No hi ha més cec que el que no hi vol veure

En van caure cinc, sí. Tants com derbys consecutius porta guanyats Guardiola. Cinc golets com cinc solets. Però també n’haurien pogut caure sis, set o fins i tot vuit. I no exagero, senyors. Gens ni mica. De fet, quan els blaugranes engeguen la seva màquina de fer futbol, qualsevol resultat és possible. Tant se val si l’adversari és l’Almeria, el Real Madrid o el Manchester United. El Barça té una filosofia de joc molt clara i molt concreta i res ni ningú és capaç de canviar-la. I si no que li preguntin al Madrid de Mourinho. Un equip forjat a cop de prepotència i talonari que venia a Barcelona disposat a acabar amb un cicle. Disposat a pispar-li al Barça la merescuda condició de millor equip del món. Disposat a acabar d’una vegada per totes amb l’hegemonia del bon futbol. Del futbol-art. Un equip, en definitiva, que -una vegada més- va haver de tornar a casa amb la cua entre cames. Derrotat, destrossat i humiliat. Potser ja va sent hora que des de la caverna mediàtica espanyola deixin d’enganyar a la parròquia blanca amb ridículs i utòpics cants de sirena i reconeguin, d’una punyetera vegada, que el que tenen davant dels seus nassos és -a banda del millor Barça que s’ha vist mai- un dels millors equips de futbol de la història. Els culers ho tenim ben clar. I Guardiola i els seus jugadors també. Porten tres anys demostrant-ho. Partit rera partit. Títol rera títol. Però encara hi ha qui, cinquanta anys després, encara continua estirant com un xiclet el desfassadíssim crèdit dels Di Stefano, Amancio i cía. Qué trist! Definitivament, no hi ha més cec que el qui no hi vol veure.

Una caixa de sorpreses

Si mai ningú m’hagués dit que una pel·lícula amb un sol protagonista que transcorre integrament en un taüt de fusta de pi durant prop de noranta minuts de temps real tenia la més mínima possibilitat de convertir-se en una de les revelacions cinematogràfiques de l’any el més probable és que me l’hagués mirat amb un somriure d’orella a orella i l’hagués enviat a pastar fang tot seguit. Però quan un pot constatar per sí mateix que una pel·lícula amb aquestes característiques es transforma -com per art de màgia- en un exercici d’estil gairebé impecable és quan un arriba a la conclusió que mentre hi hagin cineastes tan brillants i agosarats com en Cortés el cinema espanyol pot respirar tranquil.

Perquè sí senyors, potser els més puristes es queixaran de tanta conversa telefònica i trobaran a faltar més moments de reflexió o introspecció del protagonista a fi i efecte de copsar amb més fidelitat i versemblança l’autèntica desesperació, angoixa i claustrofobia d’un home enterrat en vida. Però el que resulta evident, també, és que tot aquest guarniment argumental és precisament el que ens proporciona la pertinent dosi d’intriga i tensió perquè la pel·lícula no se’ns faci llarga ni avorrida en cap moment.

Tot i amb això, si en alguna cosa destaca especialment “Buried” és en l’aspecte tècnic. En la renúncia explícita i voluntària a utilitzar els flaix-backs o el muntatge paral·lel amb el pervers propòsit de no donar ni un sol moment de respir a l’espectador. Demostrant, tanmateix, que un bon domini de la càmera en un espai tant petit és fonamental per no caure en la redundància, en l’excés o en el tedi més insuportables. I és per tot això i més, que m’agradaria recomanar aquesta pel·lícula a tots aquells que -com jo mateix- ja n’estem ben farts d’anar al cinema i veure una i altra vegada que la originalitat, la capacitat de sorprendre i les infinites possibilitats de col·locar la càmera en el lloc i en el moment oportú brillen per la seva absència. Així doncs, no perdeu l’esperança, amics. El cinema espanyol no ha mort encara. I si no em creieu, doneu-li una nova oportunitat a aquesta caixa de sorpreses anomenada “Buried”. M’hi jugo el coll que no us defraudarà.

Continuem fent pinya, si us plau

Una de les coses que més m’agradaria, com a català i barcelonista que sóc, és que en un futur no massa llunyà el joc del Barça fos declarat patrimoni immaterial de la humanitat per part de la UNESCO. Sí, sí, no rieu. Ho dic de debò. Mentrestant això no passi, però, el fet que aquest any hagi estat el món casteller el receptor de tan lloada distinció és, sense cap mena de dubte, una gran notícia. Sobretot per tots aquells que considerem els castells com un dels símbols identitaris més importants del poble català.

En qualsevol cas, no ens enganyem. Per desgràcia, aquesta distinció no suposarà -en realitat- cap canvi significatiu en el dia a dia de l’activitat castellera. Ni a nivell econòmic ni a nivell divulgatiu. Es tracta, doncs, d’una mena de premi o guardó honorífic que possiblement ens atorgarà als catalans cert prestigi o reconeixement internacional, però poca cosa més. Els castells són des d’aquesta setmana patrimoni immaterial de la humanitat, sí, però pel que sembla haurem de continuar sent els catalans i ningú més els encarregats de fer pinya per mantenir encesa la flama d’una de les tradicions més boniques i emotives d’aquest planeta.

Pares i fills

De classes d’amor n’existeixen moltes. O, si no moltes, unes quantes. Jo, per exemple, en distingiria cinc: la classe d’amor que professem als nostres pares, la que professem als nostres fills, la que professem a la nostra parella, la que professem als nostres amics i la que professem al nostre proïsme.

Òbviament, hi haurà qui cregui que aquesta llista és massa llarga i, ans el contrari, també hi haurà qui trobi a faltar altres manifestacions afectives tant importants com l’amor als animals, a la natura, a l’art, a la llibertat o a qualsevol entitat material o immaterial que sigui susceptible de ser estimada. Però això, avui, no toca. El que toca avui és parlar de persones. De persones i res més que persones.

Amb aquest propòsit, doncs, m’agradaria parlar de la que és -per a mi i per la gran majoria, suposo- la classe d’amor més gran, més esplèndida i més incondicional de totes: la que els pares professem als nostres fills.

Malauradament, en qüestions de sentiments dos més dos no sempre fan quatre. I de la mateixa manera que jo estic plenament convençut que la meva afirmació és -o hauria de ser- certa, també resulta evident que molts pares no senten el mateix que jo pels seus fills. Algunes vegades perquè aquest fills s’han fet grans i -d’alguna manera o altra- els han decebut i d’altres, perquè aquests pares són, senzillament, persones roïns, infames i miserables. Persones incapaces d’estimar res ni ningú. Però, bé, deixem-ho córrer. Avui no tinc ganes de fer-me mala sang. Tot el contrari. El que m’agradaria, en realitat, és vincular tot el que acabo d’esmentar amb un espot publicitari. Sí, ho heu llegit bé. Amb un espot publicitari. Concretament el que promociona la propera marató de TV3. Si això no és una clamorosa mostra d’amor paternofilial que baixi Déu i ho digui. Jo no penso dir res més. Tan sols que li doneu un cop d’ull. Immediatament. Val la pena.

http://www.youtube.com/watch?v=ckYLTlX9fwU

La pel.lícula que tots els catalans estàvem esperant

Més enllà de les seves virtuts i dels seus defectes com a producte estrictament cinematogràfic, Pa negre és -sobretot- aquella pel.lícula de referència que tots els catalans estàvem esperant des de feia tant de temps. Si em permeteu el paral.lelisme, una mena de El espíritu de la colmena o La lengua de las mariposas però a la catalana.

Curiosament, però, Pa negre no és el típic i tòpic film ambientat a la postguerra espanyola que tantes i tantes vegades hem vist reproduït amb obstinada insistència. De fet, en Villaronga s’estima més passar de puntetes per sobre de qualsevol tipus judici de valors o alliçonament històric amb el propòsit de centrar el seu relat (basat en dues novel.les d’Emili Teixidor) en una història fosca i fins i tot tràgica que anirem descobrint a través dels ulls de l’Andreu (Francesc Colomer), el nen protagonista.

No deixeu passar l’ocasió, doncs, i aneu al cinema a veure Pa negre de seguida que pogueu. Us espera una pel.lícula molt ben feta que, de ben segur, no us deixarà indiferents. Paraula.

Sol... però ben acompanyat

Si bé és cert que quan em vaig incorporar a Tons i Sons Terrassa Gospel mai m’hagués pogut imaginar que acabaria fent de solista, també he de reconèixer que -ara per ara- si em veiés forçat a deixar d’exercir com a tal, el cop psicològic i moral seria dur. Molt dur. Perquè cantar embolcallat per la coral m’agrada, és clar, però fer-ho com a solista és una altra història. Una història, per cert, molt difícil d’explicar amb paraules. A vegades penso que es tracta d’una sensació semblant a la que pot experimentar un actor de teatre o un crack de l’esport. Però no. Cantar davant del públic és, fins i tot, millor. Tant se val si tens davant teu cinquanta, cent o quaranta mil persones. Cantar davant d’un públic i aconseguir fer-los vibrar és impressionant. Tinc una amiga que -exagerant una mica- sempre diu que donaria la meitat de la seva vida per ser Madonna una sola nit. Per experimentar dalt d’un escenari que pot sentir un ídol de la música. Per experimentar que pot sentir una persona aclamada per tot un estadi. Per experimentar que pots sentir quan milers de persones xisclen i es tornen boges amb el que fas. De fet, qui no ha somiat mai amb aquesta possibilitat? A mi, per exemple, em costa ben poc fer-ho. Tant com posar el volum de la música ben alt i tancar els ulls. En un tres i no res, em poso a la pell de l’Elvis, el Roy Orbison o en Ray Charles i no en surto fins que s’acaba la cançó. Això sí, si el que vull és que l’adrenalina traspuï per tots els porus de la meva pell, llavors l’escollit ha de ser un altre. Tant me fa si és en Mick Jagger, en John Fogerty o en Freddie Mercury. Posats a flipar per un tubo qualsevol d’aquests tres monstres em va de conya.

Òbviament, tot això són fantasies. Bajanades, potser. Però, si ho analitzem de prop, constatarem que alguna cosa hi ha de cert en tot això. De fet, sempre he pensat que quan puges a l’escenari, agafes el micro i sents com músics i coral inicien la cançó... si no ets sents com l’Elvis o com en Mick, estàs perdut. I que ningú es pensi que es tracta de vanitat o supèrbia. Però si surts a l’escenari pensant que no estàs a l’alçada, que faràs el ridícul o que només es tracta d’imitar un cantant original, cagada pastoret. Qualsevol solista ha de sortir disposat a menjar-se l’escenari. Ha de creure que ho farà bé i que arrasarà. Només així un cantant pot aconseguir ‘deixar-se anar’ i donar-ho tot. Cantar pendent del públic, de si te’n recordes o no la lletra o de si arribaràs bé o no a alguna nota pot ser fatal. En qualsevol cas, tota pressió que un mateix s’imposi l’únic que provoca es que s’actuï amb el fre de ma posat. I amb el fre de ma és molt difícil transmetre o emocionar a un auditori.

Ara bé: que ningú no s’equivoqui. Jo no sóc cap fora de sèrie cantant. Ni molt menys. Tant sols procuro creure amb el que faig. La minsa experiència que tinc em diu que dalt de l’escenari t’has de transformar i creure que ets un crack. Encara que no ho siguis. Si ho fas podràs treure tot el suc possible a les teves qualitats com a cantant. Si no, res de res. Cantar és una de les coses més meravelloses que l’ésser humà és capaç de fer i qui no gaudeixi fent-ho, que es dediqui a una altra cosa. No vull dir amb tot això que cantar sigui bufar i fer ampolles. No, no; és clar, que no. Cantar requereix talent, esforç i perseverància. Però quan un cantant s’ha treballat prou un tema i ha de sortir a defensar-lo, ho ha de fer amb tota la fermesa i convicció possibles. Intentant que tècnica i sentiment s’agafin de la ma i convergeixin en un so bonic i emotiu. No sabria dir-vos si aquest és el camí correcte però si no ho és, francament, no en conec cap d’altre.

De fet, tota aquesta xerrameca neix fruit d’un fet transcendental a la meva coral: el de la sortida al mercat -una mica abans de Nadal, potser- del nostre primer CD. Un Tons de Gospel en el que tinc l’honor i el privilegi d’interpretar dos temes com a solista: JESUS IS THE ANSWER i JESUS ON THE MAINLINE. Però, bé, comencem des del principi.

Vaig debutar cantant sol el nadal de l’any 2005 a la seu del Centre Excursionista de Terrassa. Per aquelles dates la coral no disposava de cap solista masculí i només la incombustible insistència de la Marisa, la nostra professora de veu, i del Carles, el nostre dire, va aconseguir que em desempallegués de les meves reserves i em llencés a la piscina amb un tema espiritual poc conegut: WE’RE TRAVLIN. Es tractava d’una breu intervenció -lenta, greu i una mica engolada- en una d’aquelles cançons que els afroamericans dels estats surenys solen cantar a les cerimònies de difunts. El tema no estava malament del tot, però probablement aquell to excessivament solemne i seriós la va acabar desterrant del nostre repertori al cap d’un temps.

Potser per tot plegat considero que el meu veritable debut es va produir a França, concretament a Rocamadour, al maig del 2006. Fou allà on vaig cantar per primera vegada tot un clàssic de l’Elvis Presley: CAN’T HELP FALLING IN LOVE. Sortosament, aquell dia tot va sortir de primera. La sonoritat de l’església on varem actuar era molt bona i el pianista d’emergència que ens va acompanyar en aquella ocasió, L’Enric, un fenomen. Tot això em va donar molta confiança, i el fet que la balada de l’Elvis fos un veritable caramelet per a qualsevol cantant, també va contribuir decisivament per a que aquella estrena fos tot un èxit. Tant va ser així, que la varem repetir a l’hora dels bisos. Diuen que hi ha coses en aquesta vida que no s’obliden, no? Doncs bé, us asseguro que aquell dia no l’oblidaré mentre visqui.

