En van caure cinc, sí. Tants com derbys consecutius porta guanyats Guardiola. Cinc golets com cinc solets. Però també n’haurien pogut caure sis, set o fins i tot vuit. I no exagero, senyors. Gens ni mica. De fet, quan els blaugranes engeguen la seva màquina de fer futbol, qualsevol resultat és possible. Tant se val si l’adversari és l’Almeria, el Real Madrid o el Manchester United. El Barça té una filosofia de joc molt clara i molt concreta i res ni ningú és capaç de canviar-la. I si no que li preguntin al Madrid de Mourinho. Un equip forjat a cop de prepotència i talonari que venia a Barcelona disposat a acabar amb un cicle. Disposat a pispar-li al Barça la merescuda condició de millor equip del món. Disposat a acabar d’una vegada per totes amb l’hegemonia del bon futbol. Del futbol-art. Un equip, en definitiva, que -una vegada més- va haver de tornar a casa amb la cua entre cames. Derrotat, destrossat i humiliat. Potser ja va sent hora que des de la caverna mediàtica espanyola deixin d’enganyar a la parròquia blanca amb ridículs i utòpics cants de sirena i reconeguin, d’una punyetera vegada, que el que tenen davant dels seus nassos és -a banda del millor Barça que s’ha vist mai- un dels millors equips de futbol de la història. Els culers ho tenim ben clar. I Guardiola i els seus jugadors també. Porten tres anys demostrant-ho. Partit rera partit. Títol rera títol. Però encara hi ha qui, cinquanta anys després, encara continua estirant com un xiclet el desfassadíssim crèdit dels Di Stefano, Amancio i cía. Qué trist! Definitivament, no hi ha més cec que el qui no hi vol veure.
Crec que és el millor partit que he vist mai i per sempre més quedarà com a símbol del futbol que estem gaudint aquest anys.
ResponEliminaÉs fantàstic veure com la premsa estrangera (per tant, des de la llunyania emocional)es desfà en elogis envers aquesta manera de jugar i fins i tot es pregunta si és aquest el millor equip de la història.
Des del punt de vista dels nostres interessos, ja em va bé que la caverna mediàtica no vulgui reconèixer el mèrit del joc del Barça. L'únic risc del Barça està en el mateix Barça: el risc de caure en l'excés de confiança, en la relaxació, en l'autocomplaença... La gran i genial paradoxa és que com més campanya facin des del Madrid i els seus altaveus mediàtics relativitzant aquest mèrit (que si estem en un final de cicle, que si els rivals es deixen guanyar, que si juguem contra deu, que si "Villaratos", etc.) més afavoreixen que els nostres jugadors surtin a tots els camps concentrats i motivats al cent per cent per callar boques i demostrar el que saben fer.
La millor consigna que ha donat Guardiola aquest any és que parlin al camp. Per exemple, Mou deixa anar davant els micròfons que Villa no marca cap gol a ningú. Resposta de Villa davant els micròfons: Cap. Resposta de Villa al camp: dos gols a Casillas.
Que parlin, que parlin...
Tens raó, Quim. La pressió mediàtica que ens arriba de Madrid no tan sols ens ajuda a mantenir-nos alerta si no que, a més a més, no deixa d’esdevenir una mena d’incentiu perquè els nostres s’esforcin cada dia una miqueta més encara per demostrar -o millor dit, evidenciar- que segueixen sent un equip campió. El rival a batre. De fet, la única cosa que em preocuparia relativament és que el Real Madrid decidís copiar el model Barça, espanyolitzés el seu equip i donés confiança al planter. Però mentre el nostre màxim rival continuï apostant per rellevar el seu entrenador i comprar cromos nous cada temporada, podem estar tranquils.
ResponEliminaAixí doncs, gaudim al màxim d’aquest moment, company. El Barça esta fent història i nosaltres l’estem vivint al seu costat; com els nostres avis a l’època d’en Kubala i les Cinc Copes. Pau i que duri.