Star Died Soon Festival

“Escolteu-me, pesats” —va dir Déu amb to de fals enuig— “Ja n’estic fart dels vostres plors. Que si vaig morir massa jove, que si estava al cim de la meva carrera, que si encara portava molta música a les venes... Vareu morir joves perquè aquest era el vostre destí. De la mateixa manera que el destí va voler que gaudíssiu d’un talent increïble i que triomféssiu en el que més us agradava. Però sou homes i dones com els demés, redéu! I ni jo mateix sóc ningú per atorgar-vos una existència més curta, més llarga, més feliç o més desgraciada. Sense que serveixi de precedent, però, us he de dir que estic disposat a fer una excepció. I un de vosaltres, només un, ressuscitarà d’entre els morts i tornarà a la terra per continuar amb la seva carrera. Tot i així, us ho heu de guanyar. Com? Cantant, és clar. Cantant millor que ningú”.

D’aquesta manera tan senzilla va decidir Déu, un bon dia, que un d’aquells cantants tan pesats que havien mort massa joves i encara tenien ganes de gresca pogués tornar a la Terra. L’afortunat o afortunada, però, no el triaria ell. Com a bon demòcrata, Déu deixaria que fos un sorteig el que designés els deu candidats i que un jurat format per tres experts en la matèria (en Frank Sinatra, la Billie Holiday i en Ray Charles) decidís quin d’aquells ploramiques mereixia tornar (ja se n’havien de tenir ganes, la veritat) als escenaris del vell planeta Terra.

Els candidats foren, finalment, set homes i tres dones força coneguts. En John Lennon, en Bob Marley, en Michael Jackson, en Kurt Cobain, en Freddie Mercury, en Nino Bravo, en Carles Sabater, la Whitney Houston, la Janis Joplin i l’Amy Winehouse. Per nacionalitats, quatre nord-americans, tres britànics, un jamaicà, un espanyol i un català. Deu estrelles de la cançó mortes prematurament que —per tal d’assolir la seva fita— haurien d’enfrontar-se entre elles a base de duels, valgui la redundància, mortals de necessitat. Respectant, això sí, unes senzilles regles. A la primera fase, per exemple, no es podrien enfrontar entre sí ni dones ni afroamericans ni candidats de la mateixa nacionalitat. I a la segona —quan ja només quedessin cinc participants— un d’ells (per sorteig), quedaria exempta i passaria directe a la gran final amb els altres dos finalistes.

Amb aquestes concretes premisses, els duels de la primera fase van quedar de la següent manera:

Kurt Cobain vs John Lennon

Freddie Mercury vs Michael Jackson

Nino Bravo vs Whitney Houston

Janis Joplin vs Bob Marley

Carles Sabater vs Amy Winehouse       

Els primers en sortir a l’escenari celestial foren, doncs, en Kurt i en John. El de Nirvana semblava certament molest per tot aquell enrenou i no parava de moure’s i de tocar-se els cabells. De fet, havia acceptat la proposta divina per no fer-li un lleig al seu ídol, en John Lennon. Però ganes de show no en tenia gaires, la veritat. Tan era així, que en aquells moments la única cosa que desitjava és que acabés aviat tot aquell aldarull per anar-se’n a tocar la seva Fender a la vora del riu, sense que res ni ningú el molestés.

L’aparició d’en John fou, doncs, més carismàtica. Sobretot, quan el sorteig del seu repertori va dictaminar que fos “Woman” la cançó amb la que s’havia d’enfrontar al seu adversari i el públic va començar a corejar-la amb entusiasme. Res a veure amb un trist i lànguid Cobain que, per acabar-ho d’adobar, li havia tocat cantar “I hate myself and I want to die”.

Com a bons professionals, tot i així, ambdós van estar realment fantàstics. Però, sens dubte, l’actitud i el sorteig de cançons va afavorir clarament l’ex-Beatle que, gràcies als vots d’en Frank Sinatra i de la Billie Holiday, va superar —com era d’esperar— al seu contrincant.

En Freddie i en Michael foren els següents en aparèixer. Els crits del públic en veure’ls foren impressionants. Es tractava, indubtablement, d’un dels duels més equilibrats de la nit. Potser a nivell vocal en Freddie era superior, però els moviments d’en Michael també podien ser decisius. Tot dependria, òbviament, dels temes que haguessin d’interpretar. I així va ser. El “Bicycle race” d’en Freddie no va tenir res a fer contra el “Billie Jean” d’en Michael i, en aquesta ocasió, en Frank Sinatra i en Ray Charles van donar el seu vot al rei del pop.

A continuació, feren acte de presència dos cantants —un home i una dona— amb unes veus excepcionals. En Nino i la Whitney. En aquest cas, a més, tots dos varen poder lluitar amb les seves millors armes: “I wanna dance with somebody” per la Whitney i “Un beso y una flor” per en Nino. Com en els seus millors temps, tots dos van estar esplèndids. Però amb un jurat nord-americà cent per cent, en Nino tenia poques opcions. I, naturalment, tan en Frank com la Billie i en Ray van emetre el seu vot a favor de la seva compatriota.

La Janis i en Bob protagonitzaren, tot seguit, un enfrontament d’alt voltatge. Com en el duel anterior, tots dos van resultar afortunats amb els temes sortejats i les seves respectives actuacions foren realment extraordinàries. La Janis va fer un “Mercedes Benz” acollonant i en Bob no va ser menys amb un “Could you be loved” espaterrant. Finalment, però, el factor patriòtic va pesar més i tan en Frank com la Billie van votar per la Janis.

Molt tranquil, com si la cosa no anés amb ell, va sortir a l’escenari en Carles Sabater. En part, perquè era molt conscient de les seves minses opcions al respecte. I, en part també, perquè veient com havien caigut monstres com en Freddie, en Kurt o en Bob, la pressió —en el seu cas— era mínima. Portava prop de catorze anys en aquella mena d’olimp de velles glòries de la música i, la veritat, és que s’hi sentia força còmode. Però bé, si cantant unes cançonetes podia guanyar-se la rifa de tornar a la seva vida terrenal i retrobar-se amb la família, amb en Pep i la resta de companys i amics, què coi... Era una bona oferta!

Al darrera seu, tambalejant-se com aquella darrera bitlla que dubta entre caure o no caure, va trepitjar l’escenari l’Amy Winehouse. Des de que era allà l’Amy portava una vida força sana, però de tant en tant —quan alguna cosa trencava la dolça i relaxada rutina d’aquell edèn musical— no podia evitar beure més nèctar del compte. I aquella nit, òbviament, s’havia posat de nèctar dels déus fins les celles. En Carles la va subjectar de la cintura i li va cedir amablement el torn.

L’Amy va cantar un dels seus millors hits: “Love is a losing game”. Però, naturalment, el seu estat no era el més idoni per lluir-se. Tot i així, va aconseguir acabar-la sense caure a terra i, des de la taula del jurat, la Billie li va picar l’ullet en un evident signe de complicitat. Sortosament, en Carles tampoc va sortir malparat en el sorteig de temes i va poder oferir a l’audiència —i el jurat— un “Tren de mitjanit” gairebé impecable. Sens dubte, la decisió final del jurat seria complicada. Per una banda, l’Amy era considerada l’hereva contemporània de les grans dives del jazz i del soul dels cinquanta i dels seixanta. Però, òbviament, la seva interpretació havia estat —com a poc— discreta. I d’altrabanda, un complet desconegut que cantava en una llengua estranya, havia estat francament bé. Després d’uns minuts deliberant, el jurat va alçar les pissarretes amb els noms escollits. Com era de preveure, la Billie va votar per l’Amy. Però en Frank i en Ray ho van fer per en Carles. El cantant de Sau no s’ho podia creure.

Amb els noms d’en John Lennon, Michael Jackson, Whitney Houston, Janis Joplin i Carles Sabater al bombo de semifinals, el que tocava ara era fer el sorteig dels dos duels següents. Els dos primers noms extrets del bombo protagonitzarien el primer enfrontament i els dos següents, el segon. El cinquè i últim nom, en canvi, quedaria exempta i passaria directament a la gran final.

Extrets els noms del bombo, les confrontacions van quedar de la següent manera: en John i la Janis es veurien les cares en la primera semifinal i en Michael i la Whitney, a la segona. Miraculosament, en Carles va quedar exempta i assegurava la seva presència a la gran final. El de Sau, novament, no s’ho podia creure.

La Janis va sortir a l’escenari com si fos la nena de l’exorcista: absolutament fora de sí i bramant com una boja. El seu pas per la terra havia estat molt efímer i la seva estança al paradís la considerava francament avorridota. Volia tornar com fos a Califòrnia i faria tot el possible per aconseguir-ho. Aquell mitjamerda d’angleset no podia barrar-li el pas de cap manera. La primera dama blanca del rock es mereixia un respecte i, potser per això mateix, una crescudíssima Janis va creure que un parell de crits ben donats acollonirien el jurat i posarien els punts sobre las is.

En John, en canvi, va sortir la mar de tranquil. Sabia perfectament que la Janis era tot un mite i que aquell jurat cent per cent ianqui l’adorava. Però també sabia que el seu “Come together” era un tema excel·lent per donar guerra i que “Cry Baby”, el tema de la Janis, no era pas millor que el seu.

Després de donar-ho tot a l’escenari, però, arribava l’hora de la veritat. En John i la Janis van estar espectaculars però, en aquesta ocasió, la flema anglesa va vèncer la rebel·lia nord-americana i —contra tot pronòstic— els vots a favor d’en Frank i en Ray van facturar en John directament a la final. 

La segona semifinal no va ser menys. En Michael i la Whitney eren dos veritables monstres de la música negra i, cadascú en el seu gènere, eren els reis. Tot i així, la veu de la Whitney va captivar a en Frank i la Billie i el seu “I have nothing” va acabar passant per sobre del “Man in the mirror” del petit dels Jackson Five.

En John, la Whitney i el Carles es van convertir, doncs, en els tres finalistes. I només un d’ells, el guanyador/a, tindria el privilegi de prorrogar una vida terrenal prematurament caducada. A priori, la que tenia més opcions d’aconseguir-ho era la Whitney però, òbviament, aquest privilegi se l’havia de guanyar a l’escenari. I en John, a més, no estava disposat a tirar la tovallola. En Carles, per la seva banda, restava a l’expectativa. Si sent un perfecte desconegut havia aconseguit arribar a la final... perquè no la podia guanyar?

El primer en actuar va ser en John. A la final cadascú podia triar el tema propi que volgués i en John va apostar per un clàssic que sempre li havia funcionat molt bé: “Imagine”. Com no podia ser d’altra manera, els altres dos candidats van fer el mateix. La Whitney va escollir “I will always love you” i en Carles, naturalment, “Boig per tu”. Tres temassos que, com era d’esperar, tots tres finalistes van clavar com mai.

Finalitzades les actuacions, però, arribava el moment decisiu. El moment de que el jurat deliberés i emetés el seu veredicte. Quan tothom esperava que s’aixequessin per fer-ho, en Frank va agafar el micro i va dirigir unes breus paraules a l’audiència: “Amics, fins aquí arriba la nostra tasca. Ens ha costat sang, suor i llàgrimes haver de triar entre tant de talent per arribar a aquest punt. Recordeu que pel camí han quedat figures de la música com Kurt Cobain, Freddie Mercury, Nino Bravo, Amy Winehouse, Bob Marley, Michael Jackson o Janis Joplin. Figures que podrien haver arribat perfectament a la final i que, si no ho han aconseguit, ha estat per factors purament accidentals. Amb aquests tres finalistes, però, no ens veiem en cor de dictaminar qui ha estat millor. Tots tres han estat fantàstics. Fins i tot aquest... català? que cap de nosaltres coneixíem. Atorguem, doncs, el dret de decidir quin d’aquests tres artistes ha de tornar a la vida terrenal a l’únic que no pot equivocar-se. A Déu nostre senyor”.

Assegut al seu tro blanquinós i eteri, Déu va fer cara de falsa sorpresa, aixecà els braços i es dirigí a l’audiència: “Fills meus, jo tampoc sóc ningú per decidir quin d’aquests artistassos mereix el dubtós privilegi de tornar a la terra. Així doncs, la meva resolució serà del tot salomònica: declaro guanyador al que va morir més jove de tots tres. Ameeeen!”

I així fou com en Carles Sabater, sense haver fet res que no fessin els altres companys del gremi, es va trobar de nou a la terra. A Catalunya, primer, i ràpidament després a un remot i perdut poblet pesquer de Costa Rica. On absolutament ningú sabia qui era i on podia pescar i tocar la guitarra tot el dia sense que ningú l’emprenyés ni li preguntés què hi feia allà.

Per cert, probablement us preguntareu com és possible que en aquest selecte grupet de cantants morts abans d’hora no s’hagi inclòs a tot un mite com l’Elvis Presley. La resposta és molt fàcil: com gairebé tothom sospita, l’Elvis no és mort. I si no, pregunteu-li a Déu qui va guanyar la primera edició del Star Died Soon Festival. Elemental, no?