La música m’encanta,
m’apassiona, però si hi ha quelcom que m’agrada tant o més que la música és el
cinema. I tant m’agrada el cinema que, durant cinc anys, vaig estar escrivint
un munt de crítiques en un web que s’anomena FilmAffinity.
FilmAffinity és —pels qui no el
conegueu— un prestigiós web de cinema d’àmbit estatal que et permet votar
pel·lícules, escriure crítiques, votar les dels demés, seguir als usuaris que
més t’agraden i emmagatzemar i/o classificar tot el que veus i escrius
mitjançant diferents filtres. El problema de FilmAffinity, però, és que només
pots escriure en castellà. I tot i que estimo i respecto moltíssim la llengua
castellana, des d’un temps ençà el que m’he proposat és escriure prioritàriament
en català.
Per aquest motiu, doncs, m’he
decidit a traduir algunes de les meves crítiques al català. Òbviament, no
totes. Entre d’altres coses perquè en tinc més de sis-centes. I algunes, a més,
força dolentes. Però provaré de traduir, poc a poc, les que més m’agraden. Les
que més m’agraden i les que més han agradat als demés, és clar. Al cap i a la
fi, els lectors són els que manen, no?
Ah, em deixava una cosa. A
FilmAffinity el meu sobrenom és Taylor. I no perquè m’agradi anar ben vestit precisament
si no perquè Taylor —un dels herois de la meva infantesa— era el nom del protagonista
d’una de les meves pel·lis predilectes: “El planeta dels simis”.
Us deixo, doncs, amb la meva primera crítica en català. De la pel·li "Fins que li va arribar l'hora" (Once upon a time in the west, 1968), d'en Sergio Leone:
"La dansa de la mort"
“Centaures del desert”, “Rio Bravo”,
“Grup salvatge”, “Sense perdó”... excel·lents westerns tots ells. Magnífics,
irrepetibles... Sublims, fins i tot.
En el meu particular santuari cinèfil,
però, hi ha un western per sobre de tots ells. Un western incommensurable. Una
obra mestra. Un 10. Sense pal·liatius.
M’estic referint, sens dubte, a “Once upon a time in the west”. El western que
més em va marcar d’adolescent. Ben bé com si fos un vedell. A sang i foc. Proporcionant-me,
des d’aquell moment, les beceroles necessàries per convertir-me en una mena d’empedreït
cinèfil fins a la fi dels meus dies.
I és que de debò us asseguro que la pel·li
d’en Sergio Leone dona per això i molt més. No només perquè es tracta d’una de
les obres més rodones i madures d’un cineasta que sempre va anar de menys a
més, si no també perquè amb “Once upon a time in the west” l’italià va fer
callar com a putes a totes aquelles veus que, des de la crítica oficial, tant
el van menysprear durant els seus inicis. Una reacció, per cert, que ja es va
començar a percebre quan va enllestir la trilogia del dòlar i, més encara, quan
—amb la seva següent pel·lícula— decidia oficiar solemnement la inexorable i definitiva
extremunció de l’spaghetti-western.
Podria haver-ho fet per la via ràpida,
és clar. Fotent-li al subgènere un parell de trets a boca de canó com hagués
fet qualsevol cowboy amb el seu cavall malferit. Però, no. Això ho hagués fet
Ford, però Leone mai. I el que Leone va decidir escenificar —conseqüentment— fou
una lenta i agònica dansa de la mort. Òbviament, amb la col·laboració d’un
antic amic de la infància: l’insigne compositor Ennio Morricone.
Recomano, doncs, que tots aquells que
mai hagin experimentat el famós “efecte Stendhal” i vulguin saber de què va
vegin i gaudeixin aquesta pel·li. Sense nervis. Sense presses. Degustant-la
plàcidament. Seqüències com l’arribada de la Jill a l’estació de Flagstone o el duel final
entre Harmònica i Frank són —a més d’antològiques— excel·lents testimonis de
com i de quina manera es poden estimular sensibilitats tant cavernàries com la
meva. Comproveu-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada