diumenge, 30 de gener del 2011

Herois



Corren temps difícils pel clergat, amics. Però si un servidor segueix mantenint intactes les seves fermes conviccions cristianes (ja ni catòliques goso dir) és perquè, entre d’altres coses, continuo tenint el convenciment que no tota l’església està podrida. Que no tot és pederàstia a l’àmbit religiós. Que no tot es redueix al que diguin o facin en Ratzinger i els seus acòlits. Que encara queden monjos i sacerdots amb autèntica vocació. Sacerdots que més enllà de viure del conte o de fer les mil i unes per adreçar oportunament la seva carrera eclesiàstica consideren prioritari ajudar als menys afavorits. Com en Pere Casaldàliga. O com aquests vuit monjos del Monestir de l’Atlas. Seguidors de la Teologia de l’Alliberació, diuen. Doncs això, de la Teologia de l’Alliberació. L’única branca del catolicisme de la que no me’n avergonyeixo i que —sortosamente— em proporciona arguments més que suficients per poder seguir considerant-me un cristià més. Un cristià, això sí, poc donat a qualsevol pràctica de tipus litúrgic. Ho admeto.

Tot i així, que ningú s’equivoqui: Des hommes et des dieux no és un film religiós. Almenys des d’una perspectiva rigorosa. No és un film religiós, ni evangelitzador, ni panegirista ni, molt menys, un film crític o fiscalitzador. Es tracta, única i senzillament, d’un film amb un profund i sincer missatge humanista. D’un film que més enllà d’analitzar les actituds o les reaccions del integrisme islàmic tan sols pretén mostrar-nos —amb tota l’honestedat del món— el punt de vista d’uns monjos que un bon dia decidiren dedicar les seves vides als menys afavorits. Amb els seus dubtes, les seves pors i les seves contradiccions. Un punt de vista que s’afiança en aquest parsimoniós ritme narratiu que tota pel·li contemplativa o reflexiva exigeix i que, gràcies a les sòbries i convincents interpretacions d’en Lambert Wilson i Michael Lonsdale, adquireix una pàtina de verisme i discreta heroïcitat absolutament commovedora. No us la perdeu.

dimecres, 19 de gener del 2011

Ni cafè ni tallat. Parlem d’independència, si us plau



Per si no en tinguéssim prou amb el mutiladíssim estatut que ens va deixar el Constitucional sembla ser que, una vegada més, els dos grans partits de l’estat espanyol —aprofitant el context de crisi econòmica que tots plegats patim— s’han posat mig d’acord per mirar de prendre les regnes i retallar qualsevol privilegi a totes aquelles comunitats autònomes que no siguin capaces de mantenir a ratlla el seu dèficit fiscal. L’objectiu, no ens enganyem, és claríssim: recentralitzar un país que —segons ells— no pot continuar suportant el pes i el cost del caprici autonòmic.

Pel que sembla, doncs, l’època del cafè per a tothom s’ha acabat. I —com comenta en Josep Rico a El Periódico— el que arriba ara és l’època del tallat descafeïnat amb llet descremada i sacarina. Una època de vaques flaques que es preveu molt fotuda i que no fa altra cosa que confirmar el que fa més de trenta anys ja es sospitava: que un estat amb 17 autonomies acabaria sent, a la llarga, pràcticament insostenible. I tot per culpa del cafè. Per culpa de voler donar a tothom el que reclamàvem uns quants: l’autogovern.

Tot això em fa pensar que ja ha arribat l’hora de donar un fort i sorollós cop de puny sobre la taula. Que ja ha arribat l’hora de que els catalans fem saber a tots aquests senyors de Madrid que no volem ser un llast per a ells. Que no ens cal ni volem per res el seu cafè ni el seu miserable tallat. Que se’l fotin on els hi càpiga. Perquè l’únic que volem és exercir el nostre dret a l’autodeterminació. El nostre dret, per exemple, a contribuir en l’eradicació de la duplicitat administrativa a l’estat espanyol. Però, no, això no els interessa. Desprendre’s de la maltractada gallina dels ous d’or en època de vaques flaques podria ser fatal. I, amb cafè o sense, això sí que no s’ho poden permetre. Llàstima.

Com un formatge


Fa uns dies un benvolgut company cinèfil va muntar un magnífic powerpoint* amb les que ell considera les 100 actrius més guapes de tots els temps. Animat per la seva iniciativa, doncs, jo mateix he decidit reunir —en un senzill llistat, això sí— el meu propi Top-100 d’actrius estupendes. Com podreu comprovar, totes són actrius, sí, però no totes són bones. Com actrius, vull dir. Algunes, fins i tot, són vulgars, ordinàries o patètiques. Però totes són guapes. Molt guapes. O si més no, atractives. I totes elles, en un moment donat, han estat capaces de captivar-me. De seduir-me. De fer-me tornar boig amb la seva sola presència. Cadascuna, naturalment, amb les seves armes. Doneu-li un cop d’ull al llistat següent i digueu-me, si us plau, si alguna d’elles mereix no ser-hi. Són les meves preferides. Cent dones que estan —o van estar, en el seu moment— com un formatge. Com un déu, vaja. Elles són, per estricte ordre alfabètic (nom i cognom):

Andie McDowell
Angelina Jolie
Angie Dickinson
Anne Archer
Audrey Hepburn
Ava Gardner
Belén Rueda
Bibi Andersson
Bo Derek
Brigitte Bardot
Brooke Shields
Cameron Díaz
Candice Bergen
Cate Blanchett
Catherine Deneuve
Catherine Turner
Catherine Zeta-Jones
Charlize Theron
Claudia Cardinale
Cybill Shepherd
Daryl Hannah
Deborah Kerr
Demi Moore
Elizabeth Taylor
Elsa Pataky
Eva Mendes
Faye Dunaway
Geena Davis
Gene Tierney
Gina Lollobrigida
Gong Li
Grace Kelly
Gwyneth Paltrow
Halle Berry
Hedy Lamarr
Hillary Swank
Ingrid Bergman
Jane Fonda
Jane Greer
Jane Russell
Janeth Leight
Jayne Mansfield
Jean Seberg
Jean Simmons
Jeanne Moreau
Jenniffer Connelly
Jenniffer Jones
Jenniffer López
Jessica Alba
Jessica Lange
Joan Bennett
Julia Roberts
Julie Christie
Katharine Hepburn
Katharine Ross
Keira Knightley
Kelly LeBrock
Kim Basinger
Kim Novak
Lana Turner
Lauren Bacall
Lee Remick
Leonor Watling
Lucy Lyu
Maggie Cheung
Maria Bello
Maribel Verdú
Marilyn Monroe
Marisa Tomei
Maureen O'Hara
Maureen O'Sullivan
Meg Ryan
Michelle Pfeiffer
Milla Jovovich
Monica Bellucci
Naomi Watts
Nastassja Kinski
Natalia Verbeke
Natalie Portman
Nathalie Wood
Nicole Kidman
Penélope Cruz
Raquel Welch
Rita Hayworth
Romy Schneider
Rosario Dawson
Samantha Eggar
Sandra Bullock
Scarlett Johansson
Sharon Stone
Silvana Mangano
Silvia Pinal
Sofía Loren
Stella Stevens
Stéphane Audran
Tippi Hedren
Uma Thurman
Ursula Andress
Veronika Lake
Virginia Mayo

divendres, 14 de gener del 2011

Fer llenya de l’arbre caigut



Per més que ens agradi criticar al govern i a la classe política en general quan es tracta de parlar del terrorisme etarra es don la curiosa i paradoxal circumstància que ningú -o gairebé ningú- està disposat a desviar-se ni un sol centímetre d’allò que considerem com a “políticament correcte”. I això vol dir que pocs personatges públics trobareu que estiguin disposats a mostrar ni el més lleu indici d’alegria o esperança envers l’anunci de la última treva declarada per part de l’organització terrorista basca. És més, jo fins i tot diria que -a banda de cautela, prudència i escepticisme- també detecto en les paraules de certs polítics una mena de to irònic i esperit de revenja que no m’agrada gens ni mica. Perquè, vaja, tots sabem que ETA és sinònim d’extorsió, bombes i trets al clatell, però això no treu que si la cúpula d’aquesta organització s’està plantejant deixar les armes la resposta de les forces polítiques democràtiques hauria de ser, si més no, una mica més receptiva, oi? I si tot plegat implica haver de negociar amb els terroristes... per què s’entesten en no fer-ho? No es tracta de cedir davant de cap amenaça, per descomptat, però sí de mirar d’aconseguir que aquesta gent deixi de matar i recondueixi les seves reivindicacions per la via democràtica. Un objectiu que mai s’aconseguirà si el nostre fantàstic estat de dret no hi posa de la seva part. Si no està disposat, per exemple, a pactar un acord per les futures condicions dels presos etarres. Probablement, el tema més espinós i delicat de tots. Però, bé, per això estan els polítics, no? A què esperen, doncs? A fer més llenya de l’arbre caigut? D’això en sabem tots, per desgràcia. De res servirà fer-li la gara-gara a les associacions de víctimes del terrorisme si la seva nòmina segueix creixent. De res. El que cal en aquests moments és aprofitar la ocasió per acabar d’una vegada per totes amb aquesta xacra. I si per fer-ho cal ser magnànim amb “l’enemic” no crec que això sigui cap delicte. O sí?

dimarts, 4 de gener del 2011

Cent pel•lícules





Quan era petit ma mare em deia que havia de menjar de tot una mica. I encara que, gastronòmicament, haig d’admetre que mai he seguit els seus preceptes fil per randa, des de la perspectiva cinèfila penso que -amb penes i treballs- he aconseguit respectar-ho. Vaja, això crec, al menys.

Si més no, però, doneu-li un cop d’ull al llistat que us adjunto més avall. Un Top-100 en el que he procurat rescatar de la meva fràgil memòria el bo i millor que m’ha donat el cinema i en el que, al marge de possibles oblits i manca d’espai, hi figuren amb totes les de la llei algunes de les pel·lícules que em representen com a cinèfil.

Si totes les que hi son mereixen ser-hi o no ja és una altra història. En tot cas, com ja he dit abans, són les meves predilectes. Les que recomanaria a qualsevol neòfit des de la meva humil experiència en la matèria. Les que més m’han entretingut, les que més m’han emocionat, les que més m’han fascinat, les que més m’han aterrit i les que més m’han fet pensar.

Òbviament, no es tracta d’un llistat tancat ni definitiu. De fet el que més m’agradaria és que aquest Top-100 esdevingués una mena de baròmetre de la meva pròpia evolució com a cinèfil. I això implica que, amb el temps, algunes de les següents pel·lícules haurien d’acabar caient de la llista fruit de la ferotge escomesa de noves incorporacions. En qualsevol cas, tot això està per veure. I ara per ara, les meves 100 són aquestes:





CAPTAINS COURAGEOUS (1937), de Victor Fleming
THE GRAPES OF WRATH (1940), de John Ford
HOW GREEN WAS MY VALLEY! (1941), de John Ford
CASABLANCA (1942), de Michael Curtiz
BRIEF ENCOUNTER (1945), de David Lean
LADRI DI BICICLETTE (1948), de Vittorio de Sica
ALL ABOUT EVE (1950), de Joseph L. Mankiewicz
HIGH NOON (1950), de Fred Zinnemann
LOS OLVIDADOS (1950), de Luís Buñuel
THE ASPHALT JUNGLE (1950), de John Huston
THE AFRICAN QUEEN, (1951) de John Huston
LE SALAIRE DE LA PEUR (1952), d'Henri-Georges Clouzot
THE QUIET MAN (1952), de John Ford
JOHNNY GUITAR (1954), de Nicholas Ray
LA STRADA (1954), de Federico Fellini
LES DIABOLIQUES (1954), d'Henri-Georges Clouzot
REAR WINDOW (1954), d'Alfred Hitchcock
CALLE MAYOR (1956), de Juan Antonio Bardem
THE SEARCHERS (1956), de John Ford
THE INCREDIBLE SHRINKING MAN (1957), de Jack Arnold
TWELVE ANGRY MEN (1957), de Sidney Lumet
WITNESS FOR THE PROSECUTION (1957), de Billy Wilder
RIO BRAVO (1958), de Howard Hawks
VERTIGO (1958), d'Alfred Hitchcock
ANATOMY OF A MURDER (1959), d'Otto Preminger
BEN-HUR (1959), de William Wyler
LE TROU (1959), de Jacques Becker
SPARTACUS (1960), d'Stanley Kubrick
THE APARTMENT (1960), de Billy Wilder
WEST SIDE STORY (1960), de Robert Wise i Jerome Robbins
PSYCHO (1961), d'Alfred Hitchcock
THE HUSTLER (1961), de Robert Rossen
VIRIDIANA (1961), de Luís Buñuel
LAWRENCE OF ARABIA (1962), de David Lean
SEPPUKU (1962), de Masaki Kobayashi
THE MAN WHO SHOT LIBERTY VALANCE (1962), de John Ford
TO KILL A MOCKINGBIRD (1962), de Robert Mulligan
WHAT EVER HAPPENED TO BABY JANE? (1962), de Robert Aldrich
DOCTOR ZHIVAGO (1965), de David Lean
PERSONA (1966), d'Ingmar Bergman
THE FLIGHT OF THE PHOENIX (1965), de Robert Aldrich
FANTASTIC VOYAGE (1966), de Richard Fleischer
IL BUONO, IL BRUTTO, IL CATTIVO (1966), de Sergio Leone
LA CAZA (1966), de Carlos Saura
COOL HAND LUKE (1967), d'Stuart Rosenberg
2001: A SPACE ODISSEY (1968), d'Stanley Kubrick
C'ERA UNA VOLTA IL WEST (1968), de Sergio Leone
PLANET OF THE APES (1968), de Franklin J. Schaffner
ROSEMARY'S BABY (1968), de Roman Polansky
THE PARTY (1968), de Blake Edwards
THE WILD BUNCH (1969), de Sam Peckinpah
A CLOCKWORK ORANGE (1970), d'Stanley Kubrick
MORTE A VENEZIA (1970), de Luchino Visconti
FAT CITY (1971), de John Huston
STRAW DOGS (1971), de Sam Peckinpah
AGUIRRE, DER ZORN GOTTES (1972), de Werner Herzog
FRENZY (1972), d'Alfred Hitchcock
SOLYARIS (1972), d'Andrei Tarkovsky
THE GODFATHER (1972), de Francis Ford Coppola
ULTIMO TANGO A PARIGI (1972), de Bernardo Bertolucci
LE GRANDE BOUFFE (1973), de Marco Ferreri
SCENER UR ET ÄKTENSKAP (1973), d'Ingmar Bergman
THE EXORCIST (1973), de William Friedkin
DERSU UZALA (1975), d'Akira Kurosawa
ONE FLEW OVER THE CUCKOO'S NEST (1975), de Milos Forman
ANNIE HALL (1976), de Woody Allen
TAXI DRIVER (1976), de Martin Scorsese
THE DEER HUNTER (1978), de Michael Cimino
ALIEN (1979), de Ridley Scott
APOCALYPSE NOW (1979), de Francis Ford Coppola
MANHATTAN (1979), de Woody Allen
RAGING BULL (1980), de Martin Sorsese
THE ELEPHANT MAN (1980), de David Lynch
EVIL DEAD (1981), de Sam Raimi
EXCALIBUR (1981), de John Boorman
BLADE RUNNER (1982), de Ridley Scott
THE THING (1982), de John Carpenter
RUMBLE FISH (1983), de Francis Ford Coppola
ONCE UPON A TIME IN AMERICA (1984), de Sergio Leone
BARRY LYNDON (1985), d'Stanley Kubrick
HANNAH AND HER SISTERS (1986), de Woody Allen
THE MISSION (1986), de Roland Joffé
THE SILENCE OF THE LAMBS (1991), de Jonathan Demme
LÉOLO (1992), de Jean-Claude Lauzon
UNFORGIVEN (1992), de Clint Eastwood
SCHINDLER'S LIST (1993), d'Steven Spielberg
PULP FICTION (1994), de Quentin Tarantino
THE SHAWSHANK REDEMPTION (1994), de Frank Darabont
THE BRIDGES OF MADISON COUNTY (1995), de Clint Eastwood
BREAKING THE WEAVES (1996), de Lars von Trier
FUNNY GAMES (1997), de Michael Haneke
FESTEN (1998), de Thomas Vintenberg
THE BLAIR WITCH PROJECT (1999), de D.Myrick i E. Sánchez
DANCER IN THE DARK (2000), de Lars von Trier
DUT YEUNG NIN WA (2000), de Wong Kar Wai
GLADIATOR (2000), de Ridley Scott
CIDADE DE DEUS (2002), de Fernando Meirelles i Kátia Lund
GEGEN DIE WAND (2004), de Fatih Akin
THE PASSION OF THE CHRIST (2004), de Mel Gibson
BLACK SWAN (2010), de Darren Aronofsky