Oficialment, l’Elvis Aron Presley va morir el 16 d’agost de 1977. Extraoficialment, però, segueix viu. Això és el que pensen, almenys, molts dels seus fans. Més dels que mai ens podríem imaginar.
Personalment, prefereixo mantenir-me en el més pur i estricte escepticisme: ni m’ho crec ni m’ho deixo de creure. El que esta clar, tot i així, és que la mort del rei del rock sempre ha plantejat més interrogants del que seria habitual en aquest tipus de circumstàncies. Alguns d’aquests interrogants són agosarats, és cert. Però n’hi ha d’altres que, com a mínim, donen peu a creure que el rei podia haver tingut motius més que suficients per fingir la seva pròpia mort i començar de zero amb una nova identitat.
Abans d’esmentar aquests interrogants, però, m’agradaria apuntar quines són —o haurien pogut ser, millor dit— les raons per les quals l’Elvis hauria decidit organitzar tot aquest hipotètic i rocambolesc muntatge. La primera raó seria, indubtablement, la més romàntica. La més romàntica, la més espiritual i la més platònica de totes.
Així doncs, segons aquesta raó, l’Elvis hauria decidit desaparèixer del mapa per destruir d’una vegada per totes el seu propi personatge. Un personatge mediatitzat en excés que hauria arruïnat el seu propi matrimoni amb la Priscilla i que, de retruc, l’hauria empès a consumir tot tipus de fàrmacs de forma descontrolada i compulsiva a fi i efecte de poder seguir un ritme de vida absolutament desmesurat, extravagant i caòtic.
Òbviament, hi ha altres maneres d’aconseguir-ho. Però si tenim en compte la gegantina dimensió mediàtica de l’Elvis i la seva més que probable desesperació envers una vida que se’n anava en orris per moments, no ens hauria d’estranyar gens ni mica que una persona amb prou mitjans i un punt d’excentricitat superior a la resta decidís posar en marxa la que podríem considerar, sense cap mena dubte, com una de les farses més descomunals de la història.
Val a dir, d’altra banda, que si aquest fou el principal o únic motiu per dur a terme aquesta hipotètica i monumental entabanada, em sembla collonut. I ho dic de debò. Sobre tot si d’aquesta manera l’Elvis va trobar tot el seny, la pau i l’harmonia de la que no va poder fruir els últims anys de la seva vida.
Amb tot, existeix una segona —i no tant romàntica— raó a partir de la qual l’estrella del rock, o qui sigui, hauria pogut tramar la seva pròpia mort. M’estic referint, concretament, a la més que probable relació d’Elvis Presley amb l’FBI, amb la CIA i, sobretot, amb la màfia de Memphis. Un perillós vincle que el podria haver dut a delatar algun o altre company de professió a la DEA (agència federal antidroga) o bé a col•laborar amb els serveis d’intel•ligència nord-americans per desmantellar La Fraternitat (grup mafiós de Memphis amb qui el cantant mantenia una estreta relació que va acabar malament) a canvi de protecció i una nova identitat.
Tot són cabòries, és clar. Cabòries, però, que —si bé mai s’han provat jurídicament— sí que podrien ajudar-nos a comprendre per quina estranya raó la mort de l’Elvis sempre ha estat envoltada d’un munt de dubtes i incerteses. Algunes absolutament inversemblants. Altres, no tant. Jutgeu vosaltres mateixos:
1.- A la làpida de la tomba de l’Elvis s’hi pot llegir “Elvis Aaron Presley”, quan el que hi hauria de posar és “Elvis Aron Presley”. Només és una “a”, d’acord, però una errada ortogràfica tan monumental a la tomba d’un dels personatges més populars del planeta no sembla pas fruit d’una simple patinada. Així doncs —tot i que “Aaron” és, sens dubte, un nom molt més comú que “Aron”— posats a pensar malament el primer que hom pot deduir a partir d’aquesta extraordinària pífia és que qui hi ha allí no es, precisament, l’Elvis Aron Presley. Una manera com una altra, en definitiva, de no temptar la mala sort.
2.- Diuen els que transportaren el seu fèretre (de bronze, per cert) que aquest pesava molt (uns 450 kilos potser) i que semblava inusualment fred. Una de les teories al respecte manté que el taüt contenia gel sec per mantenir en perfecte estat el ninot de cera que hi havia dintre.
3.- La única fotografia de la que disposem del rei del rock de cos present (presa per un cosí seu de forma il•legal i publicada al National Enquirer) ens mostra a un Elvis pràcticament irreconeixible. Les seies i el nas, sobretot, no es corresponen gens ni mica amb els seus trets facials reals. Naturalment, tot pot ser degut a un excés de maquillatge mortuori però el que resulta evident és que el seu aspecte del tot artificial pot fer pensar que allò que hi havia dins la caixa no era ben bé un cadàver humà. Hi ha versions de persones que s’hi van poder acostar (Alanna Nash, Tania Tucker) que asseguren que semblava una figura de cera. I, a més a més, mig desfeta.
4.- Pel que sembla, després de la seva mort varen desaparèixer el seu jet privat, vàries joies, la seva Bíblia, un llibre de farmacologia, un altre de numerologia, fotografies de la seva mare i diversos objectes personals. Que cadascú pensi el que vulgui.
5.- La seva tomba a Memphis esta entre la de la seva àvia i la del seu pare (traspassat el juny de 1979). Elvis sempre havia expressat el seu desig de reposar al costat de la seva mare, que va morir l’any 1958.
6.- El certificat de defunció original va desaparèixer. El que es conserva a l’actualitat (manuscrit per ell mateix, diuen) data d’octubre de 1977. Com a dada curiosa, el certificat diu que l’Elvis pesava 76 kilos, quan tothom sap que en el moment de l’òbit el rei pesava entre 115 i 120 kilos. Una diferència, sens dubte, notòria.
7.- Diuen, també, que un mes abans de la seva mort (al juliol de 1977) algú va retirar 1.000.000 de dòlars del seu compte amb destí desconegut.
8.- Dues hores després de la seva mort, un home molt semblant a l’Elvis va treure un bitllet d’avió amb destinació Buenos Aires. El seu nom: John Burrows, un sobrenom emprat esporàdicament pel rei del rock.
9.- L’endemà de la seva mort, una de les seves ex-nòvies, Lucy De Barbon, va rebre una rosa per correu de part d’un tal Lancelot. Un sobrenom suposadament atribuït a l’Elvis que només coneixien tots dos amants.
10.- La Sra. Elizabeth Prince, d’Atlanta, assegura que entre 1978 i 1981 va viure un intens romanç amb el rei del rock. El més curiós de tot és que la prova del polígraf va dictaminar que aquesta senyora deia la veritat.
11.- L’encarregat d’Elvis, el Coronel Tom Parker, va entrar als Estats Units com a immigrant il•legal des dels Països Baixos. Aconseguir un passaport, una partida de naixement, un número de la Seguretat Social i una llicència de conduir no li va resultar difícil. Es creu que en Parker hauria pogut lliurar-li a l’Elvis la seva nova identitat sense massa problemes.
12.- Fins avui, mai ningú ha cobrat la seva multimilionària assegurança de vida. Als Estats Units falsificar una mort no és cap delicte si ningú se’n beneficia. Cobrar-la, a més, hagués obligat a la Companyia Lloyd’s, de Londres, a emprendre una exhaustiva —i sobretot incòmode— investigació.
13.- De les diverses fotografies d’Elvis post-mortem destaca, al marge de la del fèretre, una de presa l’any 1984 a la que hi apareix juntament amb Muhammad Alí i Jesse Jackson. Quan li varen preguntar a Alí qui era aquell que apareixia al fons de la imatge va respondre, sorneguer: “L’Elvis, és clar”.
14.- L’Elvis acostumava a iniciar els seus darrers concerts amb l’ Also sprach Zarathustra, un tema mundialment conegut -entre d'altres coses- per haver estat inclòs a la banda sonora de 2001, A Space Odyssey, la pel•li predilecta del cantant. Si sumem la data de defunció de l’Elvis 16+8+1977, comprovarem de seguida que la xifra obtinguda és 2001. La dada podria quedar en anecdòtica, per descomptat, però coneixent la gran afició del rei per la numerologia pensar en un possible missatge en clau no resulta, en principi, tant descabellat com podria semblar.
15.- Homes molt semblants a l’Elvis, en definitiva, han estat vistos per fans del cantat a tot arreu: als Estats Units, a Hawaii, a Indonèsia i, sobretot, a l’Argentina, on un periodista —en Jerónimo Burgués— va arribar a publicar un llibre titolat “Elvis vive entre nosotros”. Concretament, a Buenos Aires. Naturalment, la majoria d’aquests avistaments tenen poca o nul•la credibilitat però el que resulta inqüestionable, tanmateix, és que si l’Elvis segueix viu i no resta amagat com un monjo de clausura algú o altre l’hauria d’haver vist, no?
De fet, la cosa no acabava aquí. A fi i efecte d’esbrinar si alguna d’aquestes proves tenia fonament real es va crear la Comissió Presley, un comitè de vint-i-cinc persones anònimes —excepte el seu cap, en Phil Aitcheson— que van treballar durant dos anys per elaborar un informe que concloïa dient —amb certa fanfàrria, per cert— que, efectivament, l’Elvis havia falsificat la seva mort. Pel que sembla, però, en Aitcheson podia haver estat considerablement influenciat per Orion (1978), una novela de la Gail Brewer-Giorgio que especulava envers la mort fictícia d’una estrella del rock.
La més estrafolària i al•lucinant de totes aquestes històries, però, és la del Dr. Donald Hinton. Un reconegut psiquiatre de Missouri que assegura haver tractat l’Elvis entre el 1997 i el 2003.
Segons Hinton, l’Elvis es feia anomenar Jesse (el nom del seu germà bessó que va morir al part) i planejava reaparèixer en breu per explicar els motius de la seva llarga absència. Desgraciadament, en Hinton va perdre el contacte amb l’Elvis/Jesse a finals del 2003 i tot el que ens queda d’aquesta curiosa història (com proves físiques i, fins i tot, fotogràfiques) es redueix al llibre que aquest senyor i l’Elvis, suposadament, van escriure plegats: The truth about Elvis Aron Presley: In his own words.
A partir d’aquí, són molts els noms que s’han relacionat amb l’Elvis: John Burrows, Larry Blong, Jimmy Orion Ellis, Tony Arion Richards... Però si un nom ha sonat amb força del 2008 ençà és el de Jon o Jon B. Cotner. Tant per la semblança que evidencien algunes de les fotografies que volten per la xarxa (considerades com a falses per a molts) com per la veu i l’inconfusible estil elvisnià que constaten les gravacions casolanes que, pressumptament, aquest bon home ha penjat a youtube. El seu facebook, per cert, diu que viu a Nomad (Michigan) i que va nèixer el 16 d’agost de 1977.
En resum: que no tinc ni punyetera idea de si l’Elvis és viu o és mort. I tota la xerrameca que he llegit a la xarxa no fa més que confirmar-me el que, a empentes i rodolons, em dicta el meu sentit comú: que és mort. Però, tot i així, reconec que molts d’aquests suposats enigmes m’han cridat l’atenció. I molt. Així doncs: I si fos veritat que és viu? Quina passada, no?
