Elvis versus Jacko

Bob Marley, Jimi Hendrix, Marvin Gaye, Freddie Mercury, John Lennon, Kurt Cobain... Vist i comprovat: morir de forma prematura és, probablement, una de les vies més ràpides i efectives per arribar a l’Olimp de la música. Tot i amb això, no tots els mites -els seus habitants- són iguals. Ens agradi o no, hi han jerarquies. Així doncs, si haguessim de triar un mite de la música comparable a en Michael Jackson aquest hauria d’ésser, sens dubte, l’Elvis Presley. Potser perquè, a banda de moltes altres analogies, el de Memphis i el d’Indiana abans de mites, ja éren reis. L’Elvis ens va deixar amb 42 anyets (els que jo faré l’any vinent) i en Jacko, tot just amb 50. Ambdós, víctimes dels seus propis excessos, d’una vida portada al límit. Màrtirs, en definitiva, d’un procés d’autodestrucció d’irreversibles conseqüències.

No és gens estrany, doncs, que la sobtada mort de Michael Jackson dijous passat em fés recordar -a mi i a molts d’altres, és clar- la tràgica mort del rei del rock, esdevinguda l’agost del 77. Milers de fans (diuen que 100.000) van desfilar pel seu cuarter general a Graceland (Memphis) tot just dos dies després del seu decés. Jo només tenia 9 anys i, òbviament, el ressò mediàtic de l’època no era el d’ara però, tot i amb això, la meva tèrbola memòria encara en guarda un esborrany. Una mena de premonició, si més no, del que molt probablement veurem demà mateix a Neverland (California).

El rebombori originat arrel de la polèmica mort del rei del pop (amb el permís dels Beatles) constata, en qualsevol cas, que l’ésser humà és un animal morbós. Una mena d’au carronyera que no dubta un instant en abalançar-se acarnissadament al damunt de la seva presa. Sense pietat. Sense miraments. De poc serveix si es per enaltir-la o per esquarterar-la. La qüestió es no deixar passar l’oportunitat de clavar-li una última dentegada abans de que el cos es refredi del tot.

Jo tenia 14 anyets quan en Jacko va arrasar a tot el món amb “Thriller”, el disc més venut de tota la història de la música. Recordo perfectament aquell èxit sense precedents. Un fenòmen audiovisual (ho dic perque el corresponent video fou tant o més popular que el propi tema) que hauria d’atorgar a aquesta extravagant icona musical el ceptre d’un regne. El del pop. Un regne que avui, curiosament, resta en mans d’una dona. La única celebrity mundial amb prou renom per ocupar aquest gloriós tron: Madonna. Però, bé, retornant a la figura, ja llegendària, de Michael Jackson m’agradaria afegir que, tot i reconèixer la seva inqüestionable valua com a intèrpret i ballarí, l’interfecte en qüestió mai fou sant de la meva devoció. Perque, siguem seriosos... Aquest home feia molts i molts anys que era artísticament mort. I no ho dic tan sols per les seves excentricitats, la seva adicció als fàrmacs o per l’ombra de la pederàstia que va planar sobre seu aquests últims anys. Ho dic perque després de “Dangerous” (1991) Jacko mai va tornar a ésser el que havia estat. El seu declivi físic, psicològic i -perque no dir-ho- econòmic va anar enfosquint poc a poc aquell fenòmen musical que havia triomfat com ningú ho havia fet a la dècada dels 80. I si és ben cert que sempre ens quedarà el dubte de no saber si aquests 50 concerts consecutius a Londres haurien pogut retornar-li al malaltís Jackson la glòria d’antuvi, també és ben cert que a en Jacko ja feia massa temps que se li havia passat l’arròs.

Amb franquesa: si hagués d’escollir entre Graceland o Neverland, entre un blanc amb veu de negre o un negre amb pell blanca, entre els moviments pèlvics o el moonwalk, entre un friki amb patilles i tupé o un friki amb el nas xato i mocador, no m’ho pensaria dues vegades... Fa falta que digui qui seria l’escollit?

La millor crítica que ens han dedicat mai

Plorar per 10 euros

Divendres al vespre l’església de Matadepera va vibrar amb les veus i els ritmes del Gospel que ens va oferir la Coral Tons i Sons.

Aquest concert era un acte benèfic de la delegació local de Mans Unides, l’entrada valia 10 euros i els diners recollits serviran per construir dues escoles a l’Àfrica.

Us puc assegurar que va ser un espectacle d’aquells que hi assisteixes per col·laborar i que en surts amb molt més del que has aportat.

La cinquantena de membres de la Coral saben transmetre amb passió l’esperit de llibertat, d’esperança i de pau que mou el Gospel, i que va fer moure els nostres sentiments fins la fibra més íntima.

Barreja de pell blanca amb sang negra i goles que arrenquen la cançó del cor i guareixen l’esperit.

Vaig sortir-ne ric i emocionat, per 10 euros, vaig tremolar de goig i d’alegria, em vaig sentir esborronar la pell i em varen saltar les llàgrimes.

Avui reflexiono davant d’aquest efecte profund que causa la música espiritual, que t’omple i et renova, i em torno a esgarrifar al percebre l’abisme que existeix entre aquestes sensacions i les que em produeix quan veig les xifres indecents que es belluguen al darrera d’un club esportiu comprant i venent jugadors.

Es ben cert que les coses més valuoses no tenen preu i que paguem lo impensable per la nostra pròpia estupidesa.

Hem perdut quelcom més que el seny, hem perdut la dignitat humana.


Narcís Serrat Comerma

Tricampions!!!

(Relat publicat a la secció "Paraula de culer" de El Periódico de Catalunya hores abans de la Final de la Champions League a Roma)

Quina temporada, culers! Estic ben segur que ni els més vells en recorden una de semblant. Jo en tinc quaranta i us puc assegurar que mai havia viscut un ambient d’eufòria i d’orgull blaugrana tant aclaparador. Ni amb el Dream Team, fixeu-vos el que us dic.

Les raons són molt senzilles. El Barça és un equip acostumat a guanyar títols però aquest any, a banda d’això, hem aconseguit consolidar un equip capaç de conjugar disciplina, mentalitat i talent. Un equip que sap que per assolir els seus objectius s’ha de lluitar. I quina millor manera que fer-ho tractant la pilota com es mereix. Fent-la circular. Compartint-la. Acaronant-la. Acompanyant-la a la xarxa contrària les vegades que faci falta. I fent-ho així, jugant en equip, el Barça s’ha fet poderós. Seduïnt-nos com mai. Alimentant dia rera dia un idili apassionant. Apassionat. Sublim.

Ha arribat, doncs, el moment de creure en el nostre equip. Podem guanyar la Champions. I la podem guanyar amb gent de la casa. Perque no oblidem que si el Barça és ‘més que un club’ és perque gent de la casa com en Pep han sabut instal.lar aquest entranyable lema dins i fora del vestidor.

Gràcies, Pep. Amb gent com tu, res és imposible. Que tinguem sort.

http://www.elperiodico.cat/info/relatosfcb/listado.asp?pg=2

El meu criteri 10

Penso que tinc força clares totes aquelles premises que, objectivament, determinen quan podem atorgar-li un 10 a una pel.lícula. El que no tinc tant clar és si el meu bagatge cinèfil és prou sòlid i eficaç per apreciar-les automàticament i poder-ne gaudir tot seguit. És per això que, tot i distingir algunes d’aquestes premises en films com “Ciutadà Kane”, “M, el vampir de Düsseldorf” o “Un condemnat a mort s’ha escapat” no em sento ètica o moralment habilitat per atorgar-lis la màxima valoració. Ni tan sols un meritori 9 que corroborés una lleugeríssima incertesa. D’altrabanda, però, tampoc em sento ‘autoritzat’ a concedir un 10 a pel.lícules que m’apassionen i que han colpejat amb força el meu intel.lecte o la meva sensibilitat. Senzillament perque sóc conscient que la seva valúa cinematogràfica no esta a l’alçada de la meva devoció personal. Seria el cas de “El planeta dels simis”, “Viatge al.lucinant” o “La llegenda del indomable”. Pel.lícules que he sobrevalorat premeditadament però que, en cap cas, gosaria de qualificar-les amb la nota més excelsa.

El 10, doncs, constitueix una distinció que només puc adjudicar a pel.lícules de indubtable qualitat que han aconseguit activar en el meu intel.lecte i/o en la meva sensibilitat un plaer estètic o reflexiu sublim. Dissortadament, aquest fenòmen només l’he experimentat en sis ocasions (“Casablanca”, “Vertigo”, “Psicosis”, “Fins que li va arribar l’hora”, “El padrí” i “La taronja mecànica”). Tot i amb això, la frontera entre molts dels meus 9 i aquests sis 10 no la tinc massa clara. Tinc l’esperança, doncs, que el temps i les revisions concedeixin a moltes d’aquestes obres mestres que a dia d’avui tan sols llueixen un honrós 9, el cobejat ascens a la màxima categoria. De fet, si algú m’apuntés amb una pistola i m’obligués a proposar quatre o cinc noves candidates a aquest puntet extra no em costaria massa assenyalar “Els oblidats”, “Lladre de bicicletes”, “Persona” o “Excalibur”, per exemple. Tampoc seria extrany que deu minuts més tard em decantés per “Apocalypse now”, “Taxi driver”, “Lawrence d’Arabia” o “Dersu Uzala”. Amb això vull deixar clar que la meva ronyosa predisposició a concedir 10 no és una qüestió de sibaritisme cinèfil, sino més aviat de sentit comú. Tant de bo el meu bagatge cultural em permetés poder discernir quins d’aquests 9 mereixen assolir l’esmentat estatus però, fins aleshores, no em queda altre remei que traspasar la responsabilitat d’adjudicar les valoracions més preuades (8, 9 i 10) al meu propi paladar cinèfil. Un paladar que no canviarà massa però que cal seguir perfeccionant dia rera dia. Veient cinema -bon cinema- llegint, escoltant música... procurant, en poques paraules, que tot aquest background faciliti i enriqueixi el joc de sinèrgies que estableix qualsevol judici estètic.

Mentrestant, el meu criteri 10 continuarà nutrint-se d’aquells films que m’hagin seduït per la seva equilibrada combinatòria de discurs narratiu i emoció estètica. Films que m’hagin fascinat pel què diuen i com ho diuen. Films de gran volada que hagin aconseguit ancorar a la meva ànima de forma permanent, inalterable. Obres mestres, en definitiva, que no requereixin la tasca d’un hermenèuta. I menys la d’un hermenèuta de pa sucat amb oli com jo.

Més que un club

M’agrada el futbol, és clar, però també sóc conscient que la meva passió pel Barça s’afiança en fonaments essencialment sentimentals. Això no treu, però, que trenta anys després de seguir els colors blaugranes el meu paladar esportiu s’hagi afinat prou com per saber distingir el bon futbol (el futbol espectacle exhibit pel dream team de Cruyff, el de Rijkaard o l’actual de Guardiola) d’aquell futbol especulatiu i resultadista tan habitual, malauradament, avui en dia.

I es que haver pogut gaudir de la conducció de Maradona, de les passades de Schuster, de les croquetes de Laudrup, dels obusos de Koeman, de les cues de vaca de Romário, de les tisores de Rivaldo o dels barrets de Ronaldinho no té preu, amics. Considero, però, que més enllà del bon criteri futbolístic, les arrels del Barça sempre han anat lligades a un sentiment de club molt difícil d’entendre pels no-culés. Un sentiment que vincula un club de futbol a una cultura, a una idiosincrasia, a un païs. Un sentiment que varen saber copsar futbolistes procedents d’altres punts de la geografia estatal com Migueli, Bakero o Luis Enrique i que sempre ha estat implícit en nois de la casa com Guardiola, Puyol o Xavi. Un sentiment, en definitiva, que reflexa una filosofia molt i molt particular: la de l’afeccionat culé.

Analitzem, doncs, aquesta filosofia. L’afeccionat culé es caracteritza pel ‘ai, ai, ai!’, una mena de indefugible desconfiança en el seu equip fruit d’un estigma de malastrugança congènit i ancestral. I si bé és cert que la història del club compta amb nombrosos episodis de tristíssim record, també és cert que moltes d’aquestes devallades han estat indirectament esperonades per aquest inexorable victimisme. Exemples n’hi ha a cabassos: la lliga perduda arrel del segrest d’en Quini, les humiliants derrotes a les finals de Sevilla i Atenes, les desercions de Maradona, Ronaldo o Figo, les mocadorades de l’època Gaspart... El culé, doncs, és un subjecte avesat als implacables revesos de la fatalitat esportiva i això comporta que no s’arrisqui a treure pit fins que, com diu la dita, tot estigui ‘al sac i ben lligat’. Tot i així, aquest seny, aquest sentit pragmàtic i realista, sempre ha anat associat a una inextinguible flameta d’esperança (‘aquest any, sí’) que es transforma en deliri, en catarsi col.lectiva, quan el Barça aconsegueix els seus objectius.

Les victòries del Barça, aleshores, gaudeixen d’un valor afegit. No només guanya l’equip i l’afecció. Guanya un poble, una cultura, una nació. Potser per això la font de Canaletes o la plaça de Sant Jaume escenifiquen aquells meeting point on esclaten proclames que difonen el pès específic del Barça dins de la societat catalana i que carreguen -per què no dir-ho- contra tots aquells símbols i institucions hostils. Em refereixo, òbviament, a l’enemic públic número 1: El Real Madrid C.F.

Val a dir, però, que el F.C. Barcelona no seria ‘més que un club’ sense l’existència de l’etern rival. L’estandart futbolístic d’uns valors arcaics, casposos i reaccionaris és l’adversari per excel.lència. L’anomenat equip del règim simbolitza d’alguna manera tot allò contra el que, tradicionalment, ha hagut d’enfrontar-se el club blaugrana. Potser per això les victòries i les derrotes en aquests acarnissats derbis nacionals han estat veritables punts d’inflexió a la trajectòria d’ambdues formacions. Sobretot a la del Barça. Perque si bé el record de la lliga de Venables (‘Urruti, t’estimo!’) o de les finals europees guanyades a Basilea, Wembley o Paris podem trobar-les inscrites en lletres d’or al historial del club, també és cert que aquella final de Copa del Rei guanyada a l’últim minut amb golàs de Marcos, aquelles dues lligues pispades a Tenerife, el 5-O a l’estadi o el 0-3 el dia que Ronaldinho va sortir ovacionat del Santiago Bernabéu esdevenen moments de glòria indescriptibles pel que això subscriu. Tant o més grandiosos que els altres. I és que, ho reconeixo, sóc antimadridista.

VISCA EL BARÇA... I VISCA CATALUNYA!

En Xavi JP

Què podriem dir d’en Xavi JP que es pugui saber, xafarderots?

Podriem revel.lar, entre d’altres coses, que aquest noi és un autèntic apassionat de la música i del cinema...

Potser degut a que tot els instruments que s’ha atrevit a grapejar sempre se li han resistit no ha tingut més remei que resignar-se a intentar educar la seva veu. Cantar, doncs, és la pràctica musical amb la que disfruta i amb la que procura cada dia maltractar una mica menys les sofertes oïdes dels qui l’envolten. Cinc anys d’aprenentatge en una coral de veus blanques (els ja desapareguts Petits Cantors Catalans de Terrassa) li varen proporcionar quatre nocions de solfa i certa habilitat en modular la veu que només va desenvolupar a la dutxa fins que més de trenta anys després decidís incorporar-se a la corda de baixos d’una coral de gospel de nova formació: els Tons i Sons Terrassa Gospel. Des d’aleshores, aquella escanyolida flameta vocacional va anar creixent cada cop més i a dia d’avui és estrany que no hi hagi algun moment del dia que en Xavi JP no taral.legi qualsevol cosa que li passi per la barretina. Normalment cançons o ‘solos’ que la pròpia coral ha tingut la gosadia i generositat d’encomenar-li. Moltíssimes gràcies en nom seu, companys.

Pel que fa a la música que fan els demés, els professionals, el seu gust és, diguem-ne, força heterogeni. Tot i amb això, val a dir que les seves preferències melòdiques gairebé mai han travessat les fronteres dels Estats Units més enllà dels anys noranta. I és que -no ens enganyem- la música d’avui en dia és, en termes generals, bastant banal i xavacana a tot arreu. Res a veure amb el que es feia als seixanta o als setanta al païs de l’oncle Sam, per exemple. Podriem deduïr, en conseqüència, que en Xavi JP és més aviat un melòman proianqui i... ‘classicot’.

Potser per això l’Elvis Presley, en Roy Orbison, els Rolling Stones, els Creedence Clearwater Revival, els Queen, l’Aretha Franklin, en Marvin Gaye, en Ray Charles, la Dolly Parton i en Willie Nelson són algunes de les seves referències musicals més pronunciades. Potser m’en deixo alguna... és clar!, m’oblidava d’en Bruce Springsteen, l’Eric Clapton, en Johnny Cash, l’Elton John i els Dire Straits. Però aquí no acaba tot. Cançons com “Hotel California”, “Son of a preacher man”, “Stairway to heaven”, “Brown eyed girl” o “Sittin’ on a dock of the bay” el tornen boig i, en canvi, no pertanyen a cap d’aquests intocables o sigui que, en definitiva...

Hi ha quelcom millor que el rock, la música negra o el country?. Bajanades...

En termes cinèfils, les fronteres d’en Xavi JP s’extenen una mica més en l’espai i el temps. Li agraden cineastes com Alfred Hitchcock, Billy Wilder, John Huston, Stanley Kubrick, Sergio Leone, Sam Peckinpah, Francis Ford Coppola, Ingmar Bergman, Clint Eastwood o Lars Von Trier i això vol dir que, amb una mínima dosi de qualitat, el nostre amic s’empassa des d’un western fins a un drama, passant pel cinema negre, el thriller, el cinema fantàstic o el que faci falta. Les seves icones cinematogràfiques són moltes, però mereixen menció honorífica ‘monstres’ com en Humphrey Bogart, en Marlon Brando, en Kirk Douglas, en Robert De Niro i ‘doncelles’ com l’Ava Gardner, la Katharine Hepburn, la Lauren Bacall o la Kim Novak. N’hi ha d’altres més contemporànies, per descomptat, però aquestes no procedeixen de criteris purament interpretatius. Em refereixo a la Raquel Welch, la Kim Basinger o la Monica Bellucci. M’enteneu, oi?. Pel.lícules imprescindibles? Centenars, però si els hi fessim comptar amb els dits d’una ma les escollides d’en JP serien “Casablanca”, “El Padrí”, “Vertígen”, “La taronja mecànica” i “Fins que li va arribar l'hora”. M’ho diureu a mi!.

Literàriament en JP no pot presumir massa. Llegir li agrada, és clar, però el seu bagatge bibliòfil és més aviat modest i ordinari. Durant molt de temps fou un de tants lectors adictes al best-seller estival de rigor (ja m’enteneu..., Noah Gordon, Ken Follett, Lapierre & Collins, Stephen King i cía.) i com és de suposar, construir una base intel.lectual sòlida al damunt de fonaments de pa sucat amb oli és una mica complicat. Amb tot, algún llibre i autor de reconegut prestigi han passat per les seves mans. “El nom de la rosa” d’Umberto Eco, “Narracions Extraordinàries” d’Edgar Allan Poe, “La metamorfosi” de Franz Kafka, “El retrat de Dorian Gray” d’Oscar Wilde o “El vell i el mar” d’Ernest Hemingway constitueixen exemples prou paradigmàtics.

En materia artística el nostre confident és omnívor cent per cent. Podriem afirmar que gairebé tot l’interessa malgrat no sigui especialista en res. Coses que té ser llicenciat en història de l’art, suposo. Malgrat tot, les seves prioritats apunten tot el que fa referència a arquitectura clàssica i medieval (les catedrals són una de les seves debilitats) i la pintura moderna i contemporània. El llistat seria inacabable: Rafael, Tiziano, Caravaggio, El Greco, Van Gogh, Gauguin, Monet, Klimt, Dalí, Warhol...

Què més, què més... Ah, sí. En JP és collita del 68. Tímid, honest, geniüt, casat (ho sento noies, la Cris em va captivar), pare d’una nena meravellosa (l’Aina, el meu tresor), nacionalista català, progressista, republicà, cristià no practicant, heterosexual, ‘bon vivant’ i culé fins a la mèdula. Amb tot, no fa militància de cap de les seves conviccions. Això sí, viatjar un parell de cops l’any és sagrat per ell. Més lluny o més aprop, en JP necessita escampar la boira i conèixer nous paisatges, noves cultures, noves costums... També és conscient que hauria de practicar assiduament algún esport però no ho fa per falta de temps i, per què no dir-ho, per mandra. Les travesses per la muntanya son per a ell una d’aquelles assignatures pendents que sommia exercir algún dia amb molta més exigència i continuïtat.