Star Died Soon Festival

“Escolteu-me, pesats” —va dir Déu amb to de fals enuig— “Ja n’estic fart dels vostres plors. Que si vaig morir massa jove, que si estava al cim de la meva carrera, que si encara portava molta música a les venes... Vareu morir joves perquè aquest era el vostre destí. De la mateixa manera que el destí va voler que gaudíssiu d’un talent increïble i que triomféssiu en el que més us agradava. Però sou homes i dones com els demés, redéu! I ni jo mateix sóc ningú per atorgar-vos una existència més curta, més llarga, més feliç o més desgraciada. Sense que serveixi de precedent, però, us he de dir que estic disposat a fer una excepció. I un de vosaltres, només un, ressuscitarà d’entre els morts i tornarà a la terra per continuar amb la seva carrera. Tot i així, us ho heu de guanyar. Com? Cantant, és clar. Cantant millor que ningú”.

D’aquesta manera tan senzilla va decidir Déu, un bon dia, que un d’aquells cantants tan pesats que havien mort massa joves i encara tenien ganes de gresca pogués tornar a la Terra. L’afortunat o afortunada, però, no el triaria ell. Com a bon demòcrata, Déu deixaria que fos un sorteig el que designés els deu candidats i que un jurat format per tres experts en la matèria (en Frank Sinatra, la Billie Holiday i en Ray Charles) decidís quin d’aquells ploramiques mereixia tornar (ja se n’havien de tenir ganes, la veritat) als escenaris del vell planeta Terra.

Els candidats foren, finalment, set homes i tres dones força coneguts. En John Lennon, en Bob Marley, en Michael Jackson, en Kurt Cobain, en Freddie Mercury, en Nino Bravo, en Carles Sabater, la Whitney Houston, la Janis Joplin i l’Amy Winehouse. Per nacionalitats, quatre nord-americans, tres britànics, un jamaicà, un espanyol i un català. Deu estrelles de la cançó mortes prematurament que —per tal d’assolir la seva fita— haurien d’enfrontar-se entre elles a base de duels, valgui la redundància, mortals de necessitat. Respectant, això sí, unes senzilles regles. A la primera fase, per exemple, no es podrien enfrontar entre sí ni dones ni afroamericans ni candidats de la mateixa nacionalitat. I a la segona —quan ja només quedessin cinc participants— un d’ells (per sorteig), quedaria exempta i passaria directe a la gran final amb els altres dos finalistes.

Amb aquestes concretes premisses, els duels de la primera fase van quedar de la següent manera:

Kurt Cobain vs John Lennon

Freddie Mercury vs Michael Jackson

Nino Bravo vs Whitney Houston

Janis Joplin vs Bob Marley

Carles Sabater vs Amy Winehouse       

Els primers en sortir a l’escenari celestial foren, doncs, en Kurt i en John. El de Nirvana semblava certament molest per tot aquell enrenou i no parava de moure’s i de tocar-se els cabells. De fet, havia acceptat la proposta divina per no fer-li un lleig al seu ídol, en John Lennon. Però ganes de show no en tenia gaires, la veritat. Tan era així, que en aquells moments la única cosa que desitjava és que acabés aviat tot aquell aldarull per anar-se’n a tocar la seva Fender a la vora del riu, sense que res ni ningú el molestés.

L’aparició d’en John fou, doncs, més carismàtica. Sobretot, quan el sorteig del seu repertori va dictaminar que fos “Woman” la cançó amb la que s’havia d’enfrontar al seu adversari i el públic va començar a corejar-la amb entusiasme. Res a veure amb un trist i lànguid Cobain que, per acabar-ho d’adobar, li havia tocat cantar “I hate myself and I want to die”.

Com a bons professionals, tot i així, ambdós van estar realment fantàstics. Però, sens dubte, l’actitud i el sorteig de cançons va afavorir clarament l’ex-Beatle que, gràcies als vots d’en Frank Sinatra i de la Billie Holiday, va superar —com era d’esperar— al seu contrincant.

En Freddie i en Michael foren els següents en aparèixer. Els crits del públic en veure’ls foren impressionants. Es tractava, indubtablement, d’un dels duels més equilibrats de la nit. Potser a nivell vocal en Freddie era superior, però els moviments d’en Michael també podien ser decisius. Tot dependria, òbviament, dels temes que haguessin d’interpretar. I així va ser. El “Bicycle race” d’en Freddie no va tenir res a fer contra el “Billie Jean” d’en Michael i, en aquesta ocasió, en Frank Sinatra i en Ray Charles van donar el seu vot al rei del pop.

A continuació, feren acte de presència dos cantants —un home i una dona— amb unes veus excepcionals. En Nino i la Whitney. En aquest cas, a més, tots dos varen poder lluitar amb les seves millors armes: “I wanna dance with somebody” per la Whitney i “Un beso y una flor” per en Nino. Com en els seus millors temps, tots dos van estar esplèndids. Però amb un jurat nord-americà cent per cent, en Nino tenia poques opcions. I, naturalment, tan en Frank com la Billie i en Ray van emetre el seu vot a favor de la seva compatriota.

La Janis i en Bob protagonitzaren, tot seguit, un enfrontament d’alt voltatge. Com en el duel anterior, tots dos van resultar afortunats amb els temes sortejats i les seves respectives actuacions foren realment extraordinàries. La Janis va fer un “Mercedes Benz” acollonant i en Bob no va ser menys amb un “Could you be loved” espaterrant. Finalment, però, el factor patriòtic va pesar més i tan en Frank com la Billie van votar per la Janis.

Molt tranquil, com si la cosa no anés amb ell, va sortir a l’escenari en Carles Sabater. En part, perquè era molt conscient de les seves minses opcions al respecte. I, en part també, perquè veient com havien caigut monstres com en Freddie, en Kurt o en Bob, la pressió —en el seu cas— era mínima. Portava prop de catorze anys en aquella mena d’olimp de velles glòries de la música i, la veritat, és que s’hi sentia força còmode. Però bé, si cantant unes cançonetes podia guanyar-se la rifa de tornar a la seva vida terrenal i retrobar-se amb la família, amb en Pep i la resta de companys i amics, què coi... Era una bona oferta!

Al darrera seu, tambalejant-se com aquella darrera bitlla que dubta entre caure o no caure, va trepitjar l’escenari l’Amy Winehouse. Des de que era allà l’Amy portava una vida força sana, però de tant en tant —quan alguna cosa trencava la dolça i relaxada rutina d’aquell edèn musical— no podia evitar beure més nèctar del compte. I aquella nit, òbviament, s’havia posat de nèctar dels déus fins les celles. En Carles la va subjectar de la cintura i li va cedir amablement el torn.

L’Amy va cantar un dels seus millors hits: “Love is a losing game”. Però, naturalment, el seu estat no era el més idoni per lluir-se. Tot i així, va aconseguir acabar-la sense caure a terra i, des de la taula del jurat, la Billie li va picar l’ullet en un evident signe de complicitat. Sortosament, en Carles tampoc va sortir malparat en el sorteig de temes i va poder oferir a l’audiència —i el jurat— un “Tren de mitjanit” gairebé impecable. Sens dubte, la decisió final del jurat seria complicada. Per una banda, l’Amy era considerada l’hereva contemporània de les grans dives del jazz i del soul dels cinquanta i dels seixanta. Però, òbviament, la seva interpretació havia estat —com a poc— discreta. I d’altrabanda, un complet desconegut que cantava en una llengua estranya, havia estat francament bé. Després d’uns minuts deliberant, el jurat va alçar les pissarretes amb els noms escollits. Com era de preveure, la Billie va votar per l’Amy. Però en Frank i en Ray ho van fer per en Carles. El cantant de Sau no s’ho podia creure.

Amb els noms d’en John Lennon, Michael Jackson, Whitney Houston, Janis Joplin i Carles Sabater al bombo de semifinals, el que tocava ara era fer el sorteig dels dos duels següents. Els dos primers noms extrets del bombo protagonitzarien el primer enfrontament i els dos següents, el segon. El cinquè i últim nom, en canvi, quedaria exempta i passaria directament a la gran final.

Extrets els noms del bombo, les confrontacions van quedar de la següent manera: en John i la Janis es veurien les cares en la primera semifinal i en Michael i la Whitney, a la segona. Miraculosament, en Carles va quedar exempta i assegurava la seva presència a la gran final. El de Sau, novament, no s’ho podia creure.

La Janis va sortir a l’escenari com si fos la nena de l’exorcista: absolutament fora de sí i bramant com una boja. El seu pas per la terra havia estat molt efímer i la seva estança al paradís la considerava francament avorridota. Volia tornar com fos a Califòrnia i faria tot el possible per aconseguir-ho. Aquell mitjamerda d’angleset no podia barrar-li el pas de cap manera. La primera dama blanca del rock es mereixia un respecte i, potser per això mateix, una crescudíssima Janis va creure que un parell de crits ben donats acollonirien el jurat i posarien els punts sobre las is.

En John, en canvi, va sortir la mar de tranquil. Sabia perfectament que la Janis era tot un mite i que aquell jurat cent per cent ianqui l’adorava. Però també sabia que el seu “Come together” era un tema excel·lent per donar guerra i que “Cry Baby”, el tema de la Janis, no era pas millor que el seu.

Després de donar-ho tot a l’escenari, però, arribava l’hora de la veritat. En John i la Janis van estar espectaculars però, en aquesta ocasió, la flema anglesa va vèncer la rebel·lia nord-americana i —contra tot pronòstic— els vots a favor d’en Frank i en Ray van facturar en John directament a la final. 

La segona semifinal no va ser menys. En Michael i la Whitney eren dos veritables monstres de la música negra i, cadascú en el seu gènere, eren els reis. Tot i així, la veu de la Whitney va captivar a en Frank i la Billie i el seu “I have nothing” va acabar passant per sobre del “Man in the mirror” del petit dels Jackson Five.

En John, la Whitney i el Carles es van convertir, doncs, en els tres finalistes. I només un d’ells, el guanyador/a, tindria el privilegi de prorrogar una vida terrenal prematurament caducada. A priori, la que tenia més opcions d’aconseguir-ho era la Whitney però, òbviament, aquest privilegi se l’havia de guanyar a l’escenari. I en John, a més, no estava disposat a tirar la tovallola. En Carles, per la seva banda, restava a l’expectativa. Si sent un perfecte desconegut havia aconseguit arribar a la final... perquè no la podia guanyar?

El primer en actuar va ser en John. A la final cadascú podia triar el tema propi que volgués i en John va apostar per un clàssic que sempre li havia funcionat molt bé: “Imagine”. Com no podia ser d’altra manera, els altres dos candidats van fer el mateix. La Whitney va escollir “I will always love you” i en Carles, naturalment, “Boig per tu”. Tres temassos que, com era d’esperar, tots tres finalistes van clavar com mai.

Finalitzades les actuacions, però, arribava el moment decisiu. El moment de que el jurat deliberés i emetés el seu veredicte. Quan tothom esperava que s’aixequessin per fer-ho, en Frank va agafar el micro i va dirigir unes breus paraules a l’audiència: “Amics, fins aquí arriba la nostra tasca. Ens ha costat sang, suor i llàgrimes haver de triar entre tant de talent per arribar a aquest punt. Recordeu que pel camí han quedat figures de la música com Kurt Cobain, Freddie Mercury, Nino Bravo, Amy Winehouse, Bob Marley, Michael Jackson o Janis Joplin. Figures que podrien haver arribat perfectament a la final i que, si no ho han aconseguit, ha estat per factors purament accidentals. Amb aquests tres finalistes, però, no ens veiem en cor de dictaminar qui ha estat millor. Tots tres han estat fantàstics. Fins i tot aquest... català? que cap de nosaltres coneixíem. Atorguem, doncs, el dret de decidir quin d’aquests tres artistes ha de tornar a la vida terrenal a l’únic que no pot equivocar-se. A Déu nostre senyor”.

Assegut al seu tro blanquinós i eteri, Déu va fer cara de falsa sorpresa, aixecà els braços i es dirigí a l’audiència: “Fills meus, jo tampoc sóc ningú per decidir quin d’aquests artistassos mereix el dubtós privilegi de tornar a la terra. Així doncs, la meva resolució serà del tot salomònica: declaro guanyador al que va morir més jove de tots tres. Ameeeen!”

I així fou com en Carles Sabater, sense haver fet res que no fessin els altres companys del gremi, es va trobar de nou a la terra. A Catalunya, primer, i ràpidament després a un remot i perdut poblet pesquer de Costa Rica. On absolutament ningú sabia qui era i on podia pescar i tocar la guitarra tot el dia sense que ningú l’emprenyés ni li preguntés què hi feia allà.

Per cert, probablement us preguntareu com és possible que en aquest selecte grupet de cantants morts abans d’hora no s’hagi inclòs a tot un mite com l’Elvis Presley. La resposta és molt fàcil: com gairebé tothom sospita, l’Elvis no és mort. I si no, pregunteu-li a Déu qui va guanyar la primera edició del Star Died Soon Festival. Elemental, no? 

Fills de gossa

Tothom sap que Peckinpah no fou, precisament, un mestre de la subtilesa. Títols com “Grup salvatge” o “Vull el cap d’Alfredo García”, per exemple, ho constaten abastament. Però si hi ha una pel·li del vell Sam que m’esparvera, que m’acoquina especialment aquesta és, sens dubte, “Gossos de palla”. El film que va obrir la veda de la ultraviolència a la dècada dels setanta i un dels primers que, conseqüentment, va ser capaç d’escandalitzar i portar la contrària a generacions i generacions d’espectadors sovint massa acostumats a estereotips cinematogràfics del tot codificats i previsibles.

Per aconseguir-ho, però, no n’hi va haver prou amb un bon guió. A “Gossos de palla” —com en d’altres ocasions— Peckinpah es va fer valer dels seus prodigiosos moviments de càmera, dels seus zooms endimoniats, del seu magistral domini de la càmera lenta per explicar-nos moltes coses sense la punyetera necessitat de diàlegs, de veus en off, de retòrica barata. Bàsicament, perquè d’això tracta el cinema, senyors. De saber emprar els silencis, d’aprofitar al màxims els recursos que ens ofereixen la música i el so, de treure-li el màxim suc possible al muntatge. I de moure la càmera, és clar. En el cas d’en Peckinpah, amb l’ímpetu i la passió d’un ballarí de tango. Amb mil·limètrica brusquedat. Tot plegat per sacsejar l’espectador amb un thriller “in crescendo” absolutament brutal. Sense escrúpols. Dels que m’agraden.

La pel·li d’en Peckinpah, d’altrabanda, és d’aquelles que dona per parlar-ne. Gairebé perfecta, de fet, per un cinefòrum de parròquia. Covardia, provocació, erotisme, misogínia, venjança, violència, dignitat... De tot una mica en una pel·li que transcorre en un poblet escocès habitat per una colla de malparits que déu n’hi do: borratxos, busca-raons, dropos, cràpules... Capaços, tots ells, de convertir en una autèntica bèstia al més pacífic i benèvol dels mortals. I després, és clar, l’Amy. Protagonista de la violació més ambigua mai presenciada en una gran pantalla.

El vell Sam ens ofereix, en definitiva, una autèntica lliçó de cinema. I és que, com bé afirmava un vell amic: “Cada cop que veig una nova pel·li d’en Pecki, menys valoro en Tarantino”.  

http://www.filmaffinity.com/es/user/rating/223042/731920.html

Català, mediterrani, europeu i ciutadà del món

El més que ve faré quaranta-cinc anys i mai, des de que tinc ús de consciència, m’havia sentit tan perseguit, injuriat, humiliat, menyspreat i amenaçat pel sol fet de sentir-me català. De fet, fins fa uns anyets, aquella rància i folklòrica Espanya de toros, tricornis i castanyoles em resultava gairebé simpàtica. Tan simpàtica com les pel•lícules d’en Paco Martínez Soria, la música de Fórmula V o els pallassos de la tele. Els meus pares eren gent treballadora, sense cap tipus de consciència política afí o radicalment contrària al règim que els va tocar viure, i us puc ben assegurar que mai em van inculcar cap tipus d’odi o rancúnia envers aquella grisa Espanya de pandereta que treia pit dels pantans que havia construït Franco, dels 12+1 d’Angel Nieto o del La, la, la de la Massiel. 

El que avui em demana el meu cos, el meu cap i la meva ànima —però— és una Catalunya lliure. Una Catalunya independent. Una Catalunya que no tingui políticament res a veure amb l’estat espanyol. Així de clar i així de senzill. No vull tenir res a veure amb una reialesa patètica, amb una classe política repugnant i amb un himne i una bandera que em fan caguera. N’estic fins als pebrots que vulguin anorrear la nostra llengua i que ens robin sistemàticament. Necessito, ja, que la meva nacionalitat es correspongui amb les meves arrels i els meus sentiments. Sobretot, tenint en compte, que el meu país posseeix tots aquells elements indispensables per poder ser considerat un estat: història, tradició, cultura, llengua pròpia i, sobretot, recursos més que suficients per viure dignament. 

El meu independentisme, tot i així, ha estat un independentisme que s’ha cuinat a foc lent. Amb els anys. Llegint, conversant i constatant —al carrer, a l’escola, a la universitat o als mitjans de comunicació— quina era la realitat i la situació política i social que m’envoltava. Tanmateix, no he estat mai un activista. I, possiblement, si el govern de l’estat espanyol hagués estat més intel•ligent i generós amb Catalunya, la meva consciència política no hagués ultrapassat mai les fronteres d’un nacionalisme light o, com a molt, d’un independentisme utòpic. 

Consti, a més, que tinc família andalusa. Com d’altres catalans la tenen a Galícia, Aragó, Extremadura o València. I entenc i respecto que ells se sentin andalusos i espanyols. Només faltaria! Però, a banda d’aquests vincles familiars i afectius i de la meva gran atracció pel sud d’Espanya, jo només vull ser català. Català, mediterrani, europeu i ciutadà del món. Tan difícil és d’entendre?

La música... i el cinema

Agradant-me com m’agrada la música i el cinema, no crec que ningú es sorprengui si admeto sense cap mena de reticència que una de les meves grans debilitats com espectador són els soundtracks cinematogràfics. O el que és el mateix: les bandes sonores. Entenent com a banda sonora, òbviament, la música que embolcalla qualsevol pel·li i que potencia i enriqueix, al mateix temps, qualsevol de les seves escenes o seqüències.

A partir d’aquí, permeteu-me que comparteixi amb tots vosaltres alguns dels meus soundtracks preferits. Com podreu observar, n’hi ha de tota mena. Alguns —composats, o no, per la pel·li en qüestió— funcionen perfectament com a temes musicals autònoms i absolutament independents del treball cinematogràfic. I d’altres, en canvi, esdevenen peces total i absolutament vinculades a las imatges que acompanyen.

Sigui com sigui, el que sí aconsegueixen tots aquests soundtracks és que el maridatge amb les escenes o seqüències escollides per l’ocasió sigui absolutament immillorable. Comproveu-ho!

2001: A SPACE ODISSEY (1968), d'Stanley Kubrick

Also sprach Zarathustra

Richard Strauss

A CLOCKWORK ORANGE (1970), d'Stanley Kubrick

Funeral of Queen Mary

Henry Purcell/Wendy Carlos

AMADEUS (1984), Milos Forman

Lacrimosa

W.A. Mozart

APOCALYPSE NOW (1979), de Francis Ford Coppola

The end

The Doors

BARRY LYNDON (1985), d'Stanley Kubrick

Words

The Christians

BLADE RUNNER (1982), de Ridley Scott

Love theme

Vangelis

BLUE VELVET (1986), de David Lynch

In dreams

Roy Orbison

BRAVEHEART (1995), Mel Gibson

Main theme

James Horner

C'ERA UNA VOLTA IL WEST (1968), de Sergio Leone

The man with a harmonica

Ennio Morricone

CINEMA PARADISO (1988), de Giuseppe Tornatore

Main theme

Ennio Morricone

DOCTOR ZHIVAGO (1965), de David Lean

Main theme

Maurice Jarre

EXCALIBUR (1981), de John Boorman

Carmina Burana

Carl Orff

EXODUS (1960), d'Otto Preminger

Main theme

Ernest Gold

EXOTICA (1994), Atom Egoyan

Everybody knows

Leonard Cohen

FULL METAL JACKET (1987), Stanley Kubrick

These boots are made for walking

Nancy Sinatra

GALLIPOLLI (1981), de Peter Weir

Adagio in G Minor

Tomasso Albinoni

GLADIATOR (2000), de Ridley Scott

Now we are free

Lisa Gerrard / Hans Zimmer

HIGH NOON (1950), de Fred Zinnemann

Do not forsake oh my darling

Dimitri Tiomkin

IL BUONO, IL BRUTTO, IL CATTIVO (1966), de Sergio Leone

Main theme

Ennio Morricone

IN THE MOOD FOR LOVE (2000), de Wong Kar Wai

Yumeji's theme

Shigeru Umbayeshi

JACKIE BROWN (1997), de Quentin Tarantino

Across 110th street

Bobby Womack

JAWS (1975), d'Steven Spielberg

Main theme

John Williams

JOHNNY GUITAR (1954), de Nicholas Ray

Johnny Guitar

Victor Young / Peggy Lee

KILL BILL I (2003), de Quentin Tarantino

Don't let me be misunderstood

Santa Esmeralda

LAWRENCE OF ARABIA (1962), de David Lean

Main theme

Maurice Jarre

MANHATTAN (1979), de Woody Allen

Rhapsody in blue

George Gershwing/Benny Goodman

MIDNIGHT COWBOY (1969), de John Schlesinger

Everybody's talkimg

Harry Nilsson

ONCE UPON A TIME IN AMERICA (1984), de Sergio Leone

Main theme

Ennio Morricone

OUT OF AFRICA (1985), de Sydney Pollack

Main theme

John Barry

PAINT YOUR WAGON (1969), de Joshua Logan

I was born under a wandering star

Lee Marvin

PER QUALCHE DOLLARO IN PIÙ (1965), Sergio Leone

Main theme

Ennio Morricone

PER UN PUGNO DI DOLLARI (1964), Sergio Leone

Main theme

Ennio Morricone

PLATOON (1986), d'Oliver Stone

Adagio for strings

Samuel Barber

PSYCHO (1961), d'Alfred Hitchcock

Main theme

Bernard Herrmann

PULP FICTION (1994), de Quentin Tarantino

Son of a preacher man

Dusty Springfield

RAIDERS OF THE LOST ARK (1981), d'Steven Spielberg

Main theme

John Williams

RISKY BUSINESS (1983), de Paul Brickman

Old time rock'n'roll

Bob Seger

ROCKY (1976), de John G. Avildsen

Gonna fly now

Bill Conti

SCHINDLER'S LIST (1993), d'Steven Spielberg

Main theme

John Williams

STAR WARS (1977), de George Lucas

Main theme

John Williams

THE DEER HUNTER (1978), de Michael Cimino

Cavatina

Stanley Myers

THE EXORCIST (1973), de William Friedkin

Tubular Bells

Mike Oldfield

THE GODFATHER (1972), de Francis Ford Coppola

Main theme

Nino Rota

THE MISSION (1986), de Roland Joffé

Main theme

Ennio Morricone

THE PIANO (1993), de Jane Campion

Main theme

Michael Nyman

THE WAY WE WERE (1973), de Sydney Pollack

The way we were

Barbara Streisand

THEMA & LOUISE (1991), de Ridley Scott

End Credits

Hans Zimmer

TOTAL RECALL (1990), Paul Verhoeven

First dream

Jerry Goldsmith

ULTIMO TANGO A PARIGI (1972), de Bernardo Bertolucci

Main theme

Gato Barbieri

WEST SIDE STORY (1960), de Robert Wise i Jerome Robbins

Maria

Leonard Bernstein

Per gustos, colors

A priori, no em considero —francament— una persona xenòfoba o racista. La veritat és que sempre he cregut que la raça humana té les seves virtuts i els seus defectes i que cap d’aquests condicionaments són exclusius d’un color de pell determinat. Tot i així, he de reconèixer que de preferències en tinc. I si hi ha una raça en concret que aprecio i admiro especialment, aquesta és la negra.

De raons, òbviament, en tinc vàries. Algunes més objectives i d’altres, no tant. Però, bé, no crec —en qualsevol cas— que aquesta reflexió tingui per objectiu justificar o fer apologia del que esdevé, senzillament, una predilecció personal. Així doncs, permeteu-me expressar perquè m’atrau tant la raça negra i perquè —sense menysprear les altres— l’hi professo un afecte especial.

Físicament, per començar, estem parlant d’una raça privilegiada. I no tant sols perquè els seus membres acostumen a ser més forts i resistents que els d’altres races si no perquè, a més, la seva complexió anatòmica també acostuma a ser molt més esvelta, fibrada i atlètica. Particularitats, totes elles, que proporcionen als cossos d’homes i dones negres —en termes generals— una estètica molt més harmònica, elegant i atractiva. I si no, fixeu-vos en la “perxa” d’esportistes de diferents èpoques com en Jesse Owens, en Bob Beamon, en Pelé, en Muhammad Alí, en Carl Lewis, en Magic Johnson, en Michael Jordan, en Kobe Bryant, en Usain Bolt, en Tiger Woods, en Javier Sotomayor, l’Edwin Moses, la Florence Griffith, la Jackie Joyner, la Wilma Rudolph, la Marie Jose Perec, les germanes Venus i Serena Williams o la Merlene Ottey... Sobren les paraules, no?

Òbviament, però, aquest simptomàtic plus pel que fa a la bellesa corpòria no tant sols és patrimoni dels esportistes, per descomptat. El cinema, la música i la moda —per exemple— ens ofereixen, a banda de talent, envejables presències físiques com les de la Halle Berry, en Denzel Washington, en Will Smith, la Rosario Dawson, en Sidney Poitier, en Seal, la Beyoncé Knowles, la Whitney Houston, la Sade, l’Alicia Keys, la Leona Lewis, la Rihanna, la Iman, la Tyra Banks, la Naomi Campbell i un llarg etcètera.

Un altre dels aspectes que més valoro i admiro de la raça negra és l’enorme carisma i personalitat que, en qualsevol àmbit, destil·len clara i meridianament els seus líders. Des de dirigents com en Martin Luther King, en Nelson Mandela, en Desmond Tutu, en Malcolm X, l’Oprah Winfrey, en Jessee Jackson, en Don King, en Quincy Jones o, naturalment, en Barak Obama fins a actors i actrius com la Whoopi Goldberg, en Morgan Freeman, en Samuel L. Jackson, en Forest Whitaker, en Lawrence Fishburne, en Wesley Snipes, l’Eddie Murphy o icones de la música com en Bob Marley, en Jimi Hendrix, en Michael Jackson, en Ray Charles, l’Aretha Franklin, en Louis Armstrong o en Marvin Gaye. I aquí volia arribar: a l’àmbit musical. Inqüestionablement, el que més m’atrau i em fascina d’aquesta raça. Començant pel gospel i els espirituals negres fins acabar amb les darreres tendències del soul i del funk més contemporànies. Principalment, pel característic so de les seves veus, és clar. Però també, òbviament, pel tempo i les harmonies de la seva vessant instrumental. I aquí la llista esdevé, ja em perdonareu, gairebé interminable: Stevie Wonder, James Brown, Sam Cooke, Otis Reding, Chuck Berry, Little Richard, Bill Withers, Wilson Pickett, Bobby Womack, Curtis Mayfield, B.B. King, Muddy Waters, John Lee Hooker, Barry White, Lionel Ritchie, Prince, Lenny Kravitz, George Benson, John Coltrane, Miles Davis, Duke Ellington, Ella Fitzgerald, Bilie Holiday, Etta James, Sarah Vaughan, Tina Turner, Nina Simone, Diana Ross, Dionne Warwick, Gladys Knight, Dee Dee Bridgewater, Gloria Gaynor, Roberta Flack, Donna Summer, Tracy Chapman, Smokey Robinson & The Miracles, Sam and Dave, The Temptations, The Impressions, The Supremes, The Ronettes, The Spinners, Sister Sledge, Boney M, Chic, Earth, Wind & Fire i els que em deixo.  

En fi, que els negres són la canya i els envejo en tots els aspectes. Fins i tot, en el seu color de pell. Paraula de blanquet.

La dansa de la mort

La música m’encanta, m’apassiona, però si hi ha quelcom que m’agrada tant o més que la música és el cinema. I tant m’agrada el cinema que, durant cinc anys, vaig estar escrivint un munt de crítiques en un web que s’anomena FilmAffinity.

FilmAffinity és —pels qui no el conegueu— un prestigiós web de cinema d’àmbit estatal que et permet votar pel·lícules, escriure crítiques, votar les dels demés, seguir als usuaris que més t’agraden i emmagatzemar i/o classificar tot el que veus i escrius mitjançant diferents filtres. El problema de FilmAffinity, però, és que només pots escriure en castellà. I tot i que estimo i respecto moltíssim la llengua castellana, des d’un temps ençà el que m’he proposat és escriure prioritàriament en català.

Per aquest motiu, doncs, m’he decidit a traduir algunes de les meves crítiques al català. Òbviament, no totes. Entre d’altres coses perquè en tinc més de sis-centes. I algunes, a més, força dolentes. Però provaré de traduir, poc a poc, les que més m’agraden. Les que més m’agraden i les que més han agradat als demés, és clar. Al cap i a la fi, els lectors són els que manen, no?

Ah, em deixava una cosa. A FilmAffinity el meu sobrenom és Taylor. I no perquè m’agradi anar ben vestit precisament si no perquè Taylor —un dels herois de la meva infantesa— era el nom del protagonista d’una de les meves pel·lis predilectes: “El planeta dels simis”.

Us deixo, doncs, amb la meva primera crítica en català. De la pel·li "Fins que li va arribar l'hora" (Once upon a time in the west, 1968), d'en Sergio Leone: 

"La dansa de la mort"

“Centaures del desert”, “Rio Bravo”, “Grup salvatge”, “Sense perdó”... excel·lents westerns tots ells. Magnífics, irrepetibles... Sublims, fins i tot.

En el meu particular santuari cinèfil, però, hi ha un western per sobre de tots ells. Un western incommensurable. Una obra mestra. Un 10. Sense pal·liatius.

M’estic referint, sens dubte, a “Once upon a time in the west”. El western que més em va marcar d’adolescent. Ben bé com si fos un vedell. A sang i foc. Proporcionant-me, des d’aquell moment, les beceroles necessàries per convertir-me en una mena d’empedreït cinèfil fins a la fi dels meus dies.

I és que de debò us asseguro que la pel·li d’en Sergio Leone dona per això i molt més. No només perquè es tracta d’una de les obres més rodones i madures d’un cineasta que sempre va anar de menys a més, si no també perquè amb “Once upon a time in the west” l’italià va fer callar com a putes a totes aquelles veus que, des de la crítica oficial, tant el van menysprear durant els seus inicis. Una reacció, per cert, que ja es va començar a percebre quan va enllestir la trilogia del dòlar i, més encara, quan —amb la seva següent pel·lícula— decidia oficiar solemnement la inexorable i definitiva extremunció de l’spaghetti-western.

Podria haver-ho fet per la via ràpida, és clar. Fotent-li al subgènere un parell de trets a boca de canó com hagués fet qualsevol cowboy amb el seu cavall malferit. Però, no. Això ho hagués fet Ford, però Leone mai. I el que Leone va decidir escenificar —conseqüentment— fou una lenta i agònica dansa de la mort. Òbviament, amb la col·laboració d’un antic amic de la infància: l’insigne compositor Ennio Morricone. 

Recomano, doncs, que tots aquells que mai hagin experimentat el famós “efecte Stendhal” i vulguin saber de què va vegin i gaudeixin aquesta pel·li. Sense nervis. Sense presses. Degustant-la plàcidament. Seqüències com l’arribada de la Jill a l’estació de Flagstone o el duel final entre Harmònica i Frank són —a més d’antològiques— excel·lents testimonis de com i de quina manera es poden estimular sensibilitats tant cavernàries com la meva. Comproveu-ho. 

http://www.filmaffinity.com/es/user/rating/223042/100958.html

Davanter centre

Corria l’any 2014 quan les ferotges i despietades conseqüències de la crisi econòmica van obligar a la majoria de clubs de futbol espanyols a prendre tot un seguit de mesures per mirar de mantenir la seva estabilitat financera. Així doncs, a banda de retallar els sobredimensionats sous dels jugadors i de filar molt prim en qualsevol operació milionària, el Barça va decidir llavors emprendre una sèrie d’iniciatives del tot innovadores per generar nous ingressos. De totes elles, la més lucrativa fou, alhora, la més polèmica i arriscada. La van anomenar “davanter centre”.

El bonus “davanter centre” permetia a qualsevol soci del Barça —d’entre 18 i 65 anys— jugar, com a capità i davanter centre de l’equip, els últims cinc minuts de qualsevol partit disputat pels blaugranes. Òbviament, el bonus “davanter centre” no estava a l’abast de qualsevol butxaca. El preu base eren 500.000 € i només el destí (o el que era el mateix, un rigorós sorteig) podia determinar si el comprador del bonus acabaria jugant uns setzens de copa... o la final de la Champions. Un caprici per a milionaris, en definitiva, que podia aportar anualment a les malmeses arques blaugranes uns 25 milions d’euros de mitjana. Sens dubte, una bona pessigada.

La mesura de la directiva culé, però, no va estar exempta de polèmica. I els primers que varen manifestar el seu desacord foren els jugadors. Entenien perfectament que la iniciativa suposava una injecció econòmica molt interessant i necessària pel club però creien també que aquesta mena d’intrusisme professional posava en risc el seu esforç, desvirtuava la competició i prostituïa, d’alguna manera, el seu ofici. Tot i així, la plantilla del primer equip va acabar acceptant la proposta i, immediatament, van començar a entrenar noves tàctiques per mirar de pal·liar aquest inesperat desavantatge.

Sortosament, el primer partit de Lliga amb “davanter centre” convidat, fou tot un èxit. En primer lloc, perquè quan l’Andreu Corderroure —un cardiòleg gironí de cinquanta-nou anys— va saltar al camp, el Barça ja guanyava 4 a 0 contra el Getafe. I en segon, perquè quan la resta d’equips van conèixer la iniciativa del Barça, tots la van acabar posant en pràctica en els tres o quatre següents partits.

En Roc Malabava era un d’aquells afortunats socis del Barça que podia permetre’s el luxe de destinar mig milió d’euros per gaudir de cinc minuts de glòria al costat dels Messi, Xavi, Iniesta i cia. Amb quaranta-cinc anys acabats de fer, en Roc era un home de negocis que havia fet fortuna durant l’època de la bombolla immobiliària i que havia estat prou espavilat per diversificar les seves inversions en d’altres sectors més estables i lucratius abans que s’acabés el xollo del totxo. Un “self made man” a la catalana, en resum, amb una capacitat adquisitiva més que suficient per poder-se finançar el seu somni i atorgar-li a l’equip —durant els seus cinc minutets de glòria— aquell punt de mala llet que ell, personalment, tant trobava a faltar des dels temps d’en Hristo Stoichkov.

Mentre les jornades s’anaven succeint i el seu nom no apareixia al sorteig previ a cada encontre, en Roc anava alimentant l’esperança de poder intervenir en aquell tram de la temporada en el que el Barça s’ho jugava tot: d’abril a juny. El que no s’imaginava ni en els seus somnis culés més calents, però, és que el Barça acabaria classificant-se per jugar la final de la Champions i que ell, precisament ell, seria l’únic jugador no professional en disputar-la.

Arribat el gran dia, en Roc estava excitat. Eufòric. Pletòric. Però no nerviós. Gens ni mica. En Roc Malabava era un home molt acostumat a viure situacions de gran pressió i aquella final (tot i jugar-la al Santiago Bernabéu contra tot un os com el Bayern de Munich) no li treia el son. En part, perquè confiava plenament en l’equip. I en part, també, perquè volia pensar que —passés el que passés— la seva intervenció al camp no havia de perquè esdevenir determinant en cap sentit. Tot i així, el preocupava com i de quina manera el rebrien afeccionats i jugadors. A l’últim partit de Lliga el Barça havia deixat escapar dos puntets a l’estadi en desaprofitar Joan Picatort una claríssima ocasió de gol en el temps de descompte mentre que a semifinals de copa l’equip blaugrana havia perdut l’eliminatòria quan en Ricard Talòs havia comès un innecessari penalty trenta segons després d’haver trepitjat la gespa en substitució de Carles Puyol. Uns maleïts precedents que no convidaven a pensar, precisament, en una emotiva i sorollosa ovació de benvinguda. 

Quan va ser el moment, però, en Roc es va desentendre de totes aquestes circumstàncies i va saltar al camp com un gos rabiós. Bàsicament, a més, perquè el resultat que reflectia el marcador era del tot advers. I és que, tot i que el Barça havia començat bé el partit marcant per mitjà de Messi al minut 7, el Bayern havia capgirat el resultat amb gols d’Schweinsteiger i Mario Gómez i havia ofert, durant gairebé tota la segona part, un recital de joc ofensiu absolutament espectacular. Amb aquest panorama, doncs, no s’hi valien mitges tintes. I un home de negocis com en Roc Malabava no estava disposat a malbaratar mig milió d’euros per fer el ridícul. Sobretot, si estava a les seves mans fer alguna cosa.

Al minut 85 i 10 segons, doncs, en Roc saltava a la gespa del Santiago Bernabéu en substitució de Pedro. Sense fer cap tipus de concessió, en Roc va reclamar-li el braçalet de capità a en Carles Puyol, se’l va posar, i —acte seguit— va començar a gesticular als seus companys perquè avancessin línies. En Xavi, en Messi i l’Iniesta se’l van mirar amb cara de perplexitat però, gairebé a l’instant, van endevinar l’estratègia d’en Roc. Si existia alguna possibilitat de trencar la inexpugnable teranyina bavaresa era, sens dubte, mitjançant Roc Malabava. I així, de seguida que en Xavi va veure el forat a la zona lliure de marca on es movia en Roc, li va enviar una de les seves meravelloses passades a l’espai.

Conscient que la passada anava per ell, en Roc va esperar a arrencar en posició correcta i va esprintar tot el que va poder per arribar a l’esfèrica en condicions. Afortunadament, en Roc es mantenia en bona forma i, tot i l’esforç de l’esprintada, va ser capaç de fer avançar la pilota uns quants metres més amunt amb un parell o tres de tocs. Quan es va veure Neuer al damunt, però, va dubtar entre xutar al pal llarg o provar de fer-li una vaselina. Unes fraccions de segons que va aprofitar Dante, el central brasiler del Bayern, per escombrar-lo sense contemplacions i enviar la pilota a corner. Cruixit com si li hagués passat un tren de rodalies pel damunt, en Roc es va aixecar tan ràpid com va poder i es va situar al centre de l’àrea mentre Xavi es preparava per treure el corner. Contra tot pronòstic, el de Terrassa va penjar la pilota a l’olla i, tot i que en Dante no va parar d’etzibar-li cops de colze i agafar-li la samarreta tota l’estona, en Roc va saltar tot el que li va permetre el seu metre vuitanta-dos centímetres i va aconseguir pentinar l’esfèrica cap al segon pal, d’on en Puyol va irrompre com un brau venint del darrera per connectar un cop de cap potent i col·locat que va acabar —ara sí— al fons de la xarxa. Faltava un minut pels noranta reglamentaris i el Barça, miraculosament, havia aconseguit el gol de l’empat.

Com si d’una victòria es tractés, però, els jugadors del Barça s’amuntegaren al damunt d’en Roc i d’en Puyol per felicitar-los. “El partit és viu, hòstia!”, bramà en Roc traient-se’ls de sobre. “Qui vol anar a la pròrroga? Ells o nosaltres? Som-hi, collons!”.

Amb tres minuts d’afegit i l’adrenalina pels núvols, en Roc va agafar ell mateix la pilota i la va dur, tot corrent, al cercle central. Òbviament, en Xavi, Messi, Iniesta, Puyol i companyia varen seguir l’exemple del seu “nou” capità i es posicionaren on els corresponia. La primera jugada alemanya fou llarga. Schweinsteiger, sense presses, es va dedicar a anar combinant amb Robben i Müller, donant a entendre amb el seu joc que evitar un altre gol sorpresa i arribar a la pròrroga constituïa, sens dubte, el màxim objectiu al que en aquell moment aspiraven els bavaresos. Però el Barça, esperonat per un Roc Malabava que semblava el William Wallace de “Braveheart”, no volia renunciar a un últim i definitiu atac. I així, quan menys s’ho esperaven els de Munich, en Busquets va interceptar una passada del rival i la va donar a en Xavi perquè aquest, amb un parell de tocs, l’enviés a l’àrea d’influència d’en Jordi Alba, qui va pujar la banda com una moto fins que Boateng, sense pietat, el va caçar pel darrera quan anava a centrar.

Com era d’esperar, l’àrbitre va expulsar Boateng amb vermella directa. I com era d’esperar, també, les protestes alemanyes van esgarrapar al partit un parell de minutets més. Els suficients perquè l’àrbitre italià pités el final del partit després de picar la falta. Però, abans, s’havia de picar. Una falta que picaria Xavi i que suposava, òbviament, l’última oportunitat del Barça per guanyar el partit.

Amb gairebé tot l’equip a l’àrea del Bayern i sense angle per tirar directament a porta, en Xavi va penjar la pilota a l’olla. En aquesta ocasió el cop de cap fou defensiu. D’en Dante, concretament. Però el seu rebuig el va recollir Iniesta que, de primeres, va habilitar l’únic home lliure de marca: en Roc Malabava. Amb la pilota als peus i sense saber que fer-ne, en Roc la va trepitjar com si fos un jugador de futbol sala i li va ensenyar a en Lahm, el jugador alemany que tenia més proper. Confiat de poder-li prendre l’esfèrica netament, en Lahm va estirar la cama més del compte i, tot just quan en Roc amagava la pilota, el peu dret de l’alemany impactava sobre el turmell del davanter blaugrana. Penalty! La cridòria germànica al Santiago Bernabéu es va fer insuportable.

La normativa, en qualsevol cas, era clara: qualsevol usuari del bonus “davanter centre” que provoqués un penalty a favor tenia la ineludible obligació de picar-lo sí o sí. Sense pensar-s’ho dues vegades, doncs, en Roc va col·locar la pilota al punt de penal i va esperar que l’àrbitre donés via lliure al llançament. Mentrestant, en Neuer se li va acostar i, amb un somriure de prepotència total i absoluta, li va dir: “Den verwandelst du nicht mal betrunken” (“No me’l fots ni borratxo”). En Roc va aixecar la mirada i en un alemany gairebé impecable li contestà: “Dann solltest du ihn besser halten. Sonst blamierst du dich vor ganz Europa” (“Doncs ja cal que el paris. Si no, seràs la riota de tota Europa, imbècil”).

En Roc es va distanciar unes passes i va agafar aire. Normalment era un home molt segur de sí mateix però, naturalment, no era un futbolista professional. Aquell mateix matí, per exemple, havia assajat alguns trets a porta amb en Pinto i, de 10 xuts, només havia aconseguit marcar-li un gol. Dels altres nou, cinc havien anat fora i quatre els havia aturat el porter suplent del Barça sense gaires dificultats. I aquesta conjuntura, com era normal, el molestava i molt. No pel fet de posar-se o no nerviós o de tenir por a fer el ridícul enviant la pilota als núvols. El que el cabrejava profundament era perdre... o no poder guanyar. I en aquell moment, amb tota franquesa, no les tenia totes.

Quan en Roc va iniciar la carrereta prèvia al xut decisiu encara no tenia clar si apuntar a la dreta o a l’esquerra. De fet, l’únic que tenia clar és que havia de xutar a trencar. Com ho acostumava a fer un dels seus ídols d’infantesa: en Johann Neeskens. Un tio amb pit i collons. Com ell. I posats a trencar-la... perquè no fer-ho apuntant al ninot?

Amb tota la seva mala hòstia, doncs, en Roc Malabava va colpejar la pilota. Al centre, allà on la gegantina estampa d’en Neuer no semblava deixar cap resquícia. I el malparit, a més, no es va moure. Com si li hagués llegit el pensament. Però va flexionar les cames. Un xic avall només. El suficient perquè la canonada d’en Roc, que anava adquirint alçada, escapés de l’àrea d’influència dels seus palmells. Uns palmells que, estirats del tot, només van poder fregar amb la punta dels dits una pilota que va picar contra la xarxa germànica amb aquella mena d’espetec elèctric tan peculiar. El de la victòria. 

Deixa’m que t’ho expliqui, carinyo

En Feliu Botifoll era un d’aquells clàssics patrons de la vella escola. Fill d’una coneguda i benestant família terrassenca, en Feliu havia estudiat enginyeria industrial a la seva ciutat i era el típic senyoret que vestia americana i corbata tan a l’estiu com a l’hivern i que ni un sol dia, des de que era adult, havia deixat d’afaitar-se o enclenxinar-se abans de sortir de casa.

Aquell dilluns al matí, però, mentre conduïa cap a la seva empresa —impecablement afaitat, enclenxinat i empolainat— en Feliu va recordar que no havia orinat abans de sortir de casa. “Que estrany! —va pensar— Si és el primer que faig quan em llevo!”. Però no, aquell matí no ho havia fet. I no perquè se n’hagués descuidat, per descomptat, si no perquè quan havia de fer-ho, ni una sola gota de micció va fer acte de presència a l’arronsat extrem de la seva esmorteïda titola. “Què hi farem! —es va dir a sí mateix— Ja pixaré a la fàbrica!”.

Uns quilòmetres abans d’arribar, tot i així, va començar a notar que la bufeta no era del tot buida i que potser, si s’hi posava, aconseguiria fer un pipí com Déu mana. “I si em paro a la carretera i provo de fer-ho entre els pins? —es va plantejar— Bah, deixem-ho córrer. Ja ho faré tranquil·lament a la fàbrica. De fet, només em queden 10 quilòmetres...”

Cinc quilòmetres abans d’arribar al polígon on tenia la fàbrica d’extintors que havia heretat del seu pare, en Feliu va notar com el seu flamant BMW perdia potència poc a poc fins que, com qui no vol la cosa, va quedar definitivament parat a la vorera. “Merda d’electrònica! —va remugar en Feliu— Abans això no passava, collons!”. Instintivament, es va descordar el cinturó de seguretat, va obrir la porta del BMW i va sortir a fora mentre es regirava les butxaques buscant el mòbil per trucar al RACC. “Merda! —exclamà— I ara això com va?”. La seva filla li havia regalat l’últim Iphone del mercat el dia abans i, tot i que ella havia fet mil i un esforços per explicar-li a son pare com funcionava, ni se l’havia escoltada. “No m’atabalis, Roseta, demà ja me l’estudiaré amb calma!”, li etzibà. Total, que ni se l’havia mirat... ni l’havia posat a carregar. I ara, quan més el necessitava, ni sabia com funcionava... ni gota de bateria tenia. “Merda d’electrònica! —exclamà per segona vegada— En fi, farem una pixaradeta i esperarem que pari algú!”.

De sobte, quan ja s’havia descordat la bragueta i es disposava a desfogar-se contra el piló quilomètric que tenia al davant, un tràiler portuguès va passar fregant-li l’esquena a tota pastilla i li va clavar dos cops de clàxon (un de curt i un de llarg) que, a més d’estroncar-li total i absolutament aquell primer intent de micció, li va posar els ous per corbata. “La mare que et va parir!” va cridar inútilment en Feliu. El xofer portuguès, òbviament, ni el va sentir... ni es va parar.

Assegut sobre el piló que pretenia mullar, doncs, en Feliu va esperar que el seu cor recuperés el ritme de bategada habitual i que, de passada, alguna ànima caritativa s’oferís a portar-lo a la fàbrica. Però els minuts s’anaven succeint i cap dels cotxes que passaven pel seu davant semblava donar-se compte del seu ensurt. Quan ja s’havia decidit a gesticular i a fer tot el possible perquè algú s’aturés a auxiliar-lo d’una punyetera vegada va notar —en aixecar-se del piló— una lleugera punxada a la bufeta. “El primer és el primer” va dir-se a sí mateix. I girant-se d’esquena a la carretera, es va tornar a descordar la bragueta i va introduir els dits a l’obertura dels calçotets per airejar la seva pansida titola i remullar, ara sí, aquell puto piló. A punt d’obrir l’aixeta, però, una sorollosa frenada sobre la grava de la vorera l’obligà —a corre-cuita— a amagar-se el membre i apujar-se la cremallera abans de girar-se per veure qui era el cabró que havia tornat a tallar-li la pixera.

En Feliu es va girar lentament, fent veure que treia el mòbil de la butxaca per agafar una trucada, i alçà la vista. Davant seu tenia una atrotinadíssima furgoneta que li era familiar però que, en aquell moment, no sabia reconèixer. “Zañó Faliu! Qué paisa, compare! No zabrá quedao tirao, no?”. L’autor d’aquella pregunta, ara sí, tenia nom i cognom: Miguel Montoya. El gitano que acostumava a recollir els plàstics i cartrons de la seva fàbrica. En Miguel anava, com sempre, amb la seva dona i els seus tres fills a la furgoneta. “Zuba, hombre, que Miguel le lleva donde usté quiera, cohone!” li va dir. I sense pensar-s’ho dues vegades, en Feliu va pujar dalt d’aquell munt de ferralla amb rodes i es va recol·locar, com va poder, entre la Trini —la dona d’en Miguel— i els seus tres marrecs. 

“Cinc minuts” —va calcular en Feliu— “Cinc minuts i seré a la fàbrica”. El que no s’imaginava gens en Feliu és que aquell senzill i breu trajecte de cinc minuts s’allargaria una mica més del compte i que ni en somnis arribaria a temps per desorinar-se, primer, i per rebre puntualment, després, la delegació nord-americana que havia de visitar la seva empresa per concretar una important comanda d’extintors de línia retro que el mateix Feliu havia dissenyat per una de les cadenes hoteleres més importants dels Estats Units.

El motiu de l’esmentat retard fou la furgona dels Mossos amb el que l’atrotinada Mercedes d’en Miguel es va trobar al següent revolt d’on en Feliu s’havia quedat tirat. De res va servir que en Miguel frenés per alentir la velocitat (i perquè, de passada, el seu fill mitjà li taqués de batut de cacau la camisa a en Feliu) ni que posés cara de no haver trencat mai un plat en veure els agents. Com era previsible, els Mossos van parar el vehicle d’en Miguel i, un d’ells, s’hi va acostar. “Vostè sap que a la cabina només hi poden anar tres persones?” —inquirí l’agent dirigint-se a en Miguel— “Els nens també compten?”, contestà el gitano.

El que va succeir a continuació fou digne d’un d’aquells documentals sensacionalistes ianquis que tan d’èxit tenen a la tele. Ja sabeu: discussió, crits, plors, nervis i, finalment, inspecció de la càrrega d’en Miguel on —a banda de cartrons, ferralla i andròmines vàries— els Mossos hi van trobar dos-cents quilos de coure de dubtosa procedència.

“Escolti, agent, jo no hi tinc res a veure amb tot això. He patit una averia i el meu cotxe...” —intentà justificar-se en Feliu— “No em vinguis amb històries, espavilat, que tens una pinta de mafiós que no te l’acabes”, replicà el Mosso. I, acte seguit, en Feliu, en Miguel, la Trini i els tres nens foren obligats a pujar a la furgona policial.

De camí a la comissaria, en Feliu continuava intentant convèncer els agents de la seva innocència. Notava la bufeta inflada com una pilota de bàsquet i cada vegada que la furgona enganxava un sotrac el dolor a la part baixa del ventre es feia més i més insuportable. “Agent, falta gaire per arribar? He d’anar al servei...”, inquirí en Feliu. “Ara ens agafa la cagarel·la, no?” —va respondre el Mosso que no conduïa— “Haver-t’ho pensat abans de delinquir, caracul!”.

Un cop a comissaria, en Feliu va dubtar uns instants si trucar primer a l’empresa per informar de la situació i fer venir el seu advocat o córrer com un desesperat cap al servei. Uns instants que Miguel va aprofitar per ocupar l’únic wàter públic disponible i que van obligar a en Feliu a trucar a la seva secretària mentre esperava, retorçant-se com un calamar a la planxa, que el gamarús d’en Miguel no tardés massa en acabar d’estucar la porcellana de l’inodor.

Sortosament, deu minuts després de fer la trucada de rigor, en Badal —el seu advocat— ja era a comissaria i, en un tres i no res, el va treure d’aquell embolic. En Feliu, però, seguia tenint una prioritat: pixar. Si no pixava aviat, s’ho faria a sobre. I un home com en Feliu Botifoll no s’ho podia permetre. Colpejant la porta del servei com un possés, va fer un darrer intent per obligar en Miguel a desallotjar la tassa. “Migueeeel, malpariiit, surt ja d’una puta vegada o t’escanyaré amb les meves pròpies mans, redéu!”, li va pregar. Però va resultar en va. En Miguel no semblava tenir cap pressa i ni tan sols es va molestar en respondre.

Així doncs, tacat, suat i pàl·lid com un cadàver, en Feliu va sortir de comissaria sense haver aconseguit fer l’únic que ara mateix l’urgia a la seva puta vida: pixar. Instintivament, va fer el gest de baixar-se la cremallera per regar un ficus que hi havia a l’entrada, però en Badal el va agafar per les espatlles i, amb l’ajuda del seu metre noranta i cent vint quilos de pes, el va fer pujar —d’una revolada— al Volvo en marxa on esperava en Maurici, el seu gendre. El marit de la Consol, la seva filla gran. “Sogre, els americans ja fa més d’una hora que esperen!”, li va comunicar en Maurici amb cara de gilipolles. “I jo fa més de deu hores que no pixo, babau. Posa la directa i para immediatament al primer bar que trobis, collons!”, bramà en Feliu mentre es subjectava els baixos.

A la següent cantonada, hi va aparèixer un bar. Casa Tomás, deia el rètol. En Feliu baixà del cotxe com un esperitat i va entrar al local cridant: “El servei? On és el servei?”. L’home calb i desdentegat que hi havia a l’altre cantó de la barra va aixecar la mirada i, sense alçar la veu, li va dir: “Això no és un servei públic, mestre. Què vol prendre?”. En Feliu va respondre sense pensar-s’ho: “Un cafè! Un cafè, si us plau!”. En Tomàs, l’home calb i desdentegat de la barra, va contestar: “La màquina de cafè s’ha espatllat, mestre. El puc servir en una altra cosa?”. “Doncs posi’m una canya, o una fanta... Però deixi’m anar al lavabo, per Déu!”, suplicà en Feliu. “D’ampolla o de barril?”, insistí en Tomàs. “Posa’m el que vulguis, desgraciat, però diguem on és el fotut lavabo, punyetes!”, exclamà en Feliu. De sobte, en Tomàs s’ajupí i va treure un garrot de darrera el mostrador. “Però qui t’has cregut que ets, bocamoll? En Robert de Niro? Fot el camp del meu bar abans que cridi a la policía, pingüí de merda!”. Òbviament, en Feliu no va necessitar més explicacions i, mut i capcot, va sortir d’aquell maleït antre cames ajudeu-me i —sense deixar de subjectar-se els baixos— va pujar altre cop al Volvo en marxa on l’esperaven en Badal i en Maurici.

De camí cap a la fàbrica, en Feliu va intentar desorinar-se un parell o tres de cops. Tenia la bufeta a punt d’esclatar i no podia aguantar ni un minut més. Tot i així, cada vegada que provava de baixar-se la cremallera, en Badal li subjectava les mans i li deia: “Una mica de paciència, Senyor Feliu, que de seguida arribem a la fàbrica, home!”.

Amb la bufeta com un globus sonda i l’esfínter a parir panteres, en Feliu va baixar del Volvo disposat a fer els cent metres tanques, si calia, per arribar al servei de la seva oficina i poder canviar l’aigua a les olives d’una vegada per totes. El que no s’esperava, però, era trobar-se la multitudinària delegació nord-americana al porxo de les oficines d’Extintors Botifoll S.L. prenent-se tranquil·lament un vermutet mentre esperaven la seva arribada. “Please to meet you, Mr. Botifoll”, li va dir en veure’l una rossa oxigenada mentre aixecava un got de Martini Rosso i li oferia la ma. Però en Feliu no estava per romanços. Amb un cop sec de cintura la va esquivar i, amb tres gambades més i un parell de “Please, please!”, va sobrepassar en diagonal el primer grupet de ianquis que li van sortir al pas i es va situar a l’alçada de la porta de vidre automàtica que donava pas a recepció.

Sense donar temps a que s’obrís, però, en Feliu es va estampar de morros contra la porta de vidre i, a continuació, contra la pitrera escotada i siliconada de la seva secretària que havia sortit a rebre’l. Tambalejant i com va poder, va deixar la seva secretària enrere i va creuar recepció en direcció al servei. Faltaven escassament deu metres per arribar-hi quan una fatal relliscada (la dona de la neteja acabava de fregar el terra) va fer que caigués tan llarg com era amb tanta mala fortuna que tots dos canells no van suportar l’impacte i se li van fracturar al moment.  

Tot i la patacada als morros i als canells, en Feliu va aconseguir controlar perfectament els seus esfínters i posant-se dret com va poder es va dirigir a la persona que tenia més propera, la seva secretària, i amb veu tremolosa li demanà: “Maria dels Àngels, pel que més vulguis, descorda’m la bragueta i acompanya’m al lavabo, si us plau”. “Senyor Botifoll, no m’ho hagués pensat mai de vostè!”, respongué ofesa la secretària. “Maria dels Àngels... fes-ho!”, li ordenà en Feliu.

I així van acabar tots dos —al lavabo i amb les portes obertes— quan va arribar a la oficina la Dolors, la dona d’en Feliu, i va trobar d’esquenes al seu marit i a la Maria dels Àngels en una situació si més no sospitosa: ell, gemegant de satisfacció, i ella, amb la mà esquerra a les espatlles i la dreta a l’alçada del paquet.

“Feliu???”

“Deixa’m que t’ho expliqui, carinyo...”