Viatjar és, sens dubte, un dels meus grans al•licients a la vida. De fet, si em paro a pensar una miqueta no recordo ni un sol any —des de que em vaig deslligar dels pares, és clar— que no ho hagi fet. Bé, potser exagero. L’any que va néixer la meva filla no vaig viatjar. I el següent, tampoc. Però sí que ho vaig fer tots els anteriors i els posteriors. A vegades més lluny i a vegades més a prop. Però sempre amb el mateix afany, amb la mateixa il•lusió, amb el mateix cuquet a l’estómac. Amb les mateixes ganes de fruir de nous paisatges, de conèixer noves cultures, de provar noves menges, de viure noves experiències... En resumides comptes: amb les mateixes ganes de sentir-me plenament lliure. Lliure, viu i feliç.
Òbviament, no tot són flors i violes en un viatge. És més, els viatges solen incloure un component emocional molt intens. Un component que, fins i tot, pot transmutar l’eufòria en enuig en un tres i no res. Però bé, ja se sap, quan un viu en un estat d’excitació màxima, quan un no sap que pot passar-li a l’instant següent, quan el cap i el cor funcionen a tota màquina... tot és imprevisible. I tant aviat pots al•lucinar per estar gaudint d’una experiència única a la vida com maleint els teus propis ossos per haver-te fotut allà on no et demanaven.
En qualsevol cas, viatjar té aquestes coses. I ja siguin bones o dolentes, totes inclouen un denominador comú: la improvització. L’ordre, les normes, els horaris i les rutines passen a un segon terme i el que ens passa o ens deixa de passar succeeix espontàniament. Sense que ho puguem controlar. Senzillament perquè havia de passar... o no.
Que ningú s’equivoqui, però. Qui em coneix una mica sap molt bé que de temerari o inconscient en tinc ben poc. Però el que no entenc, tot i així, és un viatge sense cert percentatge d’aventura. Sense cert percentatge de sorpreses. Sense cert percentatge de descontrol. Com tampoc entenc, evidentment, cap viatge sense moments de pau. De placidesa. D’introspecció. I, per què no, de fascinació.
Per tot això i més, doncs, m’agrada viatjar. Si és possible, pel meu compte. I, si no, tant se val. La qüestió és passar-s’ho bé i experimentar tot allò que mai podries experimentar en el teu entorn quotidià. I això passa, per exemple, per perdre’t per qualsevol medina àrab, per contemplar Florència des de la cúpula de Santa Maria dei Fiore o per prendre’t un ouzo o una copeta de Retsina ben fresqueta davant la silueta il•luminada del Partenó. Us ho recomano.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada