Corren temps difícils pel clergat, amics. Però si un servidor segueix mantenint intactes les seves fermes conviccions cristianes (ja ni catòliques goso dir) és perquè, entre d’altres coses, continuo tenint el convenciment que no tota l’església està podrida. Que no tot és pederàstia a l’àmbit religiós. Que no tot es redueix al que diguin o facin en Ratzinger i els seus acòlits. Que encara queden monjos i sacerdots amb autèntica vocació. Sacerdots que més enllà de viure del conte o de fer les mil i unes per adreçar oportunament la seva carrera eclesiàstica consideren prioritari ajudar als menys afavorits. Com en Pere Casaldàliga. O com aquests vuit monjos del Monestir de l’Atlas. Seguidors de la Teologia de l’Alliberació, diuen. Doncs això, de la Teologia de l’Alliberació. L’única branca del catolicisme de la que no me’n avergonyeixo i que —sortosamente— em proporciona arguments més que suficients per poder seguir considerant-me un cristià més. Un cristià, això sí, poc donat a qualsevol pràctica de tipus litúrgic. Ho admeto.
Tot i així, que ningú s’equivoqui: Des hommes et des dieux no és un film religiós. Almenys des d’una perspectiva rigorosa. No és un film religiós, ni evangelitzador, ni panegirista ni, molt menys, un film crític o fiscalitzador. Es tracta, única i senzillament, d’un film amb un profund i sincer missatge humanista. D’un film que més enllà d’analitzar les actituds o les reaccions del integrisme islàmic tan sols pretén mostrar-nos —amb tota l’honestedat del món— el punt de vista d’uns monjos que un bon dia decidiren dedicar les seves vides als menys afavorits. Amb els seus dubtes, les seves pors i les seves contradiccions. Un punt de vista que s’afiança en aquest parsimoniós ritme narratiu que tota pel·li contemplativa o reflexiva exigeix i que, gràcies a les sòbries i convincents interpretacions d’en Lambert Wilson i Michael Lonsdale, adquireix una pàtina de verisme i discreta heroïcitat absolutament commovedora. No us la perdeu.
Tot i així, que ningú s’equivoqui: Des hommes et des dieux no és un film religiós. Almenys des d’una perspectiva rigorosa. No és un film religiós, ni evangelitzador, ni panegirista ni, molt menys, un film crític o fiscalitzador. Es tracta, única i senzillament, d’un film amb un profund i sincer missatge humanista. D’un film que més enllà d’analitzar les actituds o les reaccions del integrisme islàmic tan sols pretén mostrar-nos —amb tota l’honestedat del món— el punt de vista d’uns monjos que un bon dia decidiren dedicar les seves vides als menys afavorits. Amb els seus dubtes, les seves pors i les seves contradiccions. Un punt de vista que s’afiança en aquest parsimoniós ritme narratiu que tota pel·li contemplativa o reflexiva exigeix i que, gràcies a les sòbries i convincents interpretacions d’en Lambert Wilson i Michael Lonsdale, adquireix una pàtina de verisme i discreta heroïcitat absolutament commovedora. No us la perdeu.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina(i torno, que se m'ha esborrat sense voler)
ResponEliminaEn un congrés sobre Cinema i Religió que es va celebrar fa un parell d'anys a la Facultat de Teologia de Catalunya, el capellà i periodista Francesc Romeu va començar la seva xerrada —que anava sobre Buñuel— rememorant aquella famosa frase del director aragonès, "sóc ateu gràcies a Déu", per tal de rematar, davant la mirada atònita de les grans "personalitats" eclesiàstiques que s'aplegaven a l'Aula Magna, que malauradament hi ha molta gent que també podria dir: "sóc ateu gràcies a l'Església".
Ell es referia principalment a l'època franquista, i va aprofitar per dir que aquella imatge prototípica d'una colla de bisbes posant un pal•li al damunt d'un dictador era més surrealista que tota l'obra de Buñuel junta.
Però ho podem extrapol•lar a molts altres àmbits: el silenci papal davant l'holocaust nazi, el abusos sexuals i el seu encobriment per part dels qui en tenien constància durant moltes dècades, la voluntat de voler dominar l'àmbit legislatiu i determinar què és allò que la llei ha de considerar delicte, el manteniment d'unes normes internes que clarament atempten contra la igualtat entre els sexes, etc.
Afortunadament, allò "institucional" és només una part d'un tot més ampli, i en aquest tot trobem aquells exemples de vida i compromís amb el proïsme que, com molt bé dius, segueixen fent que allò que anomenen cristianisme tingui encara un sentit.
Ets la pera, Quim! No solsament la teva opinió coincideix amb la meva si no que, a més a més, les teves paraules han aconseguit fer explícites —amb molta coherència i, sobretot, arguments— les meves pròpies contradiccions religioses. Una vegada més, gràcies pels teus valuosos comentaris, company.
ResponElimina