Per què m’agrada tant el cinema?

Potser no sempre però sí moltes vegades -després de veure una bona pel·lícula- acostumo a fer-me la següent pregunta: Per què m’agrada tant el cinema? I encara que, a dia d’avui, no ho tinc del tot clar, jo diria que el cinema m’agrada tant perquè no conec cap altra manifestació artística tan complerta com aquesta. Ni tant complerta, ni tant popular, ni tant accessible... ni tant còmoda, és clar. Perquè si alguna qualitat té el cinema -que fins i tot qualsevol dropo sabria apreciar-la a primer cop de vista- aquesta és, sens dubte, la seva comoditat. La seva folgança. La seva practicitat. De fet, per veure una bona pel·lícula tan sols cal aclofar-se en un bon seient, deixar la ment en blanc i prestar un mínim d’atenció a la història que se’ns reproduirà tot seguit. Més fàcil i còmode, impossible.

Òbviament, m’estic referint al cinema més comercial. Al cinema més fàcil de pair. Al cinema que menys esforç intel·lectual exigeix als seus espectadors. Tot i així, si insisteixo amb això de que el cinema és -en línies generals- una manifestació artística relativament còmoda és perquè, al meu parer, fins i tot resulta molt més ràpid i senzill veure una enrevessada pel·li d’en Bergman que no pas llegir-se “La interpretació dels somnis”, d’en Freud. M’explico, no?

Al marge del seu consum ràpid i còmode, però, el cinema continua sent la meva expressió artística predilecta perquè -com esmentava abans- no en conec cap d’altra tant prolífica i pluridisciplinar com aquesta. I això vol dir que el cinema et permet gaudir, alhora, d’una experiència estètica visual (la imatge), d’una experiència estètica sonora (la música, els sons), d’una experiència estètica narrativa (la història, el guió), d’una experiència estètica estructural (els enquadraments, el muntatge) i, per suposat, d’una experiència estètica globalitzadora en la que tots els trets distintius d’altres fenòmens artístics (pintura, escultura, arquitectura, literatura, poesia, música...) es fonen en un de sol formant un tot indissoluble.

Total, que sí, que m’agrada molt la pintura, l’arquitectura, la literatura i -sobretot- la música, però fins i tot per sobre de totes aquestes arts magnes jo, particularment, situo el cinema. Què hi farem. Coses de cinèfil, suposo.

Com deia Burke, el terror també pot ser sublim

L’altre dia comentava aquí mateix que m’agradava passar-ho malament al cinema. I un dels gèneres que, a priori, m’hauria de resultar infal·lible en aquest sentit és el cinema de terror. El problema d’aquest gènere, però, és que molts pocs cineastes se l’han pres mai seriosament. I això suposa que la majoria d’aquestes produccions no deixen de ser, per desgràcia, pel·lícules fetes amb plantilla que molt poques vegades aporten noves solucions estètiques o narratives al gènere i que solen limitar-se a seguir fil per randa una sèrie de mecanismes tant tòpics i trillats com alçar el volum del so en determinades seqüències dramàtiques, incloure algun cop d’efecte de tant en tant, amanir-ho tot plegat amb una mica de sang i fetge i rematar la feina amb un gir final del tot infumable.

Tot i amb això, quan una pel·lícula de terror aconsegueix desmarcar-se d’aquesta producció en sèrie i utilitza aquests mateixos recursos amb certa personalitat, equilibri i eficàcia és quan tot adepte i no adepte al gènere pot preparar-se per experimentar una bona sessió de nervis, malestar, patiment... i por. Sobretot por. I si recalco tant això de la por és perquè, al meu parer, si una pel·lícula de terror no provoca por és perquè, probablement, no sigui una bona pel·lícula de terror. M’equivoco?

També ajuda -i molt, és clar- que darrera de les càmeres hi hagi un director, no tant sols competent, si no bo. I si pot ser, molt bo. Un director que no solsament pensi en fer una bona pel·lícula de terror, si no que pensi -sobre tot- en fer una bona pel·lícula. Un director, en definitiva, que es prengui el gènere seriosament i que aboqui en el projecte tot el seu talent i el seu ofici.

Però per si de cas no m’he explicat prou bé, permeteu-me que, com sempre, us adjunti un paradigmàtic llistat de pel·lícules que, de ben segur, m’ajudaran a definir d’una forma molt més concreta i precisa què és el que li demano a una bona pel·lícula de terror. Bé, de fet el que us trobareu són dos llistats: el primer esta constituït per pel·lícules de terror que són, a més a més, pel·lícules gairebé imprescindibles a la història del cinema mentre que el segon, molt més modest i senzill, l’he confeccionat amb pel·lis que -si bé no són obres mestres- sí que s’ajusten a la perfecció a les meves pròpies exigències. Són aquestes:

NOSFERATU, EINE SYMPHONIE DES GRAUENS (1922), de F.W. Murnau
FRANKENSTEIN (1931), de James Whale
FREAKS (1932), de Tod Browning
PSICOSIS (1960), d’Alfred Hitchcock
THE INNOCENTS (1961), de Jack Clayton
ROSEMARY’S BABY (1968), de Roman Polanski
NIGHT OF THE LIVING DEAD (1968), de George A. Romero
THE EXORCIST (1973), de William Friedkin
THE SHINING (1980), de Stanley Kubrick
THE SIXTH SENSE (1996), de M. Night Shyamalan

DRACULA (1958), de Terence Fisher
THE WICKER MAN (1973), de Robin Hardy
THE TEXAS CHAINSAW MASSACRE (1974), de Tobe Hooper
¿QUIÉN PUEDE MATAR A UN NIÑO? (1976), de Narciso Ibáñez Serrador
THE CHANGELING (1980), de Peter Medak
THE EVIL DEAD (1981), de Sam Raimi
THE THING (1982), de John Carpenter
THE BLAIR WITCH PROJECT (1999), de Daniel Myrick i Eduardo Sánchez
LOS OTROS (2001), d’Alejandro Amenábar
REC (2007), de Jaume Balagueró i Paco Plaza

Amb les ulleres de pasta posades

Tot i que sempre he proclamat als quatre vents la meva especial predilecció per la narrativa clàssica i pels guions ben estructurats també és cert que, de tant en tant, m’agrada veure pel·lícules que em facin ballar la barretina i que -per temàtica o estil- esdevinguin propostes ben diferents a les que estem acostumats a veure dins dels cercles de cinema més comercial i estandaritzat.

Cal dir, però, que si en d’altres àmbits cinematogràfics no sóc cap expert, en aquest, encara menys. De fet, el més assenyat i honest seria dir, en tot cas, que sóc un espectador més a qui aquest tipus de cinema (digueu-li d’autor, d’art i assaig, experimental, intel·lectual, independent o, fins i tot, pedant, lent, avorrit, tediós, plomís... com preferiu) també li interessa.

El principal obstacle que plantegen aquestes pel·lícules, però, és la seva complexitat. El seu hermetisme. La seva densitat intel·lectual. I això suposa que, per endinsar-se en elles i poder fruir-ne plenament, és necessari -o, si més no, aconsellable- cert bagatge cultural i també, potser, certa intuïció i certa sensibilitat. Tres qualitats de les que, per desgràcia, no en vaig precisament sobrat.

Tot i amb això, com ja he dit abans, de tant en tant m’agrada calçar-me les ulleres de pasta i submergir-me en aquest univers d’interminables plans fixes, de monòlegs o diàlegs farcits de sucoses reflexions, de clamorosos i significatius silencis, d’encisadores i poètiques imatges, d’estrambòtiques i kafkianes seqüències oníriques, d’introspecció pura i dura, vaja... Moltes vegades -ho reconec- sense arribar a treure-li tot el suc que la majoria d’aquests films acostumen a contenir implícitament. Però gaudint, en qualsevol cas, de la seva magnètica i fascinant influència. Dels pocs que he vist i he aconseguit digerir satisfactòriament, aquests són els meus predilectes:

LA JETÉE (1962), de Chris Marker
REPULSION (1965), de Roman Polanski
PERSONA (1966), d’Ingmar Bergman
2001: A SPACE ODYSSEY (1968), de Stanley Kubrick
SOLYARIS (1972), d’Andrei Tarkovsky
EL ESPÍRITU DE LA COLMENA (1973), de Víctor Erice
ARREBATO (1979), d’Iván Zulueta
STALKER (1979), d’Andrei Tarkovsky
LÉOLO (1992), de Jean-Claude Lauzon
MULHOLLAND DRIVE (2001), de David Lynch

Esteu disposats a passar-ho malament?

Una de les coses que més m’atrau del cinema és el fet de poder xalar pels descosits passant-ho malament. Sí, sí, ho heu llegit bé: m’agrada passar-ho malament al cinema. I com més malament ho passo, més gaudeixo. Que ningú s’equivoqui, però. No sóc masoquista. Ni de bon tros. Senzillament, m’agraden els drames. És més, m’apassionen. Els drames, els thrillers, les pel·lis de suspens i les de terror. Qualsevol film, en definitiva, que em commogui, que em faci patir, que em posi nerviós, que em terroritzi o que, senzillament, em certifiqui davant notari que passaré una bona estona amb un nus a la gola... i a l’estómac.

Òbviament això no vol dir que m’apassionin tots els drames, tots els thrillers o totes les pel·lícules de terror. Tant de bo fos així. Dissortadament, sempre hi han variables (guió, ambientació, narració, interpretació, banda sonora etc.) que no acaben de funcionar del tot bé i que impedeixen que l’espectador (en aquest cas, jo) pugui connectar amb la història i els personatges com si tot allò que succeeix a la pantalla ho estiguessis vivint en primera persona. Ara bé, quan totes aquestes variables funcionen a l’uníson, quan tot aquest engranatge no grinyola i treballa amb la precisió i l’eficàcia d’un rellotge suís és quan, al meu parer, l’espectador-patidor ha d’estar disposat a passar-ho malament de debò.

Així doncs, si sou dels meus i no us espanta aquest tipus de cinema, preneu nota. Possiblement, moltes de les pel·lícules que us esmentaré tot seguit ja les haureu vist, però si n’hi ha tan sols una que no, ja esteu tardant en veure-la. Apa, doncs, a patir!

THE GRAPES OF WRATH (1940), de John Ford
LADRI DI BICICLETTE (1948), de Vittorio de Sica
LOS OLVIDADOS (1950), de Luis Buñuel
LE SALAIRE DE LA PEUR (1953), de H.G. Clouzot
LA STRADA (1954), de Federico Fellini
PSICOSIS (1960), d’Alfred Hitchcock
HARAKIRI (1962), de Masaki Kobayashi
THE CLOCKWORK ORANGE (1971), de Stanley Kubrick
ONE FLEW OVER THE CUCKOO’S NEST (1975), de Milos Forman
THE ELEPHANT MAN (1980), de David Lynch
BREAKING THE WAVES (1996), de Lars Von Trier
FUNNY GAMES (1997), de Michael Haneke
THE BLAIR WITCH PROJECT (1999), de Daniel Myrick i Eduardo Sánchez
FESTEN (1998), de Thomas Vinterberg
IRRÉVERSIBLE (2002), de Gaspar Noé
CIDADE DE DEUS (2002), de Fernando Meirelles i Kátia Lund
THE PASSION OF THE CHRIST (2004), de Mel Gibson
GEGEN DIE WAND (2004), de Fatih Akin
REC (2007), de Jaume Balagueró i Paco Plaza
BURIED (2010), De Rodrigo Cortés

No hi ha més cec que el que no hi vol veure

En van caure cinc, sí. Tants com derbys consecutius porta guanyats Guardiola. Cinc golets com cinc solets. Però també n’haurien pogut caure sis, set o fins i tot vuit. I no exagero, senyors. Gens ni mica. De fet, quan els blaugranes engeguen la seva màquina de fer futbol, qualsevol resultat és possible. Tant se val si l’adversari és l’Almeria, el Real Madrid o el Manchester United. El Barça té una filosofia de joc molt clara i molt concreta i res ni ningú és capaç de canviar-la. I si no que li preguntin al Madrid de Mourinho. Un equip forjat a cop de prepotència i talonari que venia a Barcelona disposat a acabar amb un cicle. Disposat a pispar-li al Barça la merescuda condició de millor equip del món. Disposat a acabar d’una vegada per totes amb l’hegemonia del bon futbol. Del futbol-art. Un equip, en definitiva, que -una vegada més- va haver de tornar a casa amb la cua entre cames. Derrotat, destrossat i humiliat. Potser ja va sent hora que des de la caverna mediàtica espanyola deixin d’enganyar a la parròquia blanca amb ridículs i utòpics cants de sirena i reconeguin, d’una punyetera vegada, que el que tenen davant dels seus nassos és -a banda del millor Barça que s’ha vist mai- un dels millors equips de futbol de la història. Els culers ho tenim ben clar. I Guardiola i els seus jugadors també. Porten tres anys demostrant-ho. Partit rera partit. Títol rera títol. Però encara hi ha qui, cinquanta anys després, encara continua estirant com un xiclet el desfassadíssim crèdit dels Di Stefano, Amancio i cía. Qué trist! Definitivament, no hi ha més cec que el qui no hi vol veure.

Una caixa de sorpreses

Si mai ningú m’hagués dit que una pel·lícula amb un sol protagonista que transcorre integrament en un taüt de fusta de pi durant prop de noranta minuts de temps real tenia la més mínima possibilitat de convertir-se en una de les revelacions cinematogràfiques de l’any el més probable és que me l’hagués mirat amb un somriure d’orella a orella i l’hagués enviat a pastar fang tot seguit. Però quan un pot constatar per sí mateix que una pel·lícula amb aquestes característiques es transforma -com per art de màgia- en un exercici d’estil gairebé impecable és quan un arriba a la conclusió que mentre hi hagin cineastes tan brillants i agosarats com en Cortés el cinema espanyol pot respirar tranquil.

Perquè sí senyors, potser els més puristes es queixaran de tanta conversa telefònica i trobaran a faltar més moments de reflexió o introspecció del protagonista a fi i efecte de copsar amb més fidelitat i versemblança l’autèntica desesperació, angoixa i claustrofobia d’un home enterrat en vida. Però el que resulta evident, també, és que tot aquest guarniment argumental és precisament el que ens proporciona la pertinent dosi d’intriga i tensió perquè la pel·lícula no se’ns faci llarga ni avorrida en cap moment.

Tot i amb això, si en alguna cosa destaca especialment “Buried” és en l’aspecte tècnic. En la renúncia explícita i voluntària a utilitzar els flaix-backs o el muntatge paral·lel amb el pervers propòsit de no donar ni un sol moment de respir a l’espectador. Demostrant, tanmateix, que un bon domini de la càmera en un espai tant petit és fonamental per no caure en la redundància, en l’excés o en el tedi més insuportables. I és per tot això i més, que m’agradaria recomanar aquesta pel·lícula a tots aquells que -com jo mateix- ja n’estem ben farts d’anar al cinema i veure una i altra vegada que la originalitat, la capacitat de sorprendre i les infinites possibilitats de col·locar la càmera en el lloc i en el moment oportú brillen per la seva absència. Així doncs, no perdeu l’esperança, amics. El cinema espanyol no ha mort encara. I si no em creieu, doneu-li una nova oportunitat a aquesta caixa de sorpreses anomenada “Buried”. M’hi jugo el coll que no us defraudarà.

Continuem fent pinya, si us plau

Una de les coses que més m’agradaria, com a català i barcelonista que sóc, és que en un futur no massa llunyà el joc del Barça fos declarat patrimoni immaterial de la humanitat per part de la UNESCO. Sí, sí, no rieu. Ho dic de debò. Mentrestant això no passi, però, el fet que aquest any hagi estat el món casteller el receptor de tan lloada distinció és, sense cap mena de dubte, una gran notícia. Sobretot per tots aquells que considerem els castells com un dels símbols identitaris més importants del poble català.

En qualsevol cas, no ens enganyem. Per desgràcia, aquesta distinció no suposarà -en realitat- cap canvi significatiu en el dia a dia de l’activitat castellera. Ni a nivell econòmic ni a nivell divulgatiu. Es tracta, doncs, d’una mena de premi o guardó honorífic que possiblement ens atorgarà als catalans cert prestigi o reconeixement internacional, però poca cosa més. Els castells són des d’aquesta setmana patrimoni immaterial de la humanitat, sí, però pel que sembla haurem de continuar sent els catalans i ningú més els encarregats de fer pinya per mantenir encesa la flama d’una de les tradicions més boniques i emotives d’aquest planeta.

Pares i fills

De classes d’amor n’existeixen moltes. O, si no moltes, unes quantes. Jo, per exemple, en distingiria cinc: la classe d’amor que professem als nostres pares, la que professem als nostres fills, la que professem a la nostra parella, la que professem als nostres amics i la que professem al nostre proïsme.

Òbviament, hi haurà qui cregui que aquesta llista és massa llarga i, ans el contrari, també hi haurà qui trobi a faltar altres manifestacions afectives tant importants com l’amor als animals, a la natura, a l’art, a la llibertat o a qualsevol entitat material o immaterial que sigui susceptible de ser estimada. Però això, avui, no toca. El que toca avui és parlar de persones. De persones i res més que persones.

Amb aquest propòsit, doncs, m’agradaria parlar de la que és -per a mi i per la gran majoria, suposo- la classe d’amor més gran, més esplèndida i més incondicional de totes: la que els pares professem als nostres fills.

Malauradament, en qüestions de sentiments dos més dos no sempre fan quatre. I de la mateixa manera que jo estic plenament convençut que la meva afirmació és -o hauria de ser- certa, també resulta evident que molts pares no senten el mateix que jo pels seus fills. Algunes vegades perquè aquest fills s’han fet grans i -d’alguna manera o altra- els han decebut i d’altres, perquè aquests pares són, senzillament, persones roïns, infames i miserables. Persones incapaces d’estimar res ni ningú. Però, bé, deixem-ho córrer. Avui no tinc ganes de fer-me mala sang. Tot el contrari. El que m’agradaria, en realitat, és vincular tot el que acabo d’esmentar amb un espot publicitari. Sí, ho heu llegit bé. Amb un espot publicitari. Concretament el que promociona la propera marató de TV3. Si això no és una clamorosa mostra d’amor paternofilial que baixi Déu i ho digui. Jo no penso dir res més. Tan sols que li doneu un cop d’ull. Immediatament. Val la pena.

http://www.youtube.com/watch?v=ckYLTlX9fwU

La pel.lícula que tots els catalans estàvem esperant

Més enllà de les seves virtuts i dels seus defectes com a producte estrictament cinematogràfic, Pa negre és -sobretot- aquella pel.lícula de referència que tots els catalans estàvem esperant des de feia tant de temps. Si em permeteu el paral.lelisme, una mena de El espíritu de la colmena o La lengua de las mariposas però a la catalana.

Curiosament, però, Pa negre no és el típic i tòpic film ambientat a la postguerra espanyola que tantes i tantes vegades hem vist reproduït amb obstinada insistència. De fet, en Villaronga s’estima més passar de puntetes per sobre de qualsevol tipus judici de valors o alliçonament històric amb el propòsit de centrar el seu relat (basat en dues novel.les d’Emili Teixidor) en una història fosca i fins i tot tràgica que anirem descobrint a través dels ulls de l’Andreu (Francesc Colomer), el nen protagonista.

No deixeu passar l’ocasió, doncs, i aneu al cinema a veure Pa negre de seguida que pogueu. Us espera una pel.lícula molt ben feta que, de ben segur, no us deixarà indiferents. Paraula.

Sol... però ben acompanyat

Si bé és cert que quan em vaig incorporar a Tons i Sons Terrassa Gospel mai m’hagués pogut imaginar que acabaria fent de solista, també he de reconèixer que -ara per ara- si em veiés forçat a deixar d’exercir com a tal, el cop psicològic i moral seria dur. Molt dur. Perquè cantar embolcallat per la coral m’agrada, és clar, però fer-ho com a solista és una altra història. Una història, per cert, molt difícil d’explicar amb paraules. A vegades penso que es tracta d’una sensació semblant a la que pot experimentar un actor de teatre o un crack de l’esport. Però no. Cantar davant del públic és, fins i tot, millor. Tant se val si tens davant teu cinquanta, cent o quaranta mil persones. Cantar davant d’un públic i aconseguir fer-los vibrar és impressionant. Tinc una amiga que -exagerant una mica- sempre diu que donaria la meitat de la seva vida per ser Madonna una sola nit. Per experimentar dalt d’un escenari que pot sentir un ídol de la música. Per experimentar que pot sentir una persona aclamada per tot un estadi. Per experimentar que pots sentir quan milers de persones xisclen i es tornen boges amb el que fas. De fet, qui no ha somiat mai amb aquesta possibilitat? A mi, per exemple, em costa ben poc fer-ho. Tant com posar el volum de la música ben alt i tancar els ulls. En un tres i no res, em poso a la pell de l’Elvis, el Roy Orbison o en Ray Charles i no en surto fins que s’acaba la cançó. Això sí, si el que vull és que l’adrenalina traspuï per tots els porus de la meva pell, llavors l’escollit ha de ser un altre. Tant me fa si és en Mick Jagger, en John Fogerty o en Freddie Mercury. Posats a flipar per un tubo qualsevol d’aquests tres monstres em va de conya.

Òbviament, tot això són fantasies. Bajanades, potser. Però, si ho analitzem de prop, constatarem que alguna cosa hi ha de cert en tot això. De fet, sempre he pensat que quan puges a l’escenari, agafes el micro i sents com músics i coral inicien la cançó... si no ets sents com l’Elvis o com en Mick, estàs perdut. I que ningú es pensi que es tracta de vanitat o supèrbia. Però si surts a l’escenari pensant que no estàs a l’alçada, que faràs el ridícul o que només es tracta d’imitar un cantant original, cagada pastoret. Qualsevol solista ha de sortir disposat a menjar-se l’escenari. Ha de creure que ho farà bé i que arrasarà. Només així un cantant pot aconseguir ‘deixar-se anar’ i donar-ho tot. Cantar pendent del públic, de si te’n recordes o no la lletra o de si arribaràs bé o no a alguna nota pot ser fatal. En qualsevol cas, tota pressió que un mateix s’imposi l’únic que provoca es que s’actuï amb el fre de ma posat. I amb el fre de ma és molt difícil transmetre o emocionar a un auditori.

Ara bé: que ningú no s’equivoqui. Jo no sóc cap fora de sèrie cantant. Ni molt menys. Tant sols procuro creure amb el que faig. La minsa experiència que tinc em diu que dalt de l’escenari t’has de transformar i creure que ets un crack. Encara que no ho siguis. Si ho fas podràs treure tot el suc possible a les teves qualitats com a cantant. Si no, res de res. Cantar és una de les coses més meravelloses que l’ésser humà és capaç de fer i qui no gaudeixi fent-ho, que es dediqui a una altra cosa. No vull dir amb tot això que cantar sigui bufar i fer ampolles. No, no; és clar, que no. Cantar requereix talent, esforç i perseverància. Però quan un cantant s’ha treballat prou un tema i ha de sortir a defensar-lo, ho ha de fer amb tota la fermesa i convicció possibles. Intentant que tècnica i sentiment s’agafin de la ma i convergeixin en un so bonic i emotiu. No sabria dir-vos si aquest és el camí correcte però si no ho és, francament, no en conec cap d’altre.

De fet, tota aquesta xerrameca neix fruit d’un fet transcendental a la meva coral: el de la sortida al mercat -una mica abans de Nadal, potser- del nostre primer CD. Un Tons de Gospel en el que tinc l’honor i el privilegi d’interpretar dos temes com a solista: JESUS IS THE ANSWER i JESUS ON THE MAINLINE. Però, bé, comencem des del principi.

Vaig debutar cantant sol el nadal de l’any 2005 a la seu del Centre Excursionista de Terrassa. Per aquelles dates la coral no disposava de cap solista masculí i només la incombustible insistència de la Marisa, la nostra professora de veu, i del Carles, el nostre dire, va aconseguir que em desempallegués de les meves reserves i em llencés a la piscina amb un tema espiritual poc conegut: WE’RE TRAVLIN. Es tractava d’una breu intervenció -lenta, greu i una mica engolada- en una d’aquelles cançons que els afroamericans dels estats surenys solen cantar a les cerimònies de difunts. El tema no estava malament del tot, però probablement aquell to excessivament solemne i seriós la va acabar desterrant del nostre repertori al cap d’un temps.

Potser per tot plegat considero que el meu veritable debut es va produir a França, concretament a Rocamadour, al maig del 2006. Fou allà on vaig cantar per primera vegada tot un clàssic de l’Elvis Presley: CAN’T HELP FALLING IN LOVE. Sortosament, aquell dia tot va sortir de primera. La sonoritat de l’església on varem actuar era molt bona i el pianista d’emergència que ens va acompanyar en aquella ocasió, L’Enric, un fenomen. Tot això em va donar molta confiança, i el fet que la balada de l’Elvis fos un veritable caramelet per a qualsevol cantant, també va contribuir decisivament per a que aquella estrena fos tot un èxit. Tant va ser així, que la varem repetir a l’hora dels bisos. Diuen que hi ha coses en aquesta vida que no s’obliden, no? Doncs bé, us asseguro que aquell dia no l’oblidaré mentre visqui.

Consolidat ja com a solista (suposo que pel fet que no n’hi havia cap altre), la coral em va assignar més cançons. La següent fou, concretament, PRECIOUS LORD, un espiritual que -com el Can’t help...- ja havíem estrenat en els concerts conjunts amb els Remember Quartet i que també havia interpretat l’Elvis. Poc temps després em va tocar aprendre un altre tema provinent del repertori comú amb els Remember. Es tractava de TAKE THESE CHAINES, una cançó molt sentida i emotiva que va popularitzar un mite de la música negra: en Ray Charles.

Entre l’any 2007 i 2008 vaig encadenar un bon grapat de concerts interpretant aquest temes fins que vam incorporar una nova cançó al repertori: OUR GOD. Aquest conegut espiritual no comptava amb una intervenció solista massa clara i el meu solo es limitava a una breu introducció a capel.la que -tot i no agradar-me massa per solemne i exhortativa- la vaig fer fins que altres temes la van rellevar definitivament.

A partir d’aquí vaig lligar dues interpretacions conjuntes. La primera fou amb tres solistes més (un per corda) interpretant la introducció a capel.la del NOBODY KNOWS. Una introducció que, per cert, actualment interpretem entre 8 solistes (dos per corda) amb un ritme força més alegre. La segona intervenció conjunta, a duo, fou la d’un altre espiritual tant o més conegut que el Nobody knows: el SWING LOW, SWEET CHARIOT. Pel que sembla l’experiment en qüestió no va acabar de funcionar i després d’un parell de temptatives, mai més s’ha tornat a fer a duo.

Però no fou fins a principis del curs 2008-2009 quan em vaig enfrontar per primera vegada a un tema de gospel de veritat. El tema assignat fou JESUS IS THE ANSWER, versió del Central Baptist Church Gospel Choir of New York. La vaig estrenar al Teatre Alegria de Terrassa i, tot i que era el primer cop que no cantava una melodia sencera i que tan sols havia d’anar omplint forats i donant resposta al que cantava la coral, el tema -encadenat entre el Take me back i el Soon and very soon- va sortir prou bé i va significar, alhora, la reactivació de nous temes de gospel mogudet després de molt de temps de cantar-ne tant sols dos: This little light of mine i Oh, happy day.

Potser pel fet que la meva intervenció en el Jesus is the answer quedava molt propera a la llarga introducció del SOON AND VERY SOON se’m va acudir afegir unes quantes rèpliques a la part coral. Amb tot, vull deixar ben clar que la meva intervenció es limita a ‘farcir’ aquesta introducció i que la part solista la sol fer una soprano.

El meu veritable ‘tour de force’ fou, però, JESUS ON THE MAINLINE, un tema de gospel força vibrant que va costar Deu i ajuda treure endavant. Tant va ser així que fins a ¡quatre vegades! varem haver de postposar l’estrena. La meva incertesa, llavors, radicava en saber si seria capaç d’arribar amb certa comoditat a tot un seguit de notes molt agudes i aconseguir ‘deixar-me anar’ en un tema molt diferent a les cançons més aviat lentes i de tessitura greu a les que estava acostumat. La vam estrenar a la Festa Major de Viladecavalls de l’any 2009 i, sortosament, -tot i els greus problemes de sonorització que vam patir aquell dia- l’acoblament entre músics, coral i solista va funcionar prou bé.

Quasi paral·lelament a l’estrena del Jesus on the mainline vam incorporar al nostre repertori un tema molt vigorós amb el que moltes vegades tanquem els nostres concerts. Es tracta del LORD, YOU ARE GOOD, un tema que també pertany al repertori del Central Baptist Church Gospel Choir of New York i en el que la meva breu intervenció inicial pretén aparençar la potent exoneració d’un predicador evangelista.

I poca cosa més. Tan sols esmentar-vos l’últim tema que he pogut fer com a solista -JOSHUA FIT THE BATTLE OF JERICHO- i, sobretot, el títol d’una cançó que pretenem estrenar aquesta nova temporada i que -possiblement- suposarà el repte més important amb el que mai m’he enfrontat com a cantant. M’estic referint a tot un clàssic dels U2: I STILL HAVEN’T FOUND WHAT I’M LOOKING FOR. Ja veurem què en surt de tot plegat. Desitgeu-me sort, amics. La necessitaré.

Us agraden els spaghetti?

A mi, sí. Molt. Sobretot cuinats al dente i acompanyats per qualsevol d’aquelles saboroses salses que tan bé preparen els italians. Alla carbonara, all’arrabiatta, alla bolognese, alla parmiggiana... De tots els spaghetti, però, els meus preferits són aquells que incorporen una bona dosi de salsa western al damunt. I més encara si qui els cuina és en Sergio Leone. El Ferràn Adrià de l’spaghetti...western. El cineasta que -adaptant al gènere el Yojimbo de Kurosawa (Per un pugno di dollari, 1964)- va dinamitar sorollosament els fonaments del western clàssic americà i va parir, amb immensa alegria per part del seus futurs acòlits, un dels subgèneres més populars i estimats del setè art; d’aquí en endavant, SW.

Permeteu-me, però, que m’estengui una miqueta més i us faci cinc cèntims, al menys, de la que és per a mi l’autèntica i genuïna recepta de l’SW. Més que res perquè desprès d’haver llegit el que teniu al davant us quedin ben clars quins són aquells ingredients que sempre m’agrada trobar en un bon plat d’aquesta pasta.

Per començar podríem dir que dins de l’àmbit purament argumental un dels elements que més m’atrau de l’SW és la quasi total absència dels típics i tòpics herois gentils, nobles i honestos del western clàssic. Un rutinari prototip que, a la majoria d’SW, trobem sortosament reemplaçat per pistolers i caçarecompenses misògins, cínics, amorals i venjatius. Antiherois, vaja. Tot i amb això, si en alguna cosa es distingeix l’SW de la resta de westerns tradicionals és en la crueltat. En la violència amb la que procedeixen els seus personatges. Un sentiment fortament arrelat al subgènere que acostuma a actuar, la majoria de vegades, com a detonant argumental de històries farcides de cobdícia, venjança i frases lapidàries.

L’SW, però, és un subgènere fonamentalment visual. I això comporta -conseqüentment- que totes aquestes pel·lícules segueixin fil per randa un inconfusible patró estètic. Així doncs, no ens ha de resultar gens estrany que l’antiheroi de torn -i, per suposat, el seu corresponent malvat- siguin, gairebé sempre, homes d’aspecte llardós, esparracat i mal afaitats que masteguen tabac o fumen purets a tort i a dret. Un arquetip força versemblant i realista -tot s’ha de dir- que no deixa de camuflar, per desgràcia, uns guions, uns decorats i una posada en escena -a la majoria de casos- notòriament modesta i senzilla.

Del que no tinc cap queixa, ans el contrari, és del paisatge que sempre acostumem a trobar a qualsevol SW de primer nivell. De fet, la increïble semblança dels barrancs, pujols i canyons del desert de Tabernas amb els paisatges de Nevada o Arizona fou determinant perquè molts productors decidissin rodar la majoria d’aquests nous westerns a Almería. Un fascinant escenari d’indòmita bellesa amb el que -potser pel fet de ser fill i net d’almeriencs- sempre m’he sentit especialment proper.

Pel que fa a qüestions purament tècniques m’agradaria recalcar que tot el mèrit que en un moment donat pugui atresorar l’SW és, única i exclusivament, d’en Sergio Leone. El cineasta dels primeríssims plans, dels contrapicats expressius, dels grans angulars, dels duels parsimoniosos i dramàtics... Ell i només ell fou qui es va treure l’SW de la barretina i va concedir-li un estil propi. Un segell únic marca de la casa que, dissortadament, altres realitzadors com Corbucci, Sollima, Valerii o Castellari tan sols es van veure en cor d’imitar una i altra vegada fins que -cap a mitjans dels setanta- les patètiques paròdies d’en Terence Hill i Bud Spencer acabessin certificant el definitiu traspàs d’un dels subgèneres més entranyables, prolífics i fugaços de la història del cinema.

No he esmentat encara, però, l’últim ingredient. Un ingredient fonamental en qualsevol SW que es preui i que, al meu parer, li afegeix un toc de gràcia tant excepcional com imprescindible. M’estic referint, òbviament, a la música. Un element que potencia extraordinàriament tot el què veiem i que li atorga a les imatges una càrrega èpica, dramàtica, emotiva -o fins i tot còmica- d’una intensitat incommensurable. En aquest aspecte, la menció d’Ennio Morricone és del tot obligada. I no solsament perquè l’SW no existiria sense les seves melodies, si no perquè aquest compositor és, sense cap mena de dubte, l’autor d’algunes de les bandes sonores més ben parides de la història.

I poca cosa més. Tant sols adjuntar-vos a continuació el que seria el meu Top-10 particular de l’SW recomanant-vos, alhora, que si n’heu de triar un de sol no perdeu el temps i veieu -si no l’heu vist encara- el millor de tots: C’era una volta il west, de Sergio Leone. La primera pel·li que em va emocionar fins el moll de l’os i la primera que em va fer veure que el cinema era molt més que un bon guió i unes bones interpretacions. Bon profit!

Per un pugno di dollari (1964), d’en Sergio Leone
Per qualche dollaro in più (1965), d’en Sergio Leone
Il buono, il brutto, il cattivo (1966), d’en Sergio Leone
Django (1966), d’en Sergio Corbucci
La resa dei conti (1966), d’en Sergio Sollima
I giorni dell’ira (1967), d’en Tonino Valerii
C’era una volta il west (1968), d’en Sergio Leone
Il grande silenzio (1968), d’en Sergio Corbucci
Giù la testa (1971), d’en Sergio Leone
Keoma (1976), d’en Enzo G. Castellari

La classe B

Reconec que com a “crític” de cinema sóc un paio més aviat compassiu i benigne. I això vol dir que qualsevol pel·lícula que em proporcioni certa distracció i un discurs narratiu raonablement intel·ligent s’emportarà -com a mínim- el meu reconeixement particular. O, el que és el mateix, l’aprovat.

Potser per això mateix sempre he procurat mostrar-me especialment sensible i condescendent amb el cinema de sèrie o classe B. Un tipus de cinema fet amb quatre duros, poques pretensions i molt d’enginy que potser no ha gaudit mai del ressò de produccions més serioses -o, si més no, ambicioses- però que, al meu parer, ha estat peça clau en el procés formatiu d’un bon grapat de cineastes i, sobretot, en l’estímul vocacional de milers de cinèfils com jo mateix.

Amb el que no he pogut mai, però, és amb la sèrie Z. Ni amb la sèrie Z, ni amb l’Ed Wood, ni amb l’ Uwe Boll ni amb la Troma Films ni amb la mare que els va parir. Perquè, vaja, una cosa és valorar la imaginació i l’habilitat d’un director a l’hora de rodar seqüències en les que el pressupost o els recursos són molt limitats i una altra, molt diferent, és que la incompetència o la xavacaneria es converteixin -de sobte- en l’eix fonamental de la pel·lícula en qüestió. No, senyors, per aquí no hi passo. Ara per ara, trobar-li la gràcia a un producte deliberadament dolent no entra dins dels meus plans més immediats.

Així doncs, permeteu-me que us indiqui -concretament- quines són les meves pel·lis de classe B preferides. Per no marejar la perdiu n’he triat 10. Ja sabeu, números rodons. Com podreu constatar, hi ha una mica de tot: terror, fantàstic, ciència-ficció, spaghetti-western, algun film de culte, algun giallo... 10 pel·lícules, en definitiva, fonamentals per a que tot neòfit en la matèria pugui comprovar amb els seus propis ulls de què punyetes parlem quan qualifiquem un film de classe B. Que us aprofiti.

INVASION OF THE BODY SNATCHERS (1956), d’en Don Siegel.
THE INCREDIBLE SHRINKING MAN (1957), d’en Jack Arnold.
THE FLY (1958), d’en Kurt Neumann.
PER UN PUGNO DI DOLLARI (1964) d’en Sergio Leone.
DJANGO (1966), d’en Sergio Corbucci.
NIGHT OF THE LIVING DEAD (1968), d’en George A. Romero.
NON SI SEVIZIA UN PAPERINO (1972), d’en Lucio Fulci.
ASSAULT ON PRECINCT 13 (1976), d’en John Carpenter.
EVIL DEAD (1981), d’en Sam Raimi.
BRAINDEAD (1992), d’en Peter Jackson.

Nota: A més d’un sorprendrà, suposo, que no hagi inclòs en aquesta llista cap pel·lícula d’en Roger Corman, Mario Bava o Dario Argento; tres autèntics abanderats d’aquest tipus de cinema. La raó és molt senzilla: no m’hi caben. I les pel·lis que us he proposat són absolutament inamovibles. Ho sento.

Confessions d’un apòstol del proletariat cinèfil

Qualsevol cinèfil com Déu mana sap, o hauria de saber, que el cinema admet nombroses perspectives. Moltes d’elles, fins i tot, complementàries. Jo en destacaria tres. La que el contempla com a producte d’entreteniment, la que el contempla com a llenguatge i la que el contempla com a fenomen artístic.

Dissortadament, però, no és un tret comú trobar totes tres perspectives en una sola pel.lícula. I això implica que, gairebé sempre, ens veurem obligats a triar allò que volem veure en funció d’una sola perspectiva. En el meu cas, per exemple, la vessant lúdica o recreativa és la que considero més important. O, si més no, amb la que més gaudeixo. I això vol dir que el cinema que més m’agrada és aquell que m’explica una història interessant i amena amb certa agilitat i eficàcia. El cinema que manté un mínim d’ordre i coherència en el seu fil argumental i el que comprèn tant la capacitat d’estimular determinats sentiments en l’espectador com la facultat de, fins i tot, convidar-lo a la reflexió. Narrativa clàssica, li diuen. Doncs això, narrativa clàssica. La que varen emprar tota la vida John Ford i companyia i la que actualment segueix emprant, per exemple, Clint Eastwood.

Amb tot això no vull dir que només gaudeixi amb el cinema més comercial i que no sigui capaç d’apreciar i assaborir el cinema des d’una òptica més tècnica o creativa. Ni molt menys. El que passa és que, per a mi, la història és prioritària. I si la història no m’atrau difícilment em deixaré complaure per belles imatges o acrobàtics moviments de càmera. Ara bé, reconec que quan història, art i tècnica es fonen en un tot indissoluble (“La taronja mecànica”, “Vertigo”, “Fins que li va arribar l’hora”...) la sensació de plaer sensorial i/o intel.lectual és, senzillament, indescriptible.

I res més. Ara ja sabeu -a grans trets- de quin peu calço. Espero que sapigueu disculpar les bajanades que, de ben segur, aniran fent acte de presència en aquest blog i, sobretot, que les meves disquisicions i ressenyes no us avorreixin més de l’estrictament necessari. Això sí que no m’ho perdonaria mai.

Tafaneria, exhibicionisme... i comunicació

Fins fa poc, qui no tenia correu electrònic era poc més que un ésser anònim. Una mena d’ermità. Una “rara avis”. Un extra-terrestre, vaja. Avui en dia, però, disposar d’una adreça de correu electrònic no és suficient. T’agradi o no, has de ser al facebook. O, si no, al twitter. Si no, no existeixes.

Potser exagero. D’acord. Però ja en parlarem d’aquí a uns anys. Tampoc ens imaginàvem pas quinze anys enrera que fins i tot les àvies acabarien portant al damunt mòbils d’última generació. I deixa-les córrer, ara!

De fet, tant en l’àmbit de la telefonia mòbil com en el de les xarxes socials, l’èxit del producte rau –sota el meu parer- en una explosiva combinació de tafaneria, exhibicionisme i comunicació. Tres ingredients que -convenientment sacsejats i administrats- han convertit el facebook en una de les foteses més imprescindibles del món occidental.

Ja m’explicareu, si no, a sant de què ens veiem obligats a consultar diàriament el nostre compte d’usuari -una o vàries vegades, fins i tot- per revisar si algú o altre ens ha enviat una sol.licitut d’amistat o si algú o altre ha comentat i/o ha clicat el “m’agrada” d’alguna d’aquelles bajanades que -dia sí, dia també- pengem en algun raconet encara lliure del nostre mur. Que ridícul, no?

El pitjor de tot, però, és el temps que arribem a perdre tafanejant a les fotografies o videos que –sense cap mena de pudor- alguns dels nostres “amics” s’han atrevit a compartir entre propis i estranys. I és en aquest punt, precisament, en el que aquella curiositat inicial perd qualsevol sentit per convertir-se, inexorablement, en el que podríem anomenar tafaneria pura i dura. Un indefugible impuls que ens empeny a xafardejar en els àlbums familiars dels nostres amics per constatar, per exemple, què graciós està l’avi Quimet tallant-se les ungles dels peus a la sorra de platja o quina marxeta porta la filla única dels nostres millors amics; sí, aquella mosqueta morta que semblava no haver trencat un plat en sa puta vida.

Però com que tot plegat funciona com aquell peix que es mossega la cua, no resultaria gens estrany que -des de la nostra còmode posició de tafaners passius- acabéssim un bon dia convertint-nos en un d’aquells desvergonyits exhibicionistes que no es tallen un pèl en penjar fotos i comentaris de tota mena i que, a més, serien capaços d’afegir a la perruquera de la tieta soltera com “amiga” per tal d’incrementar en un membre més el seu ja de per sí incomptable nombre d’ànimes bessones. Sí, sí, rieu. Però jo ja tremolo.

Tot i amb això, també s’ha de reconèixer que el facebook constitueix un valuosíssim instrument per mantenir el contacte amb aquells amics de tota la vida que, per desgràcia, no veiem massa sovint. Llàstima que també sol passar que els nostres millors amics no perden el temps en bestieses com aquesta i que, en un percentatge considerablement elevat, els membres més actius de la nostra colla cibernètica acostumen a ésser persones amb les quals ni t’aturaries a xerrar si te les trobessis pel carrer. Que trist, no?

En fi, espero de tot cor que ningú s’enfadi ni s’ofengui amb la meva humil opinió envers aquest tema. Entre d’altres coses perquè si esteu llegint aquesta bretolada és perquè, probablement, sigueu amics meus del facebook. Una abraçada. Us estimo ;)