“Vinga va, tio… Fem-ho, collons!
A aquestes alçades… què hi podem perdre?”, insistí en Ray. “El prestigi,
carallot. El prestigi, el reconeixement... i la vergonya” —contraatacà en Mike—
“Et sembla poca cosa?”.
En Mike i en Ray eren amics des
de feia molt temps. S’havien conegut al 59, al institut de Providence on
estudiaven, i durant més de vint anys havien tocat plegats en una de les bandes
de rock més famoses dels Estats Units i —perquè no dir-ho— del món. A
l’actualitat, però, portaven molts anys sense veure’s. En Ray vivia a Rio de
Janeiro des del 83 i, tot i que mai havien perdut del tot el contacte, no
s’havien tornat a veure des d’aquell mateix any. L’any de la dissolució del
grup.
Trenta anys després, però, en Ray
semblava haver-se begut l’enteniment. Feia un parell de mesos que no parava de
trucar en Mike insistint en què havien de tornar als escenaris. Que havien de
despedir-se formalment del seu públic. De forma definitiva, és clar, però també
elegant. Emotiva. Memorable. I que havien d’esborrar, sobretot, el record
d’aquell trist i lamentable espectacle protagonitzat a Baltimore el 17 de juny
del 83. Un concert que va començar amb la banda escridassant-se entre tema i
tema i que va acabar, mitja hora més tard, amb el públic llençant ampolles de
cervesa i envaint l’escenari. L’endemà mateix deixava la banda en Sam, el guitarra
solista, i una setmana després en Roger, el mànager, feia pública la dissolució
definitiva d’un grup que havia resistit durant molts anys les potents embranzides
de formacions com els Creedence, The Doors o els Lynyrd Skynyrd i que,
curiosament, no havia sabut o pogut mantenir-se unit quan l’èxit encara els
acompanyava i els diners seguien entrant a cabassos.
Providence, que era el nom
d’aquella espectacular màquina rockera, havia nascut l’any 61 quan en Mike —el
cantant i guitarrista— i en Ray —el baixista— van convèncer en Sam i en Bernie
—el bateria— per unir-se a ells i muntar una banda en condicions. En aquells
temps els Providence es van convertir en una de les primeres bandes de rock nord-americanes
que —sense renegar mai d’aquella mena de fusió entre country i rhythm & blues
que els caracteritzava— van decidir apostar per un so més dur, més salvatge,
més agressiu. Un claríssim precedent del hard-rock
d’en Jimi Hendrix i de totes aquelles bandes angleses com The Who, Led Zeppelin
o The Rolling Stones que possiblement encara pensaven que havien descobert la
sopa d’all quan els Providence ja se n’havien fet un fart.
Dissortadament, però, l’eclosió
dels de Rhode Island fou tardana. Del 61 al 72 van fer prop de cinc-cents
concerts i van treure tres àlbums de llarga durada, però mai van aconseguir col·locar
cap senzill a les llistes d’èxit ni van poder reunir més de vuit-centes o mil
persones, com a màxim, als locals on acostumaven a actuar. Precisament per això
mateix, la seva transcendència a la història del rock va quedar difuminada per
tota aquella onada de grups britànics que, poc temps després, van fer el mateix
que ells amb molta més repercussió mediàtica. Sens dubte, en aquells primers
anys de vida, als Providence els hi van faltar els padrins adequats. Uns
padrins (en forma de segell discogràfic important, per exemple) que, tot i
així, van acabar apareixent quan la banda ja portava més de deu anys a les
carreteres de tot el país i que, d’una vegada per totes, els van convertir en
un tres i no res en una de les formacions rockeres més canyeres i populars a
nivell internacional.
Els deu anys següents, per tant,
van ser una autèntica bogeria. Una borratxera d’èxit absolutament brutal. Gires,
àlbums, pel·lícules, documentals, premis... i també —per què negar-ho— premsa
rosa, festes, dones, alcohol, drogues, joc i diners. Molts diners. Un còctel,
sens dubte, difícil de pair per uns joves que —tot i que ja ratllaven la
trentena— mai havien tastat les mels de l’èxit com en aquell moment. En Mike,
per exemple, va deixar enrere la seva timidesa congènita per transformar-se en
una mena de personatge estrafolari i rebel que sempre donava la nota, mentre
que en Sam i en Bernie semblaven dos bàrbars que no sabien fer altra cosa que
beure, follar i esnifar quan baixaven de l’escenari. De fet, l’únic que no va
embogir del tot fou en Ray. Però la seva habitual mala sort en el terreny
amorós, el van convertir, poc a poc, en un xicot solitari i depressiu. Sobretot
des de que en Mike ja no era aquell Mike que havia conegut amb setze anys i
només es preocupava del seu look o de què dirien fans i mitjans de comunicació
del seu últim escàndol. Musicalment, però, tot anava com una seda. En Mike,
l’autor de gairebé tots els temes, tenia molt talent. I encara que cada vegada
li feia més mandra això de composar, quan s’hi posava, s’hi posava.
Gràcies a la música i als
diners, doncs, Providence va resistir aquest frenètic i excessiu tren de vida
durant tota una dècada. Els dos últims anys, però, la convivència entre ells es
va tornar absolutament insostenible. Ja no només per ells mateixos si no,
bàsicament, pels dos nous satèl·lits que —com qui no vol la cosa— s’havien
incorporat, des de 1981, a
la vida diària de la banda. En Roger i la Juliana. Dues sangoneres que,
amb les seves armes respectives, van esprémer Providence fins l’última gota. En
Roger, l’últim representant del grup, programant gires i concerts a dojo per
omplir-se les butxaques. I la
Juliana , una garota d’Ipanema que va seduir a en Ray durant
el tour sud-americà de finals del 80, aprofitant-se dels seus encants i de les vigoroses
feromones d’aquells eixelebrats per follar-se’ls a tots quatre i promocionar-se
com a model durant els mesos que va conviure amb ells.
A tot aquest panorama caldria
afegir la desagradable batussa que van mantenir en Mike i en Sam per qüestions
econòmiques. En Sam creia que el percentatge que se’n duia en Mike com a
compositor era excessiu i que ell, com a guitarra solista, havia de cobrar més
que els altres músics. Una demanda que, òbviament, van desestimar els demés i
que va provocar que la banda s’agafés una petita excedència per relaxar
tensions i reflexionar sobre el futur. Durant aquests mesos (setembre del
82-març del 83) cadascú va fer la seva. En Mike va aprofitar per publicar algunes
composicions en solitari mentre que en Sam i en Bernie se’n van anar de
vacances perpètues a Hawaii i el bonàs d’en Ray va tornar a Rio disposat a
donar-li una segona oportunitat a la Juliana.
Els rumors de dissolució, però, van provocar que en Roger els
reunís d’urgència a l’abril del 83. S’havia d’evitar, a tota costa, que aquells
vint anys de treball se’n anessin a prendre pel cul per “petites” desavinences sense
importància. I així, a fi i efecte de rentar la imatge de la banda i
recol·locar-la on pertocava, en Roger va creure convenient muntar una petita
gira pel nord-oest del país i estrenar el primer videoclip de la banda a la MTV , el canal televisiu de
música que estava fent furor als Estats Units. Una estratègia que, segons
l’il·luminat d’en Roger, havia de ser més que suficient per que Providence
recuperés, sense massa esforços, els índex de popularitat de l’ultima dècada.
El retrobament de la banda,
però, fou tens. En Mike i en Sam seguien sense parlar-se mentre que en Ray
només va rebre somriures d’escarni i menyspreu quan els seus companys el van
veure aparèixer de bracet amb la Juliana.
Menys d’en Mike, és clar. El líder dels Providence
s’avergonyia d’haver traït el seu amic i haver-se deixat enredar per aquella harpia
brasilera. I per això mateix, de seguida que va tenir un moment en privat amb
ell, li va cantar la canya: “Però tio, es pot saber que fots encara amb aquesta
meuca? No veus que només vol aprofitar-se de tu?”. En Ray se’l va mirar sense
immutar-se i, amb un ampli i sincer somriure, li va respondre: “Oblida’m, tio.
Anem a tocar?”.
L’estratègia d’en Roger, doncs,
les tenia totes per fracassar estrepitosament. El rodatge del videoclip i el
primer bolo després del recés van anar força bé, la veritat, però Providence seguia
sent —inexorablement— una bomba de rellotgeria programada per esclatar en
qualsevol moment. Un moment que es va produir, concretament, el 17 de juny a Baltimore.
Aquella nit en Sam i en Bernie anaven de coca fins a les celles i en Ray
s’havia discutit amb la
Juliana abans de sortir a l’escenari. Acostumats a tocar en
condicions similars, però, els Providence van engegar l’actuació amb la mateixa
força i empenta de sempre. L’espurna que va engegar-ho tot a prendre pel sac, tanmateix,
foren els moviments pèlvics —certament obscens— que en Sam li va dedicar a la Juliana quan la banda
tocava un dels seus millors hits: “Your wife is my lover”. Cegat per la
gelosia, en Ray no se’n va poder estar i va respondre la provocació d’en Sam clavant-li
un cop de Fender a l’esquena que el va fer trontollar com una bitlla. A partir
d’aquí el que va començar va ser una autèntica batalla campal en la que el
públic s’hi va afegir i que va acabar, com era de preveure, amb ferits de
diversa consideració a l’hospital. Entre ells, en Sam, en Ray i en Bernie. En
Mike també va rebre, és clar, però no tant —ni de bon tros— com els seus
companys. Uns companys, per cert, amb els que mai més tornaria a tocar.
Mai més hem dit? Doncs, no, no
és cert. Providence es va dissoldre oficialment el 23 de juny del 83, però
trenta anys més tard la inesgotable perseverança d’en Ray semblava estar a punt
d’aconseguir el miracle: que Providence tornés als escenaris encara que fos per
una sola punyetera vegada més. “Mike, els hi devem als nostres. Als que van
comprar els nostres discs, als que van omplir estadis, als que van fer de
Providence la millor banda de rock nord-americana dels setanta. I els hi devem,
sobretot, a en Sam i en Bernie. Perquè sí, tio, sempre van ser un parell de capsigranys,
estic d’acord... però, de ben segur, res hagués estat el mateix sense ells. Recordes,
si no, gaires guitarres i bateries de l’època millor que en Sam i en Bernie?
Eren uns putos cracks i ho saps, Mike. I, enlloc de preocupar-nos per la vida
que portaven, vam passar d’ells com de la merda. Tant tu com jo. Per això va
passar el que va passar, Mike. Tu ara estàs forrat i jo no em puc queixar,
col·lega. Però tant en Sam com en Bernie s’ho han polit tot i actualment amb
prou feines arriben a final de mes. En Sam encara beu i no el volen enlloc.
Sobreviu com pot gràcies a la beneficència i a quatre classes de guitarra. I en
Bernie ho va perdre tot a Las Vegas. El que deu no ho sap ni ell. Tots dos, en
definitiva, s’han quedat amb una ma davant i l’altra al darrera. Si no els fem
costat ara, no ens ho perdonarem mai, Mike. I saps perfectament que no tant sols
és un problema de pasta. És un problema d’orgull, de dignitat, d’autoestima. Hem
de fer aquest concert, soci. Sí, sí o sí. I a més, en Bruce Springsteen, en John Fogerty,
l’Steve Tyler, en Mark Knopfler, la Pat
Benatar , la
Sheryl Crow i la Emmylou
Harris m’han assegurat que puc comptar amb ells. Què més vols,
cabronàs? Que et llepi les botes?”.
En Mike va escoltar
respectuosament el seu company d’aventures. Però ni per un sol moment se li va
passar pel cap fer-li cas. Els fans del grup ja tenien prou edat per no bavejar
per ells i en Sam i en Bernie, si estaven fotuts, és perquè s’ho havien buscat durant
molt de temps. Personalment, doncs, en Mike no sentia el més mínim remordiment
o responsabilitat per la seva situació ni cap ganes, en absolut, de moure el
cul per ells. Tot i així, li sabia greu per en Ray. I només per això, finalment,
va decidir rumiar-se la proposta i dir-li alguna cosa al seu amic en un parell de dies.
Unes hores després de parlar
amb en Ray, però, va rebre una trucada. Era la Juliana. En Ray i la Juliana vivien a Rio des
del 83 i, sorprenentment, havien acabat conformant una parella estable i feliç.
La convivència amb en Ray havia transformat radicalment l’escala de valors de la Juliana i, des de feia
molts anys, les seves ambicions de joventut havien deixat pas a un tarannà
artístic i espiritual molt diferent. A l’actualitat la Juliana tenia un petit
taller de ceràmica al barri de Santa Teresa i també donava classes de ioga i
reiki.
“Mike, ja ho saps, oi?” —li va
preguntar la Juliana.
“El què? Et refereixes al concert?” —contestà en Mike. “Bé... al concert i a l’estat
d’en Ray, és clar. No t’ha dit res?” —continuà la brasilera. “Juliana, vols fer
el fotut favor de parlar clar! Què li passa en Ray?” —exclamà en Mike. “Mira,
Mike. En Ray està malalt. Molt malalt. Li queden, a tot estirar, sis mesos de
vida. I no es vol morir sense fer les paus amb tots vosaltres. Sobretot amb en
Sam i amb en Bernie. I ho vol fer dalt dels escenaris, com en els vells temps. És
el seu últim desig. No li voldràs negar, no?”.
En Mike va quedar-se mut uns
breus instants. Un nus a la panxa i a la gola li impedien articular un sol mot.
Va respirar profundament, es va regirar les butxaques buscant el paquet de
Marlboro i va encendre una cigarreta.
“Ara mateix truco a en Roger,
Juliana... Quan i on dius que toquem?”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada