Corria l’any 2014 quan les
ferotges i despietades conseqüències de la crisi econòmica van obligar a la
majoria de clubs de futbol espanyols a prendre tot un seguit de mesures per mirar
de mantenir la seva estabilitat financera. Així doncs, a banda de retallar els
sobredimensionats sous dels jugadors i de filar molt prim en qualsevol operació
milionària, el Barça va decidir llavors emprendre una sèrie d’iniciatives del
tot innovadores per generar nous ingressos. De totes elles, la més lucrativa
fou, alhora, la més polèmica i arriscada. La van anomenar “davanter centre”.
El bonus “davanter centre”
permetia a qualsevol soci del Barça —d’entre 18 i 65 anys— jugar, com a capità
i davanter centre de l’equip, els últims cinc minuts de qualsevol partit
disputat pels blaugranes. Òbviament, el bonus “davanter centre” no estava a
l’abast de qualsevol butxaca. El preu base eren 500.000 € i només el destí (o
el que era el mateix, un rigorós sorteig) podia determinar si el comprador del
bonus acabaria jugant uns setzens de copa... o la final de la Champions. Un
La mesura de la directiva culé,
però, no va estar exempta de polèmica. I els primers que varen manifestar el
seu desacord foren els jugadors. Entenien perfectament que la iniciativa
suposava una injecció econòmica molt interessant i necessària pel club però
creien també que aquesta mena d’intrusisme professional posava en risc el seu
esforç, desvirtuava la competició i prostituïa, d’alguna manera, el seu ofici.
Tot i així, la plantilla del primer equip va acabar acceptant la proposta i,
immediatament, van començar a entrenar noves tàctiques per mirar de pal·liar
aquest inesperat desavantatge.
Sortosament, el primer partit
de Lliga amb “davanter centre” convidat, fou tot un èxit. En primer lloc,
perquè quan l’Andreu Corderroure —un cardiòleg gironí de cinquanta-nou anys— va
saltar al camp, el Barça ja guanyava 4 a 0 contra el Getafe. I en segon, perquè quan
la resta d’equips van conèixer la iniciativa del Barça, tots la van acabar
posant en pràctica en els tres o quatre següents partits.
En Roc Malabava era un
d’aquells afortunats socis del Barça que podia permetre’s el luxe de destinar
mig milió d’euros per gaudir de cinc minuts de glòria al costat dels Messi,
Xavi, Iniesta i cia. Amb quaranta-cinc anys acabats de fer, en Roc era un home
de negocis que havia fet fortuna durant l’època de la bombolla immobiliària i
que havia estat prou espavilat per diversificar les seves inversions en
d’altres sectors més estables i lucratius abans que s’acabés el xollo del totxo.
Un “self made man” a la catalana, en resum, amb una capacitat adquisitiva més
que suficient per poder-se finançar el seu somni i atorgar-li a l’equip —durant
els seus cinc minutets de glòria— aquell punt de mala llet que ell,
personalment, tant trobava a faltar des dels temps d’en Hristo Stoichkov.
Mentre les jornades s’anaven
succeint i el seu nom no apareixia al sorteig previ a cada encontre, en Roc
anava alimentant l’esperança de poder intervenir en aquell tram de la temporada
en el que el Barça s’ho jugava tot: d’abril a juny. El que no s’imaginava ni en
els seus somnis culés més calents, però, és que el Barça acabaria
classificant-se per jugar la final de la Champions i que ell, precisament ell, seria
l’únic jugador no professional en disputar-la.
Arribat el gran dia, en Roc
estava excitat. Eufòric. Pletòric. Però no nerviós. Gens ni mica. En Roc
Malabava era un home molt acostumat a viure situacions de gran pressió i
aquella final (tot i jugar-la al Santiago Bernabéu contra tot un os com el
Bayern de Munich) no li treia el son. En part, perquè confiava plenament en
l’equip. I en part, també, perquè volia pensar que —passés el que passés— la
seva intervenció al camp no havia de perquè esdevenir determinant en cap
sentit. Tot i així, el preocupava com i de quina manera el rebrien afeccionats
i jugadors. A l’últim partit de Lliga el Barça havia deixat escapar dos puntets
a l’estadi en desaprofitar Joan Picatort una claríssima ocasió de gol en el
temps de descompte mentre que a semifinals de copa l’equip blaugrana havia
perdut l’eliminatòria quan en Ricard Talòs havia comès un innecessari penalty trenta
segons després d’haver trepitjat la gespa en substitució de Carles Puyol. Uns maleïts
precedents que no convidaven a pensar, precisament, en una emotiva i sorollosa
ovació de benvinguda.
Quan va ser el moment, però, en
Roc es va desentendre de totes aquestes circumstàncies i va saltar al camp com
un gos rabiós. Bàsicament, a més, perquè el resultat que reflectia el marcador era
del tot advers. I és que, tot i que el Barça havia començat bé el partit
marcant per mitjà de Messi al minut 7, el Bayern havia capgirat el resultat amb
gols d’Schweinsteiger i Mario Gómez i havia ofert, durant gairebé tota la
segona part, un recital de joc ofensiu absolutament espectacular. Amb aquest
panorama, doncs, no s’hi valien mitges tintes. I un home de negocis com en Roc
Malabava no estava disposat a malbaratar mig milió d’euros per fer el ridícul.
Sobretot, si estava a les seves mans fer alguna cosa.
Al minut 85 i 10 segons, doncs,
en Roc saltava a la gespa del Santiago Bernabéu en substitució de Pedro. Sense
fer cap tipus de concessió, en Roc va reclamar-li el braçalet de capità a en
Carles Puyol, se’l va posar, i —acte seguit— va començar a gesticular als seus
companys perquè avancessin línies. En Xavi, en Messi i l’Iniesta se’l van mirar
amb cara de perplexitat però, gairebé a l’instant, van endevinar l’estratègia
d’en Roc. Si existia alguna possibilitat de trencar la inexpugnable teranyina
bavaresa era, sens dubte, mitjançant Roc Malabava. I així, de seguida que en
Xavi va veure el forat a la zona lliure de marca on es movia en Roc, li va
enviar una de les seves meravelloses passades a l’espai.
Conscient que la passada anava
per ell, en Roc va esperar a arrencar en posició correcta i va esprintar tot el
que va poder per arribar a l’esfèrica en condicions. Afortunadament, en Roc es
mantenia en bona forma i, tot i l’esforç de l’esprintada, va ser capaç de fer
avançar la pilota uns quants metres més amunt amb un parell o tres de tocs. Quan
es va veure Neuer al damunt, però, va dubtar entre xutar al pal llarg o provar
de fer-li una vaselina. Unes fraccions de segons que va aprofitar Dante, el
central brasiler del Bayern, per escombrar-lo sense contemplacions i enviar la
pilota a corner. Cruixit com si li hagués passat un tren de rodalies pel
damunt, en Roc es va aixecar tan ràpid com va poder i es va situar al centre de
l’àrea mentre Xavi es preparava per treure el corner. Contra tot pronòstic, el
de Terrassa va penjar la pilota a l’olla i, tot i que en Dante no va parar
d’etzibar-li cops de colze i agafar-li la samarreta tota l’estona, en Roc va
saltar tot el que li va permetre el seu metre vuitanta-dos centímetres i va
aconseguir pentinar l’esfèrica cap al segon pal, d’on en Puyol va irrompre com
un brau venint del darrera per connectar un cop de cap potent i col·locat que va
acabar —ara sí— al fons de la xarxa. Faltava un minut pels noranta
reglamentaris i el Barça, miraculosament, havia aconseguit el gol de l’empat.
Com si d’una victòria es tractés,
però, els jugadors del Barça s’amuntegaren al damunt d’en Roc i d’en Puyol per
felicitar-los. “El partit és viu, hòstia!”, bramà en Roc traient-se’ls de
sobre. “Qui vol anar a la pròrroga? Ells o nosaltres? Som-hi, collons!”.
Amb tres minuts d’afegit i
l’adrenalina pels núvols, en Roc va agafar ell mateix la pilota i la va dur,
tot corrent, al cercle central. Òbviament, en Xavi, Messi, Iniesta, Puyol i
companyia varen seguir l’exemple del seu “nou” capità i es posicionaren on els
corresponia. La primera jugada alemanya fou llarga. Schweinsteiger, sense
presses, es va dedicar a anar combinant amb Robben i Müller, donant a entendre amb
el seu joc que evitar un altre gol sorpresa i arribar a la pròrroga constituïa,
sens dubte, el màxim objectiu al que en aquell moment aspiraven els bavaresos.
Però el Barça, esperonat per un Roc Malabava que semblava el William Wallace de
“Braveheart”, no volia renunciar a un últim i definitiu atac. I així, quan
menys s’ho esperaven els de Munich, en Busquets va interceptar una passada del
rival i la va donar a en Xavi perquè aquest, amb un parell de tocs, l’enviés a
l’àrea d’influència d’en Jordi Alba, qui va pujar la banda com una moto fins
que Boateng, sense pietat, el va caçar pel darrera quan anava a centrar.
Com era d’esperar, l’àrbitre va
expulsar Boateng amb vermella directa. I com era d’esperar, també, les
protestes alemanyes van esgarrapar al partit un parell de minutets més. Els suficients
perquè l’àrbitre italià pités el final del partit després de picar la falta.
Però, abans, s’havia de picar. Una falta que picaria Xavi i que suposava,
òbviament, l’última oportunitat del Barça per guanyar el partit.
Amb gairebé tot l’equip a l’àrea
del Bayern i sense angle per tirar directament a porta, en Xavi va penjar la
pilota a l’olla. En aquesta ocasió el cop de cap fou defensiu. D’en Dante,
concretament. Però el seu rebuig el va recollir Iniesta que, de primeres, va
habilitar l’únic home lliure de marca: en Roc Malabava. Amb la pilota als peus
i sense saber que fer-ne, en Roc la va trepitjar com si fos un jugador de
futbol sala i li va ensenyar a en Lahm, el jugador alemany que tenia més
proper. Confiat de poder-li prendre l’esfèrica netament, en Lahm va estirar la
cama més del compte i, tot just quan en Roc amagava la pilota, el peu dret de
l’alemany impactava sobre el turmell del davanter blaugrana. Penalty! La
cridòria germànica al Santiago Bernabéu es va fer insuportable.
La normativa, en qualsevol cas,
era clara: qualsevol usuari del bonus “davanter centre” que provoqués un
penalty a favor tenia la ineludible obligació de picar-lo sí o sí. Sense
pensar-s’ho dues vegades, doncs, en Roc va col·locar la pilota al punt de penal
i va esperar que l’àrbitre donés via lliure al llançament. Mentrestant, en
Neuer se li va acostar i, amb un somriure de prepotència total i absoluta, li
va dir: “Den verwandelst du nicht mal betrunken” (“No me’l fots ni borratxo”). En Roc va
aixecar la mirada i en un alemany gairebé impecable li contestà: “Dann solltest du ihn besser halten. Sonst blamierst du dich vor ganz Europa” (“Doncs ja cal que el
paris. Si no, seràs la riota de tota Europa, imbècil”).
En Roc es va distanciar unes
passes i va agafar aire. Normalment era un home molt segur de sí mateix però,
naturalment, no era un futbolista professional. Aquell mateix matí, per
exemple, havia assajat alguns trets a porta amb en Pinto i, de 10 xuts, només
havia aconseguit marcar-li un gol. Dels altres nou, cinc havien anat fora i
quatre els havia aturat el porter suplent del Barça sense gaires dificultats. I
aquesta conjuntura, com era normal, el molestava i molt. No pel fet de posar-se
o no nerviós o de tenir por a fer el ridícul enviant la pilota als núvols. El
que el cabrejava profundament era perdre... o no poder guanyar. I en aquell
moment, amb tota franquesa, no les tenia totes.
Quan en Roc va iniciar la
carrereta prèvia al xut decisiu encara no tenia clar si apuntar a la dreta o a
l’esquerra. De fet, l’únic que tenia clar és que havia de xutar a trencar. Com
ho acostumava a fer un dels seus ídols d’infantesa: en Johann Neeskens. Un tio
amb pit i collons. Com ell. I posats a trencar-la... perquè no fer-ho apuntant
al ninot?
Amb tota la seva mala hòstia,
doncs, en Roc Malabava va colpejar la pilota. Al centre, allà on la gegantina
estampa d’en Neuer no semblava deixar cap resquícia. I el malparit, a més, no
es va moure. Com si li hagués llegit el pensament. Però va flexionar les cames.
Un xic avall només. El suficient perquè la canonada d’en Roc, que anava
adquirint alçada, escapés de l’àrea d’influència dels seus palmells. Uns palmells
que, estirats del tot, només van poder fregar amb la punta dels dits una pilota
que va picar contra la xarxa germànica amb aquella mena d’espetec elèctric tan
peculiar. El de la victòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada