Deixa’m que t’ho expliqui, carinyo

En Feliu Botifoll era un d’aquells clàssics patrons de la vella escola. Fill d’una coneguda i benestant família terrassenca, en Feliu havia estudiat enginyeria industrial a la seva ciutat i era el típic senyoret que vestia americana i corbata tan a l’estiu com a l’hivern i que ni un sol dia, des de que era adult, havia deixat d’afaitar-se o enclenxinar-se abans de sortir de casa.

Aquell dilluns al matí, però, mentre conduïa cap a la seva empresa —impecablement afaitat, enclenxinat i empolainat— en Feliu va recordar que no havia orinat abans de sortir de casa. “Que estrany! —va pensar— Si és el primer que faig quan em llevo!”. Però no, aquell matí no ho havia fet. I no perquè se n’hagués descuidat, per descomptat, si no perquè quan havia de fer-ho, ni una sola gota de micció va fer acte de presència a l’arronsat extrem de la seva esmorteïda titola. “Què hi farem! —es va dir a sí mateix— Ja pixaré a la fàbrica!”.

Uns quilòmetres abans d’arribar, tot i així, va començar a notar que la bufeta no era del tot buida i que potser, si s’hi posava, aconseguiria fer un pipí com Déu mana. “I si em paro a la carretera i provo de fer-ho entre els pins? —es va plantejar— Bah, deixem-ho córrer. Ja ho faré tranquil·lament a la fàbrica. De fet, només em queden 10 quilòmetres...”

Cinc quilòmetres abans d’arribar al polígon on tenia la fàbrica d’extintors que havia heretat del seu pare, en Feliu va notar com el seu flamant BMW perdia potència poc a poc fins que, com qui no vol la cosa, va quedar definitivament parat a la vorera. “Merda d’electrònica! —va remugar en Feliu— Abans això no passava, collons!”. Instintivament, es va descordar el cinturó de seguretat, va obrir la porta del BMW i va sortir a fora mentre es regirava les butxaques buscant el mòbil per trucar al RACC. “Merda! —exclamà— I ara això com va?”. La seva filla li havia regalat l’últim Iphone del mercat el dia abans i, tot i que ella havia fet mil i un esforços per explicar-li a son pare com funcionava, ni se l’havia escoltada. “No m’atabalis, Roseta, demà ja me l’estudiaré amb calma!”, li etzibà. Total, que ni se l’havia mirat... ni l’havia posat a carregar. I ara, quan més el necessitava, ni sabia com funcionava... ni gota de bateria tenia. “Merda d’electrònica! —exclamà per segona vegada— En fi, farem una pixaradeta i esperarem que pari algú!”.

De sobte, quan ja s’havia descordat la bragueta i es disposava a desfogar-se contra el piló quilomètric que tenia al davant, un tràiler portuguès va passar fregant-li l’esquena a tota pastilla i li va clavar dos cops de clàxon (un de curt i un de llarg) que, a més d’estroncar-li total i absolutament aquell primer intent de micció, li va posar els ous per corbata. “La mare que et va parir!” va cridar inútilment en Feliu. El xofer portuguès, òbviament, ni el va sentir... ni es va parar.

Assegut sobre el piló que pretenia mullar, doncs, en Feliu va esperar que el seu cor recuperés el ritme de bategada habitual i que, de passada, alguna ànima caritativa s’oferís a portar-lo a la fàbrica. Però els minuts s’anaven succeint i cap dels cotxes que passaven pel seu davant semblava donar-se compte del seu ensurt. Quan ja s’havia decidit a gesticular i a fer tot el possible perquè algú s’aturés a auxiliar-lo d’una punyetera vegada va notar —en aixecar-se del piló— una lleugera punxada a la bufeta. “El primer és el primer” va dir-se a sí mateix. I girant-se d’esquena a la carretera, es va tornar a descordar la bragueta i va introduir els dits a l’obertura dels calçotets per airejar la seva pansida titola i remullar, ara sí, aquell puto piló. A punt d’obrir l’aixeta, però, una sorollosa frenada sobre la grava de la vorera l’obligà —a corre-cuita— a amagar-se el membre i apujar-se la cremallera abans de girar-se per veure qui era el cabró que havia tornat a tallar-li la pixera.

En Feliu es va girar lentament, fent veure que treia el mòbil de la butxaca per agafar una trucada, i alçà la vista. Davant seu tenia una atrotinadíssima furgoneta que li era familiar però que, en aquell moment, no sabia reconèixer. “Zañó Faliu! Qué paisa, compare! No zabrá quedao tirao, no?”. L’autor d’aquella pregunta, ara sí, tenia nom i cognom: Miguel Montoya. El gitano que acostumava a recollir els plàstics i cartrons de la seva fàbrica. En Miguel anava, com sempre, amb la seva dona i els seus tres fills a la furgoneta. “Zuba, hombre, que Miguel le lleva donde usté quiera, cohone!” li va dir. I sense pensar-s’ho dues vegades, en Feliu va pujar dalt d’aquell munt de ferralla amb rodes i es va recol·locar, com va poder, entre la Trini —la dona d’en Miguel— i els seus tres marrecs. 

“Cinc minuts” —va calcular en Feliu— “Cinc minuts i seré a la fàbrica”. El que no s’imaginava gens en Feliu és que aquell senzill i breu trajecte de cinc minuts s’allargaria una mica més del compte i que ni en somnis arribaria a temps per desorinar-se, primer, i per rebre puntualment, després, la delegació nord-americana que havia de visitar la seva empresa per concretar una important comanda d’extintors de línia retro que el mateix Feliu havia dissenyat per una de les cadenes hoteleres més importants dels Estats Units.

El motiu de l’esmentat retard fou la furgona dels Mossos amb el que l’atrotinada Mercedes d’en Miguel es va trobar al següent revolt d’on en Feliu s’havia quedat tirat. De res va servir que en Miguel frenés per alentir la velocitat (i perquè, de passada, el seu fill mitjà li taqués de batut de cacau la camisa a en Feliu) ni que posés cara de no haver trencat mai un plat en veure els agents. Com era previsible, els Mossos van parar el vehicle d’en Miguel i, un d’ells, s’hi va acostar. “Vostè sap que a la cabina només hi poden anar tres persones?” —inquirí l’agent dirigint-se a en Miguel— “Els nens també compten?”, contestà el gitano.

El que va succeir a continuació fou digne d’un d’aquells documentals sensacionalistes ianquis que tan d’èxit tenen a la tele. Ja sabeu: discussió, crits, plors, nervis i, finalment, inspecció de la càrrega d’en Miguel on —a banda de cartrons, ferralla i andròmines vàries— els Mossos hi van trobar dos-cents quilos de coure de dubtosa procedència.

“Escolti, agent, jo no hi tinc res a veure amb tot això. He patit una averia i el meu cotxe...” —intentà justificar-se en Feliu— “No em vinguis amb històries, espavilat, que tens una pinta de mafiós que no te l’acabes”, replicà el Mosso. I, acte seguit, en Feliu, en Miguel, la Trini i els tres nens foren obligats a pujar a la furgona policial.

De camí a la comissaria, en Feliu continuava intentant convèncer els agents de la seva innocència. Notava la bufeta inflada com una pilota de bàsquet i cada vegada que la furgona enganxava un sotrac el dolor a la part baixa del ventre es feia més i més insuportable. “Agent, falta gaire per arribar? He d’anar al servei...”, inquirí en Feliu. “Ara ens agafa la cagarel·la, no?” —va respondre el Mosso que no conduïa— “Haver-t’ho pensat abans de delinquir, caracul!”.

Un cop a comissaria, en Feliu va dubtar uns instants si trucar primer a l’empresa per informar de la situació i fer venir el seu advocat o córrer com un desesperat cap al servei. Uns instants que Miguel va aprofitar per ocupar l’únic wàter públic disponible i que van obligar a en Feliu a trucar a la seva secretària mentre esperava, retorçant-se com un calamar a la planxa, que el gamarús d’en Miguel no tardés massa en acabar d’estucar la porcellana de l’inodor.

Sortosament, deu minuts després de fer la trucada de rigor, en Badal —el seu advocat— ja era a comissaria i, en un tres i no res, el va treure d’aquell embolic. En Feliu, però, seguia tenint una prioritat: pixar. Si no pixava aviat, s’ho faria a sobre. I un home com en Feliu Botifoll no s’ho podia permetre. Colpejant la porta del servei com un possés, va fer un darrer intent per obligar en Miguel a desallotjar la tassa. “Migueeeel, malpariiit, surt ja d’una puta vegada o t’escanyaré amb les meves pròpies mans, redéu!”, li va pregar. Però va resultar en va. En Miguel no semblava tenir cap pressa i ni tan sols es va molestar en respondre.

Així doncs, tacat, suat i pàl·lid com un cadàver, en Feliu va sortir de comissaria sense haver aconseguit fer l’únic que ara mateix l’urgia a la seva puta vida: pixar. Instintivament, va fer el gest de baixar-se la cremallera per regar un ficus que hi havia a l’entrada, però en Badal el va agafar per les espatlles i, amb l’ajuda del seu metre noranta i cent vint quilos de pes, el va fer pujar —d’una revolada— al Volvo en marxa on esperava en Maurici, el seu gendre. El marit de la Consol, la seva filla gran. “Sogre, els americans ja fa més d’una hora que esperen!”, li va comunicar en Maurici amb cara de gilipolles. “I jo fa més de deu hores que no pixo, babau. Posa la directa i para immediatament al primer bar que trobis, collons!”, bramà en Feliu mentre es subjectava els baixos.

A la següent cantonada, hi va aparèixer un bar. Casa Tomás, deia el rètol. En Feliu baixà del cotxe com un esperitat i va entrar al local cridant: “El servei? On és el servei?”. L’home calb i desdentegat que hi havia a l’altre cantó de la barra va aixecar la mirada i, sense alçar la veu, li va dir: “Això no és un servei públic, mestre. Què vol prendre?”. En Feliu va respondre sense pensar-s’ho: “Un cafè! Un cafè, si us plau!”. En Tomàs, l’home calb i desdentegat de la barra, va contestar: “La màquina de cafè s’ha espatllat, mestre. El puc servir en una altra cosa?”. “Doncs posi’m una canya, o una fanta... Però deixi’m anar al lavabo, per Déu!”, suplicà en Feliu. “D’ampolla o de barril?”, insistí en Tomàs. “Posa’m el que vulguis, desgraciat, però diguem on és el fotut lavabo, punyetes!”, exclamà en Feliu. De sobte, en Tomàs s’ajupí i va treure un garrot de darrera el mostrador. “Però qui t’has cregut que ets, bocamoll? En Robert de Niro? Fot el camp del meu bar abans que cridi a la policía, pingüí de merda!”. Òbviament, en Feliu no va necessitar més explicacions i, mut i capcot, va sortir d’aquell maleït antre cames ajudeu-me i —sense deixar de subjectar-se els baixos— va pujar altre cop al Volvo en marxa on l’esperaven en Badal i en Maurici.

De camí cap a la fàbrica, en Feliu va intentar desorinar-se un parell o tres de cops. Tenia la bufeta a punt d’esclatar i no podia aguantar ni un minut més. Tot i així, cada vegada que provava de baixar-se la cremallera, en Badal li subjectava les mans i li deia: “Una mica de paciència, Senyor Feliu, que de seguida arribem a la fàbrica, home!”.

Amb la bufeta com un globus sonda i l’esfínter a parir panteres, en Feliu va baixar del Volvo disposat a fer els cent metres tanques, si calia, per arribar al servei de la seva oficina i poder canviar l’aigua a les olives d’una vegada per totes. El que no s’esperava, però, era trobar-se la multitudinària delegació nord-americana al porxo de les oficines d’Extintors Botifoll S.L. prenent-se tranquil·lament un vermutet mentre esperaven la seva arribada. “Please to meet you, Mr. Botifoll”, li va dir en veure’l una rossa oxigenada mentre aixecava un got de Martini Rosso i li oferia la ma. Però en Feliu no estava per romanços. Amb un cop sec de cintura la va esquivar i, amb tres gambades més i un parell de “Please, please!”, va sobrepassar en diagonal el primer grupet de ianquis que li van sortir al pas i es va situar a l’alçada de la porta de vidre automàtica que donava pas a recepció.

Sense donar temps a que s’obrís, però, en Feliu es va estampar de morros contra la porta de vidre i, a continuació, contra la pitrera escotada i siliconada de la seva secretària que havia sortit a rebre’l. Tambalejant i com va poder, va deixar la seva secretària enrere i va creuar recepció en direcció al servei. Faltaven escassament deu metres per arribar-hi quan una fatal relliscada (la dona de la neteja acabava de fregar el terra) va fer que caigués tan llarg com era amb tanta mala fortuna que tots dos canells no van suportar l’impacte i se li van fracturar al moment.  

Tot i la patacada als morros i als canells, en Feliu va aconseguir controlar perfectament els seus esfínters i posant-se dret com va poder es va dirigir a la persona que tenia més propera, la seva secretària, i amb veu tremolosa li demanà: “Maria dels Àngels, pel que més vulguis, descorda’m la bragueta i acompanya’m al lavabo, si us plau”. “Senyor Botifoll, no m’ho hagués pensat mai de vostè!”, respongué ofesa la secretària. “Maria dels Àngels... fes-ho!”, li ordenà en Feliu.

I així van acabar tots dos —al lavabo i amb les portes obertes— quan va arribar a la oficina la Dolors, la dona d’en Feliu, i va trobar d’esquenes al seu marit i a la Maria dels Àngels en una situació si més no sospitosa: ell, gemegant de satisfacció, i ella, amb la mà esquerra a les espatlles i la dreta a l’alçada del paquet.

“Feliu???”

“Deixa’m que t’ho expliqui, carinyo...”