Per més que ens agradi criticar al govern i a la classe política en general quan es tracta de parlar del terrorisme etarra es don la curiosa i paradoxal circumstància que ningú -o gairebé ningú- està disposat a desviar-se ni un sol centímetre d’allò que considerem com a “políticament correcte”. I això vol dir que pocs personatges públics trobareu que estiguin disposats a mostrar ni el més lleu indici d’alegria o esperança envers l’anunci de la última treva declarada per part de l’organització terrorista basca. És més, jo fins i tot diria que -a banda de cautela, prudència i escepticisme- també detecto en les paraules de certs polítics una mena de to irònic i esperit de revenja que no m’agrada gens ni mica. Perquè, vaja, tots sabem que ETA és sinònim d’extorsió, bombes i trets al clatell, però això no treu que si la cúpula d’aquesta organització s’està plantejant deixar les armes la resposta de les forces polítiques democràtiques hauria de ser, si més no, una mica més receptiva, oi? I si tot plegat implica haver de negociar amb els terroristes... per què s’entesten en no fer-ho? No es tracta de cedir davant de cap amenaça, per descomptat, però sí de mirar d’aconseguir que aquesta gent deixi de matar i recondueixi les seves reivindicacions per la via democràtica. Un objectiu que mai s’aconseguirà si el nostre fantàstic estat de dret no hi posa de la seva part. Si no està disposat, per exemple, a pactar un acord per les futures condicions dels presos etarres. Probablement, el tema més espinós i delicat de tots. Però, bé, per això estan els polítics, no? A què esperen, doncs? A fer més llenya de l’arbre caigut? D’això en sabem tots, per desgràcia. De res servirà fer-li la gara-gara a les associacions de víctimes del terrorisme si la seva nòmina segueix creixent. De res. El que cal en aquests moments és aprofitar la ocasió per acabar d’una vegada per totes amb aquesta xacra. I si per fer-ho cal ser magnànim amb “l’enemic” no crec que això sigui cap delicte. O sí?
La meva opinió és molt políticament incorrecta. Em pregunto fins a quin punt a determinats partits o sectors els interessa o no la fi d’ETA. Així de clar.
ResponEliminaHi ha un raonament molt simple i molt evident, que qualsevol persona mitjanament intel•ligent pot comprendre: matar en nom d’una idea deslegitima moralment el qui mata com a portaveu d’aquella idea, però no converteix la idea en incorrecta. En altres paraules, que ETA mati en nom de la independència del País Basc, desqualifica els assassins en tots els aspectes, però l’independentisme, per si mateix, segueix essent una ideologia política absolutament legítima.
Aquí rau el gran problema, que per a alguns és en realitat la idea (la hipòtesi d’un País Basc com a Estat propi) el que resulta del tot inacceptable; i, com que els mitjans mai no justifiquen la finalitat, mentre segueixi la violència, l’objectiu sobiranista seguirà sent una utopia irrealitzable. Per molt cru que sigui dir-ho, l’existència d’una banda armada és la coartada perfecta que garanteix que l’objectiu independentista sigui inassolible.
Però, ¿què passaria si la violència s’eradiqués en un cent per cent? És impossible, en l’Europa democràtica del segle XXI, oferir arguments convincents en contra dels drets dels pobles a decidir, si es donen les circumstàncies que aquest dret sigui reivindicat per un altíssim percentatge de la població i només, absolutament només, per mitjans pacífics i democràtics. I això, a uns quants que s’autoanomenen demòcrates, és el que en el fons els fa molta, moltíssima por.