Consolidat ja com a solista (suposo que pel fet que no n’hi havia cap altre), la coral em va assignar més cançons. La següent fou, concretament, PRECIOUS LORD, un espiritual que -com el Can’t help...- ja havíem estrenat en els concerts conjunts amb els Remember Quartet i que també havia interpretat l’Elvis. Poc temps després em va tocar aprendre un altre tema provinent del repertori comú amb els Remember. Es tractava de TAKE THESE CHAINES, una cançó molt sentida i emotiva que va popularitzar un mite de la música negra: en Ray Charles.

Entre l’any 2007 i 2008 vaig encadenar un bon grapat de concerts interpretant aquest temes fins que vam incorporar una nova cançó al repertori: OUR GOD. Aquest conegut espiritual no comptava amb una intervenció solista massa clara i el meu solo es limitava a una breu introducció a capel.la que -tot i no agradar-me massa per solemne i exhortativa- la vaig fer fins que altres temes la van rellevar definitivament.

A partir d’aquí vaig lligar dues interpretacions conjuntes. La primera fou amb tres solistes més (un per corda) interpretant la introducció a capel.la del NOBODY KNOWS. Una introducció que, per cert, actualment interpretem entre 8 solistes (dos per corda) amb un ritme força més alegre. La segona intervenció conjunta, a duo, fou la d’un altre espiritual tant o més conegut que el Nobody knows: el SWING LOW, SWEET CHARIOT. Pel que sembla l’experiment en qüestió no va acabar de funcionar i després d’un parell de temptatives, mai més s’ha tornat a fer a duo.

Però no fou fins a principis del curs 2008-2009 quan em vaig enfrontar per primera vegada a un tema de gospel de veritat. El tema assignat fou JESUS IS THE ANSWER, versió del Central Baptist Church Gospel Choir of New York. La vaig estrenar al Teatre Alegria de Terrassa i, tot i que era el primer cop que no cantava una melodia sencera i que tan sols havia d’anar omplint forats i donant resposta al que cantava la coral, el tema -encadenat entre el Take me back i el Soon and very soon- va sortir prou bé i va significar, alhora, la reactivació de nous temes de gospel mogudet després de molt de temps de cantar-ne tant sols dos: This little light of mine i Oh, happy day.

Potser pel fet que la meva intervenció en el Jesus is the answer quedava molt propera a la llarga introducció del SOON AND VERY SOON se’m va acudir afegir unes quantes rèpliques a la part coral. Amb tot, vull deixar ben clar que la meva intervenció es limita a ‘farcir’ aquesta introducció i que la part solista la sol fer una soprano.

El meu veritable ‘tour de force’ fou, però, JESUS ON THE MAINLINE, un tema de gospel força vibrant que va costar Deu i ajuda treure endavant. Tant va ser així que fins a ¡quatre vegades! varem haver de postposar l’estrena. La meva incertesa, llavors, radicava en saber si seria capaç d’arribar amb certa comoditat a tot un seguit de notes molt agudes i aconseguir ‘deixar-me anar’ en un tema molt diferent a les cançons més aviat lentes i de tessitura greu a les que estava acostumat. La vam estrenar a la Festa Major de Viladecavalls de l’any 2009 i, sortosament, -tot i els greus problemes de sonorització que vam patir aquell dia- l’acoblament entre músics, coral i solista va funcionar prou bé.

Quasi paral·lelament a l’estrena del Jesus on the mainline vam incorporar al nostre repertori un tema molt vigorós amb el que moltes vegades tanquem els nostres concerts. Es tracta del LORD, YOU ARE GOOD, un tema que també pertany al repertori del Central Baptist Church Gospel Choir of New York i en el que la meva breu intervenció inicial pretén aparençar la potent exoneració d’un predicador evangelista.

I poca cosa més. Tan sols esmentar-vos l’últim tema que he pogut fer com a solista -JOSHUA FIT THE BATTLE OF JERICHO- i, sobretot, el títol d’una cançó que pretenem estrenar aquesta nova temporada i que -possiblement- suposarà el repte més important amb el que mai m’he enfrontat com a cantant. M’estic referint a tot un clàssic dels U2: I STILL HAVEN’T FOUND WHAT I’M LOOKING FOR. Ja veurem què en surt de tot plegat. Desitgeu-me sort, amics. La necessitaré.