Una de les coses que més m’atrau del cinema és el fet de poder xalar pels descosits passant-ho malament. Sí, sí, ho heu llegit bé: m’agrada passar-ho malament al cinema. I com més malament ho passo, més gaudeixo. Que ningú s’equivoqui, però. No sóc masoquista. Ni de bon tros. Senzillament, m’agraden els drames. És més, m’apassionen. Els drames, els thrillers, les pel·lis de suspens i les de terror. Qualsevol film, en definitiva, que em commogui, que em faci patir, que em posi nerviós, que em terroritzi o que, senzillament, em certifiqui davant notari que passaré una bona estona amb un nus a la gola... i a l’estómac.
Òbviament això no vol dir que m’apassionin tots els drames, tots els thrillers o totes les pel·lícules de terror. Tant de bo fos així. Dissortadament, sempre hi han variables (guió, ambientació, narració, interpretació, banda sonora etc.) que no acaben de funcionar del tot bé i que impedeixen que l’espectador (en aquest cas, jo) pugui connectar amb la història i els personatges com si tot allò que succeeix a la pantalla ho estiguessis vivint en primera persona. Ara bé, quan totes aquestes variables funcionen a l’uníson, quan tot aquest engranatge no grinyola i treballa amb la precisió i l’eficàcia d’un rellotge suís és quan, al meu parer, l’espectador-patidor ha d’estar disposat a passar-ho malament de debò.
Així doncs, si sou dels meus i no us espanta aquest tipus de cinema, preneu nota. Possiblement, moltes de les pel·lícules que us esmentaré tot seguit ja les haureu vist, però si n’hi ha tan sols una que no, ja esteu tardant en veure-la. Apa, doncs, a patir!
THE GRAPES OF WRATH (1940), de John Ford
LADRI DI BICICLETTE (1948), de Vittorio de Sica
LOS OLVIDADOS (1950), de Luis Buñuel
LE SALAIRE DE LA PEUR (1953), de H.G. Clouzot
LA STRADA (1954), de Federico Fellini
PSICOSIS (1960), d’Alfred Hitchcock
HARAKIRI (1962), de Masaki Kobayashi
THE CLOCKWORK ORANGE (1971), de Stanley Kubrick
ONE FLEW OVER THE CUCKOO’S NEST (1975), de Milos Forman
THE ELEPHANT MAN (1980), de David Lynch
BREAKING THE WAVES (1996), de Lars Von Trier
FUNNY GAMES (1997), de Michael Haneke
THE BLAIR WITCH PROJECT (1999), de Daniel Myrick i Eduardo Sánchez
FESTEN (1998), de Thomas Vinterberg
IRRÉVERSIBLE (2002), de Gaspar Noé
CIDADE DE DEUS (2002), de Fernando Meirelles i Kátia Lund
THE PASSION OF THE CHRIST (2004), de Mel Gibson
GEGEN DIE WAND (2004), de Fatih Akin
REC (2007), de Jaume Balagueró i Paco Plaza
BURIED (2010), De Rodrigo Cortés
Òbviament això no vol dir que m’apassionin tots els drames, tots els thrillers o totes les pel·lícules de terror. Tant de bo fos així. Dissortadament, sempre hi han variables (guió, ambientació, narració, interpretació, banda sonora etc.) que no acaben de funcionar del tot bé i que impedeixen que l’espectador (en aquest cas, jo) pugui connectar amb la història i els personatges com si tot allò que succeeix a la pantalla ho estiguessis vivint en primera persona. Ara bé, quan totes aquestes variables funcionen a l’uníson, quan tot aquest engranatge no grinyola i treballa amb la precisió i l’eficàcia d’un rellotge suís és quan, al meu parer, l’espectador-patidor ha d’estar disposat a passar-ho malament de debò.
Així doncs, si sou dels meus i no us espanta aquest tipus de cinema, preneu nota. Possiblement, moltes de les pel·lícules que us esmentaré tot seguit ja les haureu vist, però si n’hi ha tan sols una que no, ja esteu tardant en veure-la. Apa, doncs, a patir!
THE GRAPES OF WRATH (1940), de John Ford
LADRI DI BICICLETTE (1948), de Vittorio de Sica
LOS OLVIDADOS (1950), de Luis Buñuel
LE SALAIRE DE LA PEUR (1953), de H.G. Clouzot
LA STRADA (1954), de Federico Fellini
PSICOSIS (1960), d’Alfred Hitchcock
HARAKIRI (1962), de Masaki Kobayashi
THE CLOCKWORK ORANGE (1971), de Stanley Kubrick
ONE FLEW OVER THE CUCKOO’S NEST (1975), de Milos Forman
THE ELEPHANT MAN (1980), de David Lynch
BREAKING THE WAVES (1996), de Lars Von Trier
FUNNY GAMES (1997), de Michael Haneke
THE BLAIR WITCH PROJECT (1999), de Daniel Myrick i Eduardo Sánchez
FESTEN (1998), de Thomas Vinterberg
IRRÉVERSIBLE (2002), de Gaspar Noé
CIDADE DE DEUS (2002), de Fernando Meirelles i Kátia Lund
THE PASSION OF THE CHRIST (2004), de Mel Gibson
GEGEN DIE WAND (2004), de Fatih Akin
REC (2007), de Jaume Balagueró i Paco Plaza
BURIED (2010), De Rodrigo Cortés
També m'agrada passar-ho malament. Som així, nosaltres...
ResponEliminaFaré una llista partida. Primer, algunes pel·lícules de gènere on ho passo malament perquè passo por.
ROSEMARY'S BABY (1968) de Roman Polanski
INVASION OF THE BODY SNATCHERS (1978) de Philip Kaufman
THE EXORCIST (1973) de William Friedkin
THE SHINING (1980) de Stanley Kubrick
THE RING (1998) de Hideo Nakata
THE OMEN (1976) de Richard Donner
RINNE (REINCARNATION) (2005) de Takashi Shimizu
THE INCREDIBLE SHRINKING MAN (1957) de Jack Arnold
REC (2007), de Jaume Balagueró i Paco Plaza
I, després, pel·lícules on ho passo malament perquè són drames que deixen al descobert les misèries humanes:
LOS OLVIDADOS (1950) de Luis Buñuel
MOUCHETTE (1967) de Robert Bresson
ROMA, CITTÀ APERTA (1945) de Roberto Rosselini
LADRI DI BICICLETTE (1948) de Vittorio de Sica
SALÓ O LE 120 GIORNATE DI SODOMA (1975) de Pier Paolo Pasolini
CITY OF LIFE AND DEATH (2009) de Lu Chuan
DANCER IN THE DARK (2000) de Lars von Trier
IRRÉVERSIBLE (2002), de Gaspar Noé
LE FEU FOLLET (1963) de Louis Malle
CAMINO (2008) de Javier Fesser
Sí, tu i jo coincidim força, Quim.
ResponEliminaDe les de por prenc nota de l'única que no he vist: Rinne, de Shimizu. Té bona pinta.
Respecte als drames, les teves suggerències són molt encertades també. Els únics que no he vist són Mouchette i Le feu follet. Em penso que començaré per la d'en Louis Malle, del que guardo molt bon record de Au revoir les enfants i Fatale. La de Bresson em fa més mandra ;)
A mi és que les contemporànies de terror japonès (encara que s'hagin explotat molt) sempre em fan por.
ResponEliminaLa de Malle és molt depriment i nihilista. Jo tinc pendent (la tinc però encara no m'hi he posat) CIDADE DE DEUS.
No m'ho crec, Quim, no m'ho crec... No has vist CIDADE DE DEUS?
ResponEliminaL'has de veure, Quim. Fes-me cas. T'agradarà i molt. Això sí, quan la vegis m'has de prometre que publicaràs crítica a FA ;)
La de Malle la veure tan aviat com pugui. I parlant de passar-ho malament... Ja has vist l'última d'Iñárritu? Jo no, però té pinta de ser un drama de 1ª divisió, no?
Doncs l'apunto corrents a la "llista d'espera".
ResponEliminaLa d'Iñárritu veig que ha rebut males crítiques als diaris i FA precisament, diuen, per l'acumulació excessiva de situacions dramàtiques, encara que es recalca la interpretació de Bardem. Quan pugui, també la veuré.