLANCA, de Michael Curtiz
1945 BRIEF ENCOUNTER, de David Lean
1945 SCARLET STREET, de Fritz Lang
1946 THE KILLERS, de Robert Siodmak
1946 THE BEST YEARS OF OUR LIVES, de William Wyler
1948 LADRI DI BICICLETTE, de Vittorio de Sica
1950 ALL ABOUT EVE, de Joseph L. Mankiewicz
1950 HIGH NOON, de Fred Zinneman
1950 THE ASPHALT JUNGLE, de John Huston
1950 LOS OLVIDADOS, de Luis Buñuel
1952 LE SALAIRE DE LA PEUR, d'Henri-Georges Clouzot
1954 LA STRADA, de Federico Fellini
1954 SHICHININ NO SAMURAI, d'Akira Kurosawa
1955 RIFIFÍ, de Jules Dassin
1956 CALLE MAYOR, de Juan Antonio Bardem
1957 TWELVE ANGRY MEN, de Sidney Lumet
1957 THE INCREDIBLE SHRINKING MAN, de Jack Arnold
1957 PATHS OF GLORY, d'Stanley Kubrick
1957 WITNESS FOR THE PROSECUTION, de Billy Wilder
1959 ANATOMY OF A MURDER, d'Otto Preminger
1959 LE TROU, de Jacques Becker
1960 THE APARTMENT, de Billy Wilder
1961 THE HUSTLER, de Robert Rossen
1961 PSICOSIS, d'Alfred Hitchcock
1962 WHAT EVER HAPPENED TO BABY JANE?, de Robert Aldrich
1962 THE MAN WHO SHOT LIBERTY VALANCE, de John Ford
1962 SEPPUKU, de Masaki Kobayashi

Dead or alive, Elvis forever

Oficialment, l’Elvis Aron Presley va morir el 16 d’agost de 1977. Extraoficialment, però, segueix viu. Això és el que pensen, almenys, molts dels seus fans. Més dels que mai ens podríem imaginar.

Personalment, prefereixo mantenir-me en el més pur i estricte escepticisme: ni m’ho crec ni m’ho deixo de creure. El que esta clar, tot i així, és que la mort del rei del rock sempre ha plantejat més interrogants del que seria habitual en aquest tipus de circumstàncies. Alguns d’aquests interrogants són agosarats, és cert. Però n’hi ha d’altres que, com a mínim, donen peu a creure que el rei podia haver tingut motius més que suficients per fingir la seva pròpia mort i començar de zero amb una nova identitat.

Abans d’esmentar aquests interrogants, però, m’agradaria apuntar quines són —o haurien pogut ser, millor dit— les raons per les quals l’Elvis hauria decidit organitzar tot aquest hipotètic i rocambolesc muntatge. La primera raó seria, indubtablement, la més romàntica. La més romàntica, la més espiritual i la més platònica de totes.

Així doncs, segons aquesta raó, l’Elvis hauria decidit desaparèixer del mapa per destruir d’una vegada per totes el seu propi personatge. Un personatge mediatitzat en excés que hauria arruïnat el seu propi matrimoni amb la Priscilla i que, de retruc, l’hauria empès a consumir tot tipus de fàrmacs de forma descontrolada i compulsiva a fi i efecte de poder seguir un ritme de vida absolutament desmesurat, extravagant i caòtic.

Òbviament, hi ha altres maneres d’aconseguir-ho. Però si tenim en compte la gegantina dimensió mediàtica de l’Elvis i la seva més que probable desesperació envers una vida que se’n anava en orris per moments, no ens hauria d’estranyar gens ni mica que una persona amb prou mitjans i un punt d’excentricitat superior a la resta decidís posar en marxa la que podríem considerar, sense cap mena dubte, com una de les farses més descomunals de la història.

Val a dir, d’altra banda, que si aquest fou el principal o únic motiu per dur a terme aquesta hipotètica i monumental entabanada, em sembla collonut. I ho dic de debò. Sobre tot si d’aquesta manera l’Elvis va trobar tot el seny, la pau i l’harmonia de la que no va poder fruir els últims anys de la seva vida.

Amb tot, existeix una segona —i no tant romàntica— raó a partir de la qual l’estrella del rock, o qui sigui, hauria pogut tramar la seva pròpia mort. M’estic referint, concretament, a la més que probable relació d’Elvis Presley amb l’FBI, amb la CIA i, sobretot, amb la màfia de Memphis. Un perillós vincle que el podria haver dut a delatar algun o altre company de professió a la DEA (agència federal antidroga) o bé a col•laborar amb els serveis d’intel•ligència nord-americans per desmantellar La Fraternitat (grup mafiós de Memphis amb qui el cantant mantenia una estreta relació que va acabar malament) a canvi de protecció i una nova identitat.

Tot són cabòries, és clar. Cabòries, però, que —si bé mai s’han provat jurídicament— sí que podrien ajudar-nos a comprendre per quina estranya raó la mort de l’Elvis sempre ha estat envoltada d’un munt de dubtes i incerteses. Algunes absolutament inversemblants. Altres, no tant. Jutgeu vosaltres mateixos:

1.- A la làpida de la tomba de l’Elvis s’hi pot llegir “Elvis Aaron Presley”, quan el que hi hauria de posar és “Elvis Aron Presley”. Només és una “a”, d’acord, però una errada ortogràfica tan monumental a la tomba d’un dels personatges més populars del planeta no sembla pas fruit d’una simple patinada. Així doncs —tot i que “Aaron” és, sens dubte, un nom molt més comú que “Aron”— posats a pensar malament el primer que hom pot deduir a partir d’aquesta extraordinària pífia és que qui hi ha allí no es, precisament, l’Elvis Aron Presley. Una manera com una altra, en definitiva, de no temptar la mala sort.

2.- Diuen els que transportaren el seu fèretre (de bronze, per cert) que aquest pesava molt (uns 450 kilos potser) i que semblava inusualment fred. Una de les teories al respecte manté que el taüt contenia gel sec per mantenir en perfecte estat el ninot de cera que hi havia dintre.

3.- La única fotografia de la que disposem del rei del rock de cos present (presa per un cosí seu de forma il•legal i publicada al National Enquirer) ens mostra a un Elvis pràcticament irreconeixible. Les seies i el nas, sobretot, no es corresponen gens ni mica amb els seus trets facials reals. Naturalment, tot pot ser degut a un excés de maquillatge mortuori però el que resulta evident és que el seu aspecte del tot artificial pot fer pensar que allò que hi havia dins la caixa no era ben bé un cadàver humà. Hi ha versions de persones que s’hi van poder acostar (Alanna Nash, Tania Tucker) que asseguren que semblava una figura de cera. I, a més a més, mig desfeta.

4.- Pel que sembla, després de la seva mort varen desaparèixer el seu jet privat, vàries joies, la seva Bíblia, un llibre de farmacologia, un altre de numerologia, fotografies de la seva mare i diversos objectes personals. Que cadascú pensi el que vulgui.

5.- La seva tomba a Memphis esta entre la de la seva àvia i la del seu pare (traspassat el juny de 1979). Elvis sempre havia expressat el seu desig de reposar al costat de la seva mare, que va morir l’any 1958.

6.- El certificat de defunció original va desaparèixer. El que es conserva a l’actualitat (manuscrit per ell mateix, diuen) data d’octubre de 1977. Com a dada curiosa, el certificat diu que l’Elvis pesava 76 kilos, quan tothom sap que en el moment de l’òbit el rei pesava entre 115 i 120 kilos. Una diferència, sens dubte, notòria.

7.- Diuen, també, que un mes abans de la seva mort (al juliol de 1977) algú va retirar 1.000.000 de dòlars del seu compte amb destí desconegut.

8.- Dues hores després de la seva mort, un home molt semblant a l’Elvis va treure un bitllet d’avió amb destinació Buenos Aires. El seu nom: John Burrows, un sobrenom emprat esporàdicament pel rei del rock.

9.- L’endemà de la seva mort, una de les seves ex-nòvies, Lucy De Barbon, va rebre una rosa per correu de part d’un tal Lancelot. Un sobrenom suposadament atribuït a l’Elvis que només coneixien tots dos amants.

10.- La Sra. Elizabeth Prince, d’Atlanta, assegura que entre 1978 i 1981 va viure un intens romanç amb el rei del rock. El més curiós de tot és que la prova del polígraf va dictaminar que aquesta senyora deia la veritat.

11.- L’encarregat d’Elvis, el Coronel Tom Parker, va entrar als Estats Units com a immigrant il•legal des dels Països Baixos. Aconseguir un passaport, una partida de naixement, un número de la Seguretat Social i una llicència de conduir no li va resultar difícil. Es creu que en Parker hauria pogut lliurar-li a l’Elvis la seva nova identitat sense massa problemes.

12.- Fins avui, mai ningú ha cobrat la seva multimilionària assegurança de vida. Als Estats Units falsificar una mort no és cap delicte si ningú se’n beneficia. Cobrar-la, a més, hagués obligat a la Companyia Lloyd’s, de Londres, a emprendre una exhaustiva —i sobretot incòmode— investigació.

13.- De les diverses fotografies d’Elvis post-mortem destaca, al marge de la del fèretre, una de presa l’any 1984 a la que hi apareix juntament amb Muhammad Alí i Jesse Jackson. Quan li varen preguntar a Alí qui era aquell que apareixia al fons de la imatge va respondre, sorneguer: “L’Elvis, és clar”.

14.- L’Elvis acostumava a iniciar els seus darrers concerts amb l’ Also sprach Zarathustra, un tema mundialment conegut -entre d'altres coses- per haver estat inclòs a la banda sonora de 2001, A Space Odyssey, la pel•li predilecta del cantant. Si sumem la data de defunció de l’Elvis 16+8+1977, comprovarem de seguida que la xifra obtinguda és 2001. La dada podria quedar en anecdòtica, per descomptat, però coneixent la gran afició del rei per la numerologia pensar en un possible missatge en clau no resulta, en principi, tant descabellat com podria semblar.

15.- Homes molt semblants a l’Elvis, en definitiva, han estat vistos per fans del cantat a tot arreu: als Estats Units, a Hawaii, a Indonèsia i, sobretot, a l’Argentina, on un periodista —en Jerónimo Burgués— va arribar a publicar un llibre titolat “Elvis vive entre nosotros”. Concretament, a Buenos Aires. Naturalment, la majoria d’aquests avistaments tenen poca o nul•la credibilitat però el que resulta inqüestionable, tanmateix, és que si l’Elvis segueix viu i no resta amagat com un monjo de clausura algú o altre l’hauria d’haver vist, no?

De fet, la cosa no acabava aquí. A fi i efecte d’esbrinar si alguna d’aquestes proves tenia fonament real es va crear la Comissió Presley, un comitè de vint-i-cinc persones anònimes —excepte el seu cap, en Phil Aitcheson— que van treballar durant dos anys per elaborar un informe que concloïa dient —amb certa fanfàrria, per cert— que, efectivament, l’Elvis havia falsificat la seva mort. Pel que sembla, però, en Aitcheson podia haver estat considerablement influenciat per Orion (1978), una novela de la Gail Brewer-Giorgio que especulava envers la mort fictícia d’una estrella del rock.

La més estrafolària i al•lucinant de totes aquestes històries, però, és la del Dr. Donald Hinton. Un reconegut psiquiatre de Missouri que assegura haver tractat l’Elvis entre el 1997 i el 2003.

Segons Hinton, l’Elvis es feia anomenar Jesse (el nom del seu germà bessó que va morir al part) i planejava reaparèixer en breu per explicar els motius de la seva llarga absència. Desgraciadament, en Hinton va perdre el contacte amb l’Elvis/Jesse a finals del 2003 i tot el que ens queda d’aquesta curiosa història (com proves físiques i, fins i tot, fotogràfiques) es redueix al llibre que aquest senyor i l’Elvis, suposadament, van escriure plegats: The truth about Elvis Aron Presley: In his own words.

A partir d’aquí, són molts els noms que s’han relacionat amb l’Elvis: John Burrows, Larry Blong, Jimmy Orion Ellis, Tony Arion Richards... Però si un nom ha sonat amb força del 2008 ençà és el de Jon o Jon B. Cotner. Tant per la semblança que evidencien algunes de les fotografies que volten per la xarxa (considerades com a falses per a molts) com per la veu i l’inconfusible estil elvisnià que constaten les gravacions casolanes que, pressumptament, aquest bon home ha penjat a youtube. El seu facebook, per cert, diu que viu a Nomad (Michigan) i que va nèixer el 16 d’agost de 1977.

En resum: que no tinc ni punyetera idea de si l’Elvis és viu o és mort. I tota la xerrameca que he llegit a la xarxa no fa més que confirmar-me el que, a empentes i rodolons, em dicta el meu sentit comú: que és mort. Però, tot i així, reconec que molts d’aquests suposats enigmes m’han cridat l’atenció. I molt. Així doncs: I si fos veritat que és viu? Quina passada, no?