Com un formatge

Fa uns dies un benvolgut company cinèfil va muntar un magnífic powerpoint* amb les que ell considera les 100 actrius més guapes de tots els temps. Animat per la seva iniciativa, doncs, jo mateix he decidit reunir —en un senzill llistat, això sí— el meu propi Top-100 d’actrius estupendes. Com podreu comprovar, totes són actrius, sí, però no totes són bones. Com actrius, vull dir. Algunes, fins i tot, són vulgars, ordinàries o patètiques. Però totes són guapes. Molt guapes. O si més no, atractives. I totes elles, en un moment donat, han estat capaces de captivar-me. De seduir-me. De fer-me tornar boig amb la seva sola presència. Cadascuna, naturalment, amb les seves armes. Doneu-li un cop d’ull al llistat següent i digueu-me, si us plau, si alguna d’elles mereix no ser-hi. Són les meves preferides. Cent dones que estan —o van estar, en el seu moment— com un formatge. Com un déu, vaja. Elles són, per estricte ordre alfabètic (nom i cognom):

Andie McDowell
Angelina Jolie
Angie Dickinson
Anne Archer
Audrey Hepburn
Ava Gardner
Belén Rueda
Bibi Andersson
Bo Derek
Brigitte Bardot
Brooke Shields
Cameron Díaz
Candice Bergen
Cate Blanchett
Catherine Deneuve
Catherine Turner
Catherine Zeta-Jones
Charlize Theron
Claudia Cardinale
Cybill Shepherd
Daryl Hannah
Deborah Kerr
Demi Moore
Elizabeth Taylor
Elsa Pataky
Eva Mendes
Faye Dunaway
Geena Davis
Gene Tierney
Gina Lollobrigida
Gong Li
Grace Kelly
Gwyneth Paltrow
Halle Berry
Hedy Lamarr
Hillary Swank
Ingrid Bergman
Jane Fonda
Jane Greer
Jane Russell
Janeth Leight
Jayne Mansfield
Jean Seberg
Jean Simmons
Jeanne Moreau
Jenniffer Connelly
Jenniffer Jones
Jenniffer López
Jessica Alba
Jessica Lange
Joan Bennett
Julia Roberts
Julie Christie
Katharine Hepburn
Katharine Ross
Keira Knightley
Kelly LeBrock
Kim Basinger
Kim Novak
Lana Turner
Lauren Bacall
Lee Remick
Leonor Watling
Lucy Lyu
Maggie Cheung
Maria Bello
Maribel Verdú
Marilyn Monroe
Marisa Tomei
Maureen O'Hara
Maureen O'Sullivan
Meg Ryan
Michelle Pfeiffer
Milla Jovovich
Monica Bellucci
Naomi Watts
Nastassja Kinski
Natalia Verbeke
Natalie Portman
Nathalie Wood
Nicole Kidman
Penélope Cruz
Raquel Welch
Rita Hayworth
Romy Schneider
Rosario Dawson
Samantha Eggar
Sandra Bullock
Scarlett Johansson
Sharon Stone
Silvana Mangano
Silvia Pinal
Sofía Loren
Stella Stevens
Stéphane Audran
Tippi Hedren
Uma Thurman
Ursula Andress
Veronika Lake
Virginia Mayo

* http://www.fileden.com/files/2007/9/30/1471263/100%20mujeres%20de%20Cine.pps

Fer llenya de l’arbre caigut

Per més que ens agradi criticar al govern i a la classe política en general quan es tracta de parlar del terrorisme etarra es don la curiosa i paradoxal circumstància que ningú -o gairebé ningú- està disposat a desviar-se ni un sol centímetre d’allò que considerem com a “políticament correcte”. I això vol dir que pocs personatges públics trobareu que estiguin disposats a mostrar ni el més lleu indici d’alegria o esperança envers l’anunci de la última treva declarada per part de l’organització terrorista basca. És més, jo fins i tot diria que -a banda de cautela, prudència i escepticisme- també detecto en les paraules de certs polítics una mena de to irònic i esperit de revenja que no m’agrada gens ni mica. Perquè, vaja, tots sabem que ETA és sinònim d’extorsió, bombes i trets al clatell, però això no treu que si la cúpula d’aquesta organització s’està plantejant deixar les armes la resposta de les forces polítiques democràtiques hauria de ser, si més no, una mica més receptiva, oi? I si tot plegat implica haver de negociar amb els terroristes... per què s’entesten en no fer-ho? No es tracta de cedir davant de cap amenaça, per descomptat, però sí de mirar d’aconseguir que aquesta gent deixi de matar i recondueixi les seves reivindicacions per la via democràtica. Un objectiu que mai s’aconseguirà si el nostre fantàstic estat de dret no hi posa de la seva part. Si no està disposat, per exemple, a pactar un acord per les futures condicions dels presos etarres. Probablement, el tema més espinós i delicat de tots. Però, bé, per això estan els polítics, no? A què esperen, doncs? A fer més llenya de l’arbre caigut? D’això en sabem tots, per desgràcia. De res servirà fer-li la gara-gara a les associacions de víctimes del terrorisme si la seva nòmina segueix creixent. De res. El que cal en aquests moments és aprofitar la ocasió per acabar d’una vegada per totes amb aquesta xacra. I si per fer-ho cal ser magnànim amb “l’enemic” no crec que això sigui cap delicte. O sí?

Cent pel•lícules

Quan era petit ma mare em deia que havia de menjar de tot una mica. I encara que, gastronòmicament, haig d’admetre que mai he seguit els seus preceptes fil per randa, des de la perspectiva cinèfila penso que -amb penes i treballs- he aconseguit respectar-ho. Vaja, això crec, al menys.

Si més no, però, doneu-li un cop d’ull al llistat que us adjunto més avall. Un Top-100 en el que he procurat rescatar de la meva fràgil memòria el bo i millor que m’ha donat el cinema i en el que, al marge de possibles oblits i manca d’espai, hi figuren amb totes les de la llei algunes de les pel·lícules que em representen com a cinèfil.

Si totes les que hi son mereixen ser-hi o no ja és una altra història. En tot cas, com ja he dit abans, són les meves predilectes. Les que recomanaria a qualsevol neòfit des de la meva humil experiència en la matèria. Les que més m’han entretingut, les que més m’han emocionat, les que més m’han fascinat, les que més m’han aterrit i les que més m’han fet pensar.

Òbviament, no es tracta d’un llistat tancat ni definitiu. De fet el que més m’agradaria és que aquest Top-100 esdevingués una mena de baròmetre de la meva pròpia evolució com a cinèfil. I això implica que, amb el temps, algunes de les següents pel·lícules haurien d’acabar caient de la llista fruit de la ferotge escomesa de noves incorporacions. En qualsevol cas, tot això està per veure. I ara per ara, les meves 100 són aquestes:

CAPTAINS COURAGEOUS (1937), de Victor Fleming
THE GRAPES OF WRATH (1940), de John Ford
HOW GREEN WAS MY VALLEY! (1941), de John Ford
CASABLANCA (1942), de Michael Curtiz
BRIEF ENCOUNTER (1945), de David Lean
LADRI DI BICICLETTE (1948), de Vittorio de Sica
ALL ABOUT EVE (1950), de Joseph L. Mankiewicz
HIGH NOON (1950), de Fred Zinnemann
LOS OLVIDADOS (1950), de Luís Buñuel
THE ASPHALT JUNGLE (1950), de John Huston
THE AFRICAN QUEEN, (1951) de John Huston
LE SALAIRE DE LA PEUR (1952), d'Henri-Georges Clouzot
THE QUIET MAN (1952), de John Ford
JOHNNY GUITAR (1954), de Nicholas Ray
LA STRADA (1954), de Federico Fellini
LES DIABOLIQUES (1954), d'Henri-Georges Clouzot
REAR WINDOW (1954), d'Alfred Hitchcock
CALLE MAYOR (1956), de Juan Antonio Bardem
THE SEARCHERS (1956), de John Ford
THE INCREDIBLE SHRINKING MAN (1957), de Jack Arnold
TWELVE ANGRY MEN (1957), de Sidney Lumet
WITNESS FOR THE PROSECUTION (1957), de Billy Wilder
RIO BRAVO (1958), de Howard Hawks
VERTIGO (1958), d'Alfred Hitchcock
ANATOMY OF A MURDER (1959), d'Otto Preminger
BEN-HUR (1959), de William Wyler
LE TROU (1959), de Jacques Becker
SPARTACUS (1960), d'Stanley Kubrick
THE APARTMENT (1960), de Billy Wilder
WEST SIDE STORY (1960), de Robert Wise i Jerome Robbins
PSYCHO (1961), d'Alfred Hitchcock
THE HUSTLER (1961), de Robert Rossen
VIRIDIANA (1961), de Luís Buñuel
LAWRENCE OF ARABIA (1962), de David Lean
SEPPUKU (1962), de Masaki Kobayashi
THE MAN WHO SHOT LIBERTY VALANCE (1962), de John Ford
TO KILL A MOCKINGBIRD (1962), de Robert Mulligan
WHAT EVER HAPPENED TO BABY JANE? (1962), de Robert Aldrich
DOCTOR ZHIVAGO (1965), de David Lean
PERSONA (1966), d'Ingmar Bergman
THE FLIGHT OF THE PHOENIX (1965), de Robert Aldrich
FANTASTIC VOYAGE (1966), de Richard Fleischer
IL BUONO, IL BRUTTO, IL CATTIVO (1966), de Sergio Leone
LA CAZA (1966), de Carlos Saura
COOL HAND LUKE (1967), d'Stuart Rosenberg
2001: A SPACE ODISSEY (1968), d'Stanley Kubrick
C'ERA UNA VOLTA IL WEST (1968), de Sergio Leone
PLANET OF THE APES (1968), de Franklin J. Schaffner
ROSEMARY'S BABY (1968), de Roman Polansky
THE PARTY (1968), de Blake Edwards
THE WILD BUNCH (1969), de Sam Peckinpah
A CLOCKWORK ORANGE (1970), d'Stanley Kubrick
MORTE A VENEZIA (1970), de Luchino Visconti
FAT CITY (1971), de John Huston
STRAW DOGS (1971), de Sam Peckinpah
AGUIRRE, DER ZORN GOTTES (1972), de Werner Herzog
FRENZY (1972), d'Alfred Hitchcock
SOLYARIS (1972), d'Andrei Tarkovsky
THE GODFATHER (1972), de Francis Ford Coppola
ULTIMO TANGO A PARIGI (1972), de Bernardo Bertolucci
LE GRANDE BOUFFE (1973), de Marco Ferreri
SCENER UR ET ÄKTENSKAP (1973), d'Ingmar Bergman
THE EXORCIST (1973), de William Friedkin
DERSU UZALA (1975), d'Akira Kurosawa
ONE FLEW OVER THE CUCKOO'S NEST (1975), de Milos Forman
ANNIE HALL (1976), de Woody Allen
TAXI DRIVER (1976), de Martin Scorsese
THE DEER HUNTER (1978), de Michael Cimino
ALIEN (1979), de Ridley Scott
APOCALYPSE NOW (1979), de Francis Ford Coppola
MANHATTAN (1979), de Woody Allen
RAGING BULL (1980), de Martin Sorsese
THE ELEPHANT MAN (1980), de David Lynch
EVIL DEAD (1981), de Sam Raimi
EXCALIBUR (1981), de John Boorman
BLADE RUNNER (1982), de Ridley Scott
THE THING (1982), de John Carpenter
RUMBLE FISH (1983), de Francis Ford Coppola
ONCE UPON A TIME IN AMERICA (1984), de Sergio Leone
BARRY LYNDON (1985), d'Stanley Kubrick
HANNAH AND HER SISTERS (1986), de Woody Allen
THE MISSION (1986), de Roland Joffé
THE SILENCE OF THE LAMBS (1991), de Jonathan Demme
LÉOLO (1992), de Jean-Claude Lauzon
UNFORGIVEN (1992), de Clint Eastwood
SCHINDLER'S LIST (1993), d'Steven Spielberg
PULP FICTION (1994), de Quentin Tarantino
THE SHAWSHANK REDEMPTION (1994), de Frank Darabont
THE BRIDGES OF MADISON COUNTY (1995), de Clint Eastwood
BREAKING THE WEAVES (1996), de Lars von Trier
FUNNY GAMES (1997), de Michael Haneke
FESTEN (1998), de Thomas Vintenberg
THE BLAIR WITCH PROJECT (1999), de D.Myrick i E. Sánchez
DANCER IN THE DARK (2000), de Lars von Trier
DUT YEUNG NIN WA (2000), de Wong Kar Wai
GLADIATOR (2000), de Ridley Scott
CIDADE DE DEUS (2002), de Fernando Meirelles i Kátia Lund
GEGEN DIE WAND (2004), de Fatih Akin
THE PASSION OF THE CHRIST (2004), de Mel Gibson
BLACK SWAN (2010), de Darren Aronofsky

Per què m’agrada tant el cinema?

Potser no sempre però sí moltes vegades -després de veure una bona pel·lícula- acostumo a fer-me la següent pregunta: Per què m’agrada tant el cinema? I encara que, a dia d’avui, no ho tinc del tot clar, jo diria que el cinema m’agrada tant perquè no conec cap altra manifestació artística tan complerta com aquesta. Ni tant complerta, ni tant popular, ni tant accessible... ni tant còmoda, és clar. Perquè si alguna qualitat té el cinema -que fins i tot qualsevol dropo sabria apreciar-la a primer cop de vista- aquesta és, sens dubte, la seva comoditat. La seva folgança. La seva practicitat. De fet, per veure una bona pel·lícula tan sols cal aclofar-se en un bon seient, deixar la ment en blanc i prestar un mínim d’atenció a la història que se’ns reproduirà tot seguit. Més fàcil i còmode, impossible.

Òbviament, m’estic referint al cinema més comercial. Al cinema més fàcil de pair. Al cinema que menys esforç intel·lectual exigeix als seus espectadors. Tot i així, si insisteixo amb això de que el cinema és -en línies generals- una manifestació artística relativament còmoda és perquè, al meu parer, fins i tot resulta molt més ràpid i senzill veure una enrevessada pel·li d’en Bergman que no pas llegir-se “La interpretació dels somnis”, d’en Freud. M’explico, no?

Al marge del seu consum ràpid i còmode, però, el cinema continua sent la meva expressió artística predilecta perquè -com esmentava abans- no en conec cap d’altra tant prolífica i pluridisciplinar com aquesta. I això vol dir que el cinema et permet gaudir, alhora, d’una experiència estètica visual (la imatge), d’una experiència estètica sonora (la música, els sons), d’una experiència estètica narrativa (la història, el guió), d’una experiència estètica estructural (els enquadraments, el muntatge) i, per suposat, d’una experiència estètica globalitzadora en la que tots els trets distintius d’altres fenòmens artístics (pintura, escultura, arquitectura, literatura, poesia, música...) es fonen en un de sol formant un tot indissoluble.

Total, que sí, que m’agrada molt la pintura, l’arquitectura, la literatura i -sobretot- la música, però fins i tot per sobre de totes aquestes arts magnes jo, particularment, situo el cinema. Què hi farem. Coses de cinèfil, suposo.

Com deia Burke, el terror també pot ser sublim

L’altre dia comentava aquí mateix que m’agradava passar-ho malament al cinema. I un dels gèneres que, a priori, m’hauria de resultar infal·lible en aquest sentit és el cinema de terror. El problema d’aquest gènere, però, és que molts pocs cineastes se l’han pres mai seriosament. I això suposa que la majoria d’aquestes produccions no deixen de ser, per desgràcia, pel·lícules fetes amb plantilla que molt poques vegades aporten noves solucions estètiques o narratives al gènere i que solen limitar-se a seguir fil per randa una sèrie de mecanismes tant tòpics i trillats com alçar el volum del so en determinades seqüències dramàtiques, incloure algun cop d’efecte de tant en tant, amanir-ho tot plegat amb una mica de sang i fetge i rematar la feina amb un gir final del tot infumable.

Tot i amb això, quan una pel·lícula de terror aconsegueix desmarcar-se d’aquesta producció en sèrie i utilitza aquests mateixos recursos amb certa personalitat, equilibri i eficàcia és quan tot adepte i no adepte al gènere pot preparar-se per experimentar una bona sessió de nervis, malestar, patiment... i por. Sobretot por. I si recalco tant això de la por és perquè, al meu parer, si una pel·lícula de terror no provoca por és perquè, probablement, no sigui una bona pel·lícula de terror. M’equivoco?

També ajuda -i molt, és clar- que darrera de les càmeres hi hagi un director, no tant sols competent, si no bo. I si pot ser, molt bo. Un director que no solsament pensi en fer una bona pel·lícula de terror, si no que pensi -sobre tot- en fer una bona pel·lícula. Un director, en definitiva, que es prengui el gènere seriosament i que aboqui en el projecte tot el seu talent i el seu ofici.

Però per si de cas no m’he explicat prou bé, permeteu-me que, com sempre, us adjunti un paradigmàtic llistat de pel·lícules que, de ben segur, m’ajudaran a definir d’una forma molt més concreta i precisa què és el que li demano a una bona pel·lícula de terror. Bé, de fet el que us trobareu són dos llistats: el primer esta constituït per pel·lícules de terror que són, a més a més, pel·lícules gairebé imprescindibles a la història del cinema mentre que el segon, molt més modest i senzill, l’he confeccionat amb pel·lis que -si bé no són obres mestres- sí que s’ajusten a la perfecció a les meves pròpies exigències. Són aquestes:

NOSFERATU, EINE SYMPHONIE DES GRAUENS (1922), de F.W. Murnau
FRANKENSTEIN (1931), de James Whale
FREAKS (1932), de Tod Browning
PSICOSIS (1960), d’Alfred Hitchcock
THE INNOCENTS (1961), de Jack Clayton
ROSEMARY’S BABY (1968), de Roman Polanski
NIGHT OF THE LIVING DEAD (1968), de George A. Romero
THE EXORCIST (1973), de William Friedkin
THE SHINING (1980), de Stanley Kubrick
THE SIXTH SENSE (1996), de M. Night Shyamalan

DRACULA (1958), de Terence Fisher
THE WICKER MAN (1973), de Robin Hardy
THE TEXAS CHAINSAW MASSACRE (1974), de Tobe Hooper
¿QUIÉN PUEDE MATAR A UN NIÑO? (1976), de Narciso Ibáñez Serrador
THE CHANGELING (1980), de Peter Medak
THE EVIL DEAD (1981), de Sam Raimi
THE THING (1982), de John Carpenter
THE BLAIR WITCH PROJECT (1999), de Daniel Myrick i Eduardo Sánchez
LOS OTROS (2001), d’Alejandro Amenábar
REC (2007), de Jaume Balagueró i Paco Plaza

Amb les ulleres de pasta posades

Tot i que sempre he proclamat als quatre vents la meva especial predilecció per la narrativa clàssica i pels guions ben estructurats també és cert que, de tant en tant, m’agrada veure pel·lícules que em facin ballar la barretina i que -per temàtica o estil- esdevinguin propostes ben diferents a les que estem acostumats a veure dins dels cercles de cinema més comercial i estandaritzat.

Cal dir, però, que si en d’altres àmbits cinematogràfics no sóc cap expert, en aquest, encara menys. De fet, el més assenyat i honest seria dir, en tot cas, que sóc un espectador més a qui aquest tipus de cinema (digueu-li d’autor, d’art i assaig, experimental, intel·lectual, independent o, fins i tot, pedant, lent, avorrit, tediós, plomís... com preferiu) també li interessa.

El principal obstacle que plantegen aquestes pel·lícules, però, és la seva complexitat. El seu hermetisme. La seva densitat intel·lectual. I això suposa que, per endinsar-se en elles i poder fruir-ne plenament, és necessari -o, si més no, aconsellable- cert bagatge cultural i també, potser, certa intuïció i certa sensibilitat. Tres qualitats de les que, per desgràcia, no en vaig precisament sobrat.

Tot i amb això, com ja he dit abans, de tant en tant m’agrada calçar-me les ulleres de pasta i submergir-me en aquest univers d’interminables plans fixes, de monòlegs o diàlegs farcits de sucoses reflexions, de clamorosos i significatius silencis, d’encisadores i poètiques imatges, d’estrambòtiques i kafkianes seqüències oníriques, d’introspecció pura i dura, vaja... Moltes vegades -ho reconec- sense arribar a treure-li tot el suc que la majoria d’aquests films acostumen a contenir implícitament. Però gaudint, en qualsevol cas, de la seva magnètica i fascinant influència. Dels pocs que he vist i he aconseguit digerir satisfactòriament, aquests són els meus predilectes:

LA JETÉE (1962), de Chris Marker
REPULSION (1965), de Roman Polanski
PERSONA (1966), d’Ingmar Bergman
2001: A SPACE ODYSSEY (1968), de Stanley Kubrick
SOLYARIS (1972), d’Andrei Tarkovsky
EL ESPÍRITU DE LA COLMENA (1973), de Víctor Erice
ARREBATO (1979), d’Iván Zulueta
STALKER (1979), d’Andrei Tarkovsky
LÉOLO (1992), de Jean-Claude Lauzon
MULHOLLAND DRIVE (2001), de David Lynch

Esteu disposats a passar-ho malament?

Una de les coses que més m’atrau del cinema és el fet de poder xalar pels descosits passant-ho malament. Sí, sí, ho heu llegit bé: m’agrada passar-ho malament al cinema. I com més malament ho passo, més gaudeixo. Que ningú s’equivoqui, però. No sóc masoquista. Ni de bon tros. Senzillament, m’agraden els drames. És més, m’apassionen. Els drames, els thrillers, les pel·lis de suspens i les de terror. Qualsevol film, en definitiva, que em commogui, que em faci patir, que em posi nerviós, que em terroritzi o que, senzillament, em certifiqui davant notari que passaré una bona estona amb un nus a la gola... i a l’estómac.

Òbviament això no vol dir que m’apassionin tots els drames, tots els thrillers o totes les pel·lícules de terror. Tant de bo fos així. Dissortadament, sempre hi han variables (guió, ambientació, narració, interpretació, banda sonora etc.) que no acaben de funcionar del tot bé i que impedeixen que l’espectador (en aquest cas, jo) pugui connectar amb la història i els personatges com si tot allò que succeeix a la pantalla ho estiguessis vivint en primera persona. Ara bé, quan totes aquestes variables funcionen a l’uníson, quan tot aquest engranatge no grinyola i treballa amb la precisió i l’eficàcia d’un rellotge suís és quan, al meu parer, l’espectador-patidor ha d’estar disposat a passar-ho malament de debò.

Així doncs, si sou dels meus i no us espanta aquest tipus de cinema, preneu nota. Possiblement, moltes de les pel·lícules que us esmentaré tot seguit ja les haureu vist, però si n’hi ha tan sols una que no, ja esteu tardant en veure-la. Apa, doncs, a patir!

THE GRAPES OF WRATH (1940), de John Ford
LADRI DI BICICLETTE (1948), de Vittorio de Sica
LOS OLVIDADOS (1950), de Luis Buñuel
LE SALAIRE DE LA PEUR (1953), de H.G. Clouzot
LA STRADA (1954), de Federico Fellini
PSICOSIS (1960), d’Alfred Hitchcock
HARAKIRI (1962), de Masaki Kobayashi
THE CLOCKWORK ORANGE (1971), de Stanley Kubrick
ONE FLEW OVER THE CUCKOO’S NEST (1975), de Milos Forman
THE ELEPHANT MAN (1980), de David Lynch
BREAKING THE WAVES (1996), de Lars Von Trier
FUNNY GAMES (1997), de Michael Haneke
THE BLAIR WITCH PROJECT (1999), de Daniel Myrick i Eduardo Sánchez
FESTEN (1998), de Thomas Vinterberg
IRRÉVERSIBLE (2002), de Gaspar Noé
CIDADE DE DEUS (2002), de Fernando Meirelles i Kátia Lund
THE PASSION OF THE CHRIST (2004), de Mel Gibson
GEGEN DIE WAND (2004), de Fatih Akin
REC (2007), de Jaume Balagueró i Paco Plaza
BURIED (2010), De Rodrigo Cortés