Més que un club

M’agrada el futbol, és clar, però també sóc conscient que la meva passió pel Barça s’afiança en fonaments essencialment sentimentals. Això no treu, però, que trenta anys després de seguir els colors blaugranes el meu paladar esportiu s’hagi afinat prou com per saber distingir el bon futbol (el futbol espectacle exhibit pel dream team de Cruyff, el de Rijkaard o l’actual de Guardiola) d’aquell futbol especulatiu i resultadista tan habitual, malauradament, avui en dia.

I es que haver pogut gaudir de la conducció de Maradona, de les passades de Schuster, de les croquetes de Laudrup, dels obusos de Koeman, de les cues de vaca de Romário, de les tisores de Rivaldo o dels barrets de Ronaldinho no té preu, amics. Considero, però, que més enllà del bon criteri futbolístic, les arrels del Barça sempre han anat lligades a un sentiment de club molt difícil d’entendre pels no-culés. Un sentiment que vincula un club de futbol a una cultura, a una idiosincrasia, a un païs. Un sentiment que varen saber copsar futbolistes procedents d’altres punts de la geografia estatal com Migueli, Bakero o Luis Enrique i que sempre ha estat implícit en nois de la casa com Guardiola, Puyol o Xavi. Un sentiment, en definitiva, que reflexa una filosofia molt i molt particular: la de l’afeccionat culé.

Analitzem, doncs, aquesta filosofia. L’afeccionat culé es caracteritza pel ‘ai, ai, ai!’, una mena de indefugible desconfiança en el seu equip fruit d’un estigma de malastrugança congènit i ancestral. I si bé és cert que la història del club compta amb nombrosos episodis de tristíssim record, també és cert que moltes d’aquestes devallades han estat indirectament esperonades per aquest inexorable victimisme. Exemples n’hi ha a cabassos: la lliga perduda arrel del segrest d’en Quini, les humiliants derrotes a les finals de Sevilla i Atenes, les desercions de Maradona, Ronaldo o Figo, les mocadorades de l’època Gaspart... El culé, doncs, és un subjecte avesat als implacables revesos de la fatalitat esportiva i això comporta que no s’arrisqui a treure pit fins que, com diu la dita, tot estigui ‘al sac i ben lligat’. Tot i així, aquest seny, aquest sentit pragmàtic i realista, sempre ha anat associat a una inextinguible flameta d’esperança (‘aquest any, sí’) que es transforma en deliri, en catarsi col.lectiva, quan el Barça aconsegueix els seus objectius.

Les victòries del Barça, aleshores, gaudeixen d’un valor afegit. No només guanya l’equip i l’afecció. Guanya un poble, una cultura, una nació. Potser per això la font de Canaletes o la plaça de Sant Jaume escenifiquen aquells meeting point on esclaten proclames que difonen el pès específic del Barça dins de la societat catalana i que carreguen -per què no dir-ho- contra tots aquells símbols i institucions hostils. Em refereixo, òbviament, a l’enemic públic número 1: El Real Madrid C.F.

Val a dir, però, que el F.C. Barcelona no seria ‘més que un club’ sense l’existència de l’etern rival. L’estandart futbolístic d’uns valors arcaics, casposos i reaccionaris és l’adversari per excel.lència. L’anomenat equip del règim simbolitza d’alguna manera tot allò contra el que, tradicionalment, ha hagut d’enfrontar-se el club blaugrana. Potser per això les victòries i les derrotes en aquests acarnissats derbis nacionals han estat veritables punts d’inflexió a la trajectòria d’ambdues formacions. Sobretot a la del Barça. Perque si bé el record de la lliga de Venables (‘Urruti, t’estimo!’) o de les finals europees guanyades a Basilea, Wembley o Paris podem trobar-les inscrites en lletres d’or al historial del club, també és cert que aquella final de Copa del Rei guanyada a l’últim minut amb golàs de Marcos, aquelles dues lligues pispades a Tenerife, el 5-O a l’estadi o el 0-3 el dia que Ronaldinho va sortir ovacionat del Santiago Bernabéu esdevenen moments de glòria indescriptibles pel que això subscriu. Tant o més grandiosos que els altres. I és que, ho reconeixo, sóc antimadridista.

VISCA EL BARÇA... I VISCA CATALUNYA!

En Xavi JP

Què podriem dir d’en Xavi JP que es pugui saber, xafarderots?

Podriem revel.lar, entre d’altres coses, que aquest noi és un autèntic apassionat de la música i del cinema...

Potser degut a que tot els instruments que s’ha atrevit a grapejar sempre se li han resistit no ha tingut més remei que resignar-se a intentar educar la seva veu. Cantar, doncs, és la pràctica musical amb la que disfruta i amb la que procura cada dia maltractar una mica menys les sofertes oïdes dels qui l’envolten. Cinc anys d’aprenentatge en una coral de veus blanques (els ja desapareguts Petits Cantors Catalans de Terrassa) li varen proporcionar quatre nocions de solfa i certa habilitat en modular la veu que només va desenvolupar a la dutxa fins que més de trenta anys després decidís incorporar-se a la corda de baixos d’una coral de gospel de nova formació: els Tons i Sons Terrassa Gospel. Des d’aleshores, aquella escanyolida flameta vocacional va anar creixent cada cop més i a dia d’avui és estrany que no hi hagi algun moment del dia que en Xavi JP no taral.legi qualsevol cosa que li passi per la barretina. Normalment cançons o ‘solos’ que la pròpia coral ha tingut la gosadia i generositat d’encomenar-li. Moltíssimes gràcies en nom seu, companys.

Pel que fa a la música que fan els demés, els professionals, el seu gust és, diguem-ne, força heterogeni. Tot i amb això, val a dir que les seves preferències melòdiques gairebé mai han travessat les fronteres dels Estats Units més enllà dels anys noranta. I és que -no ens enganyem- la música d’avui en dia és, en termes generals, bastant banal i xavacana a tot arreu. Res a veure amb el que es feia als seixanta o als setanta al païs de l’oncle Sam, per exemple. Podriem deduïr, en conseqüència, que en Xavi JP és més aviat un melòman proianqui i... ‘classicot’.

Potser per això l’Elvis Presley, en Roy Orbison, els Rolling Stones, els Creedence Clearwater Revival, els Queen, l’Aretha Franklin, en Marvin Gaye, en Ray Charles, la Dolly Parton i en Willie Nelson són algunes de les seves referències musicals més pronunciades. Potser m’en deixo alguna... és clar!, m’oblidava d’en Bruce Springsteen, l’Eric Clapton, en Johnny Cash, l’Elton John i els Dire Straits. Però aquí no acaba tot. Cançons com “Hotel California”, “Son of a preacher man”, “Stairway to heaven”, “Brown eyed girl” o “Sittin’ on a dock of the bay” el tornen boig i, en canvi, no pertanyen a cap d’aquests intocables o sigui que, en definitiva...

Hi ha quelcom millor que el rock, la música negra o el country?. Bajanades...

En termes cinèfils, les fronteres d’en Xavi JP s’extenen una mica més en l’espai i el temps. Li agraden cineastes com Alfred Hitchcock, Billy Wilder, John Huston, Stanley Kubrick, Sergio Leone, Sam Peckinpah, Francis Ford Coppola, Ingmar Bergman, Clint Eastwood o Lars Von Trier i això vol dir que, amb una mínima dosi de qualitat, el nostre amic s’empassa des d’un western fins a un drama, passant pel cinema negre, el thriller, el cinema fantàstic o el que faci falta. Les seves icones cinematogràfiques són moltes, però mereixen menció honorífica ‘monstres’ com en Humphrey Bogart, en Marlon Brando, en Kirk Douglas, en Robert De Niro i ‘doncelles’ com l’Ava Gardner, la Katharine Hepburn, la Lauren Bacall o la Kim Novak. N’hi ha d’altres més contemporànies, per descomptat, però aquestes no procedeixen de criteris purament interpretatius. Em refereixo a la Raquel Welch, la Kim Basinger o la Monica Bellucci. M’enteneu, oi?. Pel.lícules imprescindibles? Centenars, però si els hi fessim comptar amb els dits d’una ma les escollides d’en JP serien “Casablanca”, “El Padrí”, “Vertígen”, “La taronja mecànica” i “Fins que li va arribar l'hora”. M’ho diureu a mi!.

Literàriament en JP no pot presumir massa. Llegir li agrada, és clar, però el seu bagatge bibliòfil és més aviat modest i ordinari. Durant molt de temps fou un de tants lectors adictes al best-seller estival de rigor (ja m’enteneu..., Noah Gordon, Ken Follett, Lapierre & Collins, Stephen King i cía.) i com és de suposar, construir una base intel.lectual sòlida al damunt de fonaments de pa sucat amb oli és una mica complicat. Amb tot, algún llibre i autor de reconegut prestigi han passat per les seves mans. “El nom de la rosa” d’Umberto Eco, “Narracions Extraordinàries” d’Edgar Allan Poe, “La metamorfosi” de Franz Kafka, “El retrat de Dorian Gray” d’Oscar Wilde o “El vell i el mar” d’Ernest Hemingway constitueixen exemples prou paradigmàtics.

En materia artística el nostre confident és omnívor cent per cent. Podriem afirmar que gairebé tot l’interessa malgrat no sigui especialista en res. Coses que té ser llicenciat en història de l’art, suposo. Malgrat tot, les seves prioritats apunten tot el que fa referència a arquitectura clàssica i medieval (les catedrals són una de les seves debilitats) i la pintura moderna i contemporània. El llistat seria inacabable: Rafael, Tiziano, Caravaggio, El Greco, Van Gogh, Gauguin, Monet, Klimt, Dalí, Warhol...

Què més, què més... Ah, sí. En JP és collita del 68. Tímid, honest, geniüt, casat (ho sento noies, la Cris em va captivar), pare d’una nena meravellosa (l’Aina, el meu tresor), nacionalista català, progressista, republicà, cristià no practicant, heterosexual, ‘bon vivant’ i culé fins a la mèdula. Amb tot, no fa militància de cap de les seves conviccions. Això sí, viatjar un parell de cops l’any és sagrat per ell. Més lluny o més aprop, en JP necessita escampar la boira i conèixer nous paisatges, noves cultures, noves costums... També és conscient que hauria de practicar assiduament algún esport però no ho fa per falta de temps i, per què no dir-ho, per mandra. Les travesses per la muntanya son per a ell una d’aquelles assignatures pendents que sommia exercir algún dia amb molta més exigència i continuïtat.