Viatjar

Viatjar és, sens dubte, un dels meus grans al•licients a la vida. De fet, si em paro a pensar una miqueta no recordo ni un sol any —des de que em vaig deslligar dels pares, és clar— que no ho hagi fet. Bé, potser exagero. L’any que va néixer la meva filla no vaig viatjar. I el següent, tampoc. Però sí que ho vaig fer tots els anteriors i els posteriors. A vegades més lluny i a vegades més a prop. Però sempre amb el mateix afany, amb la mateixa il•lusió, amb el mateix cuquet a l’estómac. Amb les mateixes ganes de fruir de nous paisatges, de conèixer noves cultures, de provar noves menges, de viure noves experiències... En resumides comptes: amb les mateixes ganes de sentir-me plenament lliure. Lliure, viu i feliç.

Òbviament, no tot són flors i violes en un viatge. És més, els viatges solen incloure un component emocional molt intens. Un component que, fins i tot, pot transmutar l’eufòria en enuig en un tres i no res. Però bé, ja se sap, quan un viu en un estat d’excitació màxima, quan un no sap que pot passar-li a l’instant següent, quan el cap i el cor funcionen a tota màquina... tot és imprevisible. I tant aviat pots al•lucinar per estar gaudint d’una experiència única a la vida com maleint els teus propis ossos per haver-te fotut allà on no et demanaven.

En qualsevol cas, viatjar té aquestes coses. I ja siguin bones o dolentes, totes inclouen un denominador comú: la improvització. L’ordre, les normes, els horaris i les rutines passen a un segon terme i el que ens passa o ens deixa de passar succeeix espontàniament. Sense que ho puguem controlar. Senzillament perquè havia de passar... o no.

Que ningú s’equivoqui, però. Qui em coneix una mica sap molt bé que de temerari o inconscient en tinc ben poc. Però el que no entenc, tot i així, és un viatge sense cert percentatge d’aventura. Sense cert percentatge de sorpreses. Sense cert percentatge de descontrol. Com tampoc entenc, evidentment, cap viatge sense moments de pau. De placidesa. D’introspecció. I, per què no, de fascinació.

Per tot això i més, doncs, m’agrada viatjar. Si és possible, pel meu compte. I, si no, tant se val. La qüestió és passar-s’ho bé i experimentar tot allò que mai podries experimentar en el teu entorn quotidià. I això passa, per exemple, per perdre’t per qualsevol medina àrab, per contemplar Florència des de la cúpula de Santa Maria dei Fiore o per prendre’t un ouzo o una copeta de Retsina ben fresqueta davant la silueta il•luminada del Partenó. Us ho recomano.

Capital humà

Pels volts del desembre del 2003 vaig trepitjar, per primer cop, el local d’assaig de la coral Tons & Sons Terrassa Gospel a l’escola El Cim, de Terrassa. Quan ho vaig fer, la veritat sigui dita, no les tenia totes. La meva mare, que ja en formava part, portava temps insistint-me en que ho provés. Però jo això de deixar-me el coll lloant al Senyor i proclamant ‘al.leluies’ a tort i a dret no ho tenia gens clar. En primer lloc, perquè sempre m’havia considerat un rocker de cap a peus. I en segon lloc, perquè jo això de cantar gospel si no eres creient, afroamericà i descendent d’esclaus em semblava poc menys que un sacrilegi.

Òbviament, anava errat. Tothom pot cantar gospel. Millor o pitjor, és clar, però tothom ho pot fer. Fins i tot si no ets creient. El que sí cal, però, és que creguis en la música que estàs cantant. En la seva força, en el seu sentiment, en la seva ànima. I això, amics meus, és universal. Universal i profondament humà.

Potser per això mateix, el que vaig trobar a Tons & Sons Terrassa Gospel no va ser únicament un lloc on poder cantar. El que vaig trobar en aquesta coral va ser, fonamentalment, un grup humà immillorable. I això, amics meus, no te preu.

Amb els anys, naturalment, les cares han anat canviant. Els més veterans sempre recordarem, per exemple, la incalculable aportació de molts dels que ja no hi són. I encara que no ho hauria de fer, m’agradaria esmentar-ne uns quants de concrets com el Miquel Ycart, el Pere Huguet, la Montserrat Peregrina, la Marilà Lucas, l’Anna Pérez, el Joan Quintana, l’Artur Casanovas, el Pablo Chamorro o la malaurada Paquita Sànchez. Antics companys i companyes que sempre van exercir de tonsisoneros de socarrel i que, amb la seva empenta i capital humà, van contribuir a fer de Tons i Sons el que és avui en dia: un conjunt d’amics que, a més a més, canten. I molt bé, per cert.

L’última fornada de tonsisoneros, però, requereix una menció especial. Mai fins l’any passat la coral havia rebut una onada de nous cantaires tant espectacular. Una circumstància que, després d’un any especialment crític, feia preveure una temporada de transició tant a nivell musical com col•lectiu. El que ningú sospitava, però, és que els ‘nous’ s’acoblessin tant ràpid i tant bé a la coral. I menys encara, que la seva il•lusió i ‘bon rotllo’ fos tant aclaparadora. Ells diuen que tot és degut a la bona predisposició dels que ja hi érem. I els més veterans considerem, en canvi, que aquesta rebufada d’aire fresc ha estat peça clau perquè la coral recuperés la motivació, la complicitat i la ‘trempera’ d’antuvi.

Sigui com sigui, el que queda clar és que aquesta ha estat —al meu parer— la millor temporada de Tons & Sons en tota la seva història. Si més no, a nivell col•lectiu. I això, ja em perdonareu, però algú ho havia de dir ;)