Reconec que com a “crític” de cinema sóc un paio més aviat compassiu i benigne. I això vol dir que qualsevol pel·lícula que em proporcioni certa distracció i un discurs narratiu raonablement intel·ligent s’emportarà -com a mínim- el meu reconeixement particular. O, el que és el mateix, l’aprovat.
Potser per això mateix sempre he procurat mostrar-me especialment sensible i condescendent amb el cinema de sèrie o classe B. Un tipus de cinema fet amb quatre duros, poques pretensions i molt d’enginy que potser no ha gaudit mai del ressò de produccions més serioses -o, si més no, ambicioses- però que, al meu parer, ha estat peça clau en el procés formatiu d’un bon grapat de cineastes i, sobretot, en l’estímul vocacional de milers de cinèfils com jo mateix.
Amb el que no he pogut mai, però, és amb la sèrie Z. Ni amb la sèrie Z, ni amb l’Ed Wood, ni amb l’ Uwe Boll ni amb la Troma Films ni amb la mare que els va parir. Perquè, vaja, una cosa és valorar la imaginació i l’habilitat d’un director a l’hora de rodar seqüències en les que el pressupost o els recursos són molt limitats i una altra, molt diferent, és que la incompetència o la xavacaneria es converteixin -de sobte- en l’eix fonamental de la pel·lícula en qüestió. No, senyors, per aquí no hi passo. Ara per ara, trobar-li la gràcia a un producte deliberadament dolent no entra dins dels meus plans més immediats.
Així doncs, permeteu-me que us indiqui -concretament- quines són les meves pel·lis de classe B preferides. Per no marejar la perdiu n’he triat 10. Ja sabeu, números rodons. Com podreu constatar, hi ha una mica de tot: terror, fantàstic, ciència-ficció, spaghetti-western, algun film de culte, algun giallo... 10 pel·lícules, en definitiva, fonamentals per a que tot neòfit en la matèria pugui comprovar amb els seus propis ulls de què punyetes parlem quan qualifiquem un film de classe B. Que us aprofiti.
INVASION OF THE BODY SNATCHERS (1956), d’en Don Siegel.
THE INCREDIBLE SHRINKING MAN (1957), d’en Jack Arnold.
THE FLY (1958), d’en Kurt Neumann.
PER UN PUGNO DI DOLLARI (1964) d’en Sergio Leone.
DJANGO (1966), d’en Sergio Corbucci.
NIGHT OF THE LIVING DEAD (1968), d’en George A. Romero.
NON SI SEVIZIA UN PAPERINO (1972), d’en Lucio Fulci.
ASSAULT ON PRECINCT 13 (1976), d’en John Carpenter.
EVIL DEAD (1981), d’en Sam Raimi.
BRAINDEAD (1992), d’en Peter Jackson.
Nota: A més d’un sorprendrà, suposo, que no hagi inclòs en aquesta llista cap pel·lícula d’en Roger Corman, Mario Bava o Dario Argento; tres autèntics abanderats d’aquest tipus de cinema. La raó és molt senzilla: no m’hi caben. I les pel·lis que us he proposat són absolutament inamovibles. Ho sento.
Potser per això mateix sempre he procurat mostrar-me especialment sensible i condescendent amb el cinema de sèrie o classe B. Un tipus de cinema fet amb quatre duros, poques pretensions i molt d’enginy que potser no ha gaudit mai del ressò de produccions més serioses -o, si més no, ambicioses- però que, al meu parer, ha estat peça clau en el procés formatiu d’un bon grapat de cineastes i, sobretot, en l’estímul vocacional de milers de cinèfils com jo mateix.
Amb el que no he pogut mai, però, és amb la sèrie Z. Ni amb la sèrie Z, ni amb l’Ed Wood, ni amb l’ Uwe Boll ni amb la Troma Films ni amb la mare que els va parir. Perquè, vaja, una cosa és valorar la imaginació i l’habilitat d’un director a l’hora de rodar seqüències en les que el pressupost o els recursos són molt limitats i una altra, molt diferent, és que la incompetència o la xavacaneria es converteixin -de sobte- en l’eix fonamental de la pel·lícula en qüestió. No, senyors, per aquí no hi passo. Ara per ara, trobar-li la gràcia a un producte deliberadament dolent no entra dins dels meus plans més immediats.
Així doncs, permeteu-me que us indiqui -concretament- quines són les meves pel·lis de classe B preferides. Per no marejar la perdiu n’he triat 10. Ja sabeu, números rodons. Com podreu constatar, hi ha una mica de tot: terror, fantàstic, ciència-ficció, spaghetti-western, algun film de culte, algun giallo... 10 pel·lícules, en definitiva, fonamentals per a que tot neòfit en la matèria pugui comprovar amb els seus propis ulls de què punyetes parlem quan qualifiquem un film de classe B. Que us aprofiti.
INVASION OF THE BODY SNATCHERS (1956), d’en Don Siegel.
THE INCREDIBLE SHRINKING MAN (1957), d’en Jack Arnold.
THE FLY (1958), d’en Kurt Neumann.
PER UN PUGNO DI DOLLARI (1964) d’en Sergio Leone.
DJANGO (1966), d’en Sergio Corbucci.
NIGHT OF THE LIVING DEAD (1968), d’en George A. Romero.
NON SI SEVIZIA UN PAPERINO (1972), d’en Lucio Fulci.
ASSAULT ON PRECINCT 13 (1976), d’en John Carpenter.
EVIL DEAD (1981), d’en Sam Raimi.
BRAINDEAD (1992), d’en Peter Jackson.
Nota: A més d’un sorprendrà, suposo, que no hagi inclòs en aquesta llista cap pel·lícula d’en Roger Corman, Mario Bava o Dario Argento; tres autèntics abanderats d’aquest tipus de cinema. La raó és molt senzilla: no m’hi caben. I les pel·lis que us he proposat són absolutament inamovibles. Ho sento.
Posaré ara una llista d'uns quants dels meus films preferits de la classe B, on es demostra la meva especial debilitat per en Jacques Tourneur. Bàsicament es tracta de cinema fantàstic, negre i western.
ResponEliminaCAT PEOPLE (1942), d’en Jacques Tourneur.
I WALKED WITH A ZOMBIE (1943), d’en Jacques Tourneur.
BERLIN EXPRESS (1948) d’en Jacques Tourneur.
THE INCREDIBLE SHRINKING MAN (1957), d’en Jack Arnold.
THE BIG COMBO (1955), d’en Joseph H. Lewis.
MY NAME IS JULIA ROSS (1955), d’en Joseph H. Lewis.
NIGHT OF THE LIVING DEAD (1968), d’en George A. Romero.
THE CRIMSON KIMONO (1959), d’en Samuel Fuller.
COMANCHE STATION (1960), d’en Budd Boetticher.
THE ADDICTION (1995), de n'Abel Ferrara.
Coincidim en dos, Quim, i això ja és molt tractant-se d'un Top-Ten. Dels que poses tinc moltes ganes de veure els dos primers. La resta gairebé no els coneixo, tot i que em pica la curiositat el títol d'en Ferrara, un cineasta que em va trasbalsar força amb el seu excepcional BAD LIEUTENANT.
ResponEliminaTourneur és un dels mestres de la capacitat de suggerir sense mostrar res explícitament. A CAT PEOPLE, per exemple, hi ha una escena magistral en una piscina que aconsegueix un gran suspens amb els mínims elements (les ombres, com ressona el so d'uns passos a les parets, etc.).
ResponEliminaLa d'en Ferrara és una molt interessant reformulació postmoderna del cinema de vampirs, on el director relaciona la necessitat de cercar sang amb les addiccions, i aprofita per fer una complexa dissertació filosòfica sobre el Mal, així, en majúscules (¿som dolents perquè fem el mal, o fem el mal perquè som dolents?, es pregunta una de les vampiresses).