Us agraden els spaghetti?

A mi, sí. Molt. Sobretot cuinats al dente i acompanyats per qualsevol d’aquelles saboroses salses que tan bé preparen els italians. Alla carbonara, all’arrabiatta, alla bolognese, alla parmiggiana... De tots els spaghetti, però, els meus preferits són aquells que incorporen una bona dosi de salsa western al damunt. I més encara si qui els cuina és en Sergio Leone. El Ferràn Adrià de l’spaghetti...western. El cineasta que -adaptant al gènere el Yojimbo de Kurosawa (Per un pugno di dollari, 1964)- va dinamitar sorollosament els fonaments del western clàssic americà i va parir, amb immensa alegria per part del seus futurs acòlits, un dels subgèneres més populars i estimats del setè art; d’aquí en endavant, SW.

Permeteu-me, però, que m’estengui una miqueta més i us faci cinc cèntims, al menys, de la que és per a mi l’autèntica i genuïna recepta de l’SW. Més que res perquè desprès d’haver llegit el que teniu al davant us quedin ben clars quins són aquells ingredients que sempre m’agrada trobar en un bon plat d’aquesta pasta.

Per començar podríem dir que dins de l’àmbit purament argumental un dels elements que més m’atrau de l’SW és la quasi total absència dels típics i tòpics herois gentils, nobles i honestos del western clàssic. Un rutinari prototip que, a la majoria d’SW, trobem sortosament reemplaçat per pistolers i caçarecompenses misògins, cínics, amorals i venjatius. Antiherois, vaja. Tot i amb això, si en alguna cosa es distingeix l’SW de la resta de westerns tradicionals és en la crueltat. En la violència amb la que procedeixen els seus personatges. Un sentiment fortament arrelat al subgènere que acostuma a actuar, la majoria de vegades, com a detonant argumental de històries farcides de cobdícia, venjança i frases lapidàries.

L’SW, però, és un subgènere fonamentalment visual. I això comporta -conseqüentment- que totes aquestes pel·lícules segueixin fil per randa un inconfusible patró estètic. Així doncs, no ens ha de resultar gens estrany que l’antiheroi de torn -i, per suposat, el seu corresponent malvat- siguin, gairebé sempre, homes d’aspecte llardós, esparracat i mal afaitats que masteguen tabac o fumen purets a tort i a dret. Un arquetip força versemblant i realista -tot s’ha de dir- que no deixa de camuflar, per desgràcia, uns guions, uns decorats i una posada en escena -a la majoria de casos- notòriament modesta i senzilla.

Del que no tinc cap queixa, ans el contrari, és del paisatge que sempre acostumem a trobar a qualsevol SW de primer nivell. De fet, la increïble semblança dels barrancs, pujols i canyons del desert de Tabernas amb els paisatges de Nevada o Arizona fou determinant perquè molts productors decidissin rodar la majoria d’aquests nous westerns a Almería. Un fascinant escenari d’indòmita bellesa amb el que -potser pel fet de ser fill i net d’almeriencs- sempre m’he sentit especialment proper.

Pel que fa a qüestions purament tècniques m’agradaria recalcar que tot el mèrit que en un moment donat pugui atresorar l’SW és, única i exclusivament, d’en Sergio Leone. El cineasta dels primeríssims plans, dels contrapicats expressius, dels grans angulars, dels duels parsimoniosos i dramàtics... Ell i només ell fou qui es va treure l’SW de la barretina i va concedir-li un estil propi. Un segell únic marca de la casa que, dissortadament, altres realitzadors com Corbucci, Sollima, Valerii o Castellari tan sols es van veure en cor d’imitar una i altra vegada fins que -cap a mitjans dels setanta- les patètiques paròdies d’en Terence Hill i Bud Spencer acabessin certificant el definitiu traspàs d’un dels subgèneres més entranyables, prolífics i fugaços de la història del cinema.

No he esmentat encara, però, l’últim ingredient. Un ingredient fonamental en qualsevol SW que es preui i que, al meu parer, li afegeix un toc de gràcia tant excepcional com imprescindible. M’estic referint, òbviament, a la música. Un element que potencia extraordinàriament tot el què veiem i que li atorga a les imatges una càrrega èpica, dramàtica, emotiva -o fins i tot còmica- d’una intensitat incommensurable. En aquest aspecte, la menció d’Ennio Morricone és del tot obligada. I no solsament perquè l’SW no existiria sense les seves melodies, si no perquè aquest compositor és, sense cap mena de dubte, l’autor d’algunes de les bandes sonores més ben parides de la història.

I poca cosa més. Tant sols adjuntar-vos a continuació el que seria el meu Top-10 particular de l’SW recomanant-vos, alhora, que si n’heu de triar un de sol no perdeu el temps i veieu -si no l’heu vist encara- el millor de tots: C’era una volta il west, de Sergio Leone. La primera pel·li que em va emocionar fins el moll de l’os i la primera que em va fer veure que el cinema era molt més que un bon guió i unes bones interpretacions. Bon profit!

Per un pugno di dollari (1964), d’en Sergio Leone
Per qualche dollaro in più (1965), d’en Sergio Leone
Il buono, il brutto, il cattivo (1966), d’en Sergio Leone
Django (1966), d’en Sergio Corbucci
La resa dei conti (1966), d’en Sergio Sollima
I giorni dell’ira (1967), d’en Tonino Valerii
C’era una volta il west (1968), d’en Sergio Leone
Il grande silenzio (1968), d’en Sergio Corbucci
Giù la testa (1971), d’en Sergio Leone
Keoma (1976), d’en Enzo G. Castellari

La classe B

Reconec que com a “crític” de cinema sóc un paio més aviat compassiu i benigne. I això vol dir que qualsevol pel·lícula que em proporcioni certa distracció i un discurs narratiu raonablement intel·ligent s’emportarà -com a mínim- el meu reconeixement particular. O, el que és el mateix, l’aprovat.

Potser per això mateix sempre he procurat mostrar-me especialment sensible i condescendent amb el cinema de sèrie o classe B. Un tipus de cinema fet amb quatre duros, poques pretensions i molt d’enginy que potser no ha gaudit mai del ressò de produccions més serioses -o, si més no, ambicioses- però que, al meu parer, ha estat peça clau en el procés formatiu d’un bon grapat de cineastes i, sobretot, en l’estímul vocacional de milers de cinèfils com jo mateix.

Amb el que no he pogut mai, però, és amb la sèrie Z. Ni amb la sèrie Z, ni amb l’Ed Wood, ni amb l’ Uwe Boll ni amb la Troma Films ni amb la mare que els va parir. Perquè, vaja, una cosa és valorar la imaginació i l’habilitat d’un director a l’hora de rodar seqüències en les que el pressupost o els recursos són molt limitats i una altra, molt diferent, és que la incompetència o la xavacaneria es converteixin -de sobte- en l’eix fonamental de la pel·lícula en qüestió. No, senyors, per aquí no hi passo. Ara per ara, trobar-li la gràcia a un producte deliberadament dolent no entra dins dels meus plans més immediats.

Així doncs, permeteu-me que us indiqui -concretament- quines són les meves pel·lis de classe B preferides. Per no marejar la perdiu n’he triat 10. Ja sabeu, números rodons. Com podreu constatar, hi ha una mica de tot: terror, fantàstic, ciència-ficció, spaghetti-western, algun film de culte, algun giallo... 10 pel·lícules, en definitiva, fonamentals per a que tot neòfit en la matèria pugui comprovar amb els seus propis ulls de què punyetes parlem quan qualifiquem un film de classe B. Que us aprofiti.

INVASION OF THE BODY SNATCHERS (1956), d’en Don Siegel.
THE INCREDIBLE SHRINKING MAN (1957), d’en Jack Arnold.
THE FLY (1958), d’en Kurt Neumann.
PER UN PUGNO DI DOLLARI (1964) d’en Sergio Leone.
DJANGO (1966), d’en Sergio Corbucci.
NIGHT OF THE LIVING DEAD (1968), d’en George A. Romero.
NON SI SEVIZIA UN PAPERINO (1972), d’en Lucio Fulci.
ASSAULT ON PRECINCT 13 (1976), d’en John Carpenter.
EVIL DEAD (1981), d’en Sam Raimi.
BRAINDEAD (1992), d’en Peter Jackson.

Nota: A més d’un sorprendrà, suposo, que no hagi inclòs en aquesta llista cap pel·lícula d’en Roger Corman, Mario Bava o Dario Argento; tres autèntics abanderats d’aquest tipus de cinema. La raó és molt senzilla: no m’hi caben. I les pel·lis que us he proposat són absolutament inamovibles. Ho sento.

Confessions d’un apòstol del proletariat cinèfil

Qualsevol cinèfil com Déu mana sap, o hauria de saber, que el cinema admet nombroses perspectives. Moltes d’elles, fins i tot, complementàries. Jo en destacaria tres. La que el contempla com a producte d’entreteniment, la que el contempla com a llenguatge i la que el contempla com a fenomen artístic.

Dissortadament, però, no és un tret comú trobar totes tres perspectives en una sola pel.lícula. I això implica que, gairebé sempre, ens veurem obligats a triar allò que volem veure en funció d’una sola perspectiva. En el meu cas, per exemple, la vessant lúdica o recreativa és la que considero més important. O, si més no, amb la que més gaudeixo. I això vol dir que el cinema que més m’agrada és aquell que m’explica una història interessant i amena amb certa agilitat i eficàcia. El cinema que manté un mínim d’ordre i coherència en el seu fil argumental i el que comprèn tant la capacitat d’estimular determinats sentiments en l’espectador com la facultat de, fins i tot, convidar-lo a la reflexió. Narrativa clàssica, li diuen. Doncs això, narrativa clàssica. La que varen emprar tota la vida John Ford i companyia i la que actualment segueix emprant, per exemple, Clint Eastwood.

Amb tot això no vull dir que només gaudeixi amb el cinema més comercial i que no sigui capaç d’apreciar i assaborir el cinema des d’una òptica més tècnica o creativa. Ni molt menys. El que passa és que, per a mi, la història és prioritària. I si la història no m’atrau difícilment em deixaré complaure per belles imatges o acrobàtics moviments de càmera. Ara bé, reconec que quan història, art i tècnica es fonen en un tot indissoluble (“La taronja mecànica”, “Vertigo”, “Fins que li va arribar l’hora”...) la sensació de plaer sensorial i/o intel.lectual és, senzillament, indescriptible.

I res més. Ara ja sabeu -a grans trets- de quin peu calço. Espero que sapigueu disculpar les bajanades que, de ben segur, aniran fent acte de presència en aquest blog i, sobretot, que les meves disquisicions i ressenyes no us avorreixin més de l’estrictament necessari. Això sí que no m’ho perdonaria mai.

Tafaneria, exhibicionisme... i comunicació

Fins fa poc, qui no tenia correu electrònic era poc més que un ésser anònim. Una mena d’ermità. Una “rara avis”. Un extra-terrestre, vaja. Avui en dia, però, disposar d’una adreça de correu electrònic no és suficient. T’agradi o no, has de ser al facebook. O, si no, al twitter. Si no, no existeixes.

Potser exagero. D’acord. Però ja en parlarem d’aquí a uns anys. Tampoc ens imaginàvem pas quinze anys enrera que fins i tot les àvies acabarien portant al damunt mòbils d’última generació. I deixa-les córrer, ara!

De fet, tant en l’àmbit de la telefonia mòbil com en el de les xarxes socials, l’èxit del producte rau –sota el meu parer- en una explosiva combinació de tafaneria, exhibicionisme i comunicació. Tres ingredients que -convenientment sacsejats i administrats- han convertit el facebook en una de les foteses més imprescindibles del món occidental.

Ja m’explicareu, si no, a sant de què ens veiem obligats a consultar diàriament el nostre compte d’usuari -una o vàries vegades, fins i tot- per revisar si algú o altre ens ha enviat una sol.licitut d’amistat o si algú o altre ha comentat i/o ha clicat el “m’agrada” d’alguna d’aquelles bajanades que -dia sí, dia també- pengem en algun raconet encara lliure del nostre mur. Que ridícul, no?

El pitjor de tot, però, és el temps que arribem a perdre tafanejant a les fotografies o videos que –sense cap mena de pudor- alguns dels nostres “amics” s’han atrevit a compartir entre propis i estranys. I és en aquest punt, precisament, en el que aquella curiositat inicial perd qualsevol sentit per convertir-se, inexorablement, en el que podríem anomenar tafaneria pura i dura. Un indefugible impuls que ens empeny a xafardejar en els àlbums familiars dels nostres amics per constatar, per exemple, què graciós està l’avi Quimet tallant-se les ungles dels peus a la sorra de platja o quina marxeta porta la filla única dels nostres millors amics; sí, aquella mosqueta morta que semblava no haver trencat un plat en sa puta vida.

Però com que tot plegat funciona com aquell peix que es mossega la cua, no resultaria gens estrany que -des de la nostra còmode posició de tafaners passius- acabéssim un bon dia convertint-nos en un d’aquells desvergonyits exhibicionistes que no es tallen un pèl en penjar fotos i comentaris de tota mena i que, a més, serien capaços d’afegir a la perruquera de la tieta soltera com “amiga” per tal d’incrementar en un membre més el seu ja de per sí incomptable nombre d’ànimes bessones. Sí, sí, rieu. Però jo ja tremolo.

Tot i amb això, també s’ha de reconèixer que el facebook constitueix un valuosíssim instrument per mantenir el contacte amb aquells amics de tota la vida que, per desgràcia, no veiem massa sovint. Llàstima que també sol passar que els nostres millors amics no perden el temps en bestieses com aquesta i que, en un percentatge considerablement elevat, els membres més actius de la nostra colla cibernètica acostumen a ésser persones amb les quals ni t’aturaries a xerrar si te les trobessis pel carrer. Que trist, no?

En fi, espero de tot cor que ningú s’enfadi ni s’ofengui amb la meva humil opinió envers aquest tema. Entre d’altres coses perquè si esteu llegint aquesta bretolada és perquè, probablement, sigueu amics meus del facebook. Una abraçada. Us estimo ;)