Pares i fills

De classes d’amor n’existeixen moltes. O, si no moltes, unes quantes. Jo, per exemple, en distingiria cinc: la classe d’amor que professem als nostres pares, la que professem als nostres fills, la que professem a la nostra parella, la que professem als nostres amics i la que professem al nostre proïsme.

Òbviament, hi haurà qui cregui que aquesta llista és massa llarga i, ans el contrari, també hi haurà qui trobi a faltar altres manifestacions afectives tant importants com l’amor als animals, a la natura, a l’art, a la llibertat o a qualsevol entitat material o immaterial que sigui susceptible de ser estimada. Però això, avui, no toca. El que toca avui és parlar de persones. De persones i res més que persones.

Amb aquest propòsit, doncs, m’agradaria parlar de la que és -per a mi i per la gran majoria, suposo- la classe d’amor més gran, més esplèndida i més incondicional de totes: la que els pares professem als nostres fills.

Malauradament, en qüestions de sentiments dos més dos no sempre fan quatre. I de la mateixa manera que jo estic plenament convençut que la meva afirmació és -o hauria de ser- certa, també resulta evident que molts pares no senten el mateix que jo pels seus fills. Algunes vegades perquè aquest fills s’han fet grans i -d’alguna manera o altra- els han decebut i d’altres, perquè aquests pares són, senzillament, persones roïns, infames i miserables. Persones incapaces d’estimar res ni ningú. Però, bé, deixem-ho córrer. Avui no tinc ganes de fer-me mala sang. Tot el contrari. El que m’agradaria, en realitat, és vincular tot el que acabo d’esmentar amb un espot publicitari. Sí, ho heu llegit bé. Amb un espot publicitari. Concretament el que promociona la propera marató de TV3. Si això no és una clamorosa mostra d’amor paternofilial que baixi Déu i ho digui. Jo no penso dir res més. Tan sols que li doneu un cop d’ull. Immediatament. Val la pena.

http://www.youtube.com/watch?v=ckYLTlX9fwU