Qualsevol cinèfil com Déu mana sap, o hauria de saber, que el cinema admet nombroses perspectives. Moltes d’elles, fins i tot, complementàries. Jo en destacaria tres. La que el contempla com a producte d’entreteniment, la que el contempla com a llenguatge i la que el contempla com a fenomen artístic.Dissortadament, però, no és un tret comú trobar totes tres perspectives en una sola pel.lícula. I això implica que, gairebé sempre, ens veurem obligats a triar allò que volem veure en funció d’una sola perspectiva. En el meu cas, per exemple, la vessant lúdica o recreativa és la que considero més important. O, si més no, amb la que més gaudeixo. I això vol dir que el cinema que més m’agrada és aquell que m’explica una història interessant i amena amb certa agilitat i eficàcia. El cinema que manté un mínim d’ordre i coherència en el seu fil argumental i el que comprèn tant la capacitat d’estimular determinats sentiments en l’espectador com la facultat de, fins i tot, convidar-lo a la reflexió. Narrativa clàssica, li diuen. Doncs això, narrativa clàssica. La que varen emprar tota la vida John Ford i companyia i la que actualment segueix emprant, per exemple, Clint Eastwood.
Amb tot això no vull dir que només gaudeixi amb el cinema més comercial i que no sigui capaç d’apreciar i assaborir el cinema des d’una òptica més tècnica o creativa. Ni molt menys. El que passa és que, per a mi, la història és prioritària. I si la història no m’atrau difícilment em deixaré complaure per belles imatges o acrobàtics moviments de càmera. Ara bé, reconec que quan història, art i tècnica es fonen en un tot indissoluble (“La taronja mecànica”, “Vertigo”, “Fins que li va arribar l’hora”...) la sensació de plaer sensorial i/o intel.lectual és, senzillament, indescriptible.
I res més. Ara ja sabeu -a grans trets- de quin peu calço. Espero que sapigueu disculpar les bajanades que, de ben segur, aniran fent acte de presència en aquest blog i, sobretot, que les meves disquisicions i ressenyes no us avorreixin més de l’estrictament necessari. Això sí que no m’ho perdonaria mai.
En efecte, Xavi, tot consisteix a calçar-se les sabates adients segons el terreny per on es vulgui passejar, tenint clar com tens d'entrada que tots els terrenys són igual de vàlids i, en molts casos, complementaris. Com diria l’Eclesiastès bíblic si hagués anat al cine, hi ha un temps per a tot: un temps per la conscienciació social de “Lladre de bicicletes”, un temps per a la pura evasió d’Indiana Jones, un temps per a la dissertació filosòfica més profunda, un temps per a gaudir del virtuosisme del llenguatge cinematogràfic, un temps per a deixar-nos arrossegar per una història ben explicada que ens atrapi i no ens deixi anar...
ResponEliminaNo crec ser cap nostàlgic si opino que el cine clàssic estava molt més ple de grans narradors que avui dia, on roman Eastwood com a gran icona, però es troba a faltar més gent de l’estil Ford, Hawks, Huston, Walsh, Mann, Capra... Els “storytellers”, que diuen en anglès. Em refereixo sobre tot a la claredat expositiva: en tot moment s’estén qui és qui i tot el que passa, els “tempos” d’inici, nus i desenllaç estan molt mesurats (van per feina). Molt sovint veiem en pel•lícules actuals que la presentació és massa extensa, o el final massa precipitat, o la història massa confusa.I és que saber narrar una història bé és molt més rigorós i complicat del que es pot pensar.
Sempre m’ha agradat l’exemple que posava King Vidor: quan va rodar “Guerra i Pau”, per tal de no despistar mai l’espectador i aconseguir que se situés mentalment en un mapamundi, l’exèrcit napoleònic sempre avança d’esquerra a dreta de l’enquadrament, mentre que l’exèrcit rus sempre ho fa de dreta a esquerra. Són petits detalls que ajuden a clarificar la narració.