Bob Marley, Jimi Hendrix, Marvin Gaye, Freddie Mercury, John Lennon, Kurt Cobain... Vist i comprovat: morir de forma prematura és, probablement, una de les vies més ràpides i efectives per arribar a l’Olimp de la música. Tot i amb això, no tots els mites -els seus habitants- són iguals. Ens agradi o no, hi han jerarquies. Així doncs, si haguessim de triar un mite de la música comparable a en Michael Jackson aquest hauria d’ésser, sens dubte, l’Elvis Presley. Potser perquè, a banda de moltes altres analogies, el de Memphis i el d’Indiana abans de mites, ja éren reis. L’Elvis ens va deixar amb 42 anyets (els que jo faré l’any vinent) i en Jacko, tot just amb 50. Ambdós, víctimes dels seus propis excessos, d’una vida portada al límit. Màrtirs, en definitiva, d’un procés d’autodestrucció d’irreversibles conseqüències.
No és gens estrany, doncs, que la sobtada mort de Michael Jackson dijous passat em fés recordar -a mi i a molts d’altres, és clar- la tràgica mort del rei del rock, esdevinguda l’agost del 77. Milers de fans (diuen que 100.000) van desfilar pel seu cuarter general a Graceland (Memphis) tot just dos dies després del seu decés. Jo només tenia 9 anys i, òbviament, el ressò mediàtic de l’època no era el d’ara però, tot i amb això, la meva tèrbola memòria encara en guarda un esborrany. Una mena de premonició, si més no, del que molt probablement veurem demà mateix a Neverland (California).
El rebombori originat arrel de la polèmica mort del rei del pop (amb el permís dels Beatles) constata, en qualsevol cas, que l’ésser humà és un animal morbós. Una mena d’au carronyera que no dubta un instant en abalançar-se acarnissadament al damunt de la seva presa. Sense pietat. Sense miraments. De poc serveix si es per enaltir-la o per esquarterar-la. La qüestió es no deixar passar l’oportunitat de clavar-li una última dentegada abans de que el cos es refredi del tot.
Jo tenia 14 anyets quan en Jacko va arrasar a tot el món amb “Thriller”, el disc més venut de tota la història de la música. Recordo perfectament aquell èxit sense precedents. Un fenòmen audiovisual (ho dic perque el corresponent video fou tant o més popular que el propi tema) que hauria d’atorgar a aquesta extravagant icona musical el ceptre d’un regne. El del pop. Un regne que avui, curiosament, resta en mans d’una dona. La única celebrity mundial amb prou renom per ocupar aquest gloriós tron: Madonna. Però, bé, retornant a la figura, ja llegendària, de Michael Jackson m’agradaria afegir que, tot i reconèixer la seva inqüestionable valua com a intèrpret i ballarí, l’interfecte en qüestió mai fou sant de la meva devoció. Perque, siguem seriosos... Aquest home feia molts i molts anys que era artísticament mort. I no ho dic tan sols per les seves excentricitats, la seva adicció als fàrmacs o per l’ombra de la pederàstia que va planar sobre seu aquests últims anys. Ho dic perque després de “Dangerous” (1991) Jacko mai va tornar a ésser el que havia estat. El seu declivi físic, psicològic i -perque no dir-ho- econòmic va anar enfosquint poc a poc aquell fenòmen musical que havia triomfat com ningú ho havia fet a la dècada dels 80. I si és ben cert que sempre ens quedarà el dubte de no saber si aquests 50 concerts consecutius a Londres haurien pogut retornar-li al malaltís Jackson la glòria d’antuvi, també és ben cert que a en Jacko ja feia massa temps que se li havia passat l’arròs.
Amb franquesa: si hagués d’escollir entre Graceland o Neverland, entre un blanc amb veu de negre o un negre amb pell blanca, entre els moviments pèlvics o el moonwalk, entre un friki amb patilles i tupé o un friki amb el nas xato i mocador, no m’ho pensaria dues vegades... Fa falta que digui qui seria l’escollit?
No és gens estrany, doncs, que la sobtada mort de Michael Jackson dijous passat em fés recordar -a mi i a molts d’altres, és clar- la tràgica mort del rei del rock, esdevinguda l’agost del 77. Milers de fans (diuen que 100.000) van desfilar pel seu cuarter general a Graceland (Memphis) tot just dos dies després del seu decés. Jo només tenia 9 anys i, òbviament, el ressò mediàtic de l’època no era el d’ara però, tot i amb això, la meva tèrbola memòria encara en guarda un esborrany. Una mena de premonició, si més no, del que molt probablement veurem demà mateix a Neverland (California).
El rebombori originat arrel de la polèmica mort del rei del pop (amb el permís dels Beatles) constata, en qualsevol cas, que l’ésser humà és un animal morbós. Una mena d’au carronyera que no dubta un instant en abalançar-se acarnissadament al damunt de la seva presa. Sense pietat. Sense miraments. De poc serveix si es per enaltir-la o per esquarterar-la. La qüestió es no deixar passar l’oportunitat de clavar-li una última dentegada abans de que el cos es refredi del tot.
Jo tenia 14 anyets quan en Jacko va arrasar a tot el món amb “Thriller”, el disc més venut de tota la història de la música. Recordo perfectament aquell èxit sense precedents. Un fenòmen audiovisual (ho dic perque el corresponent video fou tant o més popular que el propi tema) que hauria d’atorgar a aquesta extravagant icona musical el ceptre d’un regne. El del pop. Un regne que avui, curiosament, resta en mans d’una dona. La única celebrity mundial amb prou renom per ocupar aquest gloriós tron: Madonna. Però, bé, retornant a la figura, ja llegendària, de Michael Jackson m’agradaria afegir que, tot i reconèixer la seva inqüestionable valua com a intèrpret i ballarí, l’interfecte en qüestió mai fou sant de la meva devoció. Perque, siguem seriosos... Aquest home feia molts i molts anys que era artísticament mort. I no ho dic tan sols per les seves excentricitats, la seva adicció als fàrmacs o per l’ombra de la pederàstia que va planar sobre seu aquests últims anys. Ho dic perque després de “Dangerous” (1991) Jacko mai va tornar a ésser el que havia estat. El seu declivi físic, psicològic i -perque no dir-ho- econòmic va anar enfosquint poc a poc aquell fenòmen musical que havia triomfat com ningú ho havia fet a la dècada dels 80. I si és ben cert que sempre ens quedarà el dubte de no saber si aquests 50 concerts consecutius a Londres haurien pogut retornar-li al malaltís Jackson la glòria d’antuvi, també és ben cert que a en Jacko ja feia massa temps que se li havia passat l’arròs.
Amb franquesa: si hagués d’escollir entre Graceland o Neverland, entre un blanc amb veu de negre o un negre amb pell blanca, entre els moviments pèlvics o el moonwalk, entre un friki amb patilles i tupé o un friki amb el nas xato i mocador, no m’ho pensaria dues vegades... Fa falta que digui qui seria l’escollit?
