A mi, sí. Molt. Sobretot cuinats al dente i acompanyats per qualsevol d’aquelles saboroses salses que tan bé preparen els italians. Alla carbonara, all’arrabiatta, alla bolognese, alla parmiggiana... De tots els spaghetti, però, els meus preferits són aquells que incorporen una bona dosi de salsa western al damunt. I més encara si qui els cuina és en Sergio Leone. El Ferràn Adrià de l’spaghetti...western. El cineasta que -adaptant al gènere el Yojimbo de Kurosawa (Per un pugno di dollari, 1964)- va dinamitar sorollosament els fonaments del western clàssic americà i va parir, amb immensa alegria per part del seus futurs acòlits, un dels subgèneres més populars i estimats del setè art; d’aquí en endavant, SW.
Permeteu-me, però, que m’estengui una miqueta més i us faci cinc cèntims, al menys, de la que és per a mi l’autèntica i genuïna recepta de l’SW. Més que res perquè desprès d’haver llegit el que teniu al davant us quedin ben clars quins són aquells ingredients que sempre m’agrada trobar en un bon plat d’aquesta pasta.
Per començar podríem dir que dins de l’àmbit purament argumental un dels elements que més m’atrau de l’SW és la quasi total absència dels típics i tòpics herois gentils, nobles i honestos del western clàssic. Un rutinari prototip que, a la majoria d’SW, trobem sortosament reemplaçat per pistolers i caçarecompenses misògins, cínics, amorals i venjatius. Antiherois, vaja. Tot i amb això, si en alguna cosa es distingeix l’SW de la resta de westerns tradicionals és en la crueltat. En la violència amb la que procedeixen els seus personatges. Un sentiment fortament arrelat al subgènere que acostuma a actuar, la majoria de vegades, com a detonant argumental de històries farcides de cobdícia, venjança i frases lapidàries.
L’SW, però, és un subgènere fonamentalment visual. I això comporta -conseqüentment- que totes aquestes pel·lícules segueixin fil per randa un inconfusible patró estètic. Així doncs, no ens ha de resultar gens estrany que l’antiheroi de torn -i, per suposat, el seu corresponent malvat- siguin, gairebé sempre, homes d’aspecte llardós, esparracat i mal afaitats que masteguen tabac o fumen purets a tort i a dret. Un arquetip força versemblant i realista -tot s’ha de dir- que no deixa de camuflar, per desgràcia, uns guions, uns decorats i una posada en escena -a la majoria de casos- notòriament modesta i senzilla.
Del que no tinc cap queixa, ans el contrari, és del paisatge que sempre acostumem a trobar a qualsevol SW de primer nivell. De fet, la increïble semblança dels barrancs, pujols i canyons del desert de Tabernas amb els paisatges de Nevada o Arizona fou determinant perquè molts productors decidissin rodar la majoria d’aquests nous westerns a Almería. Un fascinant escenari d’indòmita bellesa amb el que -potser pel fet de ser fill i net d’almeriencs- sempre m’he sentit especialment proper.
Pel que fa a qüestions purament tècniques m’agradaria recalcar que tot el mèrit que en un moment donat pugui atresorar l’SW és, única i exclusivament, d’en Sergio Leone. El cineasta dels primeríssims plans, dels contrapicats expressius, dels grans angulars, dels duels parsimoniosos i dramàtics... Ell i només ell fou qui es va treure l’SW de la barretina i va concedir-li un estil propi. Un segell únic marca de la casa que, dissortadament, altres realitzadors com Corbucci, Sollima, Valerii o Castellari tan sols es van veure en cor d’imitar una i altra vegada fins que -cap a mitjans dels setanta- les patètiques paròdies d’en Terence Hill i Bud Spencer acabessin certificant el definitiu traspàs d’un dels subgèneres més entranyables, prolífics i fugaços de la història del cinema.
No he esmentat encara, però, l’últim ingredient. Un ingredient fonamental en qualsevol SW que es preui i que, al meu parer, li afegeix un toc de gràcia tant excepcional com imprescindible. M’estic referint, òbviament, a la música. Un element que potencia extraordinàriament tot el què veiem i que li atorga a les imatges una càrrega èpica, dramàtica, emotiva -o fins i tot còmica- d’una intensitat incommensurable. En aquest aspecte, la menció d’Ennio Morricone és del tot obligada. I no solsament perquè l’SW no existiria sense les seves melodies, si no perquè aquest compositor és, sense cap mena de dubte, l’autor d’algunes de les bandes sonores més ben parides de la història.
I poca cosa més. Tant sols adjuntar-vos a continuació el que seria el meu Top-10 particular de l’SW recomanant-vos, alhora, que si n’heu de triar un de sol no perdeu el temps i veieu -si no l’heu vist encara- el millor de tots: C’era una volta il west, de Sergio Leone. La primera pel·li que em va emocionar fins el moll de l’os i la primera que em va fer veure que el cinema era molt més que un bon guió i unes bones interpretacions. Bon profit!
Per un pugno di dollari (1964), d’en Sergio Leone
Per qualche dollaro in più (1965), d’en Sergio Leone
Il buono, il brutto, il cattivo (1966), d’en Sergio Leone
Django (1966), d’en Sergio Corbucci
La resa dei conti (1966), d’en Sergio Sollima
I giorni dell’ira (1967), d’en Tonino Valerii
C’era una volta il west (1968), d’en Sergio Leone
Il grande silenzio (1968), d’en Sergio Corbucci
Giù la testa (1971), d’en Sergio Leone
Keoma (1976), d’en Enzo G. Castellari
Permeteu-me, però, que m’estengui una miqueta més i us faci cinc cèntims, al menys, de la que és per a mi l’autèntica i genuïna recepta de l’SW. Més que res perquè desprès d’haver llegit el que teniu al davant us quedin ben clars quins són aquells ingredients que sempre m’agrada trobar en un bon plat d’aquesta pasta.
Per començar podríem dir que dins de l’àmbit purament argumental un dels elements que més m’atrau de l’SW és la quasi total absència dels típics i tòpics herois gentils, nobles i honestos del western clàssic. Un rutinari prototip que, a la majoria d’SW, trobem sortosament reemplaçat per pistolers i caçarecompenses misògins, cínics, amorals i venjatius. Antiherois, vaja. Tot i amb això, si en alguna cosa es distingeix l’SW de la resta de westerns tradicionals és en la crueltat. En la violència amb la que procedeixen els seus personatges. Un sentiment fortament arrelat al subgènere que acostuma a actuar, la majoria de vegades, com a detonant argumental de històries farcides de cobdícia, venjança i frases lapidàries.
L’SW, però, és un subgènere fonamentalment visual. I això comporta -conseqüentment- que totes aquestes pel·lícules segueixin fil per randa un inconfusible patró estètic. Així doncs, no ens ha de resultar gens estrany que l’antiheroi de torn -i, per suposat, el seu corresponent malvat- siguin, gairebé sempre, homes d’aspecte llardós, esparracat i mal afaitats que masteguen tabac o fumen purets a tort i a dret. Un arquetip força versemblant i realista -tot s’ha de dir- que no deixa de camuflar, per desgràcia, uns guions, uns decorats i una posada en escena -a la majoria de casos- notòriament modesta i senzilla.
Del que no tinc cap queixa, ans el contrari, és del paisatge que sempre acostumem a trobar a qualsevol SW de primer nivell. De fet, la increïble semblança dels barrancs, pujols i canyons del desert de Tabernas amb els paisatges de Nevada o Arizona fou determinant perquè molts productors decidissin rodar la majoria d’aquests nous westerns a Almería. Un fascinant escenari d’indòmita bellesa amb el que -potser pel fet de ser fill i net d’almeriencs- sempre m’he sentit especialment proper.
Pel que fa a qüestions purament tècniques m’agradaria recalcar que tot el mèrit que en un moment donat pugui atresorar l’SW és, única i exclusivament, d’en Sergio Leone. El cineasta dels primeríssims plans, dels contrapicats expressius, dels grans angulars, dels duels parsimoniosos i dramàtics... Ell i només ell fou qui es va treure l’SW de la barretina i va concedir-li un estil propi. Un segell únic marca de la casa que, dissortadament, altres realitzadors com Corbucci, Sollima, Valerii o Castellari tan sols es van veure en cor d’imitar una i altra vegada fins que -cap a mitjans dels setanta- les patètiques paròdies d’en Terence Hill i Bud Spencer acabessin certificant el definitiu traspàs d’un dels subgèneres més entranyables, prolífics i fugaços de la història del cinema.
No he esmentat encara, però, l’últim ingredient. Un ingredient fonamental en qualsevol SW que es preui i que, al meu parer, li afegeix un toc de gràcia tant excepcional com imprescindible. M’estic referint, òbviament, a la música. Un element que potencia extraordinàriament tot el què veiem i que li atorga a les imatges una càrrega èpica, dramàtica, emotiva -o fins i tot còmica- d’una intensitat incommensurable. En aquest aspecte, la menció d’Ennio Morricone és del tot obligada. I no solsament perquè l’SW no existiria sense les seves melodies, si no perquè aquest compositor és, sense cap mena de dubte, l’autor d’algunes de les bandes sonores més ben parides de la història.
I poca cosa més. Tant sols adjuntar-vos a continuació el que seria el meu Top-10 particular de l’SW recomanant-vos, alhora, que si n’heu de triar un de sol no perdeu el temps i veieu -si no l’heu vist encara- el millor de tots: C’era una volta il west, de Sergio Leone. La primera pel·li que em va emocionar fins el moll de l’os i la primera que em va fer veure que el cinema era molt més que un bon guió i unes bones interpretacions. Bon profit!
Per un pugno di dollari (1964), d’en Sergio Leone
Per qualche dollaro in più (1965), d’en Sergio Leone
Il buono, il brutto, il cattivo (1966), d’en Sergio Leone
Django (1966), d’en Sergio Corbucci
La resa dei conti (1966), d’en Sergio Sollima
I giorni dell’ira (1967), d’en Tonino Valerii
C’era una volta il west (1968), d’en Sergio Leone
Il grande silenzio (1968), d’en Sergio Corbucci
Giù la testa (1971), d’en Sergio Leone
Keoma (1976), d’en Enzo G. Castellari
Al contrari que en la classe B, aquí no puc posar cap llista, a causa del meu desconeixement de bona part del gènere, a banda de Leone.
ResponEliminaÉs una mica paradoxal que Leone sigui el gran representant del gènere, perquè en certa manera és també l'excepció de la regla: ell és un grandíssim cineasta, mentre que la resta —pel poc que n'he vist—, són simplement directors correctes (en el millor dels casos, esforçats imitadors, en el pitjor, fins i tot una mica maldestres).
El que més em crida l'atenció de Leone és com aquesta caracterització tan "naturalista" i "bruta" en la psicologia i l'aparença física dels personatges, no es correspon amb una posada en escena també "bruta" (estil "dogma", per entendre'ns) sinó que resulta summament estilitzada: enquadraments molt ben compostos i, per damunt de tot, la creació d'un temps estrictament "cinematogràfic". Allò que en sentit "realista" trigaria només uns poc segons a resoldre's (un duel, per exemple) es dilata en una llarga simfonia audiovisual, amb l'ajuda inestimable de Morricone, que ens deixa bocabadats. Penso que potser en aquest contrast entre el realisme de l'ambientació i l'estilització del muntatge hi ha bona part de la seva fascinació.