Per què m’agrada tant el cinema?

Potser no sempre però sí moltes vegades -després de veure una bona pel·lícula- acostumo a fer-me la següent pregunta: Per què m’agrada tant el cinema? I encara que, a dia d’avui, no ho tinc del tot clar, jo diria que el cinema m’agrada tant perquè no conec cap altra manifestació artística tan complerta com aquesta. Ni tant complerta, ni tant popular, ni tant accessible... ni tant còmoda, és clar. Perquè si alguna qualitat té el cinema -que fins i tot qualsevol dropo sabria apreciar-la a primer cop de vista- aquesta és, sens dubte, la seva comoditat. La seva folgança. La seva practicitat. De fet, per veure una bona pel·lícula tan sols cal aclofar-se en un bon seient, deixar la ment en blanc i prestar un mínim d’atenció a la història que se’ns reproduirà tot seguit. Més fàcil i còmode, impossible.

Òbviament, m’estic referint al cinema més comercial. Al cinema més fàcil de pair. Al cinema que menys esforç intel·lectual exigeix als seus espectadors. Tot i així, si insisteixo amb això de que el cinema és -en línies generals- una manifestació artística relativament còmoda és perquè, al meu parer, fins i tot resulta molt més ràpid i senzill veure una enrevessada pel·li d’en Bergman que no pas llegir-se “La interpretació dels somnis”, d’en Freud. M’explico, no?

Al marge del seu consum ràpid i còmode, però, el cinema continua sent la meva expressió artística predilecta perquè -com esmentava abans- no en conec cap d’altra tant prolífica i pluridisciplinar com aquesta. I això vol dir que el cinema et permet gaudir, alhora, d’una experiència estètica visual (la imatge), d’una experiència estètica sonora (la música, els sons), d’una experiència estètica narrativa (la història, el guió), d’una experiència estètica estructural (els enquadraments, el muntatge) i, per suposat, d’una experiència estètica globalitzadora en la que tots els trets distintius d’altres fenòmens artístics (pintura, escultura, arquitectura, literatura, poesia, música...) es fonen en un de sol formant un tot indissoluble.

Total, que sí, que m’agrada molt la pintura, l’arquitectura, la literatura i -sobretot- la música, però fins i tot per sobre de totes aquestes arts magnes jo, particularment, situo el cinema. Què hi farem. Coses de cinèfil, suposo.

Com deia Burke, el terror també pot ser sublim

L’altre dia comentava aquí mateix que m’agradava passar-ho malament al cinema. I un dels gèneres que, a priori, m’hauria de resultar infal·lible en aquest sentit és el cinema de terror. El problema d’aquest gènere, però, és que molts pocs cineastes se l’han pres mai seriosament. I això suposa que la majoria d’aquestes produccions no deixen de ser, per desgràcia, pel·lícules fetes amb plantilla que molt poques vegades aporten noves solucions estètiques o narratives al gènere i que solen limitar-se a seguir fil per randa una sèrie de mecanismes tant tòpics i trillats com alçar el volum del so en determinades seqüències dramàtiques, incloure algun cop d’efecte de tant en tant, amanir-ho tot plegat amb una mica de sang i fetge i rematar la feina amb un gir final del tot infumable.

Tot i amb això, quan una pel·lícula de terror aconsegueix desmarcar-se d’aquesta producció en sèrie i utilitza aquests mateixos recursos amb certa personalitat, equilibri i eficàcia és quan tot adepte i no adepte al gènere pot preparar-se per experimentar una bona sessió de nervis, malestar, patiment... i por. Sobretot por. I si recalco tant això de la por és perquè, al meu parer, si una pel·lícula de terror no provoca por és perquè, probablement, no sigui una bona pel·lícula de terror. M’equivoco?

També ajuda -i molt, és clar- que darrera de les càmeres hi hagi un director, no tant sols competent, si no bo. I si pot ser, molt bo. Un director que no solsament pensi en fer una bona pel·lícula de terror, si no que pensi -sobre tot- en fer una bona pel·lícula. Un director, en definitiva, que es prengui el gènere seriosament i que aboqui en el projecte tot el seu talent i el seu ofici.

Però per si de cas no m’he explicat prou bé, permeteu-me que, com sempre, us adjunti un paradigmàtic llistat de pel·lícules que, de ben segur, m’ajudaran a definir d’una forma molt més concreta i precisa què és el que li demano a una bona pel·lícula de terror. Bé, de fet el que us trobareu són dos llistats: el primer esta constituït per pel·lícules de terror que són, a més a més, pel·lícules gairebé imprescindibles a la història del cinema mentre que el segon, molt més modest i senzill, l’he confeccionat amb pel·lis que -si bé no són obres mestres- sí que s’ajusten a la perfecció a les meves pròpies exigències. Són aquestes:

NOSFERATU, EINE SYMPHONIE DES GRAUENS (1922), de F.W. Murnau
FRANKENSTEIN (1931), de James Whale
FREAKS (1932), de Tod Browning
PSICOSIS (1960), d’Alfred Hitchcock
THE INNOCENTS (1961), de Jack Clayton
ROSEMARY’S BABY (1968), de Roman Polanski
NIGHT OF THE LIVING DEAD (1968), de George A. Romero
THE EXORCIST (1973), de William Friedkin
THE SHINING (1980), de Stanley Kubrick
THE SIXTH SENSE (1996), de M. Night Shyamalan

DRACULA (1958), de Terence Fisher
THE WICKER MAN (1973), de Robin Hardy
THE TEXAS CHAINSAW MASSACRE (1974), de Tobe Hooper
¿QUIÉN PUEDE MATAR A UN NIÑO? (1976), de Narciso Ibáñez Serrador
THE CHANGELING (1980), de Peter Medak
THE EVIL DEAD (1981), de Sam Raimi
THE THING (1982), de John Carpenter
THE BLAIR WITCH PROJECT (1999), de Daniel Myrick i Eduardo Sánchez
LOS OTROS (2001), d’Alejandro Amenábar
REC (2007), de Jaume Balagueró i Paco Plaza

Amb les ulleres de pasta posades

Tot i que sempre he proclamat als quatre vents la meva especial predilecció per la narrativa clàssica i pels guions ben estructurats també és cert que, de tant en tant, m’agrada veure pel·lícules que em facin ballar la barretina i que -per temàtica o estil- esdevinguin propostes ben diferents a les que estem acostumats a veure dins dels cercles de cinema més comercial i estandaritzat.

Cal dir, però, que si en d’altres àmbits cinematogràfics no sóc cap expert, en aquest, encara menys. De fet, el més assenyat i honest seria dir, en tot cas, que sóc un espectador més a qui aquest tipus de cinema (digueu-li d’autor, d’art i assaig, experimental, intel·lectual, independent o, fins i tot, pedant, lent, avorrit, tediós, plomís... com preferiu) també li interessa.

El principal obstacle que plantegen aquestes pel·lícules, però, és la seva complexitat. El seu hermetisme. La seva densitat intel·lectual. I això suposa que, per endinsar-se en elles i poder fruir-ne plenament, és necessari -o, si més no, aconsellable- cert bagatge cultural i també, potser, certa intuïció i certa sensibilitat. Tres qualitats de les que, per desgràcia, no en vaig precisament sobrat.

Tot i amb això, com ja he dit abans, de tant en tant m’agrada calçar-me les ulleres de pasta i submergir-me en aquest univers d’interminables plans fixes, de monòlegs o diàlegs farcits de sucoses reflexions, de clamorosos i significatius silencis, d’encisadores i poètiques imatges, d’estrambòtiques i kafkianes seqüències oníriques, d’introspecció pura i dura, vaja... Moltes vegades -ho reconec- sense arribar a treure-li tot el suc que la majoria d’aquests films acostumen a contenir implícitament. Però gaudint, en qualsevol cas, de la seva magnètica i fascinant influència. Dels pocs que he vist i he aconseguit digerir satisfactòriament, aquests són els meus predilectes:

LA JETÉE (1962), de Chris Marker
REPULSION (1965), de Roman Polanski
PERSONA (1966), d’Ingmar Bergman
2001: A SPACE ODYSSEY (1968), de Stanley Kubrick
SOLYARIS (1972), d’Andrei Tarkovsky
EL ESPÍRITU DE LA COLMENA (1973), de Víctor Erice
ARREBATO (1979), d’Iván Zulueta
STALKER (1979), d’Andrei Tarkovsky
LÉOLO (1992), de Jean-Claude Lauzon
MULHOLLAND DRIVE (2001), de David Lynch

Esteu disposats a passar-ho malament?

Una de les coses que més m’atrau del cinema és el fet de poder xalar pels descosits passant-ho malament. Sí, sí, ho heu llegit bé: m’agrada passar-ho malament al cinema. I com més malament ho passo, més gaudeixo. Que ningú s’equivoqui, però. No sóc masoquista. Ni de bon tros. Senzillament, m’agraden els drames. És més, m’apassionen. Els drames, els thrillers, les pel·lis de suspens i les de terror. Qualsevol film, en definitiva, que em commogui, que em faci patir, que em posi nerviós, que em terroritzi o que, senzillament, em certifiqui davant notari que passaré una bona estona amb un nus a la gola... i a l’estómac.

Òbviament això no vol dir que m’apassionin tots els drames, tots els thrillers o totes les pel·lícules de terror. Tant de bo fos així. Dissortadament, sempre hi han variables (guió, ambientació, narració, interpretació, banda sonora etc.) que no acaben de funcionar del tot bé i que impedeixen que l’espectador (en aquest cas, jo) pugui connectar amb la història i els personatges com si tot allò que succeeix a la pantalla ho estiguessis vivint en primera persona. Ara bé, quan totes aquestes variables funcionen a l’uníson, quan tot aquest engranatge no grinyola i treballa amb la precisió i l’eficàcia d’un rellotge suís és quan, al meu parer, l’espectador-patidor ha d’estar disposat a passar-ho malament de debò.

Així doncs, si sou dels meus i no us espanta aquest tipus de cinema, preneu nota. Possiblement, moltes de les pel·lícules que us esmentaré tot seguit ja les haureu vist, però si n’hi ha tan sols una que no, ja esteu tardant en veure-la. Apa, doncs, a patir!

THE GRAPES OF WRATH (1940), de John Ford
LADRI DI BICICLETTE (1948), de Vittorio de Sica
LOS OLVIDADOS (1950), de Luis Buñuel
LE SALAIRE DE LA PEUR (1953), de H.G. Clouzot
LA STRADA (1954), de Federico Fellini
PSICOSIS (1960), d’Alfred Hitchcock
HARAKIRI (1962), de Masaki Kobayashi
THE CLOCKWORK ORANGE (1971), de Stanley Kubrick
ONE FLEW OVER THE CUCKOO’S NEST (1975), de Milos Forman
THE ELEPHANT MAN (1980), de David Lynch
BREAKING THE WAVES (1996), de Lars Von Trier
FUNNY GAMES (1997), de Michael Haneke
THE BLAIR WITCH PROJECT (1999), de Daniel Myrick i Eduardo Sánchez
FESTEN (1998), de Thomas Vinterberg
IRRÉVERSIBLE (2002), de Gaspar Noé
CIDADE DE DEUS (2002), de Fernando Meirelles i Kátia Lund
THE PASSION OF THE CHRIST (2004), de Mel Gibson
GEGEN DIE WAND (2004), de Fatih Akin
REC (2007), de Jaume Balagueró i Paco Plaza
BURIED (2010), De Rodrigo Cortés