Fins fa poc, qui no tenia correu electrònic era poc més que un ésser anònim. Una mena d’ermità. Una “rara avis”. Un extra-terrestre, vaja. Avui en dia, però, disposar d’una adreça de correu electrònic no és suficient. T’agradi o no, has de ser al facebook. O, si no, al twitter. Si no, no existeixes.
Potser exagero. D’acord. Però ja en parlarem d’aquí a uns anys. Tampoc ens imaginàvem pas quinze anys enrera que fins i tot les àvies acabarien portant al damunt mòbils d’última generació. I deixa-les córrer, ara!
De fet, tant en l’àmbit de la telefonia mòbil com en el de les xarxes socials, l’èxit del producte rau –sota el meu parer- en una explosiva combinació de tafaneria, exhibicionisme i comunicació. Tres ingredients que -convenientment sacsejats i administrats- han convertit el facebook en una de les foteses més imprescindibles del món occidental.
Ja m’explicareu, si no, a sant de què ens veiem obligats a consultar diàriament el nostre compte d’usuari -una o vàries vegades, fins i tot- per revisar si algú o altre ens ha enviat una sol.licitut d’amistat o si algú o altre ha comentat i/o ha clicat el “m’agrada” d’alguna d’aquelles bajanades que -dia sí, dia també- pengem en algun raconet encara lliure del nostre mur. Que ridícul, no?
El pitjor de tot, però, és el temps que arribem a perdre tafanejant a les fotografies o videos que –sense cap mena de pudor- alguns dels nostres “amics” s’han atrevit a compartir entre propis i estranys. I és en aquest punt, precisament, en el que aquella curiositat inicial perd qualsevol sentit per convertir-se, inexorablement, en el que podríem anomenar tafaneria pura i dura. Un indefugible impuls que ens empeny a xafardejar en els àlbums familiars dels nostres amics per constatar, per exemple, què graciós està l’avi Quimet tallant-se les ungles dels peus a la sorra de platja o quina marxeta porta la filla única dels nostres millors amics; sí, aquella mosqueta morta que semblava no haver trencat un plat en sa puta vida.
Però com que tot plegat funciona com aquell peix que es mossega la cua, no resultaria gens estrany que -des de la nostra còmode posició de tafaners passius- acabéssim un bon dia convertint-nos en un d’aquells desvergonyits exhibicionistes que no es tallen un pèl en penjar fotos i comentaris de tota mena i que, a més, serien capaços d’afegir a la perruquera de la tieta soltera com “amiga” per tal d’incrementar en un membre més el seu ja de per sí incomptable nombre d’ànimes bessones. Sí, sí, rieu. Però jo ja tremolo.
Tot i amb això, també s’ha de reconèixer que el facebook constitueix un valuosíssim instrument per mantenir el contacte amb aquells amics de tota la vida que, per desgràcia, no veiem massa sovint. Llàstima que també sol passar que els nostres millors amics no perden el temps en bestieses com aquesta i que, en un percentatge considerablement elevat, els membres més actius de la nostra colla cibernètica acostumen a ésser persones amb les quals ni t’aturaries a xerrar si te les trobessis pel carrer. Que trist, no?
En fi, espero de tot cor que ningú s’enfadi ni s’ofengui amb la meva humil opinió envers aquest tema. Entre d’altres coses perquè si esteu llegint aquesta bretolada és perquè, probablement, sigueu amics meus del facebook. Una abraçada. Us estimo ;)
Potser exagero. D’acord. Però ja en parlarem d’aquí a uns anys. Tampoc ens imaginàvem pas quinze anys enrera que fins i tot les àvies acabarien portant al damunt mòbils d’última generació. I deixa-les córrer, ara!
De fet, tant en l’àmbit de la telefonia mòbil com en el de les xarxes socials, l’èxit del producte rau –sota el meu parer- en una explosiva combinació de tafaneria, exhibicionisme i comunicació. Tres ingredients que -convenientment sacsejats i administrats- han convertit el facebook en una de les foteses més imprescindibles del món occidental.
Ja m’explicareu, si no, a sant de què ens veiem obligats a consultar diàriament el nostre compte d’usuari -una o vàries vegades, fins i tot- per revisar si algú o altre ens ha enviat una sol.licitut d’amistat o si algú o altre ha comentat i/o ha clicat el “m’agrada” d’alguna d’aquelles bajanades que -dia sí, dia també- pengem en algun raconet encara lliure del nostre mur. Que ridícul, no?
El pitjor de tot, però, és el temps que arribem a perdre tafanejant a les fotografies o videos que –sense cap mena de pudor- alguns dels nostres “amics” s’han atrevit a compartir entre propis i estranys. I és en aquest punt, precisament, en el que aquella curiositat inicial perd qualsevol sentit per convertir-se, inexorablement, en el que podríem anomenar tafaneria pura i dura. Un indefugible impuls que ens empeny a xafardejar en els àlbums familiars dels nostres amics per constatar, per exemple, què graciós està l’avi Quimet tallant-se les ungles dels peus a la sorra de platja o quina marxeta porta la filla única dels nostres millors amics; sí, aquella mosqueta morta que semblava no haver trencat un plat en sa puta vida.
Però com que tot plegat funciona com aquell peix que es mossega la cua, no resultaria gens estrany que -des de la nostra còmode posició de tafaners passius- acabéssim un bon dia convertint-nos en un d’aquells desvergonyits exhibicionistes que no es tallen un pèl en penjar fotos i comentaris de tota mena i que, a més, serien capaços d’afegir a la perruquera de la tieta soltera com “amiga” per tal d’incrementar en un membre més el seu ja de per sí incomptable nombre d’ànimes bessones. Sí, sí, rieu. Però jo ja tremolo.
Tot i amb això, també s’ha de reconèixer que el facebook constitueix un valuosíssim instrument per mantenir el contacte amb aquells amics de tota la vida que, per desgràcia, no veiem massa sovint. Llàstima que també sol passar que els nostres millors amics no perden el temps en bestieses com aquesta i que, en un percentatge considerablement elevat, els membres més actius de la nostra colla cibernètica acostumen a ésser persones amb les quals ni t’aturaries a xerrar si te les trobessis pel carrer. Que trist, no?
En fi, espero de tot cor que ningú s’enfadi ni s’ofengui amb la meva humil opinió envers aquest tema. Entre d’altres coses perquè si esteu llegint aquesta bretolada és perquè, probablement, sigueu amics meus del facebook. Una abraçada. Us estimo ;)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada