El tròpic peninsular

Quan hom projecta un viatge sempre sol haver-hi algun determinat punt d’interès per sobre dels demés. Un punt d’interès ineludible i magnètic que condiciona les altres visites i que constitueix, per sí mateix, una mena de fita que —si no l’assoleixes— et deixa amb aquell amarg i desencisant regust d’un viatge incomplert. Malbaratat. Insípid.

En el meu cas, quan la Cris i jo varem decidir viatjar a l’Algarve portuguès, aquest punt de màxim interès en el nostre particular peregrinatge eren les abruptes i selvàtiques platges de la costa vicentina. Al sud-oest del país. Concretament en el tram que va des del Cap fins Aljezur.

Dissortadament, el nostre campament base es trobava a més de cent quilòmetres del nostre objectiu. Una distancia prou respectable que ens va obligar a concretar un dia determinat per visitar aquell cobejat paradís natural. Per desgracia, el dia escollit no fou, precisament, el més apropiat. I així, a mida que ens apropàvem al Cap de San Vicente, una espessa boira baixa difuminava inexorablement la nostra panoràmica fins al punt que, gairebé, no veiem tres dalt d’un burro. Tot i així, una mica més tard, a la tarda, vam fer la temptativa d’acostar-nos al mirador de la Torre de Aspa amb l’esperança de que el sol trobés alguna escletxa per il•luminar-nos aquelles impressionants vistes. Però no. No fou possible. El sol no va aparèixer en cap moment i aquell cel blau intens que veiem cada dia des de la sortida fins a la posta de sol continuava despietadament amagat darrera d’una gegantina massa de núvols que ho tapava tot. No pas més al sud, però sí a l’alçada de les espectaculars platges de Castelejo, Cordoama o Barriga. Paradisíacs indrets que, malauradament, haurem de veure en un altra ocasió. Perquè sí, amics, a l’Algarve hi tornarem. No sé si d’aquí a dos, tres o deu anys. Però hi tornarem. I tant que sí!

Amb tot, l’Algarve no és només la costa vicentina. Ni molt menys. L’Algarve és Tavira, Faro, Loulé, L’Algar Seco, la Ponta da Piedade… I consti que només parlo del que he vist i m’ha agradat. Però estic segur que, costa vicentina a banda, hi ha platges, racons i poblets que mereixen ser descoberts en una nova visita. I només per això mateix, pel que he vist i pel que no, m’agradaria recomanar-vos amb la deguda insistència que algun dia o altre us acosteu a l’Algarve, l’extrem més sud-occidental d’Europa. El tròpic peninsular. No us en penedireu. Segur.

Viatjar

Viatjar és, sens dubte, un dels meus grans al•licients a la vida. De fet, si em paro a pensar una miqueta no recordo ni un sol any —des de que em vaig deslligar dels pares, és clar— que no ho hagi fet. Bé, potser exagero. L’any que va néixer la meva filla no vaig viatjar. I el següent, tampoc. Però sí que ho vaig fer tots els anteriors i els posteriors. A vegades més lluny i a vegades més a prop. Però sempre amb el mateix afany, amb la mateixa il•lusió, amb el mateix cuquet a l’estómac. Amb les mateixes ganes de fruir de nous paisatges, de conèixer noves cultures, de provar noves menges, de viure noves experiències... En resumides comptes: amb les mateixes ganes de sentir-me plenament lliure. Lliure, viu i feliç.

Òbviament, no tot són flors i violes en un viatge. És més, els viatges solen incloure un component emocional molt intens. Un component que, fins i tot, pot transmutar l’eufòria en enuig en un tres i no res. Però bé, ja se sap, quan un viu en un estat d’excitació màxima, quan un no sap que pot passar-li a l’instant següent, quan el cap i el cor funcionen a tota màquina... tot és imprevisible. I tant aviat pots al•lucinar per estar gaudint d’una experiència única a la vida com maleint els teus propis ossos per haver-te fotut allà on no et demanaven.

En qualsevol cas, viatjar té aquestes coses. I ja siguin bones o dolentes, totes inclouen un denominador comú: la improvització. L’ordre, les normes, els horaris i les rutines passen a un segon terme i el que ens passa o ens deixa de passar succeeix espontàniament. Sense que ho puguem controlar. Senzillament perquè havia de passar... o no.

Que ningú s’equivoqui, però. Qui em coneix una mica sap molt bé que de temerari o inconscient en tinc ben poc. Però el que no entenc, tot i així, és un viatge sense cert percentatge d’aventura. Sense cert percentatge de sorpreses. Sense cert percentatge de descontrol. Com tampoc entenc, evidentment, cap viatge sense moments de pau. De placidesa. D’introspecció. I, per què no, de fascinació.

Per tot això i més, doncs, m’agrada viatjar. Si és possible, pel meu compte. I, si no, tant se val. La qüestió és passar-s’ho bé i experimentar tot allò que mai podries experimentar en el teu entorn quotidià. I això passa, per exemple, per perdre’t per qualsevol medina àrab, per contemplar Florència des de la cúpula de Santa Maria dei Fiore o per prendre’t un ouzo o una copeta de Retsina ben fresqueta davant la silueta il•luminada del Partenó. Us ho recomano.

Capital humà

Pels volts del desembre del 2003 vaig trepitjar, per primer cop, el local d’assaig de la coral Tons & Sons Terrassa Gospel a l’escola El Cim, de Terrassa. Quan ho vaig fer, la veritat sigui dita, no les tenia totes. La meva mare, que ja en formava part, portava temps insistint-me en que ho provés. Però jo això de deixar-me el coll lloant al Senyor i proclamant ‘al.leluies’ a tort i a dret no ho tenia gens clar. En primer lloc, perquè sempre m’havia considerat un rocker de cap a peus. I en segon lloc, perquè jo això de cantar gospel si no eres creient, afroamericà i descendent d’esclaus em semblava poc menys que un sacrilegi.

Òbviament, anava errat. Tothom pot cantar gospel. Millor o pitjor, és clar, però tothom ho pot fer. Fins i tot si no ets creient. El que sí cal, però, és que creguis en la música que estàs cantant. En la seva força, en el seu sentiment, en la seva ànima. I això, amics meus, és universal. Universal i profondament humà.

Potser per això mateix, el que vaig trobar a Tons & Sons Terrassa Gospel no va ser únicament un lloc on poder cantar. El que vaig trobar en aquesta coral va ser, fonamentalment, un grup humà immillorable. I això, amics meus, no te preu.

Amb els anys, naturalment, les cares han anat canviant. Els més veterans sempre recordarem, per exemple, la incalculable aportació de molts dels que ja no hi són. I encara que no ho hauria de fer, m’agradaria esmentar-ne uns quants de concrets com el Miquel Ycart, el Pere Huguet, la Montserrat Peregrina, la Marilà Lucas, l’Anna Pérez, el Joan Quintana, l’Artur Casanovas, el Pablo Chamorro o la malaurada Paquita Sànchez. Antics companys i companyes que sempre van exercir de tonsisoneros de socarrel i que, amb la seva empenta i capital humà, van contribuir a fer de Tons i Sons el que és avui en dia: un conjunt d’amics que, a més a més, canten. I molt bé, per cert.

L’última fornada de tonsisoneros, però, requereix una menció especial. Mai fins l’any passat la coral havia rebut una onada de nous cantaires tant espectacular. Una circumstància que, després d’un any especialment crític, feia preveure una temporada de transició tant a nivell musical com col•lectiu. El que ningú sospitava, però, és que els ‘nous’ s’acoblessin tant ràpid i tant bé a la coral. I menys encara, que la seva il•lusió i ‘bon rotllo’ fos tant aclaparadora. Ells diuen que tot és degut a la bona predisposició dels que ja hi érem. I els més veterans considerem, en canvi, que aquesta rebufada d’aire fresc ha estat peça clau perquè la coral recuperés la motivació, la complicitat i la ‘trempera’ d’antuvi.

Sigui com sigui, el que queda clar és que aquesta ha estat —al meu parer— la millor temporada de Tons & Sons en tota la seva història. Si més no, a nivell col•lectiu. I això, ja em perdonareu, però algú ho havia de dir ;)

Clàssics

Ozu o Kurosawa? Dreyer o Bergman? Fellini o Rosellini? Ford o Chaplin?

Preferències en tenim tots, sens dubte. Però més enllà de cadascuna d’elles el que cau pel seu propi pes és que per estimar el cinema s’han d’estimar els clàssics. Impepinablement. Així doncs, de poc o res serveix flipar amb els Von Trier, Tarantino, Fincher, Nolan o Aronofsky de torn si prèviament no ho hem fet amb els Hitchcock, Welles, Wilder, Huston, Lang i companyia. Els clàssics —com no— d’ahïr, d’avui i de sempre. Cineastes que varen contribuir a convertir el cinema en l’art popular per antonomàsia i que amb el seu llenguatge metòdic, directe i coherent ens van fer partíceps de multitud d’històries que, de ben segur, mai oblidarem. A voltes fent-nos patir i, a voltes, fent-nos riure. Però sempre seduint-nos amb un índex d’efectivitat inqüestionable.

El que trobareu a continuació, doncs, són algunes d’aquestes històries. Concretament, les meves preferides. Com s’acostuma a dir ser-hi no hi són totes, però totes les que hi són, ho són. Òbviament, tenint en compte que només són trenta, que totes són en blanc i negre i que tot plegat respon a un criteri personal i intransferible. El meu.

1937 CAPTAINS COURAGEOUS, de Victor Fleming
1940 THE GRAPES OF WRATH, de John Ford
1941 HOW GREEN WAS MY VALLEY!, de John Ford
1942 CASABLANCA, de Michael Curtiz
1945 BRIEF ENCOUNTER, de David Lean
1945 SCARLET STREET, de Fritz Lang
1946 THE KILLERS, de Robert Siodmak
1946 THE BEST YEARS OF OUR LIVES, de William Wyler
1948 LADRI DI BICICLETTE, de Vittorio de Sica
1950 ALL ABOUT EVE, de Joseph L. Mankiewicz
1950 HIGH NOON, de Fred Zinneman
1950 THE ASPHALT JUNGLE, de John Huston
1950 LOS OLVIDADOS, de Luis Buñuel
1952 LE SALAIRE DE LA PEUR, d'Henri-Georges Clouzot
1954 LA STRADA, de Federico Fellini
1954 SHICHININ NO SAMURAI, d'Akira Kurosawa
1955 RIFIFÍ, de Jules Dassin
1956 CALLE MAYOR, de Juan Antonio Bardem
1957 TWELVE ANGRY MEN, de Sidney Lumet
1957 THE INCREDIBLE SHRINKING MAN, de Jack Arnold
1957 PATHS OF GLORY, d'Stanley Kubrick
1957 WITNESS FOR THE PROSECUTION, de Billy Wilder
1959 ANATOMY OF A MURDER, d'Otto Preminger
1959 LE TROU, de Jacques Becker
1960 THE APARTMENT, de Billy Wilder
1961 THE HUSTLER, de Robert Rossen
1961 PSICOSIS, d'Alfred Hitchcock
1962 WHAT EVER HAPPENED TO BABY JANE?, de Robert Aldrich
1962 THE MAN WHO SHOT LIBERTY VALANCE, de John Ford
1962 SEPPUKU, de Masaki Kobayashi

Dead or alive, Elvis forever

Oficialment, l’Elvis Aron Presley va morir el 16 d’agost de 1977. Extraoficialment, però, segueix viu. Això és el que pensen, almenys, molts dels seus fans. Més dels que mai ens podríem imaginar.

Personalment, prefereixo mantenir-me en el més pur i estricte escepticisme: ni m’ho crec ni m’ho deixo de creure. El que esta clar, tot i així, és que la mort del rei del rock sempre ha plantejat més interrogants del que seria habitual en aquest tipus de circumstàncies. Alguns d’aquests interrogants són agosarats, és cert. Però n’hi ha d’altres que, com a mínim, donen peu a creure que el rei podia haver tingut motius més que suficients per fingir la seva pròpia mort i començar de zero amb una nova identitat.

Abans d’esmentar aquests interrogants, però, m’agradaria apuntar quines són —o haurien pogut ser, millor dit— les raons per les quals l’Elvis hauria decidit organitzar tot aquest hipotètic i rocambolesc muntatge. La primera raó seria, indubtablement, la més romàntica. La més romàntica, la més espiritual i la més platònica de totes.

Així doncs, segons aquesta raó, l’Elvis hauria decidit desaparèixer del mapa per destruir d’una vegada per totes el seu propi personatge. Un personatge mediatitzat en excés que hauria arruïnat el seu propi matrimoni amb la Priscilla i que, de retruc, l’hauria empès a consumir tot tipus de fàrmacs de forma descontrolada i compulsiva a fi i efecte de poder seguir un ritme de vida absolutament desmesurat, extravagant i caòtic.

Òbviament, hi ha altres maneres d’aconseguir-ho. Però si tenim en compte la gegantina dimensió mediàtica de l’Elvis i la seva més que probable desesperació envers una vida que se’n anava en orris per moments, no ens hauria d’estranyar gens ni mica que una persona amb prou mitjans i un punt d’excentricitat superior a la resta decidís posar en marxa la que podríem considerar, sense cap mena dubte, com una de les farses més descomunals de la història.

Val a dir, d’altra banda, que si aquest fou el principal o únic motiu per dur a terme aquesta hipotètica i monumental entabanada, em sembla collonut. I ho dic de debò. Sobre tot si d’aquesta manera l’Elvis va trobar tot el seny, la pau i l’harmonia de la que no va poder fruir els últims anys de la seva vida.

Amb tot, existeix una segona —i no tant romàntica— raó a partir de la qual l’estrella del rock, o qui sigui, hauria pogut tramar la seva pròpia mort. M’estic referint, concretament, a la més que probable relació d’Elvis Presley amb l’FBI, amb la CIA i, sobretot, amb la màfia de Memphis. Un perillós vincle que el podria haver dut a delatar algun o altre company de professió a la DEA (agència federal antidroga) o bé a col•laborar amb els serveis d’intel•ligència nord-americans per desmantellar La Fraternitat (grup mafiós de Memphis amb qui el cantant mantenia una estreta relació que va acabar malament) a canvi de protecció i una nova identitat.

Tot són cabòries, és clar. Cabòries, però, que —si bé mai s’han provat jurídicament— sí que podrien ajudar-nos a comprendre per quina estranya raó la mort de l’Elvis sempre ha estat envoltada d’un munt de dubtes i incerteses. Algunes absolutament inversemblants. Altres, no tant. Jutgeu vosaltres mateixos:

1.- A la làpida de la tomba de l’Elvis s’hi pot llegir “Elvis Aaron Presley”, quan el que hi hauria de posar és “Elvis Aron Presley”. Només és una “a”, d’acord, però una errada ortogràfica tan monumental a la tomba d’un dels personatges més populars del planeta no sembla pas fruit d’una simple patinada. Així doncs —tot i que “Aaron” és, sens dubte, un nom molt més comú que “Aron”— posats a pensar malament el primer que hom pot deduir a partir d’aquesta extraordinària pífia és que qui hi ha allí no es, precisament, l’Elvis Aron Presley. Una manera com una altra, en definitiva, de no temptar la mala sort.

2.- Diuen els que transportaren el seu fèretre (de bronze, per cert) que aquest pesava molt (uns 450 kilos potser) i que semblava inusualment fred. Una de les teories al respecte manté que el taüt contenia gel sec per mantenir en perfecte estat el ninot de cera que hi havia dintre.

3.- La única fotografia de la que disposem del rei del rock de cos present (presa per un cosí seu de forma il•legal i publicada al National Enquirer) ens mostra a un Elvis pràcticament irreconeixible. Les seies i el nas, sobretot, no es corresponen gens ni mica amb els seus trets facials reals. Naturalment, tot pot ser degut a un excés de maquillatge mortuori però el que resulta evident és que el seu aspecte del tot artificial pot fer pensar que allò que hi havia dins la caixa no era ben bé un cadàver humà. Hi ha versions de persones que s’hi van poder acostar (Alanna Nash, Tania Tucker) que asseguren que semblava una figura de cera. I, a més a més, mig desfeta.

4.- Pel que sembla, després de la seva mort varen desaparèixer el seu jet privat, vàries joies, la seva Bíblia, un llibre de farmacologia, un altre de numerologia, fotografies de la seva mare i diversos objectes personals. Que cadascú pensi el que vulgui.

5.- La seva tomba a Memphis esta entre la de la seva àvia i la del seu pare (traspassat el juny de 1979). Elvis sempre havia expressat el seu desig de reposar al costat de la seva mare, que va morir l’any 1958.

6.- El certificat de defunció original va desaparèixer. El que es conserva a l’actualitat (manuscrit per ell mateix, diuen) data d’octubre de 1977. Com a dada curiosa, el certificat diu que l’Elvis pesava 76 kilos, quan tothom sap que en el moment de l’òbit el rei pesava entre 115 i 120 kilos. Una diferència, sens dubte, notòria.

7.- Diuen, també, que un mes abans de la seva mort (al juliol de 1977) algú va retirar 1.000.000 de dòlars del seu compte amb destí desconegut.

8.- Dues hores després de la seva mort, un home molt semblant a l’Elvis va treure un bitllet d’avió amb destinació Buenos Aires. El seu nom: John Burrows, un sobrenom emprat esporàdicament pel rei del rock.

9.- L’endemà de la seva mort, una de les seves ex-nòvies, Lucy De Barbon, va rebre una rosa per correu de part d’un tal Lancelot. Un sobrenom suposadament atribuït a l’Elvis que només coneixien tots dos amants.

10.- La Sra. Elizabeth Prince, d’Atlanta, assegura que entre 1978 i 1981 va viure un intens romanç amb el rei del rock. El més curiós de tot és que la prova del polígraf va dictaminar que aquesta senyora deia la veritat.

11.- L’encarregat d’Elvis, el Coronel Tom Parker, va entrar als Estats Units com a immigrant il•legal des dels Països Baixos. Aconseguir un passaport, una partida de naixement, un número de la Seguretat Social i una llicència de conduir no li va resultar difícil. Es creu que en Parker hauria pogut lliurar-li a l’Elvis la seva nova identitat sense massa problemes.

12.- Fins avui, mai ningú ha cobrat la seva multimilionària assegurança de vida. Als Estats Units falsificar una mort no és cap delicte si ningú se’n beneficia. Cobrar-la, a més, hagués obligat a la Companyia Lloyd’s, de Londres, a emprendre una exhaustiva —i sobretot incòmode— investigació.

13.- De les diverses fotografies d’Elvis post-mortem destaca, al marge de la del fèretre, una de presa l’any 1984 a la que hi apareix juntament amb Muhammad Alí i Jesse Jackson. Quan li varen preguntar a Alí qui era aquell que apareixia al fons de la imatge va respondre, sorneguer: “L’Elvis, és clar”.

14.- L’Elvis acostumava a iniciar els seus darrers concerts amb l’ Also sprach Zarathustra, un tema mundialment conegut -entre d'altres coses- per haver estat inclòs a la banda sonora de 2001, A Space Odyssey, la pel•li predilecta del cantant. Si sumem la data de defunció de l’Elvis 16+8+1977, comprovarem de seguida que la xifra obtinguda és 2001. La dada podria quedar en anecdòtica, per descomptat, però coneixent la gran afició del rei per la numerologia pensar en un possible missatge en clau no resulta, en principi, tant descabellat com podria semblar.

15.- Homes molt semblants a l’Elvis, en definitiva, han estat vistos per fans del cantat a tot arreu: als Estats Units, a Hawaii, a Indonèsia i, sobretot, a l’Argentina, on un periodista —en Jerónimo Burgués— va arribar a publicar un llibre titolat “Elvis vive entre nosotros”. Concretament, a Buenos Aires. Naturalment, la majoria d’aquests avistaments tenen poca o nul•la credibilitat però el que resulta inqüestionable, tanmateix, és que si l’Elvis segueix viu i no resta amagat com un monjo de clausura algú o altre l’hauria d’haver vist, no?

De fet, la cosa no acabava aquí. A fi i efecte d’esbrinar si alguna d’aquestes proves tenia fonament real es va crear la Comissió Presley, un comitè de vint-i-cinc persones anònimes —excepte el seu cap, en Phil Aitcheson— que van treballar durant dos anys per elaborar un informe que concloïa dient —amb certa fanfàrria, per cert— que, efectivament, l’Elvis havia falsificat la seva mort. Pel que sembla, però, en Aitcheson podia haver estat considerablement influenciat per Orion (1978), una novela de la Gail Brewer-Giorgio que especulava envers la mort fictícia d’una estrella del rock.

La més estrafolària i al•lucinant de totes aquestes històries, però, és la del Dr. Donald Hinton. Un reconegut psiquiatre de Missouri que assegura haver tractat l’Elvis entre el 1997 i el 2003.

Segons Hinton, l’Elvis es feia anomenar Jesse (el nom del seu germà bessó que va morir al part) i planejava reaparèixer en breu per explicar els motius de la seva llarga absència. Desgraciadament, en Hinton va perdre el contacte amb l’Elvis/Jesse a finals del 2003 i tot el que ens queda d’aquesta curiosa història (com proves físiques i, fins i tot, fotogràfiques) es redueix al llibre que aquest senyor i l’Elvis, suposadament, van escriure plegats: The truth about Elvis Aron Presley: In his own words.

A partir d’aquí, són molts els noms que s’han relacionat amb l’Elvis: John Burrows, Larry Blong, Jimmy Orion Ellis, Tony Arion Richards... Però si un nom ha sonat amb força del 2008 ençà és el de Jon o Jon B. Cotner. Tant per la semblança que evidencien algunes de les fotografies que volten per la xarxa (considerades com a falses per a molts) com per la veu i l’inconfusible estil elvisnià que constaten les gravacions casolanes que, pressumptament, aquest bon home ha penjat a youtube. El seu facebook, per cert, diu que viu a Nomad (Michigan) i que va nèixer el 16 d’agost de 1977.

En resum: que no tinc ni punyetera idea de si l’Elvis és viu o és mort. I tota la xerrameca que he llegit a la xarxa no fa més que confirmar-me el que, a empentes i rodolons, em dicta el meu sentit comú: que és mort. Però, tot i així, reconec que molts d’aquests suposats enigmes m’han cridat l’atenció. I molt. Així doncs: I si fos veritat que és viu? Quina passada, no?

Herois

Corren temps difícils pel clergat, amics. Però si un servidor segueix mantenint intactes les seves fermes conviccions cristianes (ja ni catòliques goso dir) és perquè, entre d’altres coses, continuo tenint el convenciment que no tota l’església està podrida. Que no tot és pederàstia a l’àmbit religiós. Que no tot es redueix al que diguin o facin en Ratzinger i els seus acòlits. Que encara queden monjos i sacerdots amb autèntica vocació. Sacerdots que més enllà de viure del conte o de fer les mil i unes per adreçar oportunament la seva carrera eclesiàstica consideren prioritari ajudar als menys afavorits. Com en Pere Casaldàliga. O com aquests vuit monjos del Monestir de l’Atlas. Seguidors de la Teologia de l’Alliberació, diuen. Doncs això, de la Teologia de l’Alliberació. L’única branca del catolicisme de la que no me’n avergonyeixo i que —sortosamente— em proporciona arguments més que suficients per poder seguir considerant-me un cristià més. Un cristià, això sí, poc donat a qualsevol pràctica de tipus litúrgic. Ho admeto.

Tot i així, que ningú s’equivoqui: Des hommes et des dieux no és un film religiós. Almenys des d’una perspectiva rigorosa. No és un film religiós, ni evangelitzador, ni panegirista ni, molt menys, un film crític o fiscalitzador. Es tracta, única i senzillament, d’un film amb un profund i sincer missatge humanista. D’un film que més enllà d’analitzar les actituds o les reaccions del integrisme islàmic tan sols pretén mostrar-nos —amb tota l’honestedat del món— el punt de vista d’uns monjos que un bon dia decidiren dedicar les seves vides als menys afavorits. Amb els seus dubtes, les seves pors i les seves contradiccions. Un punt de vista que s’afiança en aquest parsimoniós ritme narratiu que tota pel·li contemplativa o reflexiva exigeix i que, gràcies a les sòbries i convincents interpretacions d’en Lambert Wilson i Michael Lonsdale, adquireix una pàtina de verisme i discreta heroïcitat absolutament commovedora. No us la perdeu.

Ni cafè ni tallat. Parlem d’independència, si us plau

Per si no en tinguéssim prou amb el mutiladíssim estatut que ens va deixar el Constitucional sembla ser que, una vegada més, els dos grans partits de l’estat espanyol —aprofitant el context de crisi econòmica que tots plegats patim— s’han posat mig d’acord per mirar de prendre les regnes i retallar qualsevol privilegi a totes aquelles comunitats autònomes que no siguin capaces de mantenir a ratlla el seu dèficit fiscal. L’objectiu, no ens enganyem, és claríssim: recentralitzar un país que —segons ells— no pot continuar suportant el pes i el cost del caprici autonòmic.

Pel que sembla, doncs, l’època del cafè per a tothom s’ha acabat. I —com comenta en Josep Rico a El Periódico— el que arriba ara és l’època del tallat descafeïnat amb llet descremada i sacarina. Una època de vaques flaques que es preveu molt fotuda i que no fa altra cosa que confirmar el que fa més de trenta anys ja es sospitava: que un estat amb 17 autonomies acabaria sent, a la llarga, pràcticament insostenible. I tot per culpa del cafè. Per culpa de voler donar a tothom el que reclamàvem uns quants: l’autogovern.

Tot això em fa pensar que ja ha arribat l’hora de donar un fort i sorollós cop de puny sobre la taula. Que ja ha arribat l’hora de que els catalans fem saber a tots aquests senyors de Madrid que no volem ser un llast per a ells. Que no ens cal ni volem per res el seu cafè ni el seu miserable tallat. Que se’l fotin on els hi càpiga. Perquè l’únic que volem és exercir el nostre dret a l’autodeterminació. El nostre dret, per exemple, a contribuir en l’eradicació de la duplicitat administrativa a l’estat espanyol. Però, no, això no els interessa. Desprendre’s de la maltractada gallina dels ous d’or en època de vaques flaques podria ser fatal. I, amb cafè o sense, això sí que no s’ho poden permetre. Llàstima.

Com un formatge

Fa uns dies un benvolgut company cinèfil va muntar un magnífic powerpoint* amb les que ell considera les 100 actrius més guapes de tots els temps. Animat per la seva iniciativa, doncs, jo mateix he decidit reunir —en un senzill llistat, això sí— el meu propi Top-100 d’actrius estupendes. Com podreu comprovar, totes són actrius, sí, però no totes són bones. Com actrius, vull dir. Algunes, fins i tot, són vulgars, ordinàries o patètiques. Però totes són guapes. Molt guapes. O si més no, atractives. I totes elles, en un moment donat, han estat capaces de captivar-me. De seduir-me. De fer-me tornar boig amb la seva sola presència. Cadascuna, naturalment, amb les seves armes. Doneu-li un cop d’ull al llistat següent i digueu-me, si us plau, si alguna d’elles mereix no ser-hi. Són les meves preferides. Cent dones que estan —o van estar, en el seu moment— com un formatge. Com un déu, vaja. Elles són, per estricte ordre alfabètic (nom i cognom):

Andie McDowell
Angelina Jolie
Angie Dickinson
Anne Archer
Audrey Hepburn
Ava Gardner
Belén Rueda
Bibi Andersson
Bo Derek
Brigitte Bardot
Brooke Shields
Cameron Díaz
Candice Bergen
Cate Blanchett
Catherine Deneuve
Catherine Turner
Catherine Zeta-Jones
Charlize Theron
Claudia Cardinale
Cybill Shepherd
Daryl Hannah
Deborah Kerr
Demi Moore
Elizabeth Taylor
Elsa Pataky
Eva Mendes
Faye Dunaway
Geena Davis
Gene Tierney
Gina Lollobrigida
Gong Li
Grace Kelly
Gwyneth Paltrow
Halle Berry
Hedy Lamarr
Hillary Swank
Ingrid Bergman
Jane Fonda
Jane Greer
Jane Russell
Janeth Leight
Jayne Mansfield
Jean Seberg
Jean Simmons
Jeanne Moreau
Jenniffer Connelly
Jenniffer Jones
Jenniffer López
Jessica Alba
Jessica Lange
Joan Bennett
Julia Roberts
Julie Christie
Katharine Hepburn
Katharine Ross
Keira Knightley
Kelly LeBrock
Kim Basinger
Kim Novak
Lana Turner
Lauren Bacall
Lee Remick
Leonor Watling
Lucy Lyu
Maggie Cheung
Maria Bello
Maribel Verdú
Marilyn Monroe
Marisa Tomei
Maureen O'Hara
Maureen O'Sullivan
Meg Ryan
Michelle Pfeiffer
Milla Jovovich
Monica Bellucci
Naomi Watts
Nastassja Kinski
Natalia Verbeke
Natalie Portman
Nathalie Wood
Nicole Kidman
Penélope Cruz
Raquel Welch
Rita Hayworth
Romy Schneider
Rosario Dawson
Samantha Eggar
Sandra Bullock
Scarlett Johansson
Sharon Stone
Silvana Mangano
Silvia Pinal
Sofía Loren
Stella Stevens
Stéphane Audran
Tippi Hedren
Uma Thurman
Ursula Andress
Veronika Lake
Virginia Mayo

* http://www.fileden.com/files/2007/9/30/1471263/100%20mujeres%20de%20Cine.pps

Fer llenya de l’arbre caigut

Per més que ens agradi criticar al govern i a la classe política en general quan es tracta de parlar del terrorisme etarra es don la curiosa i paradoxal circumstància que ningú -o gairebé ningú- està disposat a desviar-se ni un sol centímetre d’allò que considerem com a “políticament correcte”. I això vol dir que pocs personatges públics trobareu que estiguin disposats a mostrar ni el més lleu indici d’alegria o esperança envers l’anunci de la última treva declarada per part de l’organització terrorista basca. És més, jo fins i tot diria que -a banda de cautela, prudència i escepticisme- també detecto en les paraules de certs polítics una mena de to irònic i esperit de revenja que no m’agrada gens ni mica. Perquè, vaja, tots sabem que ETA és sinònim d’extorsió, bombes i trets al clatell, però això no treu que si la cúpula d’aquesta organització s’està plantejant deixar les armes la resposta de les forces polítiques democràtiques hauria de ser, si més no, una mica més receptiva, oi? I si tot plegat implica haver de negociar amb els terroristes... per què s’entesten en no fer-ho? No es tracta de cedir davant de cap amenaça, per descomptat, però sí de mirar d’aconseguir que aquesta gent deixi de matar i recondueixi les seves reivindicacions per la via democràtica. Un objectiu que mai s’aconseguirà si el nostre fantàstic estat de dret no hi posa de la seva part. Si no està disposat, per exemple, a pactar un acord per les futures condicions dels presos etarres. Probablement, el tema més espinós i delicat de tots. Però, bé, per això estan els polítics, no? A què esperen, doncs? A fer més llenya de l’arbre caigut? D’això en sabem tots, per desgràcia. De res servirà fer-li la gara-gara a les associacions de víctimes del terrorisme si la seva nòmina segueix creixent. De res. El que cal en aquests moments és aprofitar la ocasió per acabar d’una vegada per totes amb aquesta xacra. I si per fer-ho cal ser magnànim amb “l’enemic” no crec que això sigui cap delicte. O sí?

Cent pel•lícules

Quan era petit ma mare em deia que havia de menjar de tot una mica. I encara que, gastronòmicament, haig d’admetre que mai he seguit els seus preceptes fil per randa, des de la perspectiva cinèfila penso que -amb penes i treballs- he aconseguit respectar-ho. Vaja, això crec, al menys.

Si més no, però, doneu-li un cop d’ull al llistat que us adjunto més avall. Un Top-100 en el que he procurat rescatar de la meva fràgil memòria el bo i millor que m’ha donat el cinema i en el que, al marge de possibles oblits i manca d’espai, hi figuren amb totes les de la llei algunes de les pel·lícules que em representen com a cinèfil.

Si totes les que hi son mereixen ser-hi o no ja és una altra història. En tot cas, com ja he dit abans, són les meves predilectes. Les que recomanaria a qualsevol neòfit des de la meva humil experiència en la matèria. Les que més m’han entretingut, les que més m’han emocionat, les que més m’han fascinat, les que més m’han aterrit i les que més m’han fet pensar.

Òbviament, no es tracta d’un llistat tancat ni definitiu. De fet el que més m’agradaria és que aquest Top-100 esdevingués una mena de baròmetre de la meva pròpia evolució com a cinèfil. I això implica que, amb el temps, algunes de les següents pel·lícules haurien d’acabar caient de la llista fruit de la ferotge escomesa de noves incorporacions. En qualsevol cas, tot això està per veure. I ara per ara, les meves 100 són aquestes:

CAPTAINS COURAGEOUS (1937), de Victor Fleming
THE GRAPES OF WRATH (1940), de John Ford
HOW GREEN WAS MY VALLEY! (1941), de John Ford
CASABLANCA (1942), de Michael Curtiz
BRIEF ENCOUNTER (1945), de David Lean
LADRI DI BICICLETTE (1948), de Vittorio de Sica
ALL ABOUT EVE (1950), de Joseph L. Mankiewicz
HIGH NOON (1950), de Fred Zinnemann
LOS OLVIDADOS (1950), de Luís Buñuel
THE ASPHALT JUNGLE (1950), de John Huston
THE AFRICAN QUEEN, (1951) de John Huston
LE SALAIRE DE LA PEUR (1952), d'Henri-Georges Clouzot
THE QUIET MAN (1952), de John Ford
JOHNNY GUITAR (1954), de Nicholas Ray
LA STRADA (1954), de Federico Fellini
LES DIABOLIQUES (1954), d'Henri-Georges Clouzot
REAR WINDOW (1954), d'Alfred Hitchcock
CALLE MAYOR (1956), de Juan Antonio Bardem
THE SEARCHERS (1956), de John Ford
THE INCREDIBLE SHRINKING MAN (1957), de Jack Arnold
TWELVE ANGRY MEN (1957), de Sidney Lumet
WITNESS FOR THE PROSECUTION (1957), de Billy Wilder
RIO BRAVO (1958), de Howard Hawks
VERTIGO (1958), d'Alfred Hitchcock
ANATOMY OF A MURDER (1959), d'Otto Preminger
BEN-HUR (1959), de William Wyler
LE TROU (1959), de Jacques Becker
SPARTACUS (1960), d'Stanley Kubrick
THE APARTMENT (1960), de Billy Wilder
WEST SIDE STORY (1960), de Robert Wise i Jerome Robbins
PSYCHO (1961), d'Alfred Hitchcock
THE HUSTLER (1961), de Robert Rossen
VIRIDIANA (1961), de Luís Buñuel
LAWRENCE OF ARABIA (1962), de David Lean
SEPPUKU (1962), de Masaki Kobayashi
THE MAN WHO SHOT LIBERTY VALANCE (1962), de John Ford
TO KILL A MOCKINGBIRD (1962), de Robert Mulligan
WHAT EVER HAPPENED TO BABY JANE? (1962), de Robert Aldrich
DOCTOR ZHIVAGO (1965), de David Lean
PERSONA (1966), d'Ingmar Bergman
THE FLIGHT OF THE PHOENIX (1965), de Robert Aldrich
FANTASTIC VOYAGE (1966), de Richard Fleischer
IL BUONO, IL BRUTTO, IL CATTIVO (1966), de Sergio Leone
LA CAZA (1966), de Carlos Saura
COOL HAND LUKE (1967), d'Stuart Rosenberg
2001: A SPACE ODISSEY (1968), d'Stanley Kubrick
C'ERA UNA VOLTA IL WEST (1968), de Sergio Leone
PLANET OF THE APES (1968), de Franklin J. Schaffner
ROSEMARY'S BABY (1968), de Roman Polansky
THE PARTY (1968), de Blake Edwards
THE WILD BUNCH (1969), de Sam Peckinpah
A CLOCKWORK ORANGE (1970), d'Stanley Kubrick
MORTE A VENEZIA (1970), de Luchino Visconti
FAT CITY (1971), de John Huston
STRAW DOGS (1971), de Sam Peckinpah
AGUIRRE, DER ZORN GOTTES (1972), de Werner Herzog
FRENZY (1972), d'Alfred Hitchcock
SOLYARIS (1972), d'Andrei Tarkovsky
THE GODFATHER (1972), de Francis Ford Coppola
ULTIMO TANGO A PARIGI (1972), de Bernardo Bertolucci
LE GRANDE BOUFFE (1973), de Marco Ferreri
SCENER UR ET ÄKTENSKAP (1973), d'Ingmar Bergman
THE EXORCIST (1973), de William Friedkin
DERSU UZALA (1975), d'Akira Kurosawa
ONE FLEW OVER THE CUCKOO'S NEST (1975), de Milos Forman
ANNIE HALL (1976), de Woody Allen
TAXI DRIVER (1976), de Martin Scorsese
THE DEER HUNTER (1978), de Michael Cimino
ALIEN (1979), de Ridley Scott
APOCALYPSE NOW (1979), de Francis Ford Coppola
MANHATTAN (1979), de Woody Allen
RAGING BULL (1980), de Martin Sorsese
THE ELEPHANT MAN (1980), de David Lynch
EVIL DEAD (1981), de Sam Raimi
EXCALIBUR (1981), de John Boorman
BLADE RUNNER (1982), de Ridley Scott
THE THING (1982), de John Carpenter
RUMBLE FISH (1983), de Francis Ford Coppola
ONCE UPON A TIME IN AMERICA (1984), de Sergio Leone
BARRY LYNDON (1985), d'Stanley Kubrick
HANNAH AND HER SISTERS (1986), de Woody Allen
THE MISSION (1986), de Roland Joffé
THE SILENCE OF THE LAMBS (1991), de Jonathan Demme
LÉOLO (1992), de Jean-Claude Lauzon
UNFORGIVEN (1992), de Clint Eastwood
SCHINDLER'S LIST (1993), d'Steven Spielberg
PULP FICTION (1994), de Quentin Tarantino
THE SHAWSHANK REDEMPTION (1994), de Frank Darabont
THE BRIDGES OF MADISON COUNTY (1995), de Clint Eastwood
BREAKING THE WEAVES (1996), de Lars von Trier
FUNNY GAMES (1997), de Michael Haneke
FESTEN (1998), de Thomas Vintenberg
THE BLAIR WITCH PROJECT (1999), de D.Myrick i E. Sánchez
DANCER IN THE DARK (2000), de Lars von Trier
DUT YEUNG NIN WA (2000), de Wong Kar Wai
GLADIATOR (2000), de Ridley Scott
CIDADE DE DEUS (2002), de Fernando Meirelles i Kátia Lund
GEGEN DIE WAND (2004), de Fatih Akin
THE PASSION OF THE CHRIST (2004), de Mel Gibson
BLACK SWAN (2010), de Darren Aronofsky