Penso que tinc força clares totes aquelles premises que, objectivament, determinen quan podem atorgar-li un 10 a una pel.lícula. El que no tinc tant clar és si el meu bagatge cinèfil és prou sòlid i eficaç per apreciar-les automàticament i poder-ne gaudir tot seguit. És per això que, tot i distingir algunes d’aquestes premises en films com “Ciutadà Kane”, “M, el vampir de Düsseldorf” o “Un condemnat a mort s’ha escapat” no em sento ètica o moralment habilitat per atorgar-lis la màxima valoració. Ni tan sols un meritori 9 que corroborés una lleugeríssima incertesa. D’altrabanda, però, tampoc em sento ‘autoritzat’ a concedir un 10 a pel.lícules que m’apassionen i que han colpejat amb força el meu intel.lecte o la meva sensibilitat. Senzillament perque sóc conscient que la seva valúa cinematogràfica no esta a l’alçada de la meva devoció personal. Seria el cas de “El planeta dels simis”, “Viatge al.lucinant” o “La llegenda del indomable”. Pel.lícules que he sobrevalorat premeditadament però que, en cap cas, gosaria de qualificar-les amb la nota més excelsa.
El 10, doncs, constitueix una distinció que només puc adjudicar a pel.lícules de indubtable qualitat que han aconseguit activar en el meu intel.lecte i/o en la meva sensibilitat un plaer estètic o reflexiu sublim. Dissortadament, aquest fenòmen només l’he experimentat en sis ocasions (“Casablanca”, “Vertigo”, “Psicosis”, “Fins que li va arribar l’hora”, “El padrí” i “La taronja mecànica”). Tot i amb això, la frontera entre molts dels meus 9 i aquests sis 10 no la tinc massa clara. Tinc l’esperança, doncs, que el temps i les revisions concedeixin a moltes d’aquestes obres mestres que a dia d’avui tan sols llueixen un honrós 9, el cobejat ascens a la màxima categoria. De fet, si algú m’apuntés amb una pistola i m’obligués a proposar quatre o cinc noves candidates a aquest puntet extra no em costaria massa assenyalar “Els oblidats”, “Lladre de bicicletes”, “Persona” o “Excalibur”, per exemple. Tampoc seria extrany que deu minuts més tard em decantés per “Apocalypse now”, “Taxi driver”, “Lawrence d’Arabia” o “Dersu Uzala”. Amb això vull deixar clar que la meva ronyosa predisposició a concedir 10 no és una qüestió de sibaritisme cinèfil, sino més aviat de sentit comú. Tant de bo el meu bagatge cultural em permetés poder discernir quins d’aquests 9 mereixen assolir l’esmentat estatus però, fins aleshores, no em queda altre remei que traspasar la responsabilitat d’adjudicar les valoracions més preuades (8, 9 i 10) al meu propi paladar cinèfil. Un paladar que no canviarà massa però que cal seguir perfeccionant dia rera dia. Veient cinema -bon cinema- llegint, escoltant música... procurant, en poques paraules, que tot aquest background faciliti i enriqueixi el joc de sinèrgies que estableix qualsevol judici estètic.
Mentrestant, el meu criteri 10 continuarà nutrint-se d’aquells films que m’hagin seduït per la seva equilibrada combinatòria de discurs narratiu i emoció estètica. Films que m’hagin fascinat pel què diuen i com ho diuen. Films de gran volada que hagin aconseguit ancorar a la meva ànima de forma permanent, inalterable. Obres mestres, en definitiva, que no requereixin la tasca d’un hermenèuta. I menys la d’un hermenèuta de pa sucat amb oli com jo.
El 10, doncs, constitueix una distinció que només puc adjudicar a pel.lícules de indubtable qualitat que han aconseguit activar en el meu intel.lecte i/o en la meva sensibilitat un plaer estètic o reflexiu sublim. Dissortadament, aquest fenòmen només l’he experimentat en sis ocasions (“Casablanca”, “Vertigo”, “Psicosis”, “Fins que li va arribar l’hora”, “El padrí” i “La taronja mecànica”). Tot i amb això, la frontera entre molts dels meus 9 i aquests sis 10 no la tinc massa clara. Tinc l’esperança, doncs, que el temps i les revisions concedeixin a moltes d’aquestes obres mestres que a dia d’avui tan sols llueixen un honrós 9, el cobejat ascens a la màxima categoria. De fet, si algú m’apuntés amb una pistola i m’obligués a proposar quatre o cinc noves candidates a aquest puntet extra no em costaria massa assenyalar “Els oblidats”, “Lladre de bicicletes”, “Persona” o “Excalibur”, per exemple. Tampoc seria extrany que deu minuts més tard em decantés per “Apocalypse now”, “Taxi driver”, “Lawrence d’Arabia” o “Dersu Uzala”. Amb això vull deixar clar que la meva ronyosa predisposició a concedir 10 no és una qüestió de sibaritisme cinèfil, sino més aviat de sentit comú. Tant de bo el meu bagatge cultural em permetés poder discernir quins d’aquests 9 mereixen assolir l’esmentat estatus però, fins aleshores, no em queda altre remei que traspasar la responsabilitat d’adjudicar les valoracions més preuades (8, 9 i 10) al meu propi paladar cinèfil. Un paladar que no canviarà massa però que cal seguir perfeccionant dia rera dia. Veient cinema -bon cinema- llegint, escoltant música... procurant, en poques paraules, que tot aquest background faciliti i enriqueixi el joc de sinèrgies que estableix qualsevol judici estètic.
Mentrestant, el meu criteri 10 continuarà nutrint-se d’aquells films que m’hagin seduït per la seva equilibrada combinatòria de discurs narratiu i emoció estètica. Films que m’hagin fascinat pel què diuen i com ho diuen. Films de gran volada que hagin aconseguit ancorar a la meva ànima de forma permanent, inalterable. Obres mestres, en definitiva, que no requereixin la tasca d’un hermenèuta. I menys la d’un hermenèuta de pa sucat amb oli com jo.
