Una caixa de sorpreses

Si mai ningú m’hagués dit que una pel·lícula amb un sol protagonista que transcorre integrament en un taüt de fusta de pi durant prop de noranta minuts de temps real tenia la més mínima possibilitat de convertir-se en una de les revelacions cinematogràfiques de l’any el més probable és que me l’hagués mirat amb un somriure d’orella a orella i l’hagués enviat a pastar fang tot seguit. Però quan un pot constatar per sí mateix que una pel·lícula amb aquestes característiques es transforma -com per art de màgia- en un exercici d’estil gairebé impecable és quan un arriba a la conclusió que mentre hi hagin cineastes tan brillants i agosarats com en Cortés el cinema espanyol pot respirar tranquil.

Perquè sí senyors, potser els més puristes es queixaran de tanta conversa telefònica i trobaran a faltar més moments de reflexió o introspecció del protagonista a fi i efecte de copsar amb més fidelitat i versemblança l’autèntica desesperació, angoixa i claustrofobia d’un home enterrat en vida. Però el que resulta evident, també, és que tot aquest guarniment argumental és precisament el que ens proporciona la pertinent dosi d’intriga i tensió perquè la pel·lícula no se’ns faci llarga ni avorrida en cap moment.

Tot i amb això, si en alguna cosa destaca especialment “Buried” és en l’aspecte tècnic. En la renúncia explícita i voluntària a utilitzar els flaix-backs o el muntatge paral·lel amb el pervers propòsit de no donar ni un sol moment de respir a l’espectador. Demostrant, tanmateix, que un bon domini de la càmera en un espai tant petit és fonamental per no caure en la redundància, en l’excés o en el tedi més insuportables. I és per tot això i més, que m’agradaria recomanar aquesta pel·lícula a tots aquells que -com jo mateix- ja n’estem ben farts d’anar al cinema i veure una i altra vegada que la originalitat, la capacitat de sorprendre i les infinites possibilitats de col·locar la càmera en el lloc i en el moment oportú brillen per la seva absència. Així doncs, no perdeu l’esperança, amics. El cinema espanyol no ha mort encara. I si no em creieu, doneu-li una nova oportunitat a aquesta caixa de sorpreses anomenada “Buried”. M’hi jugo el coll que no us defraudarà.