Quan hom projecta un viatge sempre sol haver-hi algun determinat punt d’interès per sobre dels demés. Un punt d’interès ineludible i magnètic que condiciona les altres visites i que constitueix, per sí mateix, una mena de fita que —si no l’assoleixes— et deixa amb aquell amarg i desencisant regust d’un viatge incomplert. Malbaratat. Insípid.
En el meu cas, quan la Cris i jo varem decidir viatjar a l’Algarve portuguès, aquest punt de màxim interès en el nostre particular peregrinatge eren les abruptes i selvàtiques platges de la costa vicentina. Al sud-oest del país. Concretament en el tram que va des del Cap fins Aljezur.
Dissortadament, el nostre campament base es trobava a més de cent quilòmetres del nostre objectiu. Una distancia prou respectable que ens va obligar a concretar un dia determinat per visitar aquell cobejat paradís natural. Per desgracia, el dia escollit no fou, precisament, el més apropiat. I així, a mida que ens apropàvem al Cap de San Vicente, una espessa boira baixa difuminava inexorablement la nostra panoràmica fins al punt que, gairebé, no veiem tres dalt d’un burro. Tot i així, una mica més tard, a la tarda, vam fer la temptativa d’acostar-nos al mirador de la Torre de Aspa amb l’esperança de que el sol trobés alguna escletxa per il•luminar-nos aquelles impressionants vistes. Però no. No fou possible. El sol no va aparèixer en cap moment i aquell cel blau intens que veiem cada dia des de la sortida fins a la posta de sol continuava despietadament amagat darrera d’una gegantina massa de núvols que ho tapava tot. No pas més al sud, però sí a l’alçada de les espectaculars platges de Castelejo, Cordoama o Barriga. Paradisíacs indrets que, malauradament, haurem de veure en un altra ocasió. Perquè sí, amics, a l’Algarve hi tornarem. No sé si d’aquí a dos, tres o deu anys. Però hi tornarem. I tant que sí!
Amb tot, l’Algarve no és només la costa vicentina. Ni molt menys. L’Algarve és Tavira, Faro, Loulé, L’Algar Seco, la Ponta da Piedade… I consti que només parlo del que he vist i m’ha agradat. Però estic segur que, costa vicentina a banda, hi ha platges, racons i poblets que mereixen ser descoberts en una nova visita. I només per això mateix, pel que he vist i pel que no, m’agradaria recomanar-vos amb la deguda insistència que algun dia o altre us acosteu a l’Algarve, l’extrem més sud-occidental d’Europa. El tròpic peninsular. No us en penedireu. Segur.